Vés al contingut

Absolut (filosofia)

De la Viquipèdia, l'enciclopèdia lliure

L'absolut és un concepte en metafísica que designa una realitat que engloba tot, l'acte i el potencial i alhora ho transcendeix, identificat sovint amb Déu en el pensament religiós. Es defineix per negació, per l'absència de límits, de contingència i de concreció, com una idea abstracta que no sempre es pot assolir amb el coneixement humà, per definició limitat,[1] L'absolut és inconcebible i inefable, però es pot arribar a entendre que està present en la consciència,[2] i es manifesta en la natura i l'esperit finit.[3]

Cada filosofia l'ha reinterpretat a la seva manera. El concepte de l'Absolut s'ha utilitzat per interpretar els primers textos de les religions índies com els atribuïts a Yajnavalkya, Nagarjuna i Adi Shankara.[4] En el jainisme, el Coneixement Absolut o Kewalya Gnan, es diu que l'assoleixen els Arihantas i Tirthankaras, que reflecteixen en el seu coneixement els 360 graus de la veritat i els esdeveniments del passat, present i futur. Els 24 Tirthankaras i molts altres són Kewalya Gnani o Portadors del Coneixement Absolut. Segons Takeshi Umehara, alguns textos antics del budisme afirmen que el veritablement Absolut i el veritablement Lliure ha de ser el no-res, el buit. No obstant això, el primer erudit budista Nagarjuna, afirma Paul Williams, no presenta el buit com una mena d'Absolut, sinó que és la mateixa absència (una pura no-existència) d'existència inherent a l'escola Mādhyamaka de la filosofia budista.[5] Segons Glyn Richards, els primers textos de l'hinduisme afirmen que el Brahman o el Brahman-Atman no dual és l'Absolut. El terme també ha estat adoptat per Aldous Huxley en la seva filosofia perenne per interpretar diverses tradicions religioses, incloses les religions índies, i va influir en altres fils del pensament no dualista i de la Nova Era.

Si bé el concepte general d'un ésser suprem ha estat present des de l'antiguitat, el terme exacte Absolut va ser introduït per primera vegada per Georg Wilhelm Friedrich Hegel, i ocupa un lloc destacat en el treball de molts dels seus seguidors. Als corrents propers a l'idealisme s'identifica amb l'ésser o substància; per a Kant és el noümen; per al nominalisme és solament una etiqueta lèxica que no té correspondència empírica i per a Plotí és l'U suprem del qual emana tota la resta i que posseeix una intel·ligència universal, entre d'altres.

Significats

[modifica]

El terme absolut deriva de la paraula llatina absolutus, que significa alliberat, deslligat o sense restriccions. En el discurs filosòfic, es refereix a quelcom incondicionat, independent i últim. Suggereix una realitat que està més enllà de totes les formes de relativitat i que roman completa en si mateixa.

  • Absolut com a perfecció: L'absolut sovint es concep com un estat de ser o existència perfecte.
  • Absolut com a autosuficiència: és completament autosuficient, no requereix cap causa o condició externa.
  • Absolut com a realitat última: sovint s'equipara amb el fonament últim de l'existència o el principi metafísic més elevat.

Religions índies

[modifica]

El concepte d'Absolut s'ha utilitzat per interpretar els primers textos de les religions índies, com ara els atribuïts a Yajnavalkya, Nagarjuna i Adi Xankara.[6]

En l'hinduisme, el concepte d'Absolut s'associa més estretament amb Brahman, la realitat última, sense forma i immutable. Adi Shankara (sànscrit: आदि शङ्कर) (segle VIII dC), el defensor de l'Advaita Vedanta (sànscrit: अद्वैत वेदान्त), ensenyava que l'ànima individual (Atman) (sànscrit: आत्म) és en última instància idèntica al Brahman universal (sànscrit: ब्रह्मन्). El món de la pluralitat és maya (sànscrit: माया), una il·lusió que vela la veritable realitat no dual.[7][8][9]

Segons Takeshi Umehara, alguns textos antics del budisme afirmen que el «veritable Absolut i el veritablement Lliure ha de ser el no-res»,[10] el buit.[11] Tot i això, l'erudit budista primerenc Nagarjuna afirma que no presenta el buit com una mena d'Absolut; més aviat, és «l'absència mateixa (una pura inexistència) d'existència inherent» a l'escola Mādhyamaka de la filosofia budista.[12]

La filosofia jainista introdueix la idea d' Anekantavada (sànscrit: अनेकान्तवाद) (no-absolutisme), que postula que cap punt de vista únic pot capturar la totalitat de la veritat i que totes les afirmacions sobre la realitat són condicionals i relatives.[13]

Misticisme

[modifica]

En les tradicions místiques de totes les cultures, l'Absolut sovint s'experimenta com una realitat inefable i transcendental més enllà de la comprensió de l'intel·lecte humà. Els místics descriuen la seva trobada amb l'Absolut com un estat d'unió o unitat amb la realitat divina o última.

