Giuseppe Garibaldi
.jpg)
Giuseppe Garibaldi (Niça, llavors part del Regne de Sardenya, 4 de juliol de 1807 - Caprera, 2 de juny de 1882) fou un militar i polític italià. La seva notorietat es deu al seu paper de protagonista en les activitats militars vinculades al procés que finalment va produir la unificació política d'Itàlia, durant el segon i tercer quart del segle xix.
Adolescència i joventut[modifica]
Era el segon fill d'un pescador, d'una família oriünda de Ligúria; com tot niçard de l'època, era occitanòfon.[1] En la seva joventut va treballar com a mariner enrolat en diverses tripulacions. Va estudiar de manera irregular, però sempre es va sentir atret pel món de la mar. Amb 15 anys, es va enrolar com a grumet en un vaixell mercant, època en la qual va salvar una noia que havia caigut en una fossa. El seu pare el va enrolar a l'escola marítima de Gènova el 1821. Durant aquests primers viatges va estar envoltat de mariners amb idees fortes, com el comandant del vaixell Constança, Angelo Pesante, que li van marcar la seva personalitat.
El 1827 va formar part del vaixell Cortese, que va salpar de Niça i va viatjar per la mar Negra i Istanbul, tot vivint avatars com la Guerra russo-turca. El 1832 va ser capità de segona classe en la Clorinda també per la mar Negra. Aquesta nau la varen capturar uns pirates otomans, i Garibaldi va estar a punt de ser afusellat, però, tot i ferit a la mà, amb l'ajuda dels altres tripulants i el seu cosí van aconseguir escapar-se dels pirates. Després de 73 mesos fora, Garibaldi va tornar de nou a Niça. El 1833 torna a partir cap a Istanbul en el vaixell Henri de Saint-Simon, el comandant del qual era Emile Barrault. Aquí és on es va donar a conèixer gràcies als seus discursos sobre la llibertat.
De mariner a bandit[modifica]
El 1834 va formar part del moviment de la Jove Itàlia de Mazzini, lliurant la seva vida a la pàtria i guanyant-se els galons de capità en la marina del Piemont. Va rebre l'àlies de Cleombroto, un heroi tebà. Es va involucrar en la insurrecció del Piemont, i li costà una condemna a mort quan va ser capturat, atès que el varen considerar com un dels líders de la revolta. El prengueren per bandit i hagué de fugir, primer a Niça i després a Marsella, on s'allotjà a casa del seu amic Giusseppe Paris i d'on posteriorment s'embarcà cap a la mar Negra altra vegada; el març de 1835 havia fet cap a Tunis. Posteriorment aconsegueix anar a Sud-amèrica, partint de Marsella en el Nautonnier amb el nom fictici de Borrel, en homenatge al màrtir revolucionari Joseph Borrel, i s'establí al sud del Brasil.
Lluites a Amèrica[modifica]
A Sud-amèrica va trobar el que volia: lluitar per la independència, encara que no fos per Itàlia. Tan bon punt hi va arribar, va contactar amb altres dissidents italians per a les revoltes de la Jove Itàlia, i va arribar a ser president de la filial d'aquesta organització en el continent americà gràcies al seu amic Giuseppe Stefano Grondona. També va formar part de la lògia maçònica d'Asilo di Vertud.
Va lluitar llavors contra Pere I de Brasil en la revolució de la República Riograndense liderada per Bento Gonçalves da Silva, que va ser capturat poc després i executat, encara que la lluita va continuar. Garibaldi va entrar en el cos de revolucionaris de La jove Europa. El 1837 va passar a Uruguai, en un moment en què estava en curs la guerra contra el govern argentí de Juan Manuel de Rosas, empresa per part del general Urquiza, governador d'Entre Ríos, i que comptava amb el suport del Brasil i del govern de l'Uruguai presidit pel general Fructuoso Rivera, que acabava d'apartar de la presidència el general Manuel Oribe.
Declarada al desembre de 1838, la Guerra Gran es va desenvolupar de 1839 a 1843. Montevideo es trobava assetjada per forces de de Rosas, recolzades per les forces lleials a Oribe, que procurava recuperar la presidència de l'Uruguai, de la qual havia estat apartat per Rivera. En el Riu de la Plata, operava la flota de de Rosas al comandament de l'almirall Guillermo Brown, que mirava de blocar el port de Montevideo i que era combatuda per una flota al comandament de Juan Coe.[2]
El 1842 el govern de Montevideo va designar Garibaldi com a substitut de Coe al comandament de la flota, i es va lliurar aleshores, el 16 d'agost de 1842, un combat naval en el riu Paranà, prop de la localitat de Costa Brava. Les naus comandades per Garibaldi van ser derrotades per les forces de Brown, superiors en vaixells i soldats. Garibaldi va incendiar les seves naus per evitar que caiguessin en mans dels partidaris de de Rosas. Més tard, Garibaldi va tornar a dirigir una esquadrilla naval, al capdavant de la qual va impedir que les naus de Brown ocupessin l'illa de Rates, a la badia de Montevideo (que va passar llavors a anomenar-se illa Llibertat), fet que va impedir que la flota de de Rosas pogués establir un blocatge a Montevideo.
