Otello (Verdi)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Otello
Otel·lo i Desdemona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Otel·lo i Desdemona, oli d'Alexandre-Marie Colin (1798-1875)
Títol original Otello
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Arrigo Boito
Llengua original Italià
Font literària Otel·lo, de Shakespeare
Època composició Març de 1884 - finals de 1886
Actes Quatre
Estrena absoluta
Data estrena 5 de febrer de 1887
Escenari La Scala de Milà
Director Franco Faccio
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 19 de novembre de 1890
Personatges i creadors
Instrumentació

Otello és una òpera en quatre actes amb música de Giuseppe Verdi i llibret d'Arrigo Boito, a partir de l'obra de Shakespeare, Otel·lo. Va ser estrenada en el Teatro alla Scala de Milà, el 5 de febrer de 1887.

Otello és la penúltima òpera de Verdi, on va demostrar la seva maduresa com a artista. Amb aquesta òpera, Verdi va tancar un llarg parèntesi -el més llarg de la seva carrera- de quinze anys en la seva trajectòria operística. De tot el seu repertori, és la de major intensitat dramàtica, ambició musical i exigència vocal, i ha passat a la història com un exemple de la permanent recerca de la innovació en un creador ja consagrat, doncs Verdi ja tenia setanta-quatre anys quan la va estrenar.[1] Junt amb Aïda, estrenada l'any 1871, i Falstaff, el 1893, els crítics consideren que és una de les obres mestres del compositor.

Per a aquesta obra, Verdi ja havia abandonat l'estructura de divisió en àries i recitatius, aconseguint un sentit d'unitat i continuïtat en tota l'obra. Un dels personatges més importants de l'obra, a més d'Otello i Desdemona, és Iago, interpretat per un baríton. Una de les parts més conegudes de l'obra és el credo del segon acte. Altres parts destacables són el duet d'amor del primer acte, la cançó del salze i l'Ave Maria, interpretades per Desdemona en el quart acte, i tota l'escena final, de l'assassinat de Desdemona i el suïcidi d'Otello.

L'òpera gaudeix d'excel·lents enregistraments discogràfics i s'interpreta sovint, ja que es troba en el repertori dels teatres d'òpera més importants del món. Representa un repte per al rol principal, que ha de ser interpretat per un tenor dramàtic amb un gran control de la veu mitjana i capacitat expressiva. En el segle XX, en aquest paper han excel·lit Aureliano Pertile, Ramón Vinay, Jon Vickers, Mario del Monaco i Plácido Domingo. Igualment important és el paper de Iago, un baríton dramàtic que ha de dominar l'escena: n'han estat excel·lents Titta Ruffo, Lawrence Tibbett, Leonard Warren, Tito Gobbi o Piero Cappuccilli.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Els anys de silenci[modifica | modifica el codi]

Giulio Ricordi, editor i el gran promotor perquè Verdi tornés a compondre òpera

Després d'acabar i estrenar l'òpera Aïda al Caire la nit de Nadal de 1871, Verdi va decidir que era el moment de posar fi a la reeixida carrera com a compositor d'òpera. Tenia 58 anys, era el compositor més popular d'Itàlia de l'època, i possiblement el més ric, i va voler en gran mesura emular Rossini després d'acabar l'òpera Guillaume Tell. Es va retirar a la seva residència de Sant'Agata a Busseto per ocupar-se de les seves possessions. Verdi sembla separar-se voluntàriament del món de l'escena i, sense que pugui adduir-se un motiu concret, en això van influir una sèrie de factors, com l'esgotament físic, la difusió italiana de les òperes de Wagner, les crítiques a les seves composicions, la situació (deficient, segons l'opinió de Verdi) dels teatres italians i, sobretot, la consciència del canvi dels temps i dels estils musicals i de la necessitat de replantejar-se, a fons i amb dilatada mesura, el futur de la mateixa òpera. Verdi va entrar a la seixantena en un estat d'ànim de tristesa i depressió, les seves cartes del moment eren plenes de queixes sobre aquestes qüestions.[2]

A causa de la immensa popularitat de la música de Verdi a Itàlia en els anys setanta, la retirada de Verdi li va semblar al seu editor, Giulio Ricordi, una forma de malbaratar el seu talent i perdre possibles beneficis. D'aquesta manera va sorgir una mena d'intriga per obligar el compositor a sortir del seu retir per escriure una altra òpera. A causa de la importància dels aspectes dramàtics de l'òpera per al compositor, Verdi era especialment selectiu en l'elecció dels temes.

