Otello (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Otello
Otel·lo i Desdemona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Otel·lo i Desdemona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Títol original Otello
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Arrigo Boito
Llengua original italià
Font literària Otel·lo, de Shakespeare
Època composició març de 1884 - finals de 1886
Actes quatre
Estrena absoluta
Data estrena 5 de febrer de 1887
Escenari La Scala de Milà
Director Franco Faccio
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 19 de novembre de 1890
Personatges i creadors
Instrumentació

Otello és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret d'Arrigo Boito, a partir de l'obra de Shakespeare, Otel·lo. Va ser estrenada en el Teatro alla Scala de Milà, el 5 de febrer de 1887.

Otello és la penúltima òpera de Verdi, on va demostrar la seva maduresa com a artista. Amb aquesta òpera, Verdi va tancar un llarg parèntesi -el més llarg de la seva carrera- de quinze anys en la trajectòria operística. De tot el seu repertori, és la de major intensitat dramàtica, ambició musical i exigència vocal, i ha passat a la història com un exemple de la permanent recerca de la innovació en un creador ja consagrat, doncs Verdi ja tenia setanta-quatre anys quan la va estrenar.[1] Junt amb Aïda, estrenada l'any 1871, i Falstaff, el 1893, els crítics consideren que és una de les obres mestres del compositor.

Per a aquesta obra Verdi ja havia abandonat l'estructura de divisió en àries i recitatius, aconseguint un sentit d'unitat i continuïtat en tota l'obra. Un dels personatges més importants de l'obra, a més d'Otello i Desdemona, és Iago, interpretat per un baríton. Una de les parts més conegudes de l'obra és el seu credo, en el segon acte. Altres parts destacables són el duet d'amor del primer acte, la cançó del salze i l'Ave Maria, interpretades per Desdemona en el quart acte, i tota l'escena final, de l'assassinat de Desdemona i el suïcidi d'Otel·lo.

L'òpera gaudeix d'excel·lents enregistraments discogràfics i s'interpreta sovint, trobant-se en el repertori dels teatres d'òpera més importants del món. Representa un repte per al rol principal, que ha de ser interpretat per un tenor dramàtic amb un gran control de la veu mitjana i la capacitat expressiva. En el segle XX, en aquest paper han excel·lit Aureliano Pertile, Ramón Vinay, Jon Vickers, Mario del Monaco i Plácido Domingo. Igualment important és el paper de Iago, un baríton dramàtic que ha de dominar l'escena: n'han estat excel·lents Titta Ruffo, Lawrence Tibbett, Leonard Warren, Tito Gobbi o Piero Cappuccilli.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Els anys de silenci[modifica | modifica el codi]

Giulio Ricordi, editor i el gran promotor perquè Verdi tornés a compondre òpera

Després d'acabar i estrenar l'òpera Aïda a El Caire la nit de Nadal de 1871, Verdi va decidir que era el moment de posar fi a la reeixida carrera com a compositor d'òpera. Tenia 58 anys, era el compositor més popular d'Itàlia de l'època, i possiblement el més ric, i va voler en gran mesura emular a Rossini després d'acabar l'òpera Guillaume Tell. Es va retirar a la seva residència de Sant'Agata a Busseto per ocupar-se de les seves possessions. Verdi sembla separar-se voluntàriament del món de l'escena i, sense que pugui adduir-se un motiu concret, en això van influir una sèrie de factors, com l'esgotament físic, la difusió italiana de les òperes de Wagner, les crítiques a les seves composicions, la situació (deficient, segons l'opinió de Verdi) dels teatres italians i, sobretot, la consciència del canvi dels temps i dels estils musicals i de la necessitat de replantejar-se, a fons i amb dilatada mesura, el futur de la mateixa òpera. Verdi va entrar a la seixantena en un estat d'ànim de tristesa i depressió, les seves cartes del moment estaven plenes de queixes sobre aquests temes.[2]

A causa de la immensa popularitat de la música de Verdi a Itàlia en els anys setanta, la retirada de Verdi li va semblar al seu editor, Giulio Ricordi, una forma de malgastar el seu talent i perdre possibles beneficis. D'aquesta manera va sorgir una mena d'intriga per obligar el compositor a sortir del seu retir per escriure una altra òpera. A causa de la importància dels aspectes dramàtics de l'òpera per al compositor, Verdi era especialment selectiu en l'elecció de temes.

