Raó

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Aquest article tracta sobre la facultat humana. Vegeu-ne altres significats a «Raó geomètrica».

La raó és una facultat que consisteix a aplicar normes i lògica en el pensament per obtenir judicis, observacions comprovables o servir de base per a teories. En un sentit més reduït, vol dir capacitat per a establir inferències. La raó és estudiada per la psicologia i la filosofia, sobretot la branca de l'epistemologia.

El Renaixement i, sobretot la Il·lustració, són les èpoques en què s'ha donat més importància a la raó. Són períodes que coincideixen amb un auge de la ciència i un qüestionament de la religió. Segueixen èpoques marcades per la passió.

Etimologia[modifica]

La paraula "raó" (ratio, en llatí) és una traducció del grec "logos", que volia dir alhora 'pensament', 'raó' i 'paraula', cosa que mostra fins a quin punt el llenguatge i el pensament estaven lligats en aquella cultura.

Pensament racional[modifica]

El pensament racional permet l'abstracció, l'associació d'idees, l'autoconsciència i els símbols, coses que no tenen els animals inferiors, com ara els insectes o la gran majoria de peixos i rèptils, més lligats a l'instint i a una resposta unívoca al medi (per això, es diu que no tenen raó, que són irracionals).

Estudis recents amb rates han permès demostrar la capacitat d'abstracció de pensament d'aquests animals, que s'afegeixen així al selecte grup d'animals en què aquesta capacitat ja ha estat demostrada (corbs, els homínids, dofins, orques, etc.).

La raó, doncs, també està lligada a la capacitat per decidir entre diverses alternatives de conducta.

Tipus[modifica]

Max Weber distingeix entre quatre tipus de racionalitat: la instrumental, la moral, l'afectiva i la tradicional, segons l'àmbit en què s'apliqui el pensament racional.

La irracionalitat[modifica]

El terme "irracional"[1] remet a tot un seguit de manifestacions diferents que coincideixen a no ser estrictament racionals. Per exemple:

La racionalitat i la irracionalitat humana[modifica]

Des de la filosofia de Descartes s'ha cregut a Occident que les persones són principalment racionals. Aquesta mentalitat tingué l'auge amb l'optimisme del segle XIX.

Així i tot, hi ha estudis psicològics han qüestionat aquesta assumpció o creença.[3] El sociòleg i economista de principis del segle XX ja considerava que la humanitat no és racional.[4]

Referències[modifica]

  1. "L'alteritat de la raó: què fer amb l'irracional?" i "Imatge emotiva i irracional de la humanitat en el cinema. Una aplicació pedagògica". Articles de G. Mayos (UB).
  2. Cannold, Leslie. "Who's crying now? Chosen childlessness, circumstantial childlessness and the irrationality of motherhood: a study of the fertility decisions of Australian and North American women." (2000).
  3. Lichfield, Gideon «21st-century propaganda: A guide to interpreting and confronting the dark arts of persuasion». Quartz, 13-02-2017. ISBN: {{{isbn}}} [Consulta: 3 abril 2018].
  4. Pareto, Vilfredo. Escritos sociológicos. Alianza, 1987, p. 192. ISBN 9788420624907. «"El hombre está guiado por intereses particulares, y principalmente por los sentimientos, mientras que se imagina y hace creer a los otros que está guiado por intereses generales y por la razón pura"» 

Enllaços externs[modifica]