Banc Hispano Colonial

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióBanc Hispano Colonial
Sagnier-laietana3-0250.jpg
Edifici del Banc Hispano Colonial, obra d'Enric Sagnier (1911), a la Via Laietana, 3, de Barcelona. Actualment reconvertit a hotel
Dades base
Tipus entitat banc
Història
Fundació 1876 a Barcelona
Successor Banco Central
Dissolució 1950
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata

El Banc Hispano Colonial (BHC) va ser una entitat de crèdit nascuda a Barcelona l'any 1876 amb l'objectiu inicial de finançar el costós domini de les possessions colonials espanyoles. L'any 1946 va traspassar els seus edificis i solars a la Immobiliària Colonial fundada aquell any,[1] i l'any 1950 va ser absorbit pel consorci bancari Bancor, promogut pel Banco Central.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

El negocis colonials: 1876-1880[modifica | modifica el codi]

El naixement de l'entitat va lligat a la participació en un emprèstit demanat per l'estat espanyol per tal de finançar una expedició militar a Cuba a causa de la revolta cubana durant la Guerra dels Deu Anys.[3] Els setanta-cinc milions de pessetes de capital inicial per finançar l'operació el van posar els principals banquers, comerciants i industrials catalans del moment, però també hi participaven el Banco de Castilla i uns algunes famílies espanyoles de l'illa caribenya.[3] El primer president de l'entitat fou Antonio López y López (qui més tard esdevindria marquès de Comillas),[3] que havia aportat 10.250.000 pessetes, un 13,7% del capital inicial.[4] Entre els accionistes fundadors hi figurà el banquer Manuel Girona i Agrafel[5] i els empresaris Antoni Borrell i Folch i Camil Fabra i Fontanills. Acabada la guerra, el Banc Hispano Colonial va recuperar els diners.[3]

L'objectiu principal d'aquesta primera etapa fou el finançament de projectes per al comerç amb les colònies espanyoles situades a Amèrica i Àsia, especialment Cuba, Puerto Rico i Filipines.[6][7]

Els negocis dels López: 1880-1934[modifica | modifica el codi]

Amb la fi del conflicte cubà, el 1878, l'entitat es va reconvertir en un banc de negocis amb inversions industrials que beneficiaren els diversos projectes promoguts pel president António López i el seu fill Claudi López i Bru, el qual va succeir el seu pare el 1884 com a president del Banc Hispano Colonial fins al 1925.[3] Cal destacar empreses com ara la Companyia General de Tabacs de Filipines (1881), la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics (1897), la Sociedad Española de Construcción Naval (1908), la Companyia Transatlàntica, la Societat General d'Aigües de Barcelona, la Companyia de Tramvies de Barcelona,[8] el Ferrocarril Metropolitano de Barcelona (1920),[9] o la Compañía Telefónica Nacional de España (1924).[10]

La pèrdua de les colònies en la Guerra Hispano-estatunidenca de 1898 va implicar canvis a l'entitat, que fou refundada l'any 1901, després d'haver perdut el 75% dels capitals. Fixà com a nous objectius el finançament d'obres públiques i projectes ferroviaris i privats a Espanya, encara que sempre molt relacionats amb activitats d'exportació i importació a països sud-americans.[6][7] L'any 1905 el banc va arribar a un acord amb l'Ajuntament de Barcelona, respecte al dèficit municipal, mitjançant la intervenció del regidor Juli Marial i Tey,[11] i obtingué de l'ajuntament la concessió del seu servei de tresoreria.[8]

No en va, el Banc Hispano Colonial va acabar participant en el finançament de la reforma urbanística de Barcelona,[3] el 1907, que implicava l'obertura de la Via Laietana, projecte que avançà gràcies a l'entrada política de la Lliga Regionalista de Cambó i a la demanda de comunicació de la burgesia instal·lada a l'Eixample. El banc va edificar la seva seu, obra d'Enric Sagnier (1911), al número 3 d'aquest nou carrer. Sagnier també va prendre part activa en el desenvolupament de l'obra com a arquitecte representant del banc financer.[12]

La nova estratègia comercial: 1934-1950[modifica | modifica el codi]

