Àngel Casas i Mas

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaÀngel Casas i Mas
Angel Casas.JPG
Biografia
Naixement 17 abril 1946 (73 anys)
Barcelona
Activitat
Ocupació Periodista, escriptor i presentador de televisió
Premis

IMDB: nm0143063
Modifica les dades a Wikidata

Àngel Casas i Mas (Barcelona, 17 d'abril de 1946) és un històric del periodisme però també de la crítica musical i presentador de televisió català.[1] Va néixer al barri de Sants de Barcelona.[2]

La barba i les ulleres i el fet que no pronuncia gaire bé el so de la doble erra són les característiques més fàcilment recognoscibles de la seva imatge televisiva.

Trajectòria[modifica]

Va debutar la seva carrera a Radio Juventud, d'on passa a Ràdio Barcelona, on es va mantenir la primera meitat dels anys setanta. Entre els programes que va presentar s'inclou Trotadiscos, que va obtenir un Premi Ondas el 1972. En aquest any va publicar el llibre 45 revoluciones en España, un anàlisi sociològic i musical de la dècada dels seixanta.[2] El 1978 va dirigir a Ràdio 4 un dels primers programes en català La clau i el duro al qual descobria llocs divertits de Barcelona.[3]

Va ingressar a televisió l'any 1977, de la mà de Carlos Tena i Diego A. Manrique, al programa musical Popgrama, de Televisió Espanyola. Tres anys després aconsegueix presentar i dirigir el seu propi espai a TVE 1, Musical Express (1980-1983). Es tractava d'un espai dedicat a difondre corrents musicals aliens als sons més comercials i majoritaris, des del jazz a l'incipient rock urbà i el heavy metal amb grups espanyols, com Barón Rojo.

El 1984, després del naixement de Televisió de Catalunya, comença a treballar en aquesta emissora, i es converteix en l'estrella de la cadena amb el seu programa Àngel Casas Show (1984-1988), un talk-xou que es manté en pantalla fins a 1988. El programa el fa mereixedor del Premi Antena de Oro de Televisió de 1984 i del Premi Ondas (Nacionals de Televisió) el 1986. Al setembre d'aquest any s'incorpora a la Cadena SER per presentar el magazine El sermón.

El 1990 torna a TVE 1 amb l'espai d'entrevistes Un día es un día (1990-1993), en el qual, setmanalment, el programa acabava amb un striptease davant la càmera. Fins i tot va arribar a emetre's un especial de Cap d'Any «Una noche es una noche», al qual es recopilaven els striptease que s'havien vist anteriorment i durant el qual el públic s'anava despullant també entre xou i xou. A aquest espai van seguir Tal cual (1992-1994), Los unos y los otros (1994-1995) i Esto es lo que hay (1995-1996). Després de realitzar de nou per a TVC els programes Temps era temps (2001) i Totes aquelles cançons (2004) ha tornat a La 2, en el Circuit de Catalunya, per presentar Catalunya, parada i fonda (2003-2004) i l'espai d'entrevistes Senyores i senyors, La 2 (2004-2007).

El 22 de setembre de 2008 va ser escollit, després de concurs públic, nou director de Barcelona TV, canal municipal barceloní,[4][5] que va dirigir fins a la seva jubilació el 31 de desembre de 2014.[6] Va ser succedit a Barcelona TV per Sergi Vicente.[7]

A més, també ha presentat diversos programes de ràdio i ha col·laborat en els documentals La Nova Cançó (1976) i Canet Rock (1976), de Francesc Bellmunt.[8] A part del llibre que s'edità el 1983 sobre el seu programa Àngel Casas Show: Anecdotari secret, escrit per Sílvia Soler, ell mateix ha escrit també dues novel·les: Fred als peus (2002) i L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005).

Obres[modifica]

  • 45 revoluciones en España (1972)[9]
  • Fred als peus (2002)[10]
  • L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments (2005)[11]
  • Canet Rock (2014), documental realitzat amb Francesc Bellmunt i Moreno[12]
  • Carta d'una desassossegada (i altres relats), (Barcelona: Quaderns Crema, 2019)[13]

Reconeixement[modifica]

Ha guanyat dos Premis Ondas, el 1972 i el 1986, i l'any 2007 va rebre la Creu de Sant Jordi.[14] El 15 de desembre del 2014 l'ARC li va atorgar el premi ARC a la dedicació professional en reconeixement de la seva trajectòria.[15]

Referències[modifica]

  1. «Àngel Casas i Mas». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  2. 2,0 2,1 Rodríguez Picó, Alfred. «Entrevista, Àngel Casas» (àudio). La Xarxa, 07-10-2012.
  3. Jordan, Maria Josep «La ràdio de la resistència». El Punt Avui, 14-12-2011, pàg. 61. «Ràdio 4, la primera emissora que va tornar a emetre en català en tot l'àmbit nacional, celebra 35 anys a l'hotel W»
  4. «Acta de la sessió de 3 de novembre de 2008». Consell Consultiu i Assessor de BTV. [Consulta: 24 gener 2012].
  5. Piñol, Àngels «Àngel Casas, nuevo director de BTV» (en castellà). El País, 10-09-2008.
  6. «Àngel Casas se jubila ’con mucha ilusión y con muchas ganas‘» (en castellà). EFE, 28-12-2014 [Consulta: 16 gener 2014].
  7. «Sergi Vicente, director de BTV». El Punt Avui, 04-12-2014, pàg. 50.
  8. Roca, Xavier «Un testimoni irrepetible». El Punt Avui, 22-06-2014.
  9. 45 revoluciones en España (en castellà). Barcelona: Dopesa, 1972, p. 183 (Espectáculo: Música ligera núm.5). 
  10. Fred als peus. Quaderns Cream, 2002, p. 280 (Biblioteca mínima). ISBN 978-8477273615. 
  11. L'home a qui se li precipitaven els esdeveniments. Planeta, 2009, p. 226. ISBN 9788497875455. 
  12. «L'històric Canet Rock en DVD». Enderrock, 27-06-2014. [Consulta: 10 febrer 2019].
  13. «Àngel Casas: "Els jubilats són els que mouen el país"». [Consulta: 18 març 2019].
  14. «Es redueixen a un terç les Creus de Sant Jordi del 2007». Directe.cat, 13-06-2007.
  15. «Àngel Casas, premi a una trajectòria, ahir en els ARC». El Punt Avui, 16-12-2014, pàg. 35.

Bibliografia[modifica]