Banca Catalana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióBanca Catalana
Banca Catalana logo.jpg
Dades base
Tipus entitat Banc
Història
Predecessor Banca Dorca
Fundació 1959
Dissolució 1988
Organització i govern
Seu central 
Persona clau Jordi Pujol i Soley
Florenci Pujol i Brugat
Moises David Tennenbaum
Modifica dades a Wikidata
Edifici de Banca Catalana al passeig de Gràcia de Barcelona, construït entre 1965 i 1968 segons projecte de Josep Maria Fargas Falp i Enric Tous Carbó.[1] Durant uns anys fins i tot va tenir una finestreta a l'aparcament on hom hi podia fer gestions sense baixar del cotxe.
Edifici projectat com a seu central del Banc Industrial de Catalunya, edificat el 1979, i que va passar a ser seu de Banca Catalana. Actualment acull la seu del Grupo Planeta.

Banca Catalana fou una entitat financera creada el març del 1959 per Florenci Pujol i Brugat, el seu fill Jordi Pujol i Soley i Francesc Cabana i Vancells, mitjançant la compra de la Banca Dorca d'Olot per un grup d'homes de sectors econòmics diversos. El 1961 traslladà la central a Barcelona i canvià el nom pel de Banca Catalana.

Història[modifica | modifica el codi]

Inicis[modifica | modifica el codi]

El grup format per Pujol pare, fill i Francesc Cabana (cunyat de Jordi Pujol) van adquirir la Banca Dorca d'Olot amb l'objectiu de crear un grup financer fort amb base social a Catalunya. Al cap de poc temps van traslladar la seu d'Olot a Barcelona i van adaptar el nom de Banca Catalana. Gràcies a una nova llei d'Ordenació Bancària aprovada per les autoritats franquistes, durant els anys 1960 i 1970 es va expandir i obrí oficines arreu de Catalunya, les illes Balears, el País Valencià, Madrid, Saragossa, Bilbao i Sant Sebastià.

Expansió[modifica | modifica el codi]

El 1971 absorbí el Banc d'Expansió Comercial de Capellades, i el 1980 el Banc Mercantil de Manresa i el Banc de Barcelona alhora que integrava el Banc Industrial de Catalunya amb caràcter de soci majoritari. Fins i tot, i a petició del Banc d'Espanya, es va fer càrrec del Banc de Girona (1975) i del Banc Industrial del Mediterrani (1979), que passaven per dificultats. Entre 1974 i 1976 va repartir 516 milions de pessetes en dividends, tot i que tenia un dèficit d'11.086 milions, i es van fer algunes inversions acusades després d'irregularitat (com la de Montigalà, a Badalona).[2]

D'aquesta manera, el 1981 era el desè grup bancari espanyol i el primer grup bancari català, amb uns dipòsits de 262.226 milions de pessetes, una xarxa de 352 oficines i 5.256 empleats.[3] Mantenia posicions de control sobre el Banc d'Alacant i el Banc de Crèdit i Inversions i tenia delegacions a Londres, París i Mèxic.[3]

Cas Banca Catalana[modifica | modifica el codi]

Però el 1982 entrà en crisi quan un fals anunci de suspensió de pagaments provocà una sortida del 38% dels dipòsits de la major part d'entitats financeres catalanes. Els primers intents de solució fracassaren, i com que un dels directius dels anys setanta fou l'aleshores President de la Generalitat de Catalunya Jordi Pujol i Soley, el cas va prendre connotacions polítiques. El Banc d'Espanya nomenà tres administradors el novembre del 1982, que anunciaren un fort desequilibri patrimonial, la reducció del capital i una forta ampliació per a revitalitzar l'entitat el novembre del 1982, que seria coberta pel Fons de Garantia de Dipòsits.[3]