Verdi i Boito[modifica | modifica el codi]

Boito i Verdi

La composició d'Otello fou el resultat d'una complexa trama ordida per l'editor Giulio Ricordi, fill de Tito, el qual anava assumint un paper cada vegada més important a l'editorial i que acabaria aconsellant i estimulant no només a Verdi sinó també a Puccini. L'objectiu de Ricordi en aquell moment era aconseguir fer col·laborar Verdi i Arrigo Boito. No era gens fàcil perquè la relació entre ambdós músics era distant, i és que Verdi no havia oblidat encara els atacs cap a la seva figura per part del poeta. Boito s'havia adherit al moviment artístic Scapigliatura (l'escabellament), de la qual és considerat unànimement un dels principals exponents. Aquest moviment es va desenvolupar després de la proclamació del Regne d'Itàlia (1861) sobretot en el nord, i en particular a Milà, capital del món editorial i del periodisme. Els scapigliati van adoptar posicions bastant crítiques enfront de les velles glòries de l'òpera i Verdi es va sentir atacat directament.[3]

Després d'una dècada de retir, Verdi només mostraria el seu acord en crear una altra òpera si el llibret captava el seu interès. Durant aquest període de recerca d'una història adequada, Ricordi va pensar en un llibret que Boito havia escrit per a compondre ell mateix una òpera, Nerone, i fins i tot va suggerir en una carta de febrer de 1870 a Verdi que, amb el permís de Boito, ell li podria posar música.

Franco Faccio, director de confiança de Verdi

Aprofitant que Boito havia mostrat públicament el seu interès de reconciliació amb Verdi, el mateix editor Ricordi i la comtessa i mecenes Clara Maffei també van intentar el març de 1878 buscar una ocasió per apropar-los a Verdi. Hi havia un tercer personatge que també es va barrejar en aquesta sana conjura: es tractava de Franco Faccio, el músic que s'havia alineat amb Boito amb la intenció de renovar l'òpera italiana i que seria més tard el director d'orquestra de confiança de Verdi.[4] En una trobada, van tornar a oferir a Verdi el llibret de Boito Nerone, però Verdi el va tornar a denegar responent: «Per quina raó he d'escriure? Què hi guanyaria si ho fes?»[5]. Ricordi ho va intentar de nou al gener de 1871, adjuntant a la seva carta una còpia del llibret Amleto que també havia escrit Boito per al seu amic i col·laborador Franco Faccio el 1865 i que havia sigut reviscut al febrer de 1871.[6] Les negatives de Verdi van continuar en els anys 1870. Sabent del seu interès per la soprano Adelina Patti, Ricordi va intentar seduir-lo a escriure una òpera per a ella, però Verdi també ho va refusar. Una altra vegada, el 1871, Boito i Verdi es varen trobar a l'estació de Bolonya, tots dos havien viatjat per assistir a una representació de Lohengrin de Wagner, però de la conversa no en va sortir res de profit.[7]

Era de coneixement general que Verdi admirava les obres teatrals de Shakespeare i que havia desitjat, al llarg de la seva carrera, crear òperes basades en les seves trames. No obstant això, l'únic intent, Macbeth (1847), encara que al principi va tenir èxit, després no va ser ben rebuda quan la va revisar per ser interpretada a París l'any 1865.[8] A causa de la seva història relativament directa, l'obra Otel·lo va ser triada com un objectiu probable.

El març de 1879, Mefistofele de Boito es va representar a Gènova, residència d'hivern de Verdi. Verdi hi va ser, va veure l'òpera i no en va treure una impressió positiva però, no obstant això, va rebre cordialment a Boito quan el va anar a saludar.[4] Tres mesos després, Ricordi va concretar un altre plan per apropar els dos personatges quan Verdi va visitar Milà el 30 de juny 1879, en què va estar present per dirigir la seva Missa de Rèquiem en una funció a benefici de La Scala. Va rebre una gran aclamació del públic, que va incloure l'orquestra de la Scala tocant fora del seu hotel. Tant Ricordi com Faccio van fer el possible per aconseguir donar al compositor l'afecte de sentir-se ben acollit i respectat a Milà.[9].

En aquest sentit, va seguir, com per casualitat, un sopar on Ricordi, juntament amb l'amic de Verdi, el director Franco Faccio, subtilment van insinuar a Verdi la idea d'una nova òpera, i subtilment li van insinuar la idea del tema d'Otel·lo de Shakespeare. Es van fer suggeriments, malgrat l'escepticisme inicial per part del compositor, que Boito estaria interessat a crear un nou llibret basat en l'obra.[4] En pocs dies, van portar a Boito perquè es trobés amb Verdi i li presentés un esquema d'un llibret per a una òpera basada en Otel·lo. Malgrat tot, Verdi, va mantenir que la seva carrera havia acabat amb la composició d'Aïda, i va fer molt poc progrés en l'obra.