Tornat a Montevideo, el 1843 Garibaldi va organitzar una unitat militar que va ser denominada la legió Italiana, al capdavant de la qual es va posar al servei del govern de Montevideo. Entre les accions militars en què va participar Garibaldi al capdavant de la seva legió Italiana, es destaca la que va tenir lloc als voltants de les murades de Montevideo, anomenada el Combat de Tres Creus, per haver-se realitzat en el paratge així anomenat, el 17 de novembre de 1843. Després d'això, novament embarcat en la seva flota, i comptant amb el suport de les esquadres de França i Anglaterra, va poder ocupar el 1845 la ciutat de Colònia a l'abril, l'illa Martín García i la ciutat de Gualeguaychú al setembre, i la ciutat de Salto a l'octubre. El 8 de febrer de 1846, en territori de Salto, en les proximitats del rierol San Antonio, afluent del riu Uruguai, Garibaldi i la seva legió Italiana van lliurar el combat de San Antonio contra forces d'Oribe, a les quals van infligir nombroses baixes, aconseguint retirar-se de les seves posicions sense majors conseqüències. Després de diversos avatars en aquest país, es casà el 1842 amb Ana María de Jesús Ribeiro, anomenada després Anita Garibaldi, a qui havia conegut el 1839 a Laguna, Brasil.
Tornada a Itàlia[modifica]
Després de tornar a Itàlia el 1848, durant la Primera Guerra d'independència italiana, va emprendre nombroses batalles a favor de la independència dels regnes i territoris italians, ocupats per Àustria i França a les ordres de l'exèrcit del Regne de Savoia. Es va convertir en un autèntic heroi per al poble italià, àvid de llibertat. Amb suport francès, va intervenir en la guerra contra Àustria, si bé el canvi d'actitud de Napoleó III, qui va advocar sobtadament per la negociació, va truncar temporalment els objectius de Garibaldi, qui va deixar l'exèrcit el 1859.
En les negociacions de pau, Víctor Manuel II va aconseguir d'Àustria l'annexió de Llombardia, després de la qual vindrien les de Parma, Mòdena, Toscana i Romanya, en sol·licitar els seus governs provisionals la unió al Piemont. El següent objectiu de Garibaldi fou d'assolir l'alliberament del Regne de les Dues Sicílies, en el qual Francesc II de Nàpols exercia una monarquia absoluta. Les revoltes constants foren una preparació per a l'expedició dels Mil Camises Vermelles, afavorida per Cavour. Al capdavant de la seva tropa de voluntaris, Garibaldi va arribar a Palerm (després d'haver salpat de Gènova), on va ser rebut amb entusiasme pels rebels, alguns dels quals, fins i tot, se'ls varen unir.
Va participar llavors en la supressió de la resistència, dirigint més tard les seves tropes cap a Nàpols, cosa que va implicar que Francesc II de les Dues Sicílies es refugiés a Gaeta, on fou assetjat fins que finalment fugí[3] per refugiar-se als Estats Pontificis, i instaurà a Nàpols una república regida per un govern provisional. Ambicionant una Itàlia unida sota un sol govern radicat a Roma, va concebre la idea de marxar sobre els Estats Pontificis, defensats per tropes franceses. No obstant això, Víctor Manuel i Cavour, temorosos de perdre tot el que havien assolit per causa d'una hipotètica radicalització del conflicte, van evitar l'avanç de Garibaldi. L'incident no va suposar un enfrontament entre el rei del Piemont i Garibaldi; al contrari, el revolucionari va reconèixer Víctor Manuel com a rei d'Itàlia el 26 d'octubre de 1860. Garibaldi va prosseguir incansablement les seves activitats militars a la recerca de la unitat d'Itàlia, emprenent accions sense èxit el 1863 i 1867 per a ocupar els Estats Pontificis, que regirien bona part del territori de la península italiana. Igualment, va lluitar en la Guerra de França contra Prússia el 1871, intervenint a la batalla de la ciutat de Dijon.
Finalment, assolida la unitat italiana el 1870, Garibaldi va ser diputat electe al Parlament, càrrec al qual posteriorment va renunciar en no concretar-se en els fets les idees republicanes per les quals va lluitar. En els seus últims anys es va retirar a l'illa de Caprera, on va morir. Per les seves lluites a Itàlia i Sud-amèrica, se l'ha anomenat l'heroi de dos mons, d'Europa i d'Amèrica.
Referències[modifica]
- ↑ https://opinion.jornalet.com/laurenc-revest/blog/94/garibaldi-loccitan
- ↑ Garibaldi: publicación anual de la Asociación Cultural Garibaldina de Montevideo. La Asociación, 2000, p. 52.
- ↑ Davis, Paul K. Besieged: 100 Great Sieges from Jericho to Sarajevo (en anglès). Oxford University Press, 2003, p. 233. ISBN 0195219309.