Durant la Segona República Espanyola el BHC va continuar vinculat a Catalunya, essent un banc de tipus mitjà. Amb l'arribada al poder de la Confederación Española de Derechas Autónomas (CEDA), coalició creada el 1933, el banc es va involucrar en operacions arriscades i qüestionables.[6][7]

A partir del 1934 va canviar radicalment la seva estratègia inversora per passar a ser un banc comercial i posar-se a l'òrbita del Banco Central,[3] el qual li cedí totes les seves sucursals a Catalunya a canvi de 16.000 accions, que suposaven un 12% del capital de l'entitat catalana.[2] L'acord anava lligat a un canvi en l'orientació del BHC, que es convertí en un banc mixt, comercial i industrial alhora, amb xarxa de sucursals a Catalunya. Aquest mateix any absorbí el Banc de Reus, el Banc de Granollers i la sucursal a Barcelona del Banco Español del Río de la Plata, situant-se de cop com el primer banc català.[2] El banc continuà operatiu després de la Guerra Civil Espanyola. L'any 1942 el Banco Central ja tenia un 33% capital social del BHC.

L'any 1942 absorbí el Banc Comercial de Barcelona,[8] i el 30 de novembre de 1942 d'aquell any va absorbir Banca Marsans i les seves oficines.[13][14] Se situà, al cap de poc temps, com a primer banc català, i cinquè espanyol, per la importància dels dipòsits.[8] L'any 1946 va participar en una discutible operació financera d'importació d'aliments d'Argentina, que provocà la seva fallida.[6][7] Va traspassar una àmplia cartera d'edificis i solars a la Immobiliària Colonial fundada aquell mateix any per accionistes del banc.[1] A més del Banco Central, el BHC també tenia com accionistes el Banco Santander i el Banco Popular, i progressivament havia anat perdent autonomia. Finalment va ser absorbit l'any 1950 per Bancor, el consorci que el Banco Central havia fundat l'any 1942.[2]

Presidents[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 La Vanguardia, suplement Diners, 22/05/2011, pàg. 16 i 17
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 Francesc Cabana, ELS GRANS BANCS ESPANYOLS I LLUR PENETRACIÚ A CATALUNYA
  3. 3,0 3,1 3,2 3,3 3,4 3,5 3,6 3,7 Mestre, 1998: p. 90, entrada: "Banc Hispano Colonial"
  4. Antonio López López 1817-1883 des de 1878 primer «Marqués de Comillas»
  5. Vicens Vives, Jaume y Llorens, Montserrat (1994). Industrials i polítics:(segle XIX). Barcelona. Editorial Vicens Vives. ISBN 978-84-316-1814-8 / ISBN 84-316-1814-0
  6. 6,0 6,1 6,2 6,3 Francisco Comín Comín: Hacienda y economía en la España contemporánea, 1800-1936. Ed. Instituto de Estudios Fiscales. Madrid, 1988
  7. 7,0 7,1 7,2 7,3 Pablo Martín Aceña: El sistema financiero en España. Una síntesis histórica. Universidad de Granada, 1999. Granada. ISBN 8433825461
  8. 8,0 8,1 8,2 8,3 «Banc Hispanocolonial». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  9. EL NACIMIENTO DEL GRAN METROPOLITANO DE BARCELONA
  10. La Compañía Telefónica Nacional de España en la dictadura de Primo de Rivera
  11. «Juli Marial i Tey». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  12. Santi Barjau. Sagnier, arquitecte. Barcelona 1858-1931. ISBN 978-84-612-0215-7, Pàg. 320 i 642.
  13. «Una década de hambre y de reconstrucción». bcn.cat. [Consulta: 10 gener 2017].
  14. La Vanguardia, 27/11/1942, Banca Marsans. Tenemos el honor de poner en conocimiento de nuestra clientela...
  15. 15,0 15,1 El rerefons econòmic de l'activitat dels parlamentaris catalans (1876-1885), pàgina 340

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 1.147 p.; p. 90 entrada: "Banc Hispano Colonial". ISBN 84-297-3521-6. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Banc Hispano Colonial Modifica l'enllaç a Wikidata