Deisme

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

El deisme és la creença religiosa en un Déu, creador de l'Univers, però que no hi té, posteriorment, cap influència.[1] Els deistes arriben a la creença en un Déu a través de la raó i les experiències personals, no a través de la fe o una revelació.[2] El deisme es va diferenciar del teisme en el segle xvii,[3] i al llarg del segle i també durant el segle xviii, el deisme va tenir molta força al Regne Unit, França i els Estats Units.[4] La figura deista s'exemplificà especialment en la figura del Deus ex machina il·lustrat: Déu com a màquina, que apareix tan sols per resoldre el problema aparentment irresoluble de la Creació del Món.[5][6][7][8][9][10] El deisme també es defineix com la creença en l'existència de Déu basant-se només en el pensament racional, sense recolzar-se en arguments de religions revelades o autoritat religiosa.[5][6][7][8][9] El deisme emfatitza el concepte de teologia natural, és a dir, que l'existència de Déu es revela a través de la natura.[5][6][7][8][10]

En general, un deista és aquella persona que assegura l'existència d'almenys una divinitat, però no necessàriament practica una religió i nega la intervenció divina al món.[2] En aquest cas, els qui segueixen el deisme creuen en una deïtat creadora, però que no s'involucra en cap àmbit.[3]

Hi ha una variant del deisme de la forma llatina Deus otiosus («déu inactiu»). Aquest concepte és emprat per descriure la creença en un déu creador, però que en algun moment es retira i deixa d'involucrar-se en la seva creació, cosa que constitueix un principi central per al deisme. Està difós àmpliament a Àfrica, Melanèsia i Amèrica del Sud.[4]

Història del deisme[modifica]

El deisme com a tal apareix a Europa durant el segle xvii, juntament amb la revolució científica copernicana. Sorgit com a derivació de les disputes teològiques de la Reforma, va ser acusat de ser una postura «atea» pels seus adversaris, ja que posava en dubte fins i tot els dogmes acceptats per les diferents confessions religioses de l'època. Tanmateix, va exercir la seva major influència al segle següent com la postura predominant entre els filòsofs de la Il·lustració.[11]

Antecedents[modifica]

El pensament de tipus deista pot trobar-se en diverses cultures arreu del món, sovint expressat en la noció que els antropòlegs anomenen Deus otiosus.[12] No obstant això, el deisme com a pensament sistemàtic enfonsa les seves arrels en la filosofia clàssica, si bé en aquesta no hi havia un moviment així. La posada en qüestió dels mites i els cultes tradicionals va permetre als primers filòsofs grecs concebre l'existència d'una divinitat inefable i oculta, així com, en alguns casos negar que tingués intervenció en els assumptes humans. Així Heràclit esmenta els Logos com el fonament del cosmos i Plató parla d'un déu suprem, allunyat del món de les aparences, en el qual actua el Demiürg com el seu agent. La concepció més propera al deisme, sense ser-ho, va ser la d'Epicur que sostenia la possibilitat de conèixer els déus per mitjà de la raó i que aquests habitaven en un món ultraterrenal sense tenir cura de la humanitat o fins i tot de la Natura. Aquesta postura va ser compartida pels seus seguidors, notablement per Lucreci, però mai va aconseguir a convertir-se en una teologia i certament va ser rebutjada per la major part dels pensadors grecoromans.

Tot i que durant l'edat mitjana hom no va qüestionar l'existència d'una divinitat, que s'identificava amb el Déu de les religions abrahàmiques, hi va haver pensadors que el van concebre com a aliè a la Revelació, a la qual veien com una impostura.[13]

Aparició del deisme[modifica]

El Renaixement, amb el seu interès en els autors clàssics, així com l'Humanisme i la Reforma van posar en dubte la creença acceptada en una fe revelada la custòdia de la qual s'havia confiat a l'Església. Alhora, els viatges de descoberta mostraven als viatgers europeus societats molt diferents de les pròpies, i fins i tot a la que era considerada com a paradigma de la «diferència», la islàmica.

