Banc de Catalunya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióBanc de Catalunya
Dades base
Tipus entitat banc
Història
Fundació 1920 a Barcelona
Dissolució 1931
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Modifica dades a Wikidata

Banc de Catalunya va ser important banc català que va operar entre els anys 1920 i 1931,[1] per bé que llur trajectòria fou curta la seva brillant política financera va expandir-lo molt notòriament.[1][2] Tot i que va estar vinculat a la dictadura de Primo de Rivera, cal dir que bona part dels directius provenien políticament de l'esquerra i del catalanisme.[2]

Història[modifica | modifica el codi]

Inicis[modifica | modifica el codi]

Aquesta entitat bancària es va fundar a Barcelona l'any 1920 a partir d'una societat regular col·lectiva preexistent: la Fàbregas i Recasens SRC nascuda el 1917.[1] A més a més tenia sota el seu control el Banc Comercial de Tarragona, el Banc de Tortosa i el Banc de Reus.[1] Els seus dirigents van ser el banquer i polític Eduard Recasens, que comptava amb l'ajuda del seu germà Francesc,[1] i el polític Evarist Fàbregas, tots ells reusencs.[2]

Desenvolupament[modifica | modifica el codi]

El Banc de Catalunya i llurs satèl·lits va viure una expansió històrica durant la dècada del 1920 obrint més de 120 oficines i amb un volum d'operacions enorme que va omplir el buit deixat pel Banc de Barcelona després de la seva fallida el 1920.[3] Seguint la política financera de la banca mixta va compatibilitzar les inversions empresarials a llarg termini amb la captació de recursos a la vista.[1] Durant la dictadura de Primo de Rivera va col·laborar amb el règim (sobretot de la mà del ministre José Calvo Sotelo)[2] per crear el Banco de Crédito Local el 1925, la petroliera monopolística CAMPSA el 1927, i el Banco Exterior de España el 1929, i invertint també en altres empreses.[1] Sense la participació de l'estat, però amb el suport de Calvo Sotelo, el banc de Catalunya també va crear CEPSA, que va construir la primera refineria de l'estat.[2] Aquesta estreta col·laboració amb el règim va generar una forta animadversió tant de la banca madrilenya i basca com dels polítics republicans que vindrien després.[2]

Fallida[modifica | modifica el codi]

Finalment, la fallida de l'entitat va venir després de la sobtada retirada de tots els fons que CAMPSA tenia al banc, ordenada per Indalecio Prieto (llavors ministre d'Hisenda del govern provisional republicà).[1][2] Prieto no era precisament un expert en economia, i per això comptava amb l'assessorament de l'empresari basc Horacio Echevarrieta, el qual estava enemistat amb els germans Recasens.[2]

La disponibilitat de capital líquid del Banc de Catalunya depenia excessivament d'aquests fons petroliers,[2] així que quan es van retirar es va produir el desequilibri entre uns actius poc líquids respecte als passius exigibles a la vista.[1] A més a més la necessitat que hi havia llavors que els bancs disposessin d'una gran quantitat de líquid a causa de la repatriació dels capitals americans arran del Crack del 1929 tampoc no va ajudar gens a l'entitat financera. L'enfrontament públic amb Prieto va espantar els clients del Banc de Catalunya, que van retirar els seus fons particulars[2] provocant la suspensió de pagaments el 7 de juliol de 1931.[1] El Banc d'Espanya no va voler proporcionar una ajuda que hauria permès salvar el banc,[2] i de fet la Generalitat republicana tampoc va mostrar cap interès a salvar una entitat que s'havia vinculat tant amb la dictadura anterior.[3] Les fortes pèrdues de la fallida recaigueren sobre els dipositants i els accionistes.[2]

Edificis[modifica | modifica el codi]

L'any 1931 la direcció del Banc es trobava al número 12 de la Rambla d'Estudis, a Barcelona. A Girona posseïa un emblemàtic edifici gòtic, situat al carrer de Ciutadans número 19, actualment propietat de la Fundació Caixa de Girona, i seu del Centre Cultural Caixa de Girona. L'any 1930 el Banc de Catalunya va obrir oficines a París.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 1,6 1,7 1,8 1,9 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 90, entrada: "Banc de Catalunya". ISBN 84-297-3521-6. 
  2. 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 Cabana, Francesc. «La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya». A: Madrid i el centralisme. Un fre a l'economia catalana. Pòrtic, 2003. ISBN 8498091047. 
  3. 3,0 3,1 d'Olwer, Lluís Nicolau. Democracia Contra Dictadura: Escrits Politics, 1915-1960. Institut d'Estudis Catalans, 2007, p.45. ISBN 8472839303. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]