Llengua materna

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca

La llengua materna és el primer idioma que s'adquireix, a la primera etapa de socialització. El nom ve donat perquè sol ser la lengua que es parla a la família i que és transmesa de manera natural a l'infant, per contacte. El 21 de febrer és el Dia internacional de la llengua materna.

Aquesta llengua codifica la manera de percebre el món i actua al cervell de diferent manera que qualsevol segona llengua apresa més endavant. Per això alguns estudiosos parlen d'etapa crítica de l'aprenentatge, en el sentit que les llengües apreses abans dels onze-dotze anys poden modificar les estructures cerebrals, però totes les altres se superposaran a les ja existents, de forma que sempre hi haurà una traducció inconscient. El bilingüisme total només es dóna quan una persona té més d'una llengua materna.

La didàctica de la llengua és la disciplina que s'ocupa del seu ensenyament formal, perfeccionant la gramàtica a l'escola, augmentant el lèxic respecte als diàlegs familiars i proporcionant noves oportunitats d'ús per augmentar la competència comunicativa.

Característiques[modifica | modifica el codi]

La llengua materna és la llengua que parlem, la que aprenem de la mare —o de qui estigui al seu lloc, si ella falta— en la primeríssima infantesa, quan amb moltíssima paciència ens ensenya a parlar. Quan aprenem a parlar aprenem el món, que se'ns va apareixent als nostres ulls tal com anem aprenent a anomenar les relacions, les sensacions i les coses. La llengua materna és la llengua de la confiança perquè ens garanteix, per a tota la nostra existència, la coincidència entre les paraules i les coses, una coincidència que és necessària per viure. És també allò que ens humanitza, ja que la criatura humana és un ésser simbòlic, o sigui, un ésser que parla, un ésser que coneix l'orde simbòlic, que és una manera d'anomenar avui en dia la llengua materna. Per aquest fet estimem la nostra llengua i ens resistim perseverantment que, per motius històrics no desitjats, pugui empobrir-se, degradar-se o desaparèixer. Perquè la llengua viu de ser parlada.[1]

Català com a llengua materna[modifica | modifica el codi]

És, alhora, difícil i fascinant arribar a saber quan es va convertir el català en llengua materna. Com passa en qualsevol altra llengua, és difícil dilucidar quan les mares varen començar, en el que avui anomenen els Comtats catalans, a ensenyar a parlar a les seves filles i fills en una llengua que avui puguem reconèixer com a catalana, és a dir, amb un vocabulari i una sintaxi que a aquells que encara parlaven llatí els resultés estranya, i a la vegada, paradoxalment familiar. És difícil perquè aquesta decisió de les mares —una decisió que pot canviar, en poques generacions, la faç de la terra, com ho canvia també la decisió sobre el nombre de filles i fills que les dones vulguem tenir— és una decisió molt personal i íntima tot i que, com acabo de dir, sigui també immediatament política.[1]

El que sí que sabem és que al principi del segle IX el català, com les altres llengües romàniques o neollatines, era una llengua materna. Així ho documenta una clàusula del Concili de Tours de l’any 813 que disposa que es deixés de parlar sempre en llatí a les esglésies perquè la gent no comprenia res del que s’hi deia. I ho diu aconsellant que es tradueixi a la llengua romànica camperola (transferre in rusticam Romanam linguam).[1]

Sabem també, tot i que amb una seguretat relativa (relativa als resultats d’altres investigacions i interpretacions que es puguin fer) que el llatí va deixar de ser llengua materna al segle VII a l’Europa romanitzada, que és allà on el parlava també la gent, no només els seus governants. Això va ser així encara que el llatí continués essent la llengua escrita durant segles, perquè el pas de posar per escrit la llengua materna —que comença sempre com una llengua parlada— és un pas difícil. Amb freqüència, foren les mateixes dones les que es decidiren a fer-lo, com és el cas de les trobairitz o trobadores al segle XII amb la llengua d’Oc —molt propera al català—, per parlar de l’amor, o les místiques beguines del segle XII —el 7 de febrer del 1127 va morir la beguina austríaca, murada a Melk i escriptora Frau Ava— amb les seves respectives llengües maternes (l’alemany, el neerlandès, el francès), per parlar de Déu, que era per a elles una altra manera de parlar d’amor, inventant el que anomenem la teologia en llengua materna.[1]

En els textos escrits a Catalunya, comencen a sortir, entre els segles X i XI, paraules soltes i frases enmig dels textos escrits en llengua llatina. Un fet que confirma que la gent parlava una llengua diferent del llatí. Els primers textos escrits en català es considera que són els Greuges de Guitard Isern, senyor de Caboet, escrit entre 1080 i 1095 i el Jurament de pau i treva del comte Pere Ramon de Pallars Jussa al bisbe Ot d'Urgell escrit probablement el 1098. Un dels més famosos són les Homilies d'Organyà, ja de final del segle XII o del principi del XIII.[1]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 El Català com a llengua materna. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2008 [Consulta: 20 d'agost de 2013].