Socialització

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Per a altres significats, vegeu «Socialització (desambiguació)».

La socialització és el procés pel qual una persona s'adapta i interioritza el seu entorn i la cultura del grup social on viu en societat incorporant els elements socioculturals que se li posen a l'abast, fent-los propis i establint, en relació a la seva manera de ser, la importància que exerciran en la seva vida quotidiana i que, finalment, col·laboraran a construir la seva identitat. Els agents socialitzadors entesos com els mitjans, les persones o les institucions amb els que ens trobem relacionats, fan possible la socialització. D'aquests els dos més importants són la família perquè és el primer rol social al que tenim accés i l'escola .

Aquest procès ve donat per l'individu i també per la societat, es a dir, que són complementaris ja que tenen el mateix objectiu, però són molt diferents en el seu origen, interessos i mecanismes d'actuació (interès de la societat i de l'individu). Aquesta interacció de la persona amb la societat és un procès bidireccional degut a que l'individu rep influències del medi i a la vegada ell també influeix sobre aquest. Es pot considerar com un prcès en el qual la societat aconsegueix transmetre els seus valors, idees, conductes, etc. Per a la psicologia el punt clau de la socialització es veure com l'individu assimila i integra en la seva personalitat el que la societat el vol transmetre.

Dins de la sociologia, s'ha establert una diferenciació entre la socialització primària, que té lloc durant la infantesa en l'entorn familiar i que és la que queda més arrelada en la persona; i la socialització secundària, la qual no hauria d'arribar a tenir la solidesa que té la primera. Aquesta socialització secundària és posterior a la primària, permet la interiorització de normes concretes de l'entorn social i s’allarga durant tota la vida de l’individu. En alguns casos, la socialització secundària pot arribar a tenir un grau d'influència molt gran. A diferència de la socialització primària, l’individu pot triar la seva interiorització o no.[1]


Formes de socialització[modifica]

En el procès de socialització podem distingir tres fases:

1. L'adquisició de la cultura, entesa com a conjunt de normes socials que regeixen el lloc on vivim.

2. L'integració d'questa cultura en l'identitat i la personalitat de l'individu.

3. La seva adaptació en l'entorn social.

La socialització també és vista com el procès pel qual s'inculca cultura als mateixos membres de la societat, i és per això que la cultura passa de generació en generació i es va transmetent. En aquest procès els individus aprenen coneixements específics, desenvolupen les seves capacitats i hàbilitats i les adapten a la forma característica de la seva societat.

En el món de la sociologia, estableix una divisió dins de la socialització: Socialització primària i secundària.[2]

Socialització primària[modifica]

La socialització primària és la que es dona durant la infantesa en l'entorn familiar, fins l'adolescència, amb l'objectiu d'interioritzar el món adult. També és la que afecta més a la personalitat de l'individu. Tot i que no hi ha una data de finalització d'aquesta etapa, generalment es dona quan l'individu es comença a relacionar amb altres persones que no pertanyen al seu entorn familiar, com ara bé els amics de l'escola.

En aquesta socialització trovem que l'individu reflecteix les actituds que primerament veu en els altres, i s'autoidentifica amb aquestes. Durant els primers anys d'aquesta etapa, la persona apren el seu rol social, dins del seu entorn proper a travès de la relació amb els altres.

Socialització secundària[modifica]

La socialització secundària es refereix a les futures relacions socials que no tenen a veure amb la família i que, en principi, no haurien d'arribar a tenir la el mateix grau d'importància ni la solidesa de la primera. Aquesta socialització ve donada seguidament de la primària i permet la interiorització de les normes establertes dins del nostre entorn social. Aquesta socialització s’allarga durant tota la vida de l’individu. En alguns casos, la socialització secundària pot arribar a tenir un grau d'influència molt gran, però a diferència de la socialització primària, la persona pot triar la seva interiorització o no.

La socialització secundària es defineix com el procès que indueix a l'individu ja socialitzat a nous sectors del món objectiu de la seva societat. És en aquesta etapa que trobem la diferència entre el "jo" (allò que voldríem fer) i el "mi" (allò que hauríem de fer).

Aquesta socialització es produeix a l'escola, en els grups d'iguals, a la feina, en els mitjans de comunicació, en les associacions o grups religiosos, etc.

Actualment, podríem afegir-hi els mitjans de comunicació en general, l'empresa (entesa com l'entorn laboral o la "cultura empresarial" que es transmet als treballadors) i, entre les generacions més joves, les xarxes socials per l'enorme influència que tenen en el nostre procés de socialització i de percepció de la realitat. El tret més destacable d'aquests agents és que van evolucionant permanentment en el nostre entorn durant tot el procés de socialització secundària, a diferència d’altres que segurament es manifestin només en una etapa concreta de la vida.

És rellevant el paper de les xarxes socials en la seva consideració d’agents socialitzadors relativament recents, però el seu impacte i la seva evolució com a tal és molt més gran que el que han tingut altres agents.[3]

Socialització terciària[modifica]

La socialització terciària és coneguda com un procès de reintegració social que nomès s'aplica a les persones que han patit una desviació de la norma, es a dir, persones que per exemple han fet conductes delictives i/o infraccions. També es denomina com "resocialització".

Aquesta socialització consisteix en readaptar la conducta de l'individu desviat. es a dir, que ha incomplert la norma. En molts casos aquest incompliment comporta penes de presó, amb la qual cosa, aquest procès es sol donar dins d'aquesta. Els agents que influeixen en aquesta etapa serien les autoritats competents i el professionals com ara educadors socials, psiquiatres, psicòlegs i metges.[4]

Rols socials[modifica]

Els rols socials són el conjunt de funcions, comportaments, normes i drets definits social i culturalment que s'esperen que una persona faci o exerceixi d'acord al seu estatus social adquirit o atribuit.

Els estatus socials poden ser de rang superior o de rang inferior i cada estatus es correspon a un rol, es a dir, un comportament determinat dabant de la societat. El rol és dinàmic i pot canviar, a més sempre està lligat amb la posició d'un mateix. L'individu sol estar limitat respecte als rols que pot triar, ja que hi ha alguns que dagut a la seva posició no pot controlar. Un cop s'ha assumit i definit el rol, les relacions amb els demès estaran en gran part ben definides.

Per últim s'ha de saber que la resta de la societat esperarà que l'individu actui en conseqüència amb el seu rol.[5]

Referències[modifica]

  1. Vallès, Núria; Eizaguierre, Santiago; Martínez, Xavier; Elias, Marina; López, Fernando «Sociologia de l'Educació». Universitat de Barcelona, 07/14, pàg. 36.
  2. Milazzo, L. (1999). Socialización. Universidad José María Várgas. Venezuela.
  3. Vallès, Núria; Eizaguierre, Santiago; Martínez; Elias; López, Fernando; Xavier; Marina Educació i cultura: Socialització i agents implicats, Juliol 2014, pàg. 36.
  4. Outeda, Publicado por Celina. «Procesos de Socialización» (en es). [Consulta: 10 març 2019].
  5. Newcomb, T. M. (1964). Manual de Psicología Social, tomo I. Buenos Ai res: Editorial Universitaria de Buenos Aires.