El 1983 el grup fou traspassat a un consorci format per tota la gran banca espanyola, de manera que el 1984 el Banco de Vizcaya aconseguí el 89% de les accions de Banca Catalana i del control del Banc Industrial del Mediterrani, Banc de Barcelona i Banc Industrial de Catalunya. El maig de 1984 Jordi Pujol va ser inclòs en la querella presentada per la Fiscalia General de l'Estat dirigida per Carlos Jiménez Villarejo contra els exdirectius de l'entitat, i va ser objecte també de durs atacs a premsa, com els articles d'Alfons Quintà al diari El País. L'octubre de 1984 el magistrat Ignacio de Lecea va prendre declaració a Pujol durant dues hores i mitja a la seva residència oficial de la Casa dels Canonges, tràmit en el qual també van estar presents els fiscals Carlos Jiménez Villarejo i José María de Mena Álvarez, i els advocats defensors Joan Piqué Vidal i Juan Córdoba Roda. Això provocaria que les eleccions al Parlament de Catalunya de 1984 esdevinguessin una mena de referèndum popular.[4] El dia 30 de maig de 1984, coincidint amb la sessió d'investidura, es convocà una manifestació de suport a Jordi Pujol des del Parlament de Catalunya fins a la plaça de Sant Jaume, que fou seguida per 300.000 persones segons els convocants (75.000 segons la guàrdia urbana).[5] A la sortida del Parlament, alguns diputats socialistes (Raimon Obiols, Pasqual Maragall i Anna Balletbò i Puig) foren increpats, insultats i fins i tot amenaçats de mort pels manifestants.[6][7]

El jutge va donar per conclosa la instrucció del sumari al maig de 1986, després d'haver recopilat més de 3.000 folis en nou volums, que es complementaven amb prop de 65.000 folis de documentació. Un mes després, els fiscals Mena i Villarejo presentaven la petició de processament de 18 exconsellers del banc, entre ells Pujol, per presumptes delictes d'apropiació indeguda, falsedat de document públic i mercantil i maquinació per alterar el preu de les coses. Nogensmenys, el novembre de 1986, reunit el ple de l'Audiència de Barcelona per decidir sobre aquesta petició, 33 magistrats van votar en contra de processar Pujol en estimar que no hi havia indicis racionals de criminalitat en la seva actuació com a vicepresident executiu de Banca Catalana, mentre que 8 jutges es van pronunciar a favor del processament.

La instrucció del cas va seguir només per a la resta dels inculpats, però el març de 1990 l'Audiència de Barcelona va decretar el sobreseïment definitiu del sumari contra els antics consellers en no trobar indicis suficients de delicte, malgrat considerar que van poder dur a terme una gestió imprudent i fins i tot desastrosa.[8]

Els implicats en la querella[9] foren Jordi Pujol, Jaume Carner i Suñol, Raimon Carrasco i Azemar, Francesc Cabana i Vancells, Andreu Ribera i Rovira, Oleguer Soldevila i Godó, Víctor Sagi i Vallmitjana, Josep Lluís Vilaseca i Guasch, Joan Baptista Cendrós i Carbonell, Joan Martí i Mercadal, Martí Rosell Ballester, Manuel Ingla Torra, Delfi Mateu i Sayos, Francesc Constans Ros, Esteve Renom Pulit, Joan Casablancas i Bertran, Salvador Casanovas i Martí, Antoni de Moragas i Gallissà, Joan Millet i Tusell, Ramón Miquel Ballart, Lluís Montserrat Navarro, Ferran Aleu Pascual, Antoni Armengol Arnan, Pere Messeguer Miranda i Ramon Monforte i Navalón.

Liquidació de l'entitat[modifica | modifica el codi]

El 1988 Banca Catalana passà a formar part del grup Banco de Bilbao Vizcaya, des del 2000 Banco Bilbao Vizcaya Argentaria (BBVA).[3] Aquest any el grup decidí l'absorció total de Banca Catalana, eliminant-ne la denominació i tots els signes externs.[3] Jaume Tomàs (Agrolimen), Ignacio Ferrero (Nutrexpa), Pedro Ferrer (Freixenet), Jordi Miarnau (Construcció Miarnau), Jordi Mora (Banca Mora) i Jesús Serra Ferrer, fill (Catalana Occident) passaren a formar part del consell consultiu del BBVA, i Pedro Fontana, fins llavors president de Banca Catalana, fou nomenat director general del BBVA a Catalunya.[10]

Curiositats[modifica | modifica el codi]

Hom afirma que l'entitat va finançar activitats catalanistes de tota mena, fins i tot el fitxatge de Johann Cruyff pel FC Barcelona el 1974.[11]

Referències[modifica | modifica el codi]