Victòria dels Àngels

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Simpleicons Interface user-outline.svgVictòria dels Àngels
Victòria dels Àngels.jpg
Victòria dels Àngels
Naixement 1 de novembre de 1923
Barcelona
Mort 15 de gener de 2005(2005-01-15) (als 81 anys)
Barcelona
Sepultura Cementiri de Montjuïc (Barcelona) ((Via Sant Oleguer, agrupació A, nínxol esp. 197, primer pis; la inscripció diu "Família Magriñà", la del seu marit)
Alma mater Conservatori Superior de Música del Liceu
Ocupació cantant i cantant d'òpera
Estil Ópera
Origen Barcelona
Premis Premi Príncep d'Astúries de les Arts
Geneva International Music Competition
Gramophone Award for Lifetime Achievement
Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya
Activitat professional
Veu Soprano lírica

Lloc web Victoriadelosangeles.org
IMDB Fitxa personal a IMDb
Modifica dades a Wikidata

Victòria López García, coneguda amb el nom artístic de Victòria dels Àngels o Victoria de los Ángeles (Barcelona, 1 de novembre de 1923 - Barcelona, 15 de gener de 2005), fou una soprano i cantant d'òpera catalana.[1] Fou una de les cantants més reconegudes arreu de la segona meitat del segle XX, especialment per la seva activitat en els anys cinquanta i seixanta, el període més brillant de la seva carrera. En la llista de les vint millors sopranos de la música enregistrada que publicà la BBC music magazine en 2007[2] figura en la tercera posició, després de Maria Callas i Joan Sutherland.

Biografia[modifica | modifica el codi]

Victòria dels Àngels López era filla d'un bidell de la Facultat de Medicina de Barcelona; va néixer a l'edifici històric de la Universitat de Barcelona, on vivien els seus pares. Estudià al Conservatori Superior de Música del Liceu amb Dolors Frau, amb qui sorgiren desavinences a causa del repertori. El debut oficial de Victòria dels Àngels va ser el 1944 al Palau de la Música Catalana i el 1945 al Gran Teatre del Liceu. Des del 1941 ja se l'havia sentida en concerts com a amateur i dins del grup vocal «Ars Musicae», especialitzat en música del Renaixement, dirigit per Lamaña i assessorat per Higini Anglès.[1]

La seva carrera internacional no es va fer esperar gaire i el 1948 ja se la va sentir al Wigmore Hall de Londres amb La vida breve de Manuel de Falla, el 1949 a l'Òpera de París amb Faust de Gounod i el 1950 a la Scala de Milà amb Ariadne auf Naxos de Richard Strauss. El 1951 actuà per primera vegada al Metropolitan de Nova York, on tornaria moltes més vegades. El 1952 la seva veu va ressonar al Teatro Colón de Buenos Aires. Ha estat l'única intèrpret espanyola (fins que, anys després, va fer-ho Plácido Domingo) que ha cantat en el Festival de Bayreuth: ho va fer el 1961 amb Tannhäuser. El 1980 va interpretar la seva última òpera, Pélleas et Mélisande, de Claude Debussy al Teatro de la Zarzuela (Madrid), dirigida per Antoni Ros-Marbà.[1]

Paral·lelament a la seva tasca operística va desenvolupar també una carrera com a liederista. El millor exemple de la seva qualitat és potser el concert que va oferir el 1967 a Londres en homenatge al pianista anglès Gerald Moore, on també participaren Elisabeth Schwarzkopf i Dietrich Fischer-Dieskau. El 1971, acompanyada al piano per Alícia de Larrocha, va oferir un recital a la capital anglesa de cançons espanyoles, impulsant així l'obra de Granados, Albéniz i altres compositors.[1] Victòria dels Àngels es va casar amb Enric Magriñà l'any 1948 i va tenir dos fills, un dels quals, afectat de síndrome de Down, li va sobreviure. El 15 de gener de 2005 Victòria dels Àngels va morir a la ciutat de Barcelona a l'edat de 81 anys. A sobre dels escenaris i en la seva discreta actitud com a persona va ser sempre un exemple d'anti-diva. La seva vida personal no va ser gens fàcil, però ella va saber superar els entrebancs del destí i canalitzar-los en forma d'expressió artística.[1]