Verdi i Boito[modifica | modifica el codi]

Boito i Verdi

La composició d'Otello fou el resultat d'una complexa trama ordida per l'editor Giulio Ricordi, fill de Tito, el qual anava assumint un paper cada vegada més important a l'editorial i que acabaria aconsellant i estimulant no només Verdi sinó també Puccini. L'objectiu de Ricordi en aquell moment era aconseguir de fer col·laborar Verdi i Arrigo Boito. No era gens fàcil perquè la relació entre ambdós músics era distant, i és que Verdi no havia oblidat encara els atacs cap a la seva figura per part del poeta. Boito s'havia adherit al moviment artístic Scapigliatura (l'escabellament), del qual és considerat unànimement un dels principals exponents. Aquest moviment es va desenvolupar després de la proclamació del Regne d'Itàlia (1861) sobretot en el nord, i en particular a Milà, capital del món editorial i del periodisme. Els scapigliati van adoptar posicions bastant crítiques enfront de les velles glòries de l'òpera i Verdi se'n va sentir atacat directament.[3]

Després d'una dècada de retir, Verdi només mostraria el seu acord de crear una altra òpera si el llibret li captava l'interès. Durant aquest període de recerca d'una història adequada, Ricordi va pensar en un llibret que Boito havia escrit per compondre ell mateix una òpera, Nerone, i fins i tot va suggerir en una carta de febrer de 1870 a Verdi que, amb el permís de Boito, ell hi podria posar música.

Franco Faccio, director de confiança de Verdi

Aprofitant que Boito havia mostrat públicament interès de reconciliar-se amb Verdi, el mateix editor Ricordi i la comtessa i mecenes Clara Maffei també van intentar el març de 1878 de cercar una ocasió per apropar-los a Verdi. Hi havia un tercer personatge que també es va barrejar en aquesta sana conjura: es tractava de Franco Faccio, el músic que s'havia alineat amb Boito amb la intenció de renovar l'òpera italiana i que seria més tard el director d'orquestra de confiança de Verdi.[4] En una trobada, van tornar a oferir a Verdi el llibret de Boito Nerone, però Verdi el va tornar a rebutjar amb aquesta resposta: «Per quina raó l'he d'escriure? Què hi guanyaria si ho fes?»[5]. Ricordi ho va intentar altra vegada al gener de 1871, adjuntant a la seva carta una còpia del llibret Amleto que també havia escrit Boito per al seu amic i col·laborador Franco Faccio el 1865 i que havia sigut reviscut al febrer de 1871.[6] Les negatives de Verdi van continuar en els anys 1870. Sabent del seu interès per la soprano Adelina Patti, Ricordi va intentar de seduir-lo a escriure una òpera per a ella, però Verdi també ho va refusar. Una altra vegada, el 1871, Boito i Verdi es varen trobar a l'estació de Bolonya, tots dos hi havien viatjat per assistir a una representació de Lohengrin de Wagner, però de la conversa no en va sortir res de profit.[7]

Era de coneixement general que Verdi admirava les obres teatrals de Shakespeare i que havia desitjat, al llarg de la seva carrera, de crear òperes basades en les seves trames. No obstant això, l'únic intent, Macbeth (1847), encara que al principi va tenir èxit, després no va ser ben rebuda quan la va revisar per ser interpretada a París l'any 1865.[8] A causa de la seva història relativament directa, l'obra Otel·lo va ser triada com un objectiu probable.

