Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears

Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears

Seu històrica de la Caixa de Pensions a la Via Laietana de Barcelona.
Dades
Tipus	caixa d'estalvis
Història
Creació	1904
Governança corporativa
Seu	Barcelona

Antic emblema de la Caixa de Pensions, a la reixa d´un immoble.

La Caixa de Pensions per a la Vellesa i d'Estalvis de Catalunya i Balears, més coneguda com a Caixa de Pensions, primer, i la Caixa, després, va ser una caixa d'estalvis fundada l'abril de 1904 per l'advocat Francesc Moragas i Barret, primer director general, i per l'industrial i enginyer Lluís Ferrer-Vidal i Soler, primer president.

El 1990 es va fusionar amb la Caixa d'Estalvis i Mont de Pietat de Barcelona creant la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona.

Història

Fundació

La Caixa de Pensions va néixer en un context de crisi social després de la vaga general de 1902, materialitzant les aspiracions del seu fundador Moragas Barret, expert en previsió social, que feia anys que difonia la necessitat de crear una gran caixa de retir com a via per a aconseguir la pau social.

Va ser creada per l'impuls de diverses institucions de la societat civil catalana: la Societat Econòmica d'Amics del País, l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l'Ateneu Barcelonès, la patronal Foment del Treball Nacional i la Cambra de Comerç de Barcelona.

Aquests socis fundadors van aportar 62.590 pessetes, als quals es van afegir una aportació del rei Alfons XIII de 25.000 pessetes més. Francisco Moragas en va ser el primer director general i Lluís Ferrer el seu primer president.

En la segona dècada del segle XX es va obrir la primera sucursal a Mallorca i es va inaugurar la primera seu social, a l'edifici situat a la cantonada de la Via Laietana amb el carrer de Junqueras de Barcelona, edifici obra de l'arquitecte modernista Enric Sagnier. El 1932 va absorbir la Caixa d'Estalvis de Vilanova.

Guerra Civil i postguerra

El director general Moragas va morir en 1935, deixant 762 empleats i recursos per 4,1 milions de pessetes. El president Ferrer-Vidal va morir l'any següent, un mes abans de començar la Guerra Civil Espanyola. Durant aquest període, l'entitat va ser dirigida per José María Boix Raspall (director general), i el 1939 va ser substituït per Enrique Luño Peña (director general) alhora que Miquel Mateu i Pla, alcalde de Barcelona, assumia la presidència de l'entitat.

Després de la Guerra Civil, l'entitat va respectar els dipòsits dels clients en pessetes republicanes, la qual cosa va donar un gran prestigi a l'entitat.

Durant aquesta època, coincidint amb el llarg mandat del catedràtic Enrique Luño Peña en la direcció de l'entitat (1940-1976), es van veure els èxits següents:

• Creixement constant i sòlid de l'entitat, tant a l'àmbit financer com al de la seva Obra Social:

- A l'àmbit financer: «L'any 1940, la Caixa comptava amb 700.000 impositors; el 1964, amb prop 2.500.000 impostors. El saldo d'impositors el 1940 era de 638 milions de pessetes, i el 1964 supera els 35.000 milions de pessetes, els quals estan invertits en valors (23.000 milions de pessetes), préstecs (8.000 milions de pessetes) i immobles. 4.000 milions de pessetes). El 1940, la Caixa comptava amb 115 oficines; avui [1964] pugen a 300, que podran augmentar encara si així ho disposa i aprova el Ministeri d'Hisenda.»

- A la seva Obra Social: «així ho demostren [el 1964]: les 100 Biblioteques Populars escampades per Catalunya, Balears, Madrid i Andorra; la creació del Grup Escolar de la Verneda; la Guarderia Infantil al mateix sector de la Verneda; les noves instal·lacions de l'Institut Educatiu de Sordmuts, de les Clíniques de Cirurgia, Medicina i Maternal del Sanatori de la Mare de Déu de Montserrat i de l'Institut Antituberculós, amb el seu microscopi electrònic…»

• Independència de la institució durant els anys 40 difícils, quedant "la Caixa" al marge dels diversos grups de pressió de l'època, tant polítics com econòmics.

• Política d'inversions prudent i sòlida: En l'època de fort desenvolupament econòmic dels anys 60, va saber mantenir l'entitat al marge de les inversions agressives d'aquell moment, sempre va conservar la tradicional prudència de "la Caixa", i va desenvolupar el crèdit hipotecari per a la compra d'habitatges (i fins i tot va impulsar-ne la promoció quan el crèdit per a aquesta finalitat no s'aconseguia) satisfent així la demanda social del moment.

• Va ser pioner en la informatització i el teleprocés de l'entitat i es va iniciar el projecte d'informatització l'any 1961. «"la Caixa" es va convertir així en la institució líder del sistema financer espanyol quant a informatització dels seus serveis centrals i de la seva xarxa operativa a través del sistema de teleprocés que es va començar a aplicar el 1965», escriuria Josep Vilarasau Salat 20 anys després. Aquest procés d'informatització tan aviat va ser clau per a l'expansió futura de l'entitat.

Després de la mort de Mateu Pla el 1972, el va substituir a la presidència Narcís de Carreras, últim prohom de la Lliga Regionalista de Francesc Cambó. I el 1976 el director general Luño Peña va ser substituït per l'enginyer Josep Vilarasau.

Expansió: dècada de 1970

De la mà de José Vilarasau, es va iniciar una important expansió basada en una estratègia de proximitat (obertura de noves oficines) i en la innovació tecnològica, que va arribar als clients especialment mitjançant la instal·lació massiva de caixers automàtics amb les clàssiques llibretes d'estalvi. La Caixa de Pensions en aquesta dècada aglutinava el 49,6% dels dipòsits de les 13 caixes d'estalvis catalanes.

Així, entre el 1977 i el 1989, La Caixa va obrir 1.200 oficines noves per tot Espanya, a l'ampara de la nova legislació, adquirint bancs com el Crèdit Andorrà, i caixes d'estalvi, com les Illes Canàries, Caixa de Lleida el 1979, i altres caixes rurals .

En aquesta època es va fer el salt qualitatiu, es va crear el logotip amb la famosa estrella actual (ideat pel pintor Joan Miró), i es van traslladar els serveis centrals a les modernes Torres Negres de la Diagonal, edifici obra de l'arquitecte Josep Antoni Coderch, on es troba la seu de l'actual entitat successora. Aquestes Torres posen de manifest la transformació de l'entitat realitzada per Josep Vilarasau: Quan aquest va assumir la direcció de l'entitat el 1976, ”la Caixa” tenia poc més de 320 oficines i 3.000 empleats; uns resultats de 2.655 milions de pessetes; i una capacitat d'influència pràcticament nul·la. Però 12 anys després, quan Vilarasau va abandonar la Direcció General per ocupar la Presidència Executiva, ”la Caixa” disposava d'una xarxa de 4.000 oficines i 17.500 treballadors; va generar uns beneficis de 110.000 milions de pessetes; i era accionista de referència de les següents companyies: Telefónica, Repsol, Gas Natural, Aigües de Barcelona, Abertis i PortAventura World.

Fusió amb Caixa de Barcelona

Al final de la dècada de 1980, es va iniciar un procés de fusió de "la Caixa" amb la Caixa de Barcelona (Caixa d'Estalvis i Muntanya de Pietat de Barcelona), presidides llavors -respectivament- per Joan Antoni Samaranch i per Josep Joan Pintó i Ruiz, que va culminar l'any 1990 amb la creació de la Caixa d'Estalvis i Pensions de Barcelona, que va mantenir el nom comercial “La Caixa”.