Jordi Solé i Tura

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaJordi Solé i Tura
(Solé) Rosa Conde en la rueda de prensa posterior al Consejo de Ministros con el ministro de Cultura (cropped).jpeg
(1991)
Nom original (ca) Jordi Solé Tura
Biografia
Naixement 23 maig 1930
Mollet del Vallès
Mort 4 desembre 2009 (79 anys)
Barcelona
Causa de mort Malaltia d'Alzheimer
Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

12 març 2000 – 20 gener 2004
Circumscripció electoral: Barcelona


Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

25 març 1996 – 5 abril 2000
Circumscripció electoral: Barcelona


Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

23 juny 1993 – 9 gener 1996
Circumscripció electoral: Barcelona


Escudo de España (mazonado).svg  Ministre de Cultura 

12 març 1991 – 13 juliol 1993
Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

13 novembre 1989 – 13 abril 1993
Circumscripció electoral: Barcelona


Escudo del Senado de España.svg  Senador al Senat espanyol 

26 juliol 1988 – 2 setembre 1989

Seal of the Generalitat of Catalonia.svg  Diputat al Parlament de Catalunya 

16 juny 1988 – 7 novembre 1989 – Josep Maria Brunet i Mauri →
Circumscripció electoral: Barcelona


Escut de Barcelona.svg  Regidor de l'Ajuntament de Barcelona 

1983 – 1987

Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

15 març 1979 – 18 novembre 1982
Circumscripció electoral: Barcelona


Escudo de España (mazonado).svg  Diputat al Congrés dels Diputats 

1r juliol 1977 – 23 març 1979
Circumscripció electoral: Barcelona

Educació Universitat de Barcelona
Activitat
Ocupació Polític, escriptor, professor d'universitat, advocat i jurista
Ocupador Universitat de Barcelona
Partit polític Partit dels Socialistes de Catalunya (1985, 1956–)
Bandera Roja (dècada del 1960–1973)
Partit Socialista Unificat de Catalunya (–1985)
Família
Cònjuge Teresa Eulàlia Calzada Isern
Fills Albert Solé i Bruset
Parents Montserrat Tura i Camafreita (neboda)
Premis

IMDB: nm0812885
Modifica les dades a Wikidata

Jordi Solé i Tura (Mollet del Vallès, Vallès Oriental, 23 de maig de 1930Barcelona, 4 de desembre de 2009) fou un advocat, polític i professor universitari català, un dels pares de la Constitució Espanyola de 1978 i de l'Estatut de Sau.[1]

Biografia[modifica]

Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona, de la qual en fou catedràtic de Dret constitucional i en fou escollit degà el 1985. Era oncle de Montserrat Tura, exconsellera de Justícia de la Generalitat de Catalunya.

El juny de 2007 fou guardonat amb la Creu de Sant Jordi per la Generalitat de Catalunya.[2] A finals d'aquell any es va fer públic[3] que patia la malaltia d'Alzheimer. El 14 de gener de 2008, es va estrenar el documental Bucarest, la memòria perduda, que el seu fill va fer en clau autobiogràfica però recollint la vida política del pare en la clandestinitat.[4]

Morí el 4 de desembre de 2009, cinc anys després d'haver-li sigut diagnosticada la malaltia.[5] El cap de setmana del 5 i 6 de desembre s'obrí la capella ardent al saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat de Catalunya.[6] Al cap de pocs dies li fou concedida a títol pòstum la Medalla d'Or de la Generalitat en reconeixement de la seva trajectòria cívica i política al servei de Catalunya.[7]

Activitat política[modifica]

Durant la seva joventut va militar al Front d'Alliberament Popular, el 1956 ingressa a la cèl·lula del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC)[1] a la Universitat de Barcelona. Es va exiliar a França als anys 60[1] a on coneix la seva primera esposa. Continua l'exili, militant dins del Partit Comunista d'Espanya (PCE), a Bucarest per a fer de locutor de Ràdio Espanya Independent. Després de l'escissió dins del PCE que acabà amb l'expulsió de Fernando Claudín i Jorge Semprún, Jordi Solé Tura decideix tornar a París i allunyar-se de les tesis dominants al PCE i al PSUC. Ingressa llavors a finals dels 60 a l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja) de pensament maoista,[1] fins que el 1973 amb una part important dels dirigents d'aquesta organització reingressa al PSUC.