Autors com Spinoza amb el seu Tractat teològico-polític, on esbossava els principis de la crítica bíblica, o Edward Herbert de Cherbury a la seva obra Sobre la Veritat (De Veritate) estableixen les bases del deisme.

A l'època de la Il·lustració, a partir del segle xvii, el moviment deista arriba al seu apogeu a partir dels escrits d'autors anglesos i francesos, com Thomas Hobbes, Jean-Jacques Rousseau i Voltaire.[14]

Durant el període jacobí (1793–1794) de la Revolució Francesa, Robespierre va decretar el culte deista a l'«Ésser Suprem» enfront de l'ateu. Al mateix temps va influir en els escrits dels pares fundadors nord-americans, com John Adams, Ethan Allen, Benjamin Franklin, Thomas Jefferson, James Madison, George Washington i, sobretot, Thomas Paine. Concretament, els principis deistes van tenir un efecte en les estructures polítiques i religioses dels EUA, com són la separació de l'Església i l'Estat, i la llibertat religiosa. Amb el temps el deisme també va portar al desenvolupament de grups religiosos, tals com l'Unitarisme que es va convertir més tard en l'Unitarisme universalista.

El deisme continua fins a l'actualitat en les formes de deisme clàssic i deisme modern.

Conceptes generals[modifica]

Un dels principals postulats d'aquesta posició està basat en la consolidació que Déu existeix i va crear l'univers físic, però no hi interfereix (postulat que inclou l'evolució teista). Aquest postulat es relaciona i origina amb una filosofia i moviment religiós que deriva l'existència i la naturalesa de Déu mitjançant la raó. Per això no pren posició sobre el que fa Déu fora de l'univers, en contrast amb el fideisme (a diferència de la fe) que es troba en molts ensenyaments del cristianisme,[15]islamisme i el judaisme que sostenen que la religió depèn de la revelació de les sagrades escriptures o del testimoniatge d'altres persones sense fer servir l'intel·lecte racional sinó el que seria una «fe cega».

Els deistes típicament també tendeixen a rebutjar els esdeveniments sobrenaturals (miracles, profecies, etc.) i les interpretacions dels llibres religiosos. Per això sovint utilitzen l'analogia de les divinitats com a rellotge, o la idea d'un Déu còsmic. El que per a les religions organitzades són revelacions divines i llibres sagrats, la majoria de deistes entén com a interpretacions deduïdes per altres éssers humans, més que com a fonts autoritzades, però podrien acceptar-les com a inspiració espiritual, rebudes en una recerca personal. Els deistes asseguren que el do diví més gran a la humanitat no és la religió, sinó «la capacitat de raonar».

Els deistes, en general, rebutgen la religió organitzada i els déus personals «revelats», argumentant que les divinitats no intervenen de cap manera en les tasques del món. Per a ells, es revelen a si mateixos indirectament a través de les lleis de la naturalesa descrites per les ciències naturals.

Per afirmar l'ús de la raó en la religió, el deisme permet utilitzar més o menys l'argument científic, l'argument teològic i altres aspectes de l'anomenada «religió natural».

Els corrents filosòfics deistes tenen una concepció cosmològica d'un o més Déu, aquest va crear l'Univers que és una manifestació de si mateix. L'Univers seria el gran rellotge el funcionament del qual s'ajusta a unes lleis establertes, on determinats esdeveniments es desenvolupen en funció de la pròpia naturalesa, però no poden ser alterats pels seus creadors.

Postures[modifica]

Els deistes accepten l'existència de Déu, però estan fortament insatisfets o no concorden amb tots els postulats de les religions i qüestionen constantment les seves afirmacions principals.

