Llenguatge

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Un document exemple de llenguatge enginyeril

El llenguatge és la facultat de poder comunicar els propis pensaments o sentiments a un receptor o interlocutor mitjançant un sistema o codi determinat de signes interpretable per a l'entitat emisora i la receptora. Per això, el llenguatge té un aspecte individual i un aspecte social. Es dóna llenguatge sempre que dos individus, havent atribuït convencionalment un cert sentit a un acte determinat, l'executen amb finalitat de comunicar-se entre ells.[1]

Per tant, el llenguatge és la capacitat de comunicar-se utilitzant un sistema de signes. Aquesta capacitat es pot expressar mitjançant qualsevol art: música, dansa, dibuix, escultura, etc. Una llengua o idioma n'és una representació particular no artística. En matemàtiques i informàtica, s'utilitzen també llenguatges formals pràctics, com els visuals que inclouen mapes, grafs, gràfiques, etc. científics i tecnològics com el matemàtic, la lògica o algun llenguatge de programació.

Tres disciplines estudien bàsicament el llenguatge: la filologia (que també s'ocupa de les llengües concretes), la filosofia i la semiòtica.

L'unitat dels llenguatges: el signe[modifica]

Signes corresponents a connectors lògics, usats en alguns llenguatges
Articles principals: signe lingüístic i signe semiòtic

Per a construir missatges amb el llenguatge s'utilitzen els signes, unitats extretes del codi comú entre l'emissor i el receptor. Un signe consta d'una part material (significant), perceptible pels sentits, i d'una part conceptual, que és la idea que vol representar (significat). Amb el significat, s'apunta cap a una part de la realitat (referent).[2][3] El senyal de «Prohibit aparcar», per exemple, és un signe, perquè el percebem amb la vista i representa la idea mental que no podem deixar el vehicle estacionat en aquest lloc. També són signes el so i l'escriptura de les paraules, l'expressió o comportament d'una persona, els logotips, l'olor del menjar, etc.

La semiologia és la ciència que estudia els signes que utilitza l'ésser humà en la societat: a part dels ja mencionats abans, són destacables els costums, els ritus simbòlics i la moda, entre d'altres. El lingüista Ferdinand de Saussure, que va ser qui va crear i definir el terme semiologia, considera que la lingüística és part de la semiologia, que estudia el signe. El signe és, segons ell, la base del llenguatge.[4]

Classes de signes[modifica]

Una rosa vermella pot simbolitzar l'amor

El científic nord-americà Charles Sanders Peirce va classificar tres classes de signes: els indicis, les icones i els símbols, segons la relació de l'element representatiu (signe) i l'element representat (concepte):[5]

  • Indicis: s'anomenen indicis aquells signes que tenen una relació de causalitat o proximitat amb la realitat que representen. Solen produir-se de manera espontànea. En són exemples el rastre d'un animal, el fum i l'olor del foc, el representant d'una persona o els símptomes de les malalties.
  • Icones: les icones són signes que tenen una relació de semblança (molta o poca) amb l'objecte que representen. En són exemples els dibuixos, les fotografies, els mapes, els logotips o les onomatopeies, ja que s'assemblen a la realitat representada.
  • Símbols: no hi ha cap relació aparent entre el símbol i l'objecte que representa. Només queden relacionats arbitràriament per conveni o costum entre aquells que els utilitzen. En són exemples la majoria de les paraules, les xifres i alguns senyals de tràfic.

Metallenguatges[modifica]

Article principal: Metallenguatge

Un metallenguatge és un llenguatge en què podem parlar sobre un altre llenguatge.[6] Per exemple, una gramàtica alemanya escrita en català utilitza aquest idioma com a metallenguatge per parlar sobre l'alemany. El llenguatge sobre el qual parlem valent-nos del metallenguatge (en aquest cas, el català) se sol denominar el llenguatge objecte (en aquest cas, l'alemany). El que és típic del metallenguatge és que conté noms (metalingüístics) de les paraules i enunciats del llenguatge objecte, així com predicats (metalingüístics), com «nom (del llenguatge objecte)», «verb (del llenguatge objecte)» o «enunciat (del llenguatge objecte)».[7]

En un metallenguatge, les paraules d'un llenguatge objecte només s'esmenten, mentre que les del mateix metallenguatge s'usen. La distinció entre els nivells de llenguatge objecte i metallenguatge té especial interès i utilitat en totes les ciències que tracten del llenguatge, com són, per exemple, la filosofia del llenguatge i la lògica. Aquestes distincions permeten esquivar els problemes que sorgeixen quan s'utilitza el llenguatge ordinari per a parlar del llenguatge, eliminant ambigüitats i paradoxes degudes a l'autoreferència.