Finalment, les col·laboracions amb Boito en la revisió de l'anterior òpera Simon Boccanegra van ajudar a convèncer Verdi de la capacitat d'aquest com a llibretista i va començar la producció de l'òpera, que Verdi inicialment va anomenar Iago.

A mesura que el públic italià va ser conscient que el retirat Verdi estava component una altra òpera, van abundar els rumors sobre aquest fet. Alhora, la major part dels directors il·lustres d'Europa, cantants i gerents de teatres d'òpera, estaven anhelant tenir l'oportunitat de participar en l'estrena d'Otello, malgrat el fet que Faccio i La Scala de Milà, ja havien estat seleccionats com a director i local de l'estrena. S'havien triat també els dos protagonistes masculins: el més destacat tenor dramàtic d'Itàlia, Francesco Tamagno, cantaria Otello, mentre que l'estimat actor-cantant francès Victor Maurel assumiria el rol de baríton del pervers Iago. Romilda Pantaleoni, una actriu-cantant ben coneguda, va obtenir el paper de Desdemona, per a soprano.

Tot i contínues protestes, Verdi va rebre el llibret acabat el 18 de novembre de 1879, el va llegir i el va acceptar. Però no va escriure ni una nota de la música fins al cap de cinc anys.[10] Durant aquest període, Verdi va seguir treballant amb Boito sobre la revisió de la seva òpera anterior Simon Boccanegra i sobre la versió italiana de Don Carlo, i no va començar a treballar en Otello fins al març de 1884, completant l'esquema de la partitura l'octubre de 1885. Durant l'any següent la va orquestrar i va fer algunes revisions.[10]

En la sensacional adaptació realitzada per Boito del text shakespearià, el poeta se centra exclusivament en la relació triangular Otello-Iago-Desdemona, interessant-se obsessivament pel drama interior i per la circulació de passions, sospites i autodestrucció. Per a això, resulten eliminats per complet l'«acte venecià» de Shakespeare i tot esment a la possible relació (doblement adultera) entre Otello i l'esposa de Iago. D'aquesta manera, tot el drama bascula sobre l'oposició entre el Bé i el Mal, entre la Virtut i la Sospita, una concepció dualista de l'Univers que caracteritza el pensament de Boito des dels seus primers poemes i que es materialitza en llibrets com els de La Gioconda (per Ponchielli), Mefistofele o Nerone (tots dos per a si mateix).

No va ser fins al 1886 que Giuseppe Verdi, ara amb 73 anys, va completar la seva versió del drama de Shakespeare, una obra de teatre que, com Bernard Shaw va assenyalar, tenia tots els ingredients d'una òpera italiana.[11] En acabar l'òpera, es van fer els preparatius per a la representació inicial, reservant-se Verdi el dret de cancel·lar l'estrena fins a l'últim minut.

A l'Otello de Verdi, -a diferència del de Rossini-, li falta el primer acte; no veiem com el pare de Desdemona no aprova el casament de la seva filla amb Otello i la vol casar amb un altre perquè l'amor de la seva filla és negre. Arguments racistes que no apareixen a l'obra de Verdi però que sens dubte condicionen els esdeveniments moguts per Iago, el personatge malèfic de l'obra, que pateix però que segueix un pla minuciós i calculat de destrucció.[12]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Francesco Tamagno com a Otello amb un vestit dissenyat per Alfred Edel per l'estrena
Victor Maurel, creador de Iago

La primera producció es va muntar ràpidament a La Scala de Milà pel 5 de febrer de 1887, sota la batuta del director principal de l'època, Franco Faccio. L'estrena va ser un èxit rotund, sorollós, inenarrable.[13] L'entusiasme del públic per Verdi es va demostrar en haver d'aixecar-se el teló vint vegades per saludar al final de l'òpera, amb tot el públic dempeus, agitant els barrets i mocadors en el seu entusiasme.[10] Quan va sortir del teatre, el seu cotxe va ser arrossegat pels admiradors que l'adoraven i l'homenatge va durar fins a les cinc del matí. L'estat d'ànim general va ser resumit per una caricatura contemporània en una revista humorística de Milà, en la qual Otello va ser dibuixat: "Un bacio, un bacio, ancora un bacio / a Verdi, al Boito e al Facio" (citant la frase final d'Otello: "Un petó, un petó, encara un petó, a Verdi, a Boito i a Faccio").[10]