En el sufisme, el concepte de Wahdat al-Wujud (en àrab: وحدة الوجود) (la Unitat de l'Ésser) proposat per Ibn Arabi suggereix que tota existència és, en última instància, una, amb Déu com a única realitat. El món es veu com un reflex o manifestació de Déu, i la realització mística implica dissoldre l'ego per fusionar-se amb l'Absolut. De la mateixa manera, en el misticisme cristià, figures com Meister Eckhart descriuen l'experiència de la unió divina on l'ànima esdevé una amb Déu, transcendint l'existència individual.[14][15]

En el misticisme hindú, l'estat de samadhi (sànscrit: समाधिः) en el ioga o la realització de nirvikalpa samadhi (sànscrit: निर्विकल्प समाधिः) (absorció sense atributs) es descriu com una trobada directa amb Braman, l'Absolut. En el misticisme budista, particularment en el budisme zen, l'experiència del satori (japonès: 悟り) o kenshō (japonès: 見性) es considera una visió de l'Absolut, on les dualitats es dissolen i l'individu reconeix la veritable naturalesa de la realitat.[16][17]

GWF Hegel

[modifica]

Hegel va utilitzar el terme das Absolute (l'Absolut) en les seves obres literàries alemanyes. Contràriament a algunes fonts populars,[18] el terme no és específic de Hegel. Apareix per primera vegada a l'obra de Nicolau de Cusa, i l'ús propi de Hegel es va desenvolupar en resposta al seu contemporani Friedrich Wilhelm Joseph Schelling.[19]

L'ús d'absolut per part de Hegel es malinterpreta fàcilment. Michael Inwood, però, ho aclareix: derivat del llatí absolutus, significa no dependent de, condicionat a, relatiu a o restringit per res més; autocontingut, perfecte, complet.[19] En paraules de l'erudita Allegra de Laurentiis, això significa que el coneixement absolut només pot denotar «una 'relació absoluta' en què el fonament de l'experiència i l'agent experimentant són un i el mateix: l'objecte conegut és explícitament el subjecte que coneix».[20] És a dir, l'única cosa (que realment és una activitat) que és veritablement absoluta és allò que està completament autocondicionat, i segons Hegel, això només passa quan l'esperit es pren a si mateix com a objecte propi. En alguns aspectes, aquesta visió de Hegel va ser anticipada per la teoria del jo absolut de Johann Gottlieb Fichte.[21] La secció final de la Filosofia de l'esperit de Hegel presenta els tres modes d'aquest coneixement absolut: art, religió i filosofia. Com diu Walter Jaeschke, erudit alemany i editor de l'edició crítica Gesammelte Werke de les obres de Hegel, «És només en aquesta esfera [del coneixement absolut] que l'esperit produeix una forma –una imatge de si mateix, per dir-ho d'alguna manera– i es relaciona amb aquesta forma en les formes d'intuïció [art], representació [religió] i pensament comprensiu [filosofia/lògica]. És aquí on l'esperit es relaciona amb si mateix i és absolut precisament en la seva autorelació. Es coneix a si mateix com el que és i és amb si mateix (bei sich) i lliure en aquesta cognició. Només amb aquesta cognició es completa el concepte d'esperit –com a concepte d'una relació pensant amb si mateix».[22]

Per a Hegel, tal com ho entén Martin Heidegger, l'absolut és «l'esperit, allò que és present a si mateix en la certesa de l'autoconeixement incondicional».[23] Com entén Hegel Frederick Copleston, «la logica estudia l'absolut 'en si mateix'; la filosofia de la natura estudia l'absolut 'per si mateix'; i la filosofia de l'esperit estudia l'absolut 'en i per si mateix'».[24]

En la filosofia britànica, F. H. Bradley distingeix el concepte d'absolut de Déu, mentre que Josiah Royce, un neohegelià i fundador de l'escola idealista americana de filosofia, els ha equiparat.[21]

Crítica

[modifica]

Søren Kierkegaard va criticar el concepte d'Absolut des d'una perspectiva existencial, argumentant que el coneixement absolut soscava la importància de la fe personal i el compromís subjectiu. Per a Kierkegaard, la veritat és subjectivitat més que no pas un absolut abstracte. Friedrich Nietzsche va desafiar la noció d'Absolut declarant la «mort de Déu», que simbolitzava la fi de les veritats morals objectives derivades d'un absolut metafísic. Nietzsche va emfatitzar la necessitat que els éssers humans creïn els seus propis valors.[25][26]

Contemporani

[modifica]

En el discurs filosòfic i teològic modern, la teologia del procés considera l'Absolut com una realitat dinàmica i en evolució, mentre que el postmodernisme qüestiona la validesa dels absoluts, emfatitzant el pluralisme i el relativisme. Aquests enfocaments desafien les nocions tradicionals de l'Absolut, suggerint una comprensió més fluida i en evolució de la realitat última.

