Socialització

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Socialització (desambiguació)».

La socialització és el procés pel qual una persona s'adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l'abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat. Els agents socialitzadors entesos com els mitjans, les persones o les institucions amb els que ens trobem relacionats, fan possible la socialització. D'aquests els dos més importants són la família perquè és el primer rol social al que tenim accés i l'escola .

Aquest procés ve donat per l'individu i també per la societat, és a dir, que són complementaris, ja que tenen el mateix objectiu, però són molt diferents en el seu origen, interessos i mecanismes d'actuació (interès de la societat i de l'individu). Aquesta interacció de la persona amb la societat és un procés bidireccional perquè l'individu rep influències del medi i a la vegada ell també influeix sobre aquest. Es pot considerar com un prcès en el qual la societat aconsegueix transmetre els seus valors, idees, conductes, etc. Per a la psicologia el punt clau de la socialització es veure com l'individu assimila i integra en la seva personalitat el que la societat el vol transmetre.

Dins de la sociologia, s'ha establert una diferenciació entre la socialització primària, que té lloc durant la infantesa en l'entorn familiar i que és la que queda més arrelada en la persona; i la socialització secundària, la qual no hauria d'arribar a tenir la solidesa que té la primera. Aquesta socialització secundària és posterior a la primària, permet la interiorització de normes concretes de l'entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu. En alguns casos, la socialització secundària pot arribar a tenir un grau d'influència molt gran. A diferència de la socialització primària, l’individu pot triar la seva interiorització o no.[1]


Formes de socialització[modifica]

En el procés de socialització podem distingir tres fases:

1. L'adquisició de la cultura, entesa com a conjunt de normes socials que regeixen el lloc on vivim.

2. L'integració d'aquesta cultura en l'identitat i la personalitat de l'individu.

3. La seva adaptació en l'entorn social.

La socialització també és vista com el procés pel qual s'inculca cultura als mateixos membres de la societat, i és per això que la cultura passa de generació en generació i es va transmetent. En aquest procés els individus aprenen coneixements específics, desenvolupen les seves capacitats i hàbilitats i les adapten a la forma característica de la seva societat.

En el món de la sociologia, estableix una divisió dins de la socialització: Socialització primària i secundària.[2]

Socialització primària[modifica]

La socialització primària és la que es dona durant la infantesa en l'entorn familiar, fins l'adolescència, amb l'objectiu d'interioritzar el món adult. També és la que afecta més a la personalitat de l'individu. Tot i que no hi ha una data de finalització d'aquesta etapa, generalment es dona quan l'individu es comença a relacionar amb altres persones que no pertanyen al seu entorn familiar, com ara bé els amics de l'escola.

En aquesta socialització trovem que l'individu reflecteix les actituds que primerament veu en els altres, i s'autoidentifica amb aquestes. Durant els primers anys d'aquesta etapa, la persona apren el seu rol social, dins del seu entorn proper a través de la relació amb els altres.

Socialització secundària[modifica]

La socialització secundària es refereix a les futures relacions socials que no tenen a veure amb la família i que, en principi, no haurien d'arribar a tenir la el mateix grau d'importància ni la solidesa de la primera. Aquesta socialització ve donada seguidament de la primària i permet la interiorització de les normes establertes dins del nostre entorn social. Aquesta socialització s’allarga durant tota la vida de l’individu. En alguns casos, la socialització secundària pot arribar a tenir un grau d'influència molt gran, però a diferència de la socialització primària, la persona pot triar la seva interiorització o no.

La socialització secundària es defineix com el procés que indueix a l'individu ja socialitzat a nous sectors del món objectiu de la seva societat. És en aquesta etapa que trobem la diferència entre el "jo" (allò que voldríem fer) i el "mi" (allò que hauríem de fer).

Aquesta socialització es produeix a l'escola, en els grups d'iguals, a la feina, en els mitjans de comunicació, en les associacions o grups religiosos, etc.

Actualment, podríem afegir-hi els mitjans de comunicació en general, l'empresa (entesa com l'entorn laboral o la "cultura empresarial" que es transmet als treballadors) i, entre les generacions més joves, les xarxes socials per l'enorme influència que tenen en el nostre procés de socialització i de percepció de la realitat. El tret més destacable d'aquests agents és que van evolucionant permanentment en el nostre entorn durant tot el procés de socialització secundària, a diferència d’altres que segurament es manifestin només en una etapa concreta de la vida.

És rellevant el paper de les xarxes socials en la seva consideració d’agents socialitzadors relativament recents, però el seu impacte i la seva evolució com a tal és molt més gran que el que han tingut altres agents.[3]

Socialització terciària[modifica]

La socialització terciària és coneguda com un procés de reintegració social que només s'aplica a les persones que han patit una desviació de la norma, és a dir, persones que per exemple han fet conductes delictives i/o infraccions. També es denomina com "resocialització".

Aquesta socialització consisteix en readaptar la conducta de l'individu desviat. és a dir, que ha incomplert la norma. En molts casos aquest incompliment comporta penes de presó, amb la qual cosa, aquest procés es sol donar dins d'aquesta. Els agents que influeixen en aquesta etapa serien les autoritats competents i el professionals com ara educadors socials, psiquiatres, psicòlegs i metges.[4]

Rols socials[modifica]

Els rols socials són el conjunt de funcions, comportaments, normes i drets definits social i culturalment que s'esperen que una persona faci o exerceixi d'acord amb el seu estatus social adquirit o atribuït.