El segon violoncel·lista en l'orquestra de la Scala per a aquesta primera actuació va ser Arturo Toscanini. Durant els assajos, Verdi es va inclinar cap a ell i li va demanar de tocar més fort al passatge de quatre violoncels al final del primer acte. Set anys més tard, i ara llançat amb èxit en una carrera com a director d'orquestra, Toscanini va dirigir Otello a Pisa el 1894, i després del seu nomenament com a director de l'orquestra de La Scala el 1898, la va presentar una vegada més al públic milanès com una de les produccions d'obertura de la seva segona temporada, l'altre és Sigfrid de Wagner.[10]

Romilda Pantaleoni, primera Desdemona

La primera presentació al públic de la nova òpera de Verdi, va ser un gran esdeveniment en la història de l'art musical italià. La Scala va ser abarrotada de persones que representen a totes les classes de la societat de Milà, incloses totes les notabilitats italianes de la ciutat o les que s'hi van poder acostar. Periodistes i crítics d'arreu d'Europa hi van ser presents, així com els responsables dels principals teatres d'òpera europeus. Amb el públic més crític i intel·lectual que mai s'havia reunit a La Scala per aprovar o condemnar la nova òpera.[14]

Aviat van seguir altres representacions en els principals teatres d'Europa i Amèrica.[15] Fora d'Itàlia, el primer lloc on es va fer fou a Mèxic, el novembre de 1887; hi seguiren Sant Petersburg, Budapest i, ja en 1888, Praga, Hamburg, Amsterdam i, al març, Viena. L'òpera es va veure per primera vegada als Estats Units a l'Acadèmia de Música a Nova York el 16 d'abril de 1888 i al Regne Unit el 5 de juliol de 1889 a Londres. A Espanya s'estrenà al Teatro Real (Madrid) el 9 d'octubre de 1890; el mes següent s'estrenà a Catalunya, al Liceu el 19 de novembre. Quan es va representar a París l'octubre de 1894, «Verdi va compondre un breu ballet que forma part de la cerimònia de benvinguda per als ambaixadors venecians al final de l'Acte III».[16] El llibret va ésser traduït al francès per Camille Du Locle i el mateix Arrigo Boito. A més d'incloure el ballet, Verdi va refer i modificar la partitura del concertant del tercer acte.

Des de la seva estrena, els tres papers principals de l'òpera (Desdemona, Iago i Otello) estan entre els papers més exigents de Verdi, tant vocal com dramàticament. Alguns dels més il·lustres cantants dels últims cent trenta anys han fet d'Otello part del seu repertori. Famosos Otello del passat han inclòs Tamagno, el creador del paper, així com Giovanni De Negri, Francesc Viñas, Giuseppe Borgatti, Antonio Paoli, Giovanni Zenatello, Renato Zanelli, Giovanni Martinelli, Aureliano Pertile, Francesco Merli, Giacomo Lauri-Volpi, Frank Mullings, Leo Slezak, Ramón Vinay, Mario del Monaco, James McCracken, Jon Vickers i Carlo Cossutta. Tenors wagnerians anteriors a la Segona Guerra Mundial com Jacques Urlus, Heinrich Knote, Alexander Kirchner, Lauritz Melchior i Franz Völker també van assumir el paper (cantant normalment en alemany). El tenor heroic rus Ivan Yershov va ser un conegut Otello anterior a la Primera Guerra Mundial al seu país natal. El seu compatriota Arnold Azrikan va aconseguir el seu major reconeixement com a tenor dramàtic a Otello. Per aquesta representació va rebre el Premi Stalin el 1946.

Enrico Caruso estava estudiant Otello quan va morir inesperadament el 1921, frustrant així els plans de la companyia de la Metropolitan Opera de Nova York de representar l'òpera com un nou vehicle per al seu tenor estrella. Plácido Domingo ha aparegut en més produccions de vídeo de l'òpera que cap altre tenor. També, ha enregistrat el paper complet dues vegades en CD i ha aparegut en nombroses produccions escèniques de l'obra en ambdós costats de l'Atlàntic.

Argument[modifica | modifica el codi]

Època: Finals dels anys 1400.
Lloc: Ciutat costanera de l'illa de Xipre.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Otello, acte I. Teatro Constanzi Roma, any 1887. Escenografia dissenyada per Giovanni Zuccarelli

Escena: Davant del castell. Prop d'una taverna. Sota la tempesta.