Carrera artística[modifica | modifica el codi]

El 20 de desembre de 1940 va guanyar el concurs del programa Concursos vivientes de Ràdio Barcelona cantant Sì, mi chiamano Mimì i Un bel dì vedremo. El premi era interpretar La Bohème al Teatre Victòria (Barcelona). Aquest fet va significar l'inici de la carrera concertística de Victòria dels Àngels i la va portar a entrar en contacte amb el conjunt instrumental Ars Musicae que dirigia Josep Maria Lamaña i que treballava especialment el repertori dels segles XII al XVII. Amb ells va debutar el 19 de maig de 1944 al Palau de la Música Catalana.

El 13 de gener de 1945 va fer el seu debut al Liceu en el paper de la Comtessa Almaviva a Les noces de Fígaro. Després de guanyar el primer premi al Concurs Internacional de Ginebra l'any 1947, va cantar la Salud a La vida breve de Manuel de Falla amb la BBC a Londres l'any 1948.

L'any 1949 va fer la seva primera aparició al teatre de l'Opèra de París amb la seva impactant Marguerite del Faust de Gounod, va debutar a la Scala de Milà, primer amb un recital i, un any més tard, amb Ariadne auf Naxos de Richard Strauss. El 1950 va cantar al Festival de Salzburg i a la Royal Opera House. A partir d'aquest moment començaria una col·laboració fonamental amb el pianista Gerald Moore. A l'octubre de 1950 Victòria dels Àngels va debutar als Estats Units d'Amèrica amb un recital al Carnegie Hall de Nova York, i al març següent va fer el mateix al Metropolitan Opera, i va cantar amb la companyia ininterrompudament fins al 1961. L'any 1957 va cantar a l'Òpera de l'Estat de Viena. El 1952 va debutar al Teatre Colón de Buenos Aires amb Manon de Massenet i Madama Butterfly de Puccini.

Va realitzar gires pel Japó, Austràlia, Sud-àfrica, Rússia i tota Europa, debutant a Viena el 1957. Va ser la primera cantant espanyola que va actuar al Festival de Bayreuth, escollida per Wieland Wagner per interpretar, als festivals del 1961 i del 1962, l'Elisabeth de Tannhäuser. En la seva intensíssima carrera, va arribar a interpretar el paper protagonista de més de 35 òperes, entre les quals destaquen La Traviata, Carmen, Pelléas et Mélisande, Fidelio, Faust, Pagliacci, Werther, L'Orfeo, Cavalleria rusticana, La Bohème, Madama Butterfly, Il barbiere di Siviglia, Otello, Tannhäuser, Lohengrin, Ariadne auf Naxos, Der Freischütz o Don Giovanni. Els seus nombrosos enregistraments són considerats una referència indiscutible.

Anys de concertista[modifica | modifica el codi]

Victòria dels Àngels l'any 1975

A mitjans dels anys 60, la carrera de Victòria dels Àngels es va anar orientant cap a les actuacions concertistes, sobretot amb els lieder, oferint recitals antològics per tot el món acompanyada de grans pianistes com Geoffrey Parsons, Alicia de Larrocha, Gonzalo Soriano i Simó, Miguel Zanetti i Manuel García Morante.

Tot i això va seguir fent de tant en tant aparicions a un dels seus papers operístics preferits, Carmen, els vint anys següents. Tot i que Carmen li esqueia còmodament al seu registre (la seva veu era mezzosoprano natural), va cantar els papers principals de soprano. Amb Montserrat Caballé va ser una veritable referència entre els cantants de bel canto. També el 1961 es destaca la seva participació en l'estrena pòstuma, en versió de concert, de L'Atlàntida de Manuel de Falla al Gran Teatre del Liceu. Aquells anys va realitzar una important difusió de la música espanyola i llatinoamericana, i va col·laborar amb el seu admirat Pau Casals i amb els compositors més importants del moment: Joaquín Rodrigo, Frederic Mompou, Xavier Montsalvatge, Òscar Esplà, Heitor Villa-Lobos i Eduard Toldrà.