Es considera que el deista:

  1. Assegura l'existència d'un déu, però no accepta els credos de cap religió particular.
  2. Considera que un déu va crear les lleis de la naturalesa; això no obstant, no accepta que estigui representat totalment o parcialment en llibres o escrits sagrats.
  3. Fes servir la raó per reflexionar sobre com pot ser la naturalesa d'aquest déu, en lloc d'acceptar que l'adoctrininsobre ell.
  4. Prefereix guiar les seves opcions ètiques a través de la seva consciència i reflexió racional, en comptes d'adequar-les a allò que s'ha dictat en llibres sagrats o autoritats religioses.
  5. Gaudeix de la llibertat de cercar l'espiritualitat per ell mateix, i la seva vida espiritual no s'ha format per la tradició o l'autoritat religiosa.
  6. S'estima més considerar-se racional abans que religiós o ateu.
  7. Considera que hi ha creences bàsiques que són molt racionals després d'eliminar el que hi pugui haver de superstició.

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Deisme
  1. ↑ «Definición de deísmo — Definicion.de» (en castellà). [Consulta: 19 juny 2021].
  2. ↑ 2,0 2,1 «DEISMO in "Enciclopedia Italiana"» (en italià). [Consulta: 15 octubre 2022].
  3. ↑ 3,0 3,1 Orr, John, English Deism: Its Roots and Its Fruits, Eerdmans, 1934, p. 13
  4. ↑ 4,0 4,1 «Deism | Definition, History, Beliefs, Significance, & Facts» (en anglès). [Consulta: 28 agost 2021].
  5. ↑ 5,0 5,1 5,2 Harper, Leland Royce. «Attributes of a Deistic God». A: Multiverse Deism: Shifting Perspectives of God and the World. Lanham, Maryland: Rowman & Littlefield, 2020, p. 47–68. ISBN 978-1-7936-1475-9. LCCN 2020935396. 
  6. ↑ 6,0 6,1 6,2 «Deism». A: Smith. The World of the American Revolution: A Daily Life Encyclopedia. 1. Santa Barbara, California: Greenwood Publishing Group, imprint of ABC-Clio, 2015, p. 661–664. ISBN 978-1-4408-3027-3. LCCN 2015009496. 
  7. ↑ 7,0 7,1 7,2 Bristow, William. «Religion and the Enlightenment: Deism». A: Edward N. Zalta. Stanford Encyclopedia of Philosophy. The Metaphysics Research Lab, Center for the Study of Language and Information, Stanford University, Fall 2017. OCLC 643092515 [Consulta: 3 agost 2021]. «El deisme és la forma de religió més associada a la Il·lustració. Segons el deisme, podem saber per la llum natural de la raó que l'univers ha estat creat i governat per una intel·ligència suprema; no obstant això, encara que aquest ésser suprem té un pla per a la creació des del principi, l'ésser no interfereix en la creació; el deista sol rebutjar els miracles i la confiança en la revelació especial com a font de doctrina i creença religiosa, a favor de la llum natural de la raó. Així, un deista típicament rebutja la divinitat de Crist, com a repugnant a la raó; el deista típicament degrada la figura de Jesús d'agent de redempció miraculosa a mestre moral extraordinari. El deisme és la forma de religió que s'ajusta als nous descobriments de la ciència natural, segons els quals el cosmos mostra un ordre maquinal intricat; els deistes suposen que cal la suposició de Déu com a font o autor d'aquest ordre. Encara que ell mateix no era deista, Isaac Newton proporciona combustible per al deisme amb el seu argument en el seu Opticks (1704) que hem d'inferir de l'ordre i la bellesa del món l'existència d'un ésser suprem intel·ligent com a causa d'aquest ordre i bellesa. Samuel Clarke, potser el més important defensor i popularitzador de la filosofia newtoniana a principis del segle xviii, aporta alguns dels arguments més desenvolupats a favor de la posició que el correcte exercici de la raó humana sense ajuda condueix inevitablement a la creença bé fonamentada en Déu. Sosté que el sistema físic newtonià implica una causa transcendent, el Déu creador. En la seva primera sèrie de conferències de Boyle, A Demonstration of Being and Attributes of God (1705), Clarke presenta l'argument metafísic o “a priori” de l'existència de Déu. Aquest argument conclou, a partir del principi racionalista que tot allò que existeix ha de tenir una raó o causa suficient de la seva existència, l'existència d'un ésser transcendent i necessari que s'erigeix com a causa de la cadena de causes i efectes naturals.» 