El març de 1879, Mefistofele de Boito es va representar a Gènova, residència d'hivern de Verdi. Verdi hi va ser, va veure l'òpera i no en va treure una impressió positiva però, no obstant aquest fet, va rebre cordialment Boito quan aquest el va anar a saludar.[4] Tres mesos després, Ricordi va concretar un altre pla per apropar els dos personatges quan Verdi va visitar Milà el 30 de juny de 1879 per dirigir-hi la seva Missa de Rèquiem en una funció a benefici de La Scala. Hi va rebre una gran aclamació del públic i l'orquestra de la Scala va anar a tocar davant de l'hotel on s'allotjava. Tant Ricordi com Faccio van fer el possible per aconseguir que el compositor se sentís ben acollit i respectat a Milà.[9].

En aquest sentit, va seguir, com per casualitat, un sopar on Ricordi, juntament amb l'amic de Verdi, el director Franco Faccio, subtilment van insinuar a Verdi la idea d'una nova òpera, i subtilment li van insinuar la idea del tema d'Otel·lo de Shakespeare. Li van suggerir, malgrat l'escepticisme inicial per part del compositor, que Boito estaria interessat a crear un nou llibret basat en l'obra.[4] En pocs dies, van portar Boito perquè es trobés amb Verdi i li presentés un esquema d'un llibret per a una òpera basada en Otel·lo. Malgrat tot, Verdi, va mantenir que la seva carrera havia acabat amb la composició d'Aïda, i va fer molt poc progrés en l'obra.

Finalment, les col·laboracions amb Boito en la revisió de l'anterior òpera Simon Boccanegra van ajudar a convèncer Verdi de la capacitat d'aquest com a llibretista i va començar la producció de l'òpera, que Verdi inicialment va anomenar Iago.

A mesura que el públic italià va ser conscient que el retirat Verdi estava component una altra òpera, van abundar els rumors sobre aquest fet. Alhora, la major part dels directors il·lustres d'Europa, cantants i gerents de teatres d'òpera, estaven anhelant de tenir l'oportunitat de participar en l'estrena d'Otello, malgrat el fet que Faccio i La Scala de Milà, ja havien estat seleccionats com a director i local d'estrena. S'havien triat també els dos protagonistes masculins: el més destacat tenor dramàtic d'Itàlia, Francesco Tamagno, cantaria el paper d'Otello, mentre que l'estimat actor i cantant francès Victor Maurel assumiria el rol de baríton del pervers Iago. Romilda Pantaleoni, una actriu i cantant ben coneguda, va obtenir el paper de soprano de Desdemona.

Tot i contínues protestes, Verdi va rebre el llibret acabat el 18 de novembre de 1879, el va llegir i el va acceptar. Però no va escriure ni una nota de la música fins al cap de cinc anys.[10] Durant aquest període, Verdi va seguir treballant amb Boito sobre la revisió de la seva òpera anterior Simon Boccanegra i sobre la versió italiana de Don Carlo, i no va començar a treballar en Otello fins al març de 1884, completant l'esquema de la partitura l'octubre de 1885. Durant l'any següent la va orquestrar i va fer algunes revisions.[10]

En la sensacional adaptació feta per Boito del text shakespearià, el poeta se centra exclusivament en la relació triangular entre Otello, Iago i Desdemona, i s'interessa obsessivament pel drama interior i per la circulació de passions, sospites i autodestrucció. Per a això, en resulten eliminats per complet l'«acte venecià» de Shakespeare i tot esment a la possible relació (doblement adúltera) entre Otello i l'esposa de Iago. D'aquesta manera, tot el drama bascula sobre l'oposició entre el i el mal, entre la virtut i la sospita, una concepció dualista de l'univers que caracteritza el pensament de Boito des dels seus primers poemes i que es materialitza en llibrets com els de La Gioconda (de Ponchielli), Mefistofele o Nerone (tots dos per a si mateix).

No va ser fins al 1886 que Giuseppe Verdi, aleshores ja amb 73 anys, va completar la seva versió del drama de Shakespeare, una obra de teatre que, com Bernard Shaw va assenyalar, tenia tots els ingredients d'una òpera italiana.[11] En acabar l'òpera, es van fer els preparatius per a l'estrena, amb la reserva de Verdi del dret de cancel·lar l'estrena fins al darrer minut.

