La forza del destino

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
La força del destí
Coberta de la primera edició bilingüe del llibret de La forza del destino, Sant Petersburg 1862
Coberta de la primera edició bilingüe del llibret de La forza del destino, Sant Petersburg 1862
Títol original La forza del destino
Compositor Giuseppe Verdi
Llibretista Francesco Maria Piave
Llengua original italià
Font literària Don Alvaro o La fuerza de sino (1835), d'Ángel de Saavedra, Duc de Rivas
Actes quatre
Estrena absoluta
Data estrena 10 de novembre de 1862
Escenari Teatre Imperial de Sant Petersburg
Estrena als Països Catalans
Estrena al Liceu 21 de desembre de 1872
Personatges i creadors
  • El Marquès de Calatrava (baix)
  • Leonora, la seua filla (soprano)
  • Don Carlo di Vargas, el seu fill (baríton)
  • Don Álvaro, pretendent de Leonora (tenor)
  • Curra, donzella de Leonora (mezzosoprano)
  • Preziosilla, una jove gitana (mezzosoprano)
  • Mayor (baix)
  • Mestre Trabuco, un traginer i venedor ambulant (tenor)
  • Pare Guardiano, un franciscà (baix)
  • Germà Melitone, un franciscà (baríton)
  • Un cirurgià (baix)
  • Camperols, criats, pelegrins, soltats i frares. Cor

La forza del destino (La força del destí) és una òpera de Giuseppe Verdi. El llibret va ser escrit per Francesco Maria Piave, basat en el drama castellà Don Alvaro o La Fuerza de Sino (1835), d'Ángel de Saavedra, Duc de Rivas, amb una escena adaptada de l'obra Wallensteins Lager, de Friedrich von Schiller.

Origen i context[modifica | modifica el codi]

Va ser encarregada pel Teatre Bolshói Kámenny (després Teatre Mariïnski) de Sant Petersburg, capital del llavors Imperi rus i estrenada amb la presència del compositor el 10 de novembre de 1862 (29 d'octubre de 1862, segons el calendari julià, encara en vigor fins al 1918). El públic no va quedar molt satisfet amb l'obra, atès que esperava un llibret menys dramàtic, més lleuger. Però malgrat tot, Verdi va rebre les felicitacions del tsar Alexandre II de Rússia, que va acudir a la quarta representació, i la crítica.

Després d'algunes ulteriors revisions, van tenir lloc poc després interpretacions a Roma el 1863 (com a Don Alvaro) i Madrid, en el Teatre Real, amb l'assistència del mateix Verdi i la presència del Duc de Rivas entre el públic. L'òpera, posteriorment, va viatjar a Nova York i Viena (1865), Buenos Aires (1866) i Londres (1867).

Verdi va encomanar a Piave una revisió del llibret per a l'estrena italiana. Pel que sembla era massa violenta, «hem de buscar la forma d'evitar tots aquests morts», li va escriure al llibretista Piave. Aquest va emmalaltir i el compromís va recaure en Antonio Ghislanzoni, qui va alterar radicalment el final (en la primera versió Don Álvaro se suïcida tirant-se des d'un penya-segat), el tercer acte i algunes altres parts. Verdi a més va compondre una nova obertura (reemplaçant al breu preludi) que era una llarga introducció amb els motius de l'òpera; l'afegit d'una escena final en l'Acte III, després del duel entre Carlos i Álvaro. L'estrena d'aquesta segona versió, la més coneguda i gravada actualment, va ser el 27 de febrer de 1869 en el Teatre alla Scala de Milà. És la que s'ha convertit en la versió "estàndard".

Representacions[modifica | modifica el codi]

Va ser estrenada al Teatre Imperial de Sant Petersburg, el 10 de novembre de 1862. Després d'algunes revisions, va ser representada l'any 1863 a Roma (amb el títol de Don Alvaro) i poc després a Madrid (amb la presència al teatre del mateix Duc de Rivas). Més tard es va estrenar a Nova York i Viena (1865), Buenos Aires (1866) i Londres (1867).

Verdi va fer una altra revisió, amb addicions del llibretista Antonio Ghislanzoni, que va estrenar-se a La Scala, Milà, el 27 de febrer de 1869. Aquesta darrera ha esdevingut la versió estàndard que habitualment es representa.

La forza del destino té fama de mala sort, doncs tant la seva composició com la seva estrena van estar plagades de desgràcies i contratemps que van perdurar molts anys. Així, la nit del 4 de maig de 1960, sobre l'escenari del Metropolitan Opera House de Nova York, el baríton nord-americà Leonard Warren va morir mentre cantava É salvo! O gioia!.

Una edició crítica de totes les versions de l'òpera (incloent material de la partitura original de l'any 1861 que mai s'havia interpretat tal com es va escriure) ha estat preparada pel musicòleg Philip Gossett de la Universitat de Chicago.[1][2] L'edició crítica de la versió de 1869 va ser interpretada per l'Òpera de Sant Francisco al novembre de 2005 mentre que el Caramoor International Music Festival va fer una versió de concert de la versió de 1862 juntament amb peces vocals mai reformades de la versió de 1861 en el festival de juliol de 2008.[3] L'article de Gossett sobre les diferències entre les versions s'inclouen a la pàgina web de Caramoor.[4]

La forza del destino forma part del repertori operístic habitual. N'hi ha un gran nombre de gravacions discogràfiques i es representa molt sovint.

