Lloro gris cuavermell

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Lloro gris africà)
Salta a: navegació, cerca
Infotaula taxonòmicaLloro gris cuavermell
Psittacus erithacus
Psittacus erithacus -perching on tray-8d.jpg
Estat
Taxonomia
Super-regne Eukaryota
Regne Animalia
Fílum Chordata
Classe Aves
Ordre Psittaciformes
Família Psittacidae
Gènere Psittacus
Espècie Psittacus erithacus
Linnaeus, 1758
Distribució
Psittacus erithacus range.png
Àrea de distribució en verd
Modifica dades a Wikidata

El lloro gris cuavermell (Psittacus erithacus) és una espècie d'ocell de la família dels psitàcids. Fins fa poc s'ha considerat que aquesta espècie incloïa tots els membres del gènere, amb el nom de lloro gris africà, o senzillament lloro gris. És un papagai de mitjana grandària, però el més gros d'Àfrica. Actualment però, es considera que la població occidental pertany a una espècie diferent, arran els treballs de Melo et O'Ryan 2007.[1] Freqüents en zoològics i col·leccions privades, és notable, no tant pel seu colorit, principalment gris, si no per les seves habilitats com a imitador dels sons humans i pel seu desenvolupat psiquisme, que ha motivat importants investigacions.

Morfologia[modifica | modifica el codi]

Arriba fins als 33 cm de llargària i els 450 g de pes, essent les femelles una mica més petites que els mascles. El seu nom comú és degut al plomatge gris, a excepció de la cua, d'un vermell brillant. Té un bec gran de color negre. Zona blanca a la cara i al voltant dels ulls. Iris groc. Ambdós sexes tenen un aspecte semblant. Els joves són bàsicament marró clar, gris al dors. Iris gris fosc.

Hàbitat i distribució[modifica | modifica el codi]

Aquest lloro viu a les selves humides, arribant a sabanes amb arbres, manglars i proximitat de pobles, a Nigèria, Camerun, illes de Bioko i Príncipe, part continental de Guinea Equatorial, Gabon, República del Congo, República Centreafricana, Zaire, Ruanda, Burundi, Uganda, oest de Kenya, nord-oest de Tanzània i Angola.

Ecologia[modifica | modifica el codi]

Poll de lloro gris d'un dia de vida

A la natura, es comuniquen amb forts xiulits i estridents crits. Sovint fan les seves vocalitzacions mentre volen a gran alçada. Són ocells tímids que passen el matí en parelles o petits grups, reunint-se en grans bandades a la tarda.

És un lloro vegetarià poc especialitzat, capaç de menjar un ample ventall de productes, segons la disponibilitat, principalment fruites i altres productes que troba als arbres, als que puja amb l'ajut dels seus forts peus i el bec. Entre els aliments que consumeix estan el blat de moro i els plàtans, el que demostra la seva capacitat d'adaptació. Com complement també consumeixen minerals del sòl i argila.

Generalment formen vincles de parella per tota la vida. L'època de reproducció varia, depenent de l'estació plujosa, de regió a regió, ja que procuren no criar en aquest moment. Crien en buits d'arbres, sovint en grans arbres morts. Folren la cavitat del niu amb fusta podrida. La femella pon 2-5 ous i els cova durant unes 4 setmanes, mentre que el mascle els vigila i subministra el menjar. Les aus joves reben les cures dels seus pares durant uns tres mesos.

Relació amb els humans[modifica | modifica el codi]

Pintura de Francesco Melzi (1525) on apareix un lloro gris

Els lloros grisos són utilitzats profusament en avicultura i són corrents en zoològics i col·leccions privades. Van ser portats a Europa per mariners i des del segle XVI apareixen en un bon nombre de pintures molt realistes. En la mateixa època hi ha moltes representacions d'altres lloros més acolorits, en particular d'Àsia i Amèrica.

Els lloros grisos però es van fer populars, no pels seus colors, relativament poc vistosos, si no per les capacitats d'imitació de la veu humana i pel seu desenvolupat psiquisme. Al segle XIX un lloro gris, propietat d'un cardenal, es va fer molt famós per ser capaç de recitar complet el Credo[2] El més conegut però, és un individu conegut per Alex que va viure entre els anys 1976 i 2007. Aquest lloro va ser entrenat i estudiat per l'equip d'Irene Pepperberg, a la Universitat de Purdue. Abans dels tres anys, aquest animal era capaç de relacionar 23 paraules amb el seu significat, coneixia els números fins a cinc i entenia ordres com "vull" i "vine" combinant aquestes paraules per a demanar o refusar més de 50 objectes, alguns dels quals no s'havien inclòs a l'entrenament. Al segon any va començar a utilitzar espontàniament la paraula "no" quan no volia treballar, sense haver sigut entrenat en aquest sentit. Aquesta desenvolupada capacitat per a utilitzar les paraules en un context significatiu però, no es van assolir amb cap altre lloro del seu grup.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Lloro gris cuavermell Modifica l'enllaç a Wikidata
  1. M. Melo i C. O'Ryan (2007) Genetic differentiation between Príncipe Island and mainland populations of the grey parrot (Psittacus erithacus), and implications for conservation. Molecular Ecology 16: 1673-1685.
  2. Félix Rodríguez de la Fuente, Enciclopedia Salvat de la Fauna, Tom 3,pàg 170. Salvat S.A de Ediciones, Pamplona, 1970
  3. James A. Serpell, Enciclopedia de las Aves, vol. 4, pàg. 225. Ediciones Orbis S.A., Barcelona, 1986. ISBN 84-7634-548-8