A partir de la Transició democràtica espanyola va ser un dels principals dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC). Dins aquest partit fou un dels principals defensors de les tesis eurocomunistes del secretari general del PCE, Santiago Carrillo, i va ser escollit diputat al Congrés dels Diputats per la circumscripció de Barcelona en les eleccions generals de 1977, escó que repetí en les eleccions de 1979. Va ser cap de les llistes del PSUC per Barcelona a les eleccions municipals de 1983, a les quals el PSUC va obtenir tres regidors.

Participà en la redacció de l'avantprojecte de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 1979, com a membre de la Comissió dels Vint i va ser un dels set ponents de la Constitució Espanyola de 1978.[1] L'any 1985 abandona el PSUC i ingressà al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC-PSOE), sent novament elegit diputat per Barcelona en les 1989, 1993 i com senador el 1996 i 2000.[7]

L'any 1991 fou escollit ministre de Cultura en el govern de Felipe González, càrrec que va ocupar fins al 1993.[2] Durant el seu mandat com a ministre es van executar les obres de remodelació de la Biblioteca Nacional i es van començar les del Teatre Reial, que no van finalitzar durant el seu mandat. El 8 d'octubre de 1992 aconseguí inaugurar el Museu Thyssen-Bornemisza de Madrid, i el Centre d'Art Reina Sofia es va convertir en el Museu Nacional Centre d'Art Reina Sofia, especialitzat en art contemporani. El 26 de juliol de 1992 el quadre Guernica de Pablo Picasso es va traslladar al Museu Reina Sofia des de la seva ubicació anterior al Casón del Buen Retiro, pertanyent al Museu del Prado.

Obra publicada[modifica]

Escriptor i col·laborador-columnista en diversos diaris, especialment El País, El Periódico de Catalunya i La Vanguardia. Ha publicat les següents obres:[8]

I ha traduït les següents:

  • 1965: Les dues cultures i la revolució científica, traducció de l'obra Two Cultures and a Second Look de Charles Percy Snow
  • 1968: Socialisme utòpic i socialisme científic, traducció de l'obra Die Entwicklung des Sozialismus von der Utopie zur Wissenschaft de Friedrich Engels

En la cultura popular[modifica]

Albert Solé Bruset va estrenar el 2008 el documental Bucarest, la memòria perduda sobre la figura de Solé Tura.[9]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 «Jordi Solé i Tura». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 «Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007». Directe.cat. Catmèdia Global, 13-06-2007. [Consulta: 8 setembre 2015].
  3. «Solé Turà té Alzheimer, com explica el seu fill en un documental». Vilaweb, 24-12-2007. [Consulta: 8 setembre 2015].
  4. Tordera, Josep. «L'esquerra rendeix un homenatge a Solé Tura». El Periódico de Catalunya. Grupo Zeta, 15-01-2008. [Consulta: 8 setembre 2015].
  5. «Mor el polític Jordi Solé Tura, un dels pares de la Constitució espanyola del 1978». Avui, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].
  6. «El govern atorgarà la Medalla d'Or a títol pòstum a Jordi Solé Tura». Avui, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].
  7. 7,0 7,1 Catalunya. Generalitat. «DECRET 188/2009, de 9 de desembre, pel qual s'atorga la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya a l'Excel·lentíssim Senyor Jordi Solé Tura.». Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya. Generalitat de Catalunya, 09-12-2009. [Consulta: 8 setembre 2015].
  8. «Llistat de llibres publicats de Jordi Solé i Tura». Catàleg Col·lectiu de les Universitats de Catalunya. Consorci de Serveis Universitaris de Catalunya. [Consulta: 8 setembre 2015].
  9. «Fallece Jordi Solé Tura, uno de los padres de la Constitución». El País, 04-12-2009 [Consulta: 8 setembre 2015].

Enllaços externs[modifica]


Càrrecs públics
Precedit per:
Jorge Semprún
Ministre de Cultura d'Espanya
Escut de l'estat espanyol

1991 - 1993
Succeït per:
Carme Alborch