No hi ha preludi. S'alça el teló enmig d'una tempesta, mentre el poble de Xipre espera el retorn d'un vaixell venecià després d'una batalla amb els turcs. Otello arriba sa i estalvi i anuncia que el vaixell turc ha estat vençut, i els xipriotes ho celebren. Iago confessa a Roderigo que sap com aquest estima Desdemona i li ofereix ajuda, perquè odia Otello. En un apart, Iago li diu a Roderigo que té un pla. En la taverna, Iago ofereix vi a Cassio, però aquest, en estar de servei, el rebutja. Iago el pressiona, i quan proposa un brindis per Otello i Desdemona, Cassio beu. Iago canta una tonada de bevedors i continua fent beure a Cassio. Apareix Montano i reclama Cassio, que ha de fer guàrdia, però se sorprèn de veure'l borratxo. Davant la sorpresa de Montano, Iago explica que aquesta és la manera en què Cassio passa cada vesprada. Roderigo es riu de Cassio. Cassio li pregunta per què riu, i Roderigo respon, "Ric dels borratxos!" i Cassio l'ataca. Montano demana Cassio que es continga, però aquest treu l'espasa i amenaça d'obrir-li el cap a Montano. Cassio i Montano comencen a lluitar, i Iago envia a Roderigo a atreure l'atenció. Entra Otello i ordena a Montano i Cassio baixar les espases. Otello demana a l'«honest Iago» que explique l'origen del duel, però Iago li diu que no ho sap. Aleshores demana explicacions a Cassio, però aquest, afrontat, no pot dir res. Quan Otello descobreix que Montano ha estat l'injuriat, s'enrabia. Llavors apareix Desdemona, i Otello, en veure que el repòs de la seua jove esposa ha estat destorbat, declara que Cassio ha deixat de ser el seu capità. Tots acompanyen Montano, deixant sols Otello i Desdemona. Junts, es manifesten mútuament el seu immens amor. Otello besa la seua esposa i se'n van plegats cap al castell.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Arnold Azrikan com a Otello

Escena: El castell, al costat del jardí.

Iago diu a Cassio que si actua tal com ell li diu, aconseguirà que Desdemona el perdone, i atès que ella té una gran influència sobre Otello, farà que siga reinstaurat com a capità. Cassio va a l'encontre amb Desdemona mentre Iago s'amaga al jardí. Iago, en un monòleg conegut com el seu Credo, confessa les seues intencions diabòliques. Apareixen Desdemona i Emília, i Cassio comença la seua súplica a Desdemona. Quan entren al jardí, Iago se'n va cap al castell. Simulant que no és conscient de la presència d'Otello, que està caminant prop d'ell, exclama que està profundament ferit. Otello li pregunta per què. Iago, amb respostes embarbussades i interessant-se en vagues qüestions, acaba preguntant a Otello quins creu que són els pensaments de Iago. Finalment Iago confessa que Cassio i Desdemona estan enamorats. Otello se sent envaït per la gelosia, però vol proves contundents de la traïció de Desdemona.

Un grup de nens, mariners, i gent del poble envolta Desdemona, lloant la seua bellesa i la seua puresa. Li deixen els seus presents i li desitgen felicitat abans d'anar-se'n. Desdemona li demana a Otello que readmeta Cassio. Li diu que aquesta situació la fa entristir, i li prega que el perdone. Otello, amargament li demana ajornar aquest tema per a una altra ocasió, però ella insisteix. Otello diu que té mal de cap i Desdemona cobreix el seu cap amb un mocador de lli que Otello li havia regalat, i que ella havia brodat amb motius de maduixes. Otello el rebutja i exclama que no el necessita. Emília recull el mocador, mentre Desdemona demana a Otello que la perdone. A part, Iago li demana el mocador a Emília. Quan aquesta es nega a donar-li'l, Iago el pren a la força. Otello demana quedar-se sol, i Desdemona i Emília surten. Iago pretén anar-se'n, però torna. Otello, envaït per la gelosia demana a Iago que prove la infidelitat de Desdemona; altrament, el mateix Otello el matarà. Iago li explica que una vegada, quan ell i Cassio estaven dormint en la mateixa cambra, va sentir Cassio parlant a Desdemona en somnis. En el somni, diu Iago, Cassio explicava a Desdemona que havien de tenir precaució d'amagar el seu amor. Iago continua dient que es tractava només d'un somni, i que per tant no és una prova contundent — però de seguida li pregunta a Otello si recorda el mocador que Desdemona va brodar? Otello respon que sí, perquè va ser el primer regal que li va fer. Iago li diu que va veure just el dia anterior Cassio amb ell. Otello, ple de còlera, i agenollant-se, clama venjança. Iago s'agenolla al seu costat, i plegats juren venjar-se de Desdemona.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Acte III escenografia de l'estrena del 1887 (il·lustració de Carlo Ferrario)

Escena: La gran sala del castell. Columnes.