A l'Otello de Verdi -a diferència del de Rossini- li manca el primer acte; no veiem com el pare de Desdemona no aprova el casament de sa filla amb Otello i com la vol casar amb un altre perquè l'estimat de la seva filla és negre. Aquests arguments racistes no apareixen a l'obra de Verdi, però és indubtable que condicionen els esdeveniments que propiciarà Iago, el personatge malèfic de l'obra, que pateix però que executa un pla minuciós i calculat de destrucció.[12]

Representacions[modifica | modifica el codi]

Francesco Tamagno com a Otello amb un vestit dissenyat per Alfred Edel per l'estrena
Victor Maurel, creador de Iago

La primera producció es va muntar ràpidament a La Scala de Milà per al 5 de febrer de 1887, sota la batuta del director principal de l'època, Franco Faccio. L'estrena va ser un èxit rotund, sorollós, inenarrable.[13] L'entusiasme del públic per Verdi es va demostrar en haver d'aixecar-se el teló vint vegades per saludar al final de l'òpera, amb tot el públic dempeus, agitant els barrets i mocadors en mostra d'entusiasme.[10] Quan va sortir del teatre, la seva tartana va ser arrossegada pels admiradors que l'adoraven i l'homenatge va durar fins a les cinc de la matinada. L'estat d'ànim general va ser resumit per una caricatura contemporània en una revista humorística de Milà, en la qual Otello va ser dibuixat: "Un bacio, un bacio, ancora un bacio / a Verdi, al Boito e al Facio" (parafrassejant la frase final d'Otello: "Un bes, un bes, encara un bes, a Verdi, a Boito i a Faccio").[10]

El segon violoncel·lista en l'orquestra de la Scala en aquesta primera actuació va ser Arturo Toscanini. Durant els assajos, Verdi es va inclinar cap a ell i li va demanar que toqués més fort el passatge de quatre violoncels del final del primer acte. Set anys més tard, i ja llançat amb èxit en una carrera com a director d'orquestra, Toscanini va dirigir Otello a Pisa el 1894, i després de ser nomenat director de l'orquestra de La Scala el 1898, la va presentar una vegada més al públic milanès com una de les produccions d'obertura de la seva segona temporada, l'altra fou el Sigfrid de Wagner.[10]

Romilda Pantaleoni, primera Desdemona

La primera presentació al públic de la nova òpera de Verdi, va ser un gran esdeveniment en la història de l'art musical italià. La Scala es va omplir de gom a gom de persones que representaven totes les classes de la societat de Milà, inclosos tots els notables italians de la ciutat o els que s'hi van poder acostar. Periodistes i crítics d'arreu d'Europa hi van ser presents, així com els responsables dels principals teatres d'òpera europeus i amb el públic més crític i intel·lectual que mai s'havia reunit a La Scala per aprovar o condemnar la nova òpera.[14]

Aviat hi va haver altres representacions en els principals teatres d'Europa i d'Amèrica.[15] Fora d'Itàlia, el primer lloc on es va fer fou a Mèxic, el novembre de 1887; hi seguiren Sant Petersburg, Budapest i, ja en 1888, Praga, Hamburg, Amsterdam i, al març, Viena. L'òpera es va veure per primera vegada als Estats Units a l'Acadèmia de Música de Nova York el 16 d'abril de 1888 i al Regne Unit el 5 de juliol de 1889 a Londres. A Espanya s'estrenà al Teatro Real (Madrid) el 9 d'octubre de 1890; el mes següent s'estrenà a Catalunya, al Liceu, el 19 de novembre. Per a la representació a París l'octubre de 1894 (atenent al fet que el gust francès de l'època exigia que una òpera sempre havia de contenir un ballet)), «Verdi va compondre un breu ballet que forma part de la cerimònia de benvinguda per als ambaixadors venecians al final de l'acte III».[16] El llibret va ésser traduït al francès per Camille Du Locle i el mateix Arrigo Boito. A més d'incloure-hi el ballet esmentat, Verdi hi va refer i modificar la partitura del concertant del tercer acte.