Els estatus socials poden ser de rang superior o de rang inferior i cada estatus es correspon a un rol, és a dir, un comportament determinat dabant de la societat. El rol és dinàmic i pot canviar, a més sempre està lligat amb la posició d'un mateix. L'individu sol estar limitat respecte als rols que pot triar, ja que hi ha alguns que dagut a la seva posició no pot controlar. Un cop s'ha assumit i definit el rol, les relacions amb els demès estaran en gran part ben definides.

Per últim s'ha de saber que la resta de la societat esperarà que l'individu actui en conseqüència amb el seu rol.[5]


Context de la socialització[modifica]

La socialització forma part d'un procés més complex al qual anomenem construcció social de la realitat.

Segons Berger i Luckman, aquesta realitat és objectiva i subjectiva. Objectiva, ja que és independent de nosaltres i la trobem per exemple en codis morals, institucions o models de conducta. És subjectiva en tant que aquesta realitat només canvia les maneres de pensar, sentir i d'actuar dels subjectes dins de la societat.

Entre els dos tipus de realitat trobem una relació diàlectica i d'exigències mútues. La realitat objectiva es dona atravès de processos socials com ara la institucionalització, que consisteix a establir rols i normes per facilitar la vida social que amb el pas del temps s'aniran convertint en tradicions. Un altre procés social seria la reïficació, on les tradicions i les institucions passen a ser coses amb realitat substantiva independent, i deixen de ser considerades resultats d'acords socials. Per últim trobem la legitimació, que és la creació de significats secundàris que consiteixen en l'establiment d'un univers simbòlic on tot és explicat, adaptant-se a la complexitat de la societat.

Per una altra banda, la construcció social de la realitat subjectiva, té lloc en el procés de socialització, ja que tant en els rols, com en les institucions o les tradicions per exemple, són productes humans, les accepten i configuren a la seva manera i forma de pensar, viure i actuar. Gràcies a això es defineixen les identitats de les persones que viuen en una societat.

Segons Berger i Luckman, entre la realitat objectiva i la realitat subjectiva hi ha una interacció diàlectica, que és contínua i simultània, es per això que no té sentit parlar per separat d'individu i de societat.[6]

Agents socialitzadors[modifica]

Els agents de socialització són diverses persones, grups i organitzacions que desenvolupen i simbolitzen els diferents rols, metes i responsabilitats per als individus que conformen una societat. Dins d'aquestos trobem quatre que són els més importants:

  • Família: Grup bàsic dels humans que ocupa un paper principal i fundamental en els processos de socialització, concretament en la socialització primària. La família depèn i varia molt segons la cultura, l'època o el context social per. Té tres funcions clau, la funcio biològica, funció reproductiva que es basa en la continuïtat de l'espècie, la funcióm social, que té una funció bàsicament integradora i per últim la funció cultural, que consiteix a transmetre i ampliar l'herència cultural, i és on s'integren les pautes,normes de conducta, rols i valors.
  • Escola: Té un paper molt important que augmenta a mesura que creixen les complexitats de la societat. Amb el pas del temps, gràcies al canvi social, fa que la família perdi la importància de la funció socialitzadora, i l'adquireixi l'escola.
  • Grup d'iguals: Agents socialitzadors clau. S'enten com a grup de persones d'una edat similar, amb certs interessos comuns i una situació similar.
  • Mitjà de comunicació de masses: Referint-se als mitjans de comunicació de masses, aquest agent és un dels més recents i que en poc temps ha dquirit una gran importància com a agent socialitzador.[7]

Referències[modifica]

  1. Vallès, Núria; Eizaguierre, Santiago; Martínez, Xavier; Elias, Marina; López, Fernando «Sociologia de l'Educació». Universitat de Barcelona, 07/14, pàg. 36.
  2. Milazzo, L. (1999). Socialización. Universidad José María Várgas. Venezuela.
  3. Vallès, Núria; Eizaguierre, Santiago; Martínez; Elias; López, Fernando; Xavier; Marina Educació i cultura: Socialització i agents implicats, Juliol 2014, pàg. 36.
  4. Outeda, Publicado por Celina. «Procesos de Socialización» (en castellà). [Consulta: 10 març 2019].
  5. Newcomb, T. M. (1964). Manual de Psicología Social, tomo I. Buenos Ai res: Editorial Universitaria de Buenos Aires.
  6. Berger i Luckmann, «The social construction of reality», 1967.
  7. • BARROSO, I. y MORENTE, F. (20103 ): La socialización. En Julio GLESIAS y Antonio TRINIDAD. Leer la sociedad. Una introducción a la sociología general. Madrid. Tecnos, pp. 149-169. • BERGER, Peter L. y LUCKMANN, Thomas (199513). La construcción social de la realidad. Buenos Aires. Amorrortu editores. Obra original publicada en 1967. • FERNÁNDEZ, F. (2011): Sociología de la educación. Madrid. Pearson Educación, pgs. 206-259.