Un herald anuncia que l'ambaixador de Venècia està a punt d'arribar. Otello el despatxa. Iago explica el seu pla: portarà Cassió ací, mentre Otello vigila, amagat. Abans d'anar-se'n, recorda a Otello l'afer del mocador. Apareix Desdemona i recorda a Otello la petició sobre Cassio. Otello li respon que encara té mal de cap, i li demana que cobrisca el seu cap amb el mocador. Quan Desdemona porta un mocador diferent, Otello li exigeix el que ell li va regalar. Quan ella li diu que no el té, Otello diu que era un talismà i que si s'arriba a perdre hi haurà un seguit de dissorts. Desdemona exclama que ell només vol desviar el tema de Cassio. "El mocador!" demana ell. Desdemona li recorda la fidelitat de Cassio envers ell. "El mocador!" torna a demanar. Desdemona li prega que perdone Cassio. "El mocador!" demana ell una tercera vegada. Desdemona crida d'horror. Otello li diu que el mocador l'està acusant. Desdemona suplica, assegurant que és fidel. Otello, angoixat, empeny Desdemona perquè el deixe sol.

Otello lamenta el seu destí, quan de sobte Iago crida, "Cassio és ací!" Iago penetra i ràpidament indica a Otello que s'amague. Apareix Cassio i diu que esperava veure-hi Desdemona perquè l'assabentara sobre l'èxit de la seua petició davant Otello. Iago, portant Cassio cap al lloc on Otello està amagat li pregunta sobre les seues aventures amb aquesta dona. Cassio li pregunta: "Quina dona?", i amb un xiuxiueig Iago diu, "Bianca". Iago i Cassio riuen, i Iago s'emporta Cassio del lloc on s'amaga Otello. De seguida Iago indica a Otello que s'acoste, i quan ho fa, Iago enlaira el mocador de manera que Otello puga veure'l clarament.

Sonen les trompes, anunciant l'arribada de l'ambaixador de Venècia. Iago adverteix Cassio que ha d'anar-se'n si no vol trobar-se cara a cara amb Otello. Cassio se'n va, i Otello decideix assassinar Desdemona. Entren Lodovico, Desdemona, Emília, Roderigo, i altres dignataris. Cassio s'amaga en part posterior. Lodovico comenta amb estranyesa l'absència de Cassio. Iago li diu que Cassio ha perdut la confiança d'Otello, i Desdemona afegeix que aviat hi serà restaurada. Otello, mentre llegeix una carta del Dogo, es dirigeix a Desdemona: "Hi tens la seguretat?" Iago explica al desconcertat Lodovico que la rehabilitació de Cassio és un desig de Desdemona. Ella manifesta que és així, perquè té un gran afecte per Cassio. Otello ordena silenci a la seua esposa. Desdemona li demana perdó. Enfurismat, Otello la qualifica de dimoni i la colpeja. Lodovico immobilitza Otello davant la commoció dels presents. Otello ordena la presència de Cassio, qui fa la seua aparició. Otello comença a llegir el decret del Dogo, demanant a Desdemona que estiga en silenci. Otello anuncia que el Dogo el reclama a Venècia i que nomena Cassio com nou Duc de Xipre. Enrabiat, Otello llança Desdemona a terra. La multitud demana pietat. A part, Iago diu a Otello que aquesta és la nit adient per a prendre venjança. Iago proposa encarregar-se ell mateix de Cassio. Aleshores parla amb Roderigo, i el convenç que l'única manera d'evitar que Desdemona se'n vaja de Xipre és assassinar el nou duc, Cassio, aquesta mateixa nit. Otello acomiada tothom. Desdemona s'acosta a confortar-lo, però Lodovico se l'endú mentre Otello la maldiu. Tothom surt, a excepció d'Otello i Iago. Otello, delirant amb el mocador, cau desmaiat. Iago posa el seu peu sobre el front d'Otello, i surt. Fora del castell, el poble de Xipre celebra la victòria i canta la glòria d'Otello.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Otello, acte IV. Teatro Costanza, 1887 per Giovanni Zuccarelli

Escena: Cambra privada de Desdemona. És de nit. Una làmpada crema davant d'una imatge de la Mare de Déu.