Des de l'estrena, els tres papers principals de l'òpera (Desdemona, Iago i Otello), són dels papers més exigents de Verdi, tant vocalment com dramàtica. Alguns dels més il·lustres cantants dels darrers cent trenta anys han inclòs Otello al seu repertori. Famosos Otello del passat foren Tamagno, el creador del paper, així com Giovanni De Negri, Francesc Viñas, Giuseppe Borgatti, Antonio Paoli, Giovanni Zenatello, Renato Zanelli, Giovanni Martinelli, Aureliano Pertile, Francesco Merli, Giacomo Lauri-Volpi, Frank Mullings, Leo Slezak, Ramón Vinay, Mario del Monaco, James McCracken, Jon Vickers i Carlo Cossutta. Tenors wagnerians anteriors a la Segona Guerra Mundial, com Jacques Urlus, Heinrich Knote, Alexander Kirchner, Lauritz Melchior i Franz Völker, també van assumir el paper, cantant-lo normalment en alemany. El tenor heroic rus Ivan Yershov va ser un conegut Otello anterior a la Primera Guerra Mundial, al seu país natal. El seu compatriota d'origen ucraïnès Arnold Azrikan va aconseguir el reconeixement més gran com a tenor dramàtic a Otello. Per aquesta representació va rebre el Premi Stalin el 1946.

Enrico Caruso estava estudiant Otello quan va morir inesperadament el 1921, amb la qual cosa es van frustrar els plans de la companyia de la Metropolitan Opera de Nova York de representar l'òpera com un nou vehicle per al seu tenor estrella. Plácido Domingo ha aparegut en més produccions de vídeo de l'òpera que cap altre tenor. També, ha enregistrat el paper complet dues vegades en CD i ha aparegut en nombroses produccions escèniques de l'obra en ambdós costats de l'Atlàntic.

Argument[modifica | modifica el codi]

Època: finals del segle XV.
Lloc: Ciutat costanera de l'illa de Xipre, illa de la Mediterrània dominada aleshores per la República de Venècia.

Acte I[modifica | modifica el codi]

Otello, acte I. Teatro Constanzi Roma, any 1887. Escenografia dissenyada per Giovanni Zuccarelli

Escena: davant del castell, prop d'una taverna, sota la tempesta.

No hi ha preludi. S'alça el teló enmig d'una gran tempesta, la multitud s'ha reunit en el port de Xipre per esperar amb angoixa l'arribada del vaixell d'Otello, de tornada després de combatre contra els musulmans. En veure'l arribar, triomfant, tots esclaten en crits d'alegria i preparen una gran festa per celebrar la victòria. Otello, que ha estat nomenat governador de l'illa, designa Cassio com el seu capità i es guanya així l'enemistat de Iago, que està convençut de merèixer aquest càrrec. Iago planeja una venjança contra Otello i demana ajut a Roderigo, un noble venecià enamorat de Desdemona, l'esposa d'Otello, i que veu ara l'ocasió per acabar amb el seu rival. Quan Cassio arriba a la festa, Iago aconsegueix emborratxar-lo i fer creure a Roderigo que Cassio pretén aconseguir l'amor de Desdemona. Roderigo provoca Cassio i aquest l'ataca. Montano, l'antic governador de Xipre, intervé per separar-los però finalment és ell qui resulta ferit. Otello arriba i, indignat per l'aldarull, del qual culpa a Cassio, el degrada del seu rang de capità i fa marxar la gent. Resten sols Otello i Desdemona, que expressen amb tendresa els seus sentiments amorosos.

Acte II[modifica | modifica el codi]

Arnold Azrikan com a Otello

Escena: El castell, al costat del jardí.