  8. ↑ 8,0 8,1 8,2 «Deism». A: Encyclopædia Britannica. Edinburgh: Encyclopædia Britannica, Inc., 2020-03-13 [Consulta: 3 agost 2021]. «El deisme, una actitud religiosa poc ortodoxa que va trobar expressió entre un grup d'escriptors anglesos que va començar amb Edward Herbert (més tard 1r baró Herbert de Cherbury) a la primera meitat del segle xvii i va acabar amb Henry St. John, 1r vescomte Bolingbroke, a mitjan segle xviii. Aquests escriptors van inspirar posteriorment una actitud religiosa semblant a Europa durant la segona meitat del segle xviii i als Estats Units d'Amèrica colonials a finals del segle xviii i principis del xix. En general, el deisme es refereix al que es pot dir religió natural, l'acceptació d'un cert cos de coneixement religiós que és innat a cada persona o que pot ser adquirit per l'ús de la raó i el rebuig del coneixement religiós quan s'adquireix mitjançant la revelació o l'ensenyament de qualsevol església.» 
  9. ↑ 9,0 9,1 «Deism». A: Jewish Encyclopedia. Kopelman Foundation, 1906 [Consulta: 3 agost 2021]. «Un sistema de creences que postula l'existència de Déu com a causa de totes les coses, i n'admet la perfecció, però rebutja la revelació i el govern divins, proclamant la suficiència total de les lleis naturals. Els socinians, en oposar-se a la doctrina de la Trinitat, van ser designats com a deistes […]. Als segles xvii i xviii deisme es va convertir en sinònim de «religió natural», i deista en «lliurepensador». Anglaterra i França han estat successivament els baluards del deisme. Lord Herbert de Cherbury, el «pare del deisme» a Anglaterra, assumeix certes «idees innates», que estableixen cinc veritats religioses: (1) que Déu existeix; (2) que és deure de l'home adorar-lo; (3) que l'adoració consisteix en la virtut i la pietat; (4) que l'home s'ha de penedir del pecat i abandonar els seus mals camins; (5) que la retribució divina, sigui en aquesta o altra vida, és segura. Sosté que totes les religions positives són interpretacions al·legòriques i poètiques de la naturalesa o imposicions deliberadament organitzades dels sacerdots.» 
  10. ↑ 10,0 10,1 Gomes, Alan W. «Deism». A: The Encyclopedia of Christian Civilization. Chichester, West Sussex: Wiley-Blackwell, 2012. DOI 10.1002/9780470670606.wbecc0408. ISBN 9781405157629. «El deisme és un enfocament racionalista i crític del teisme que posa l'accent en la teologia natural. Els deistes van intentar reduir la religió a allò que consideraven els seus elements més fonamentals i racionalment justificables. El deisme no és, estrictament parlant, l'ensenyament que Déu va donar corda al món com un rellotge i el va deixar funcionar per si mateix, encara que aquest ensenyament va ser adoptat per alguns dins del moviment.» 
  11. ↑ González, Justo L. The Reformation to the present day (en anglès). HarperCollins., 1984, p. 190. ISBN 978-0-06-063316-5. 
  12. ↑ Eliade, Mircea. Eliade, Mircea. (1978). A History of Religious Ideas: From the Stone Age to the Eleusinian Mysteries (en anglès). Chicago: The University of Chicago Press, 1978, p. 57. 
  13. ↑ Willey, Basil. «1». A: The Eighteenth Century Background: Studies on the Idea of Nature in the Thought of the Period (en anglès), 1940. 
  14. ↑ Dawes, Gregory W. Westminster: John Knox Press. "The Challenge of the Seventeenth Century" in The Historical Jesus Question (en anglès), 2001. 
  15. ↑ The knowledge of God according to the Church, Vatican.va.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Deisme&oldid=33060840»