Llenguatges formals[modifica]

Taula de la veritat amb notació en llenguatge lògic
Article principal: Llenguatge formal

Les matemàtiques i la informàtica utilitzen entitats artificials anomenades llenguatges formals (llenguatges de programació i de marques, i d'altres de naturalesa més teòrica). Aquests prenen sovint la forma de cadena de caràcters, produïts per una combinació de gramàtica formal i la semàntica de complexitat arbitrària.

Llenguatges de màquines o per humans i màquines[modifica]

Un petit tros de codi en llenguatge C ("C" de computer) de programació

Un llenguatge de programació és un llenguatge formal dotat de semàntica que es pot utilitzar per controlar el comportament d'una màquina per realitzar tasques específiques. Els llenguatges de programació es defineixen mitjançant regles sintàctiques i semàntiques, per determinar l'estructura i el significat, respectivament.

Els llenguatges de programació s'utilitzen per a escriure algoritmes. Els llenguatges de programació poden ser de més "alt nivell", més proper al llenguatge persona, o més "baix nivell", més proper a la màquina, podent ser una successió de zeros i uns. Un compilador és un traductor entre un llenguatge de programació i un llenguatge màquina o, més precisament, d'un llenguatge en un nivell més alt a un de més baix.

Actualment, les màquines poden aprendre per elles mateixes (en anglès es coneix com a machine learning, aprenentatge automàtic, i deep learning, aprenentatge profund), cosa que s'usa per exemple per al tractament de dades massives. Les màquines poden parlar entre elles creant-se elles mateixes un idioma nou i desconegut pels humans, que encara no entenen aquests últims.[8]

Llenguatges dels éssers vius[modifica]

Article principal: Llenguatge animal
Els arbres es comuniquen entre ells
Espectrograma de sons de balenes comunicant-se
Comunicació entre dues vaques

La investigació actual indica que els codis de senyalització són la condició fonamental per a tota tasca de coordinació dins i entre cèl·lules, teixits, òrgans i organismes de tots els regnes d'éssers vius. Tots aquests codis segueixen unes normes de senyalització combinatòria (sintàctica), sensible al context (pragmàtica) i amb contingut específic (semàntica). Els biolingüístes i els biosemiòtics consideren que aquests codis són llengües reals.[9]

Està demostrat que tant vegetals com animals, inclosos els humans, es comuniquen i desenvolupen llenguatges més o menys sofisticats,[10] tot i que alguns autors més antropocèntrics només consideren "llenguatge" a allò desenvolupat per humans.

Els vegetals responen al seu entorn d'una manera similar a la que ho fan els mamífers i, tot i que no tenen sistema nerviós, sí tenen i utiliten neurotransmissors animals (com l'àcid gamma-aminobutíric) com a senyals i signes de llenguatge. Es comuniquen per mitjà de senyals electromagnètiques, entre d'altres sistemes, amb els altres en, per exemple, estats de pressència de virus, massa calor, massa aigua o un pH massa extrem. Altres sistemes incorporen codis d'emissions de diferents compostos aromàtics volàtils, en diferents quantitats i proporcions, a la atmosfera, que servirien per a comunicar-se entre diferents parts d'un vegetal, entre vegetals diferents i fins i tot entre vegetals i alguns animals, especialment insectes. També s'interconnecten per mitjà del diferent creixement, forma i moviment de les branques i les fulles, a l'atmosfera, i per les arrels per sota terra, podent demanar ajuda o anar a cercar i alimentar als espècimens joves o a algun malalt o amb pocs recursos. Els seus llenguatges i formes de comunicació, i d'intel·ligència, són tan diferents dels humans que costa d'interpretar-los i entendre'ls però desenvolupen llenguatges propis i per ells se sap que els arbres tenen comportaments socials, memòria, poden aprendre i comptar, entre altres coses.[10][11][12]

El terme "llenguatge animal" s'utilitza sovint per als sistemes de comunicació d'animals no humans. Alguns lingüistes no els consideren un llenguatge, però els descriuen com a "comunicació animal". Karl von Frisch va rebre el Premi Nobel el 1973 pels seus estudis de la llengua i dialectes de les abelles.[13] Alguns humans s'interessen a aprendre parcialment llenguatges d'altres animals, solen ser caçadors que volen enganyar-los imitant crits, bàsicament.