Iago convenç Cassio que només Desdemona pot aconseguir que Otello el perdoni. Insisteix perquè parli amb ella i li demani la seva mediació per recuperar el favor d'Otello. Iago comença a posar en pràctica el seu pla per destruir Otello. Es troba amb ell i li deixa entreveure dubtes sobre la fidelitat de la seva esposa, tot inventant un antic idil·li de Desdemona amb Cassio. Otello sap que la seva raça és menyspreada per la societat en què viu. Les insinuacions de Iago desperten la seva gelosia i ara el fan desconfiar dels motius pels quals una noia bella i refinada com Desdemona s'ha casat amb ell. Per uns moments, però, oblida els seus recels, i es deixa portar per l'ambient d'alegria en el que Desdemona és obsequiada per dones, infants i mariners xipriotes. Quan tothom marxa, resten Desdemona i Otello, acompanyats de Iago i la seva esposa Emilia, donzella de Desdemona. Desdemona demana al seu espòs que perdoni Cassio. Aquesta demanda li confirma les sospites sobre la infidelitat de la seva dona, i provoca la irada reacció d'Otello. Desdemona no entén els motius d'aquesta reacció violenta. Intenta eixugar el front d'Otello amb un mocador que ell llença a terra amb fúria. Emilia el recull i Iago s'afanya a prendre-li, per convertir-lo en una prova de la traïció de Desdemona. Els dos homes queden sols, i Iago explica a Otello un fals somni, en el que Cassio invoca el nom de Desdemona. També menteix assegurant-li haver vist a les mans d'ell el mocador. Otello exigeix una prova de la infidelitat de Desdemona i jura una venjança terrible si es confirma. Iago se sent satisfet de veure que el seu pla va endavant.

Acte III[modifica | modifica el codi]

Acte III escenografia de l'estrena del 1887 (il·lustració de Carlo Ferrario)

Escena: la gran sala hipòstila del castell.

Un vaixell amb una ambaixada de Venècia està a punt d'arribar a Xipre. Iago prepara amb Otello una trampa per demostrar que Cassio manté una relació amorosa amb Desdemona. Otello —seguint les indicacions de Iago— reclama amb ira a Desdemona el mocador que li va regalar. Quan ella no pot mostrar-li, l'amenaça i la fa fora amb insults. Desdemona se'n va, dolguda i sense comprendre el perquè de l'actitud d'Otello. Otello se sent desesperat. Per acabar de confirmar-li les seves sospites, Iago el fa amagar en un racó de la sala perquè escolti la conversa que ell tindrà amb Cassio. Aquest arriba, i Iago aconsegueix que parli de la seva amant sense que n'esmenti el nom. Otello interpreta que la dona de qui parla Cassio és Desdemona. Finalment, Cassio mostra a Iago el mocador, que ha trobat a casa seva, però que ignora de qui és. Convençut de la traïció de Desdemona, Otello demana a Iago verí per matar-la. Però Iago el convenç que l'estranguli al llit on ha pecat i li assegura que ell farà morir Cassio. Otello nomena Iago capità, com a mostra de gratitud. Arriba l'ambaixador de Venècia, Lodovico, amb el seu seguici i els cortesans. Porta l'ordre que Otello torni a Venècia i que Cassio el substitueixi com a governador a Xipre. Otello, sorprès, es disposa a obeir, però en veure la seva esposa reacciona amb un atac d'ira. La insulta i la llença a terra davant l'horror de tots els presents. Després fa sortir tothom de la sala i cau a terra esvanit. Iago es burla amb sarcasme del qui semblava tan poderós.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Otello, acte IV. Teatro Costanza, 1887 per Giovanni Zuccarelli

Escena: cambra privada de Desdemona; és de nit, una llàntia crema davant d'una imatge de la Mare de Déu.