Argument[modifica | modifica el codi]

Lloc: Espanya i Itàlia
Temps: al voltant de 1750

Acte I[modifica | modifica el codi]

Don Álvaro és un jove noble procedent de les colònies americanes espanyoles (presumiblement de Perú) que és en part de sang indígena i que s'ha establert a Sevilla, on no és massa conegut. S'enamora de Leonora, la filla del marquès de Calatrava, qui ha decidit que la seua filla ha de casar-se amb un home de la més elevada posició. Leonora, que coneix les intencions de son pare i que està profundament enamorada de Don Álvaro, determina fugir amb aquest, ajudada per la seua donzella Curra. En el moment de la fugida té el sobtat desig d'acomiadar-se de son pare. Inesperadament aquest apareix i descobreix Don Álvaro, a qui tracta de matar. Don Álvaro, per tal de deixar clara la puresa de Leonora, decideix rendir-se al marquès. Dissortadament la seua pistola es dispara de forma accidental i fereix de mort el marquès, que mor maleint la seua filla. Don Álvaro fuig.

Acte II[modifica | modifica el codi]

L'alcalde, alguns traginers i Don Carlo de Vargas, germà de Leonora, es troben en una posada del poble d'Hornachuelos. Don Carlo busca Don Álvaro per venjar la mort de son pare i està disfressat d'estudiant de Salamanca, sota el nom fictici de Pereda. Arriba Leonora vestida d'home. Durant el sopar, Preziosilla, una jove gitana llegeix el futur a uns joves i els exhorta a allistar-se a l'exèrcit i marxar a la guerra per a la llibertat d'Itàlia, el que tots acorden fer. En un bell solo, Don Carlo els narra la mort de son pare. Leonora el sent i pot escapolir-se per evitar que el seu germà la descobrisca. Es refugia en un monestir, dient-li a l'abat el seu nom vertader i confesant-li la seua intenció de romandre-hi la resta de la seua vida com a eremita. Després que l'abat l'haja previngut de les proves que haurà de superar, marxa a la cova que serà la seua llar.

Enrico Caruso i Rosa Ponselle en el quart acte de 'La forza del destino'

Acte III[modifica | modifica el codi]

Mentrestant Don Alvaro s'ha allistat a l'exèrcit espanyol sota el nom de Don Federico Herreros. Una nit salva la vida de Don Carlo, que també es troba a l'exèrcit sota el nom de don Felix Bornos. Esdevenen amics íntims i lluiten plegats en la batalla. En un dels encontres, Don Alvaro resulta ferit, i creient-se a les portes de la mort confia a Don Carlo una cartera que conté un lligat de cartes que hauran de ser destruïdes si mor. Fa jurar a Don Carlo que no llegirà les cartes; però aquest comença a sospitar del seu amic, obre la cartera i hi troba un retrat de la seua germana. En aquest moment un cirurgià manifesta que Don Alvaro es recuperarà de les ferides. Don Carlo es mostra content, perquè podrà venjar-se de la mort de son pare. L'escena canvia a un camp prop de Velletri (Itàlia), on Don Carlo i Don Alvaro es baten en duel. Don Alvaro creu que ha matat el seu oponent. Per expiar la culpa, Don Alvaro decideix ingressar en un monestir.

Acte IV[modifica | modifica el codi]

Don Àlvaro ha ingressat al monestir d'Hornachuelos, prop de la cova on Leonora du una vida d'eremita sota el nom de Pare Rafael. Don Carlo arriba ja guarit de la seua ferida i obliga a Don Álvaro a lluitar de nou. Trien com a lloc el terreny situat al costat de la cova de Leonora, i Don Carlo resulta ferit de mort. Álvaro demana ajuda a crits i Leonora, reconeixent la seua veu acudeix. Veient el germà moribund s'inclina cap a ell, i aquest l'assassina amb el seu punyal. Don Àlvaro se suïcida despenyant-de des d'unes roques pròximes, abans que apleguen els monjos tot entonant un Miserere.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: La forza del destino
  • The Opera Goer's Complete Guide. Leo Melitz. Edició de 1921.

Àries destacades[modifica | modifica el codi]

  • Pace, Pace, mio Dio
  • Solenne in quest'ora
  • La Vergine degli angeli
  • Urna Fatale

Llibret[modifica | modifica el codi]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Òperes de Giuseppe Verdi

Oberto, Conte di San Bonifacio (1839) | Un giorno di regno (1840) | Nabucco (1842) | I Lombardi (1843) | Ernani (1844) | I due Foscari (1844) | Giovanna d'Arco (1845) | Alzira (1845) | Attila (1846) | Macbeth (1847) | I Masnadieri (1847) | Il corsaro (1848) | La battaglia di Legnano (1849) | Luisa Miller (1849) | Stiffelio (1850) | Rigoletto (1851) | Il trovatore (1853) | La traviata (1853) | I vespri siciliani (1855) | Simon Boccanegra (1857) | Un ballo in maschera (1859) | La forza del destino (1862) | Don Carlos (1867) | Aïda (1871) | Otello (1887) | Falstaff (1893)

  1. Patricia Brauner, "What is a Critical Edition?
  2. Unk,"Settling The Score: An Interview With Philip Gossett", Opera Today, 8 de octubre de 2006
  3. Detalles de las representaciones de julio de 2008 de Caramoor y antecedentes de las mismas (en inglés)
  4. Philip Gossett, " La forza del destino: Three States of One Opera"