Llenguatges humans[modifica]

Aquesta imatge mostra superposats exemples de llenguatge fotogràfic, indumentari, de dansa clàssica i del personal d'Anna Pavlova, entre d'altres.

A més dels sistemes propis de cada espècie animal, en diversos casos també alguns humans han ensenyat a altres animals a comprendre certes característiques del llenguatge humà. Per exemple, a ximpanzés, goril·les, i orangutans, se'ls han ensenyat senyals amb les mans basant-se en un llenguatge de signes. També s'han intentat ensenyar a mamífers marins, com els dofins, però les noves tendències consideren que no és just pretendre entendre's amb ells si tenen aletes, en comptes de braços, mans i dits, i aposten per un llenguatge amb sons. En aquest sentit, se sospita que el lloro gris africà, que té la capacitat biofísica d'imitar la veu humana amb un alt grau d'exactitud, podria comprendre alguns dels sons de la parla que imita.

Els llenguatges humans poden ser més simples o sofisticats, pragmàtics o poètics, personals o àmpliament compartits. Inclouen els llenguatges artístics personals, dintre de cada camp i cada moda, el llenguatge corporal, la dramatúrgia sobre com es presenten fets o altres coses a compartir o comunicar, l'entonació i molts altres que es superposen entre ells a la vida quotidiana. Tenen la capacitat de poder referir-se a realitats allunyades en el temps i l'espai del moment comunicatiu o, fins i a tot, de referir-se a realitats no existents, cosa que permet l'abstracció. Per això, es diu que usa símbols. La doble articulació permet una infinitud de missatges en l'ésser humà a partir d'un inventari curt de signes i les seves regles de combinació.

Existeix un tipus de llenguatge humà que és el que es plasma en una llengua que s'aprèn en la infància (llengua materna); ningú neix sabent cap idioma, l'enorme variabilitat lingüística n'és una prova evident. Tanmateix,[14] un estudi presentat l'any 2011 pels científics cognitius de la Universitat Johns Hopkins ha confirmat una hipòtesi que havia fet anys abans Noam Chomsky, segons la qual els éssers humans neixen amb el coneixement de certes regles sintàctiques que fan més fàcil l'aprenentatge d'idiomes.

Llenguatge verbal i llenguatge no verbal[modifica]

Habitualment els humans combinen els llenguatges verbals i no verbals, usant-los simultàniament i complementant missatges.

En el seu origen, el terme llengua equival a l'expressió del pensament mitjançant la paraula, però és habitual ampliar el concepte fins a identificar-lo amb el terme codi. Es parla, aleshores, de diferents llenguatges en funció de diferents codis.

Això ens permet distingir entre llenguatges verbals –els que fan servir la paraula oral o escrita- i els no verbals -els que fan servir altres codis. Aquests empren els colors, les mirades, els sons o les olors, entre d'altres, per a construir llenguatges més específics, com per exemple el llenguatge corporal, el llenguatge de les flors, moviments amb el ventall o el del cinema.

És important constatar, d'entrada, el caràcter notòriament logocèntric del nostre aprenentatge. El llenguatge verbal ens permet organitzar i conceptualitzar el pensament. Aprenem en la mesura que verbalitzem. Assimilem un concepte en la mesura que adquirim una paraula per definir-lo. Hem estat capaços, així, d'incorporar al nostre aprenentatge el concepte arbre en la mesura que l'hem sabut verbalitzar. Per contra, no podem distingir els infinits matisos que un inuit pot percebre en observar la neu, si no en disposem d'una classificació prou elaborada.

D'altra banda, ja des del neolític -quan el procés d'esquematització de les pintures paleolítiques determina l'origen de les lletres i els posteriors fonemes-, el llenguatge oral s'ha configurat com el mitjà de comunicació per excel·lència. A un aprenentatge logocèntric correspon una comunicació logocèntrica.

No s'ha d'oblidar, però, que la comunicació no verbal és un element decisiu de la comunicació. Molts autors coincideixen a assenyalar que els components verbals sumen menys del 7% del significat social de la situació, mentre que més del 90% del significat social queda del costat de la comunicació no verbal. La interpretació de la comunicació no verbal està subjecta a fortes restriccions: el context hi pren gran rellevància, així com els condicionaments culturals.

Funcionament[modifica]

Sistema de les neurones mirall

Atenent al sistema de signes a disposició de la capacitat comunicativa de l'ésser humà, segons els sentits que els poden copsar, hi pot haver moltes menes de llenguatges: auditiu, visual, olfactiu, tàctil, etc.