Desdemona, obeint les ordres del marit, es prepara per dormir amb les robes nupcials i té la premonició de la seva mort. Ordena a Emilia que la deixi sola i resa amb fervor una «Ave Maria» abans de quedar-se adormida. Otello entra a l'habitació i besa la dona adormida que encara estima, però l'acusa d'estimar Cassio i li anuncia que ve a matar-la. No escolta les seves protestes negant-ho, i l'estrangula. Emilia descobreix el crim i demana auxili. Arriben Lodovico, Cassio i Iago, i Emilia fa comprendre a Otello que les acusacions teixides pel seu marit eren falses. Iago fuig perseguit pels soldats del governador Montano, que ha reprès el govern de l'illa. Otello, després d'un plany emocionat a l'estimada, es lleva la vida amb la seva pròpia espasa.[17]

Anàlisi musical[modifica | modifica el codi]

Otello comença amb una declaració d'intencions musicals evidents: cor molt dens, orquestra molt densa, que descriuen l'agitació de la batalla que està veient el poble de Xipre des de les costes cap al mar i descriu la tempesta. Fins que s'apaivaga la tempesta, la flota musulmana és derrotada i apareix Otello amb quatre frases típiques de tenor spinto, un tenor que ha de tenir una veu potent, que ha d'aguantar les notes, Otello és el tenor més spinto de totes les obres de Verdi.[13]

Amb les profundes revisions de Simon Boccanegra (1881) i de Don Carlo (1884 i 1886), i amb Otello, es pot contemplar l'evolució i profunda maduració del geni verdià, la reflexió pausada sobre la relació entre música i paraula, l'expansió de la instrumentació i, sobretot, la gènesi d'un nou model melòdic en el qual la línia musical neix directament de la prosòdia del text, de les inflexions dels seus accents, de la seva entonació pròpia. A partir d'aquests anys, i fins a aconseguir la culminació expressiva del Falstaff, Verdi abandona les convencions operístiques tradicionals (les dels nombres tancats, les cabalettas, la dualitat recitatiu-ària, les repeticions, etc.) i avança cap a una concepció integral del melodrama, amb un desenvolupament continu de la línia musical, que es contrau o s'expandeix en funció de les sinuositats del text.[18]

A Otello podem trobar un ampli mostrari de recursos i formats vocals que inclouen les formes tancades clàssiques (ària, duet o concertat), el cantabile (Dio ti giocondi, o sposo), la declamació melòdica (gairebé totes les intervencions de Jago, sobretot el Credo), el recitatiu (Roderigo, Ebben, che pensi?) i el parlato (l'anunci de la Cançó del salze). La mesura d'aquesta revolució verdiana tardana ens la dóna la incomprensió de molts crítics de l'època, per a qui la fecunda font melòdica de Verdi s'hauria esgotat i s'hauria rendit als cants de les sirenes wagnerianes. En més perspectiva, s'observa la grandesa de Verdi, que en l'ancianitat és capaç de replantejar de nou el seu univers musical, indagar en les tradicions (la seva insistència a tornar a Palestrina com a camí per trobar el futur) i configurar un nou paradigma estilístic.[19]

Enregistraments[modifica | modifica el codi]

Àudio (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Otello, Desdemona, Jago) Director Segell[20]
1954 Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Aldo Protti Alberto Erede Decca
1960 Jon Vickers, Leonie Rysanek, Tito Gobbi Tullio Serafin RCA
1961 Mario Del Monaco, Renata Tebaldi, Aldo Protti Herbert Von Karajan Decca
1968 James McCracken, Gwyneth Jones, Dietrich Fischer-Dieskau John Barbirolli EMI
1974 Jon Vickers, Mirella Freni, Peter Glossop Herbert Von Karajan EMI
1977 Carlo Cossutta, Margaret Price, Gabriel Bacquier Georg Solti Decca
1978 Plácido Domingo, Renata Scotto, Sherrill Milnes James Levine RCA
1985 Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Justino Díaz Lorin Maazel EMI
1991 Luciano Pavarotti, Kiri Te Kanawa, Leo Nucci Georg Solti Decca
1993 Plácido Domingo, Cheryl Studer, Sergei Leiferkus Myung-Whun Chung Deutsche Grammophon

Vídeo (selecció)[modifica | modifica el codi]

