Eduard Recasens i Mercadé
| |||
| Biografia | |||
|---|---|---|---|
| Naixement | desembre 1884  Barcelona | ||
| Mort | febrer 1939 (54 anys) París | ||
.svg){kind=small} Diputat al Congrés dels Diputats | |||
| 14 maig 1923 – 15 setembre 1923 Circumscripció electoral: Tarragona | |||
 Diputat a Corts | |||
 Regidor de l'Ajuntament de Barcelona | |||
| | |||
| Activitat | |||
| Ocupació | Financer | ||
| Partit | Lliga Regionalista | ||
| Família | |||
| Germans | Francesc Recasens i Mercadé Josep Recasens i Mercadé | ||
,_Eduardo_Recasens_Mercadé.jpg?lang=ca)
Eduard Recasens i Mercadé (Barcelona, 28 de desembre de 1884[1] - París[2] (o Reus[3]) 14 de febrer[2] o 4 de febrer[3] de 1939)[2] va ser un polític, empresari i important banquer català que va dirigir el Banc de Catalunya.[4] Era germà del polític socialista Josep i del banquer soci seu Francesc Recasens i Mercadé.[5]
Biografia
[modifica]Va néixer a Barcelona, tot i que la família residia a Reus, i de petit va anar a viure a aquesta ciutat.[6] El seu pare era Eduard Recasens Alomà i la seva mare Josepa Mercadé Marquès, ambdós naturals de Reus.[7] Els seus germans Ernest, Josep, Francesc, Maria i Josepa van néixer tots a Reus. L'any 1901, amb només 17 anys, era redactor de la publicació anarquista reusenca La Alarma,[4] però el 1906 va passar a ser-ho del setmanari republicà i catalanista Foment, ja que va ser un dels fundadors del Foment Nacionalista Republicà. Els anys 1910 i 1911 col·laborava a la revista Foc Nou, del Grup modernista de Reus. Pocs anys després, a Barcelona, va ser també un dels fundadors del partit polític Unió Federal Nacionalista Republicana, pel qual va ser regidor a Barcelona entre el 1912 i el 1915.[4][2]
El 1917 ell i el seu germà petit Francesc Recasens van iniciar l'empresa Fàbregas i Recasens SRC[4] juntament amb el també polític Evarist Fàbregas. Es van dedicar tant al petroli i productes derivats com al comerç de diverses mercaderies tropicals d'ultramar.[4] El juny de 1920 van reconvertir la societat en el Banc de Catalunya del que en va ser vicepresident, una de les entitats financeres catalanes més exitoses de la nostra història tot i la seva curta durada. De fet Recasens va advocar sempre per construir un sector bancari català que fos hegemònic a Espanya, arribant al punt de proposar la creació d'un banc central específic per a l'economia catalana.[2]
Amb el temps la ideologia política de Recasens s'havia moderat una mica: va entrar a militar a la Lliga Regionalista i a les eleccions a Corts del 1923[8] va guanyar l'escó del districte Reus - Gandesa amb el suport també de la resta de partits catalanistes.[5] Però com la resta de diputats va perdre'l a causa del cop d'estat de Primo de Rivera pocs mesos després, fet pel qual va passar a dedicar-se totalment al banc.[5]
En els anys següents, ell i el seu germà van protagonitzar l'important ascens financer de l'entitat gràcies a la bona relació que mantenien amb el ministre d'Hisenda de la dictadura José Calvo Sotelo.[5] Entre altres empreses mixtes publicoprivades van fundar el Banco de Crédito Local l'any 1925, la petroliera monopolística CAMPSA el 1927, i el Banco Exterior de España el 1929.[4] Sense la participació de l'estat però amb el suport del ministre també van crear l'empresa privada CEPSA, que va construir la primera refineria de l'estat.[5] Aquesta estreta col·laboració amb el règim va generar una forta animadversió tant de la banca madrilenya i basca com dels polítics republicans que vindrien després.[5] Per aquest motiu, el 1931 l'entitat va fer fallida a causa de la retirada sobtada dels fons que hi tenia la petroliera CAMPSA.[4][5]
Segons diu el periodista Joan Antoni Domènech, quan va desaparèixer el Banc de Catalunya va marxar a París, però poc abans de la guerra civil va anar a Madrid fins que va esclatar el conflicte. Sentint-se amenaçat, es va refugiar a l'ambaixada de Romania des d'on va fugir cap a Alacant, i va poder passar d'allà a Perpinyà amb la seva dona i una neboda. Després va anar a Sant Sebastià, quan la ciutat ja era en poder dels franquistes i quan el revoltats van entrar a Catalunya, Eduard Recasens va tornar a Reus. Va tenir un viatge accidentat que va durar dos dies i que el va fer emmalaltir definitivament. El 4 de febrer de 1939, ja a Reus, va morir al seu domicili de la plaça de Catalunya.[3]
Obres
[modifica]- Petites notes sobre la banca en el present i en l'avenir, Barcelona 1918
- La llei d'ordenació bancària, Barcelona 1922
Referències
[modifica]- ↑ Segons el padró d'habitants de Reus de 1900, del carrer de Llovera número 23, havia nascut a Barcelona.
- 1 2 3 4 5 Olesti Trilles, Josep. Diccionari biogràfic de reusencs: vol. II. Reus: l'Ajuntament, 1992, p. 553.
- 1 2 3 Domènech, Joan Antoni. Penúltimes històries empresarials de Reus. Reus: Comunicación Externa, 2025, p. 144. ISBN 9788409766673.
- 1 2 3 4 5 6 7 Mestre i Campi, Jesús (director). Diccionari d'Història de Catalunya. Edicions 62, 1998, p. 897, entrada: «Recasens i Mercadé, Eduard». ISBN 84-297-3521-6.
- 1 2 3 4 5 6 7 Cabana, Francesc. «La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya». A: Madrid i el centralisme. Un fre a l'economia catalana. Pòrtic, 2003. ISBN 8498091047.
- ↑ Cal afegir que la fitxa del Congrés dels Diputats indica que va néixer a Reus.
- ↑ Segons els padrons d'habitants de Reus, anys 1900 i 1905.
- ↑ Fitxa del Congrés dels Diputats
Bibliografia
[modifica]- Cabana, Francesc. «La suspensió de pagaments del Banc de Catalunya». A: Madrid i el centralisme. Un fre a l'economia catalana. Pòrtic, 2003. ISBN 8498091047.
- CABANA, Francesc. Eduard i Francesc Recasens: dos empresaris de Reus. Reus: Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, 2003
Enllaços externs
[modifica]- «Eduard Recasens i Mercadé». Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Grup Enciclopèdia.