En temps més recents, en relació al llenguatge, a la neurologia ha aparegut la teoria de les neurones mirall. Ramachandran,[15] ha anat tan lluny com per afirmar que "les neurones mirall representen per a la psicologia el que l'ADN va significar per a la biologia, ja que proporcionen un marc unificador i ajuden a explicar una sèrie d'habilitats mentals que fins ara han romàs misterioses i inaccessibles als experiments". Les neurones mirall es troben en l'escorça frontal humana inferior i superior del lòbul parietal, i són úniques. Diversos estudis han proposat una teoria de les neurones mirall relacionades amb el desenvolupament del llenguatge.[16][17][18]

Funcions de la comunicació[modifica]

La comunicació fa referència al què es vol transmetre mentre que el llenguatge ho fa a com es vol fer. Roman Jakobson va analitzar les funcions bàsiques de la comunicació:

  • Funció referencial o representativa: al·ludir al context en què té lloc la comunicació. La mateixa expressió en un context diferent canvia de significat. Per exemple: "deixa-ho aquí", segons de què es parli canvien els referents del "ho" i del "aquí".
  • Funció expressiva o emotiva: comunicar una idea que té l'emissor, fer partícips els altres dels propis pensaments.
  • Funció conativa o apel·lativa: aconseguir un efecte determinat per part del receptor (per exemple, els precs, les preguntes...).
  • Funció fàtica: cridar l'atenció del receptor, començar o restablir la comunicació.
  • Funció metalingüística: parlar sobre el mateix llenguatge. Per exemple, "el verb haver s'escriu amb h i amb v".
  • Funció poètica: embellir el missatge, com passa en la literatura. Segons Jakobson, la funció poètica és la més important, ja que posa en marxa totes les altres.

Un model alternatiu és el de Friedemann Schulz von Thun, anomenat model de les quatre cares. Segons ell, cada missatge emès conté quatre cares o capes de significat, però determinats missatges accentuen més una d'aquestes. Els malentesos comunicatius sorgeixen quan es relacionen les capes, ja que moltes d'aquestes vehiculen informació implícita. Les capes o cares serien:

  • Factual: és el contingut explícit del missatge o la proposició que se'n deriva. Es pot jutjar des del punt de vista informatiu, decidint si el que es comunica és veritable o no, si correspon al tema tractat.
  • Expressiva: el missatge sempre indica alguna cosa de l'emissor, des dels seus sentiments fins a trets de la seva personalitat.
  • Relacional: el missatge revela com és percebut el receptor per part de l'emissor i quina concepció té de la relació que mantenen.
  • Apel·lativa: intenció del missatge, què es pretén del receptor.

Allò que un parlant necessita saber per a comunicar-se de manera eficaç, és a dir, que aconsegueix l'objectiu, en contextos culturalment significants, vol dir ser competent comunicativament parlant.

Referències[modifica]

  1. «Llenguatge». Gran Enciclopèdia Catalana. Enciclopèdia Catalana, SAU. [Consulta: 5 agost 2009].
  2. «signe». Diccionari de l'Institut d'Estudis Catalans. [Consulta: 12 octubre del 2009].
  3. Teide. Altaveu. ISBN 9788430752874. 
  4. «semiologia». Grup Enciclopèdia Catalana. [Consulta: 12 octubre del 2009].
  5. Lengua castellana y literatura (en castellà). Barcelona: Bitácora, 2009. ISBN 9788430752836. 
  6. «metallenguatge». L'Enciclopèdia.cat. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  7. metallenguatge - Filoxarxa
  8. Matthew Field, Facebook shuts down robots after they invent their own language, The Telegraph, Londres, 1 d'agost de 2017 (anglès)
  9. Witzany, G. (2007). The Logos of the Bios 2. Bio-Communication. Helsinki, Umweb
  10. 10,0 10,1 Peter Wohlleben, The Hidden Life of Trees: What They Feel, How They Communicate, Greystone Books, 2016. ISBN 9781771642484 (anglès)
  11. Stressed out plants send animal-like signals, publicat a Nature Communications, el 29 de juliol de 2015 (anglès)
  12. Edward O. Wilson, Biofilia, Fondo de Cultura Económica, 1989. ISBN 9789681630867 (castellà)
  13. Frisch, K.v. (1953). 'Sprache' oder 'Kommunikation' der Bienen? Psychologische Rundschau 4. Amsterdam.
  14. [1] (anglès)
  15. Ramachandran a edge.org
  16. Evolutionary Origins a psycserver.psyc.queensu.ca.
  17. Books.google.com
  18. Isrl.uiuc.edu

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]