Entre les seves darreres actuacions destaquen el concert de celebració del seu retorn al Palau de la Música Catalana el 1987 amb motiu de la inauguració del canal radiofònic Catalunya Música; l'històric recital al Gran Teatre del Liceu acompanyada per Manuel García Morante el 1992, i la seva participació en la cerimònia de clausura dels Jocs Olímpics de Barcelona d'aquell mateix any. La seva carrera va continuar fins al 28 de desembre de 1997, data del seu últim concert públic, acompanyada per Albert Guinovart, al Teatre Nacional de Catalunya de Barcelona.

Fons[modifica | modifica el codi]

El seu fons d'indumentària escènica es conserva al Museu de les Arts Escèniques i conté 40 vestits d'òpera, 10 quimonos, 50 vestits de concerts. L'any 2008 s'inventarien i es comencen a catalogar al catàleg d'indumentària.[3]

A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserva el seu fons personal, amb documentació identificativa, mèdica, econòmica i de gestió del patrimoni personal i familiar; així com l'arxiu musical, gestió dels drets d'autor, contractació d'actuacions musicals i programes musicals; correspondència tramesa i rebuda i felicitacions de Nadal; llibre de signatures i reculls de premsa; dossiers diversos i documentació hemerogràfica. En total hi ha 1.068 positius b/n, 382 positius color, 17 diapositives color, 5 negatius color, 1 diploma i 1 cinta de casset. També hi ha documentació sobre la gestió dels drets d'autor amb la RCA, la contractació d'actuacions musicals i retalls de premsa. 23 positius b/n.[4][5][6]

A l'Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC) es conserva la seva biblioteca particular, que conté una col·lecció important de partitures formada per més de 4.000 documents. Aquest fons és una cessió en comodat de la Fundació Victoria de los Ángeles, realitzada el 2008.[3]

Discografia[modifica | modifica el codi]

Guardons[modifica | modifica el codi]

Reconeixements[modifica | modifica el codi]

  • Escola de Música de Sant Cugat Victòria dels Àngels,[7] anomenada en el seu honor.
  • Els jardins de la Facultat de Geografia i Història de la Universitat de Barcelona a Ciutat Vella porten el seu nom.
  • Victòria dels Àngels va ser votada en un procés participatiu, realitzat al març del 2010 a Palafrugell, de dones que mereixien un carrer.[8]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • COMELLAS, JAUME: Victòria dels Àngels: Memòries de viva veu. Edicions 62, Barcelona, 2005 [2]
  • RADIGALES, JAUME: Victòria dels Àngels. Una vida pel cant. Un cant a la vida. Editorial Pòrtic. Barcelona, 2003.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari biogràfic de dones. «Victoria de los Ángeles López García (Victòria dels Àngels)». Xarxa Vives d'Universitats (CC-BY-SA via OTRS). [Consulta: 4 octubre 2015].
  2. [1], "The Guardian" (London), 14 March 2007
  3. 3,0 3,1 Biblioteca de l'ESMUC
  4. Comodat de la Fundació Victoria de los Ángeles; 1,5 m.
  5. Fons 746, dates d'ingrés: 3 de gener i 9 de juny; registres d'entrada núms. 2.219 i 2.266
  6. Memòria 2008 de l'ANC
  7. Escola de Música de Sant Cugat
  8. Puig, Evarist «Les dones esperantistas de la Vila». Revista de Palafrugell [Palafrugell], núm. 208, febrer 2011, pàg. 23.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Victòria dels Àngels Modifica l'enllaç a Wikidata