Desdemona i Emilia es disposen a anar-se'n al llit. Desdemona demana a Emilia que dese la roba que va usar en la nit de noces, i li diu que si mor la soterren amb aquesta roba. Emilia li demana que no parle d'aquestes coses. Desdemona recorda que sa mare tenia una serventa anomenada Bàrbara, i que es va tornar boja quan el seu enamorat la va deixar. Desdemona canta la cançó del salze, i quan Emília està a punt d'anar-se'n l'abraça i es posa a plorar. Sola, Desdemona resa a la Mare de Déu, després es deixa caure sobre el llit i s'adorm. En silenci, Otello entra. Deixa una simitarra al costat del llit, apaga el llum i es queda mirant Desdemona. La besa tres vegades i aquesta es desperta. Otello li pregunta si ha resat abans d'anar al llit. En preguntar-li ella per què, ell li respon que no vol matar la seua ànima. Desdemona demana pietat, tant per a ella com per a Otello. Otello l'acusa de traïció, i li diu que ha de morir perquè estima Cassio. Desdemona ho nega, i li demana que convoque a Cassio, perquè aquest corrobore que es tracta d'una infàmia, però Otello li anuncia que Cassio és mort. Desdemona torna a demanar pietat, però Otello declara que és massa tard i l'estrangula.

Emilia pica la porta. Otello dubta un moment abans de deixar-la passar. Li diu que Cassio ha matat Roderigo. "I Cassio?", pregunta Otello. "Viu," diu Emilia. Desdemona amb un fil de veu diu que ha estat acusada injustament. Emília, en veure-la moribunda, crida d'espant. Repetint la seua innocència, Desdemona mor. Otello la insulta, mentre que Emília acusa Otello d'assassinat. Otello respon que Iago ha provat que Desdemona l'havia traït amb Cassio. Emília li diu que s'ha tornat boig, i quan aquest comença a amenaçar-la, crida demanant ajuda. Apareixen Iago, Cassio i Lodovico. Emília exigeix Iago que es desdiga de la seua acusació, però aquest la manté. Aleshores Otello diu que el mocador regalat a Cassio ho prova tot. Emilia, horroritzada, explica com Iago li va furtar el mocador, llavors Cassio explica que va trobar-lo a sa casa. Apareix Montano i anuncia que Roderigo, abans de morir ha confessat el pla de Iago. Iago, brandant la seua espasa, aconsegueix fugir. Otello, lamentant la mort de Desdemona, se suïcida amb una daga. Mentre mor, besa tres vegades el cos mort de Desdemona.[17]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Otello comença amb una declaració d'intencions musicals evidents: cor molt dens, orquestra molt densa, que descriuen l'agitació de la batalla que està veient el poble de Xipre des de les costes cap al mar i descriu la tempesta. Fins que s'apaivaga la tempesta, la flota musulmana és derrotada i apareix Otello amb quatre frases típiques de tenor spinto, un tenor que ha de tenir una veu potent, que ha d'aguantar les notes, Otello és el tenor més spinto de totes les obres de Verdi.[13]

Amb les profundes revisions de Simon Boccanegra (1881) i de Don Carlo (1884 i 1886), i amb Otello, es pot contemplar l'evolució i profunda maduració del geni verdià, la reflexió pausada sobre la relació entre música i paraula, l'expansió de la instrumentació i, sobretot, la gènesi d'un nou model melòdic en el qual la línia musical neix directament de la prosòdia del text, de les inflexions dels seus accents, de la seva entonació pròpia. A partir d'aquests anys, i fins a aconseguir la culminació expressiva del Falstaff, Verdi abandona les convencions operístiques tradicionals (les dels nombres tancats, les cabalettas, la dualitat recitatiu-ària, les repeticions, etc.) i avança cap a una concepció integral del melodrama, amb un desenvolupament continu de la línia musical, que es contrau o s'expandeix en funció de les sinuositats del text.

A Otello podem trobar un ampli mostrari de recursos i formats vocals que inclouen les formes tancades clàssiques (ària, duet o concertat), el cantabile (Dio ti giocondi, o sposo), la declamació melòdica (gairebé totes les intervencions de Jago, sobretot el Credo), el recitatiu (Roderigo, Ebben, che pensi?) i el parlato (l'anunci de la Cançó del salze). La mesura d'aquesta revolució verdiana tardana ens la dóna la incomprensió de molts crítics de l'època, per a qui la fecunda font melòdica de Verdi s'hauria esgotat i s'hauria rendit als cants de les sirenes wagnerianes. En més perspectiva, s'observa la grandesa de Verdi, que en l'ancianitat és capaç de replantejar de nou el seu univers musical, indagar en les tradicions (la seva insistència a tornar a Palestrina com a camí per trobar el futur) i configurar un nou paradigma estilístic.