Any Elenc (Otello, Desdemona, Jago) Director Segell
1973 Jon Vickers, Mirella Freni, Peter Glossop Herbert von Karajan Deutsche Grammophon
1982 Vladimir Atlantov, Kiri Te Kanawa, Piero Cappuccilli Zoltán Peskó Warner Music Vision
1985 Plácido Domingo, Katia Ricciarelli, Justino Díaz Lorin Maazel MGM DVD
1992 Plácido Domingo, Kiri Te Kanawa, Sergei Leiferkus Georg Solti Kultur
1996 Plácido Domingo, Renée Fleming, James Morris James Levine Deutsche Grammophon
2001 Plácido Domingo, Barbara Frittoli, Leo Nucci Riccardo Muti TDK
2010 Aleksandrs Antonenko, Marina Poplavskaya, Carlos Álvarez Riccardo Muti Unitel Classica
2014 Gregory Kunde, Carmela Remigio, Lucio Gallo Myung-Whun Chung Unitel Classica

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. «Ressenya de l'òpera» (en castellà). Teatro de la Maestranza. [Consulta: 4 desembre 2015].
  2. Budden, 1992, p. 295.
  3. García Pérez, 1989, p. 198.
  4. 4,0 4,1 4,2 García Pérez, 1989, p. 200.
  5. Budden, 1992, p. 299, Verdi a Clara Maffei, 19 de març de 1878..
  6. Budden, 1992, p. 298–299.
  7. Walker, 1982, p. 471.
  8. Parker, 1998, p. 111.
  9. Walker, 1982, p. 473.
  10. 10,0 10,1 10,2 10,3 10,4 Patmore, David. «Ressenya del disc dirigit per Toscanini» (en anglès). Naxos. [Consulta: 4 desembre 2015].
  11. Anderson, Keith. «Ressenya del disc dirigit per Haider» (en anglès). Naxos. [Consulta: 4 desembre 2015].
  12. «Otello al Festival de Perelada». festivalperalada.com. [Consulta: 4 desembre 2015].
  13. 13,0 13,1 «Roger Alier i Marcel Gorgori. Històries de l'òpera: Bicentenari Verdi i Wagner. "Otello" de Giuseppe Verdi (I)» (àudio). Catalunya Ràdio. [Consulta: 4 desembre 2015].
  14. Companini. «Crítica de l'obra» (en anglès). New York Times, 7 de febrer de 1887. [Consulta: 4 desembre 2015].
  15. «Performance History» (en anglès). New York Times. [Consulta: 18 febrer 2016].
  16. Holden, 2001, p. 1000.
  17. «Resum argumental». Gran Teatre del Liceu. [Consulta: 18 abril 2016].
  18. Hamilton, David. «Programa de mà» (en anglès). Metropolitan de Nova York. [Consulta: 12 abril 2016].
  19. «Anàlisi de l'òpera» (en castellà). Melómano. [Consulta: 15 abril 2016].
  20. Capon, Brian. «Discografia de l'òpera» (en anglès). Operadis. [Consulta: 29 octubre 2015].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Budden, Julian. The Operas of Verdi. Vol 3 (en anglès). Londres: Cassell, 1992. ISBN 0-304-31060-3. 
  • Domingo, Plácido, My First Forty Years, Littlehampton Book Services, 1993 ISBN 978-0-297-78291-9
  • García Pérez, Jesús. «Verdi». A: La Gran Ópera. tres (en castellà). Barcelona: Planeta-De Agostini, 1989. ISBN 84-395-1305-4. 
  • Hepokoski, James, Giuseppe Verdi: Otello, Cambridge Opera Handbooks, 1987
  • Holden, Amanda. The New Penguin Opera Guide. tres (en anglès). Nova York: Penguin Putnam, 2001. ISBN 0-14-029312-4. 
  • Melitz, Leo, The Opera Goer's Complete Guide, versió de 1921
  • Parker, Roger. Stanley Sadie. Macbeth a The New Grove Dictionary of Opera. tres (en anglès), 1998. ISBN 978-0-19-522186-2. 
  • Walker, Frank. The Man Verdi. tres (en anglès). Nova York: Knopf, 1982. ISBN 0-226-87132-0. 

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Otello (Verdi) Modifica l'enllaç a Wikidata