Referències

[modifica]
  1. ↑ Diccionario de Filosofía (en castellà). Barcelona: SPES Editorial (edició especial per a RBA Editoriales), 2003, p. 1 (Biblioteca de Consulta Larousse). ISBN 84-8332-398-2.
  2. ↑ Turró, 2016, p. 180.
  3. ↑ Turró, 2016, p. 84,215.
  4. ↑ Hajime Nakamura. The Ways of Thinking of Eastern Peoples: India-China-Tibet-Japan. University of Hawaii Press, 1964, p. 53–57. ISBN 978-0-8248-0078-9.
  5. ↑ Williams, Paul. Buddhist Thought: A Complete Introduction to the Indian Tradition (en anglès), 2002, p. 146–148.
  6. ↑ Nakamura, Hajime. The Ways of Thinking of Eastern Peoples: India-China-Tibet-Japan. University of Hawaii Press, 1964, p. 53–57. ISBN 978-0-8248-0078-9., Quote: "Thus the ultimate Absolute presumed by the Indians is not a personal god but an impersonal and metaphysical Principle. Here we can see the impersonal character of the Absolute in Indian thought. The inclination of grasping Absolute negatively necessarily leads (as Hegel would say) to the negation of the negative expression itself."
  7. ↑ Richards, Glyn. «Modern Hinduism». A: Studies in Religion (en anglès). Palgrave Macmillan, 1995, p. 117–127. DOI 10.1007/978-1-349-24147-7_9. ISBN 978-1-349-24149-1.
  8. ↑ Chaudhuri, Haridas «The Concept of Brahman in Hindu Philosophy». Philosophy East and West, 4, 1, 1954, p. 47–66. DOI: 10.2307/1396951. JSTOR: 1396951. «The Self or Atman is the Absolute viewed from the subjective standpoint (arkara), or a real mode of existence of the Absolute.»
  9. ↑ Simoni-Wastila, Henry «Māyā and radical particularity: Can particular persons be one with Brahman?» (en anglès). International Journal of Hindu Studies, 6, 1, 4-2002, p. 1–18. DOI: 10.1007/s11407-002-0009-5. ISSN: 1022-4556.
  10. ↑ Umehara, Takeshi «Heidegger and Buddhism». Philosophy East and West, 20, 3, 7-1970, p. 271. DOI: 10.2307/1398308. JSTOR: 1398308.
  11. ↑ Orru, Marco; Wang, Amy «Durkheim, Religion, and Buddhism». Journal for the Scientific Study of Religion, 31, 1, 1992, p. 47–61. DOI: 10.2307/1386831. JSTOR: 1386831.
  12. ↑ Williams, Paul. Buddhist Thought: A Complete Introduction to the Indian Tradition, 2002, p. 146–148.
  13. ↑ Sethia, Tara. Ahiṃsā, Anekānta and Jainism (en anglès). Delhi: Motilal Banarsidass, 2004 (Lala Sundarlal Jain research series). ISBN 978-81-208-2036-4.
  14. ↑ «Wahdat al-Wujud: a fundamental doctrine in Sufism | Dr. Steven Masood». stevenmasood.org. Arxivat de l'original el 2025-10-09. [Consulta: 22 març 2025].
  15. ↑ Kertz, Karl G. «Meister Eckhart's Teaching on the Birth of the Divine Word in the Soul» (en anglès). Traditio, 15, 1959, p. 327–363. DOI: 10.1017/S0362152900008278. ISSN: 0362-1529.
  16. ↑ Vas, Andre. «Nirvikalpa, Savikalpa and Sahaja Samadhi. What's the Difference?» (en anglès americà). Yes Vedanta, 03-01-2023. [Consulta: 22 març 2025].
  17. ↑ Bailey, Dylan S. «Zen Buddhism and the Phenomenology of Mysticism». Journal for Continental Philosophy of Religion, 3, 2, 28-10-2021, p. 123–143. DOI: 10.1163/25889613-bja10014. ISSN: 2588-9605.
  18. ↑ Copleston 1963, pàg. 166–80
  19. 1 2 Inwood, 1992, p. 27.
  20. ↑ de Laurentiis, 2009, p. 249.
  21. 1 2 Sprigge, T. L. S. «Absolute, the». Routledge Encyclopedia of Philosophy. Taylor and Francis, 1998. Arxivat de l'original el 2022-06-01. DOI: 10.4324/9780415249126-N001-1.
  22. ↑ Jaeschke, 2013, p. 179.
  23. ↑ Heidegger, Martin. Heidegger: Off the Beaten