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Otello, Desdemona, Jago) Director Segell[18]
1954 Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Aldo Protti Alberto Erede Decca
1960 Jon Vickers, Leonie Rysanek, Tito Gobbi Tullio Serafin RCA
1961 Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Aldo Protti Herbert Von Karajan Decca
1968 James McCracken, Gwyneth Jones, Dietrich Fischer-Dieskau John Barbirolli EMI
1974 Jon Vickers, Mirella Freni, Peter Glossop Herbert Von Karajan EMI
1977 Carlo Cossutta, Margaret Price, Gabriel Bacquier Georg Solti Decca
1978 Plácido Domingo, Renata Scotto, Sherrill Milnes James Levine RCA
1985 Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Justino Díaz Lorin Maazel EMI
1991 Luciano Pavarotti, Kiri Te Kanawa, Leo Nucci Georg Solti Decca
1993 Plácido Domingo, Cheryl Studer, Sergei Leiferkus Myung-Whun Chung Deutsche Grammophon

Vídeo (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Otello, Desdemona, Jago) Director Segell
1973 Jon Vickers, Mirella Freni, Peter Glossop Herbert von Karajan Deutsche Grammophon
1982 Vladimir Atlantov, Kiri Te Kanawa, Piero Cappuccilli Zoltán Peskó Warner Music Vision
1985 Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Justino Díaz Lorin Maazel MGM DVD
1992 Plácido Domingo, Kiri Te Kanawa, Sergei Leiferkus Georg Solti Kultur
1996 Plácido Domingo, Renée Fleming, James Morris James Levine Deutsche Grammophon
2001 Plácido Domingo, Barbara Frittoli, Leo Nucci Riccardo Muti TDK
2010 Aleksandrs Antonenko, Marina Poplavskaya, Carlos Álvarez Riccardo Muti Unitel Classica
2014 Gregory Kunde, Carmela Remigio, Lucio Gallo Myung-Whun Chung Unitel Classica

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Teatro de la Maestranza. [Consulta: 4 desembre 2015].
  2. Budden, 1992, p. 295.
  3. García Pérez, 1989, p. 198.
  4. 4,0 4,1 4,2 García Pérez, 1989, p. 200.
  5. Budden, 1992, p. 299, Verdi a Clara Maffei, 19 de març de 1878..
  6. Budden, 1992, p. 298–299.
  7. Walker, 1982, p. 471.
  8. Parker, 1998, p. 111.
  9. Walker, 1982, p. 473.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Patmore, David. «Ressenya del disc dirigit per Toscanini» (en anglès). Naxos. [Consulta: 4 desembre 2015].
  11. Anderson, Keith. «Ressenya del disc dirigit per Haider» (en anglès). Naxos. [Consulta: 4 desembre 2015].
  12. «Otello al Festival de Perelada». festivalperalada.com. [Consulta: 4 desembre 2015].
  13. 13,0 13,1 «Roger Alier i Marcel Gorgori. Històries de l'òpera: Bicentenari Verdi i Wagner. "Otello" de Giuseppe Verdi (I)» (àudio). Catalunya Ràdio. [Consulta: 4 desembre 2015].
  14. Companini. «Crítica de l'obra» (en anglès). New York Times, 7 de febrer de 1887. [Consulta: 4 desembre 2015].
  15. [1]
  16. Holden, 2001, p. 1000.
  17. Melitz, Leo. Louise Wallace Hackney. The Opera Goers' Complete Guide, 1921. 
  18. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Budden, Julian. The Operas of Verdi. Vol 3 (en anglès). Londres: Cassell, 1992. ISBN 0-304-31060-3. 
  • Domingo, Plácido, My First Forty Years, Littlehampton Book Services, 1993 ISBN 978-0-297-78291-9
  • García Pérez, Jesús. «Verdi». A: La Gran Ópera. tres (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1305-4. 
  • Hepokoski, James, Giuseppe Verdi: Otello, Cambridge Opera Handbooks, 1987
  • Holden, Amanda. The New Penguin Opera Guide. tres (en anglès). Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
  • Melitz, Leo, The Opera Goer's Complete Guide, versió de 1921
  • Parker, Roger. Stanley Sadie. Macbeth a The New Grove Dictionary of Opera. tres (en anglès), 1998. ISBN 978-0-19-522186-2. 
  • Walker, Frank. The Man Verdi. tres (en anglès). Nova York: Knopf, 1982. ISBN 0-226-87132-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otello (Verdi) Modifica l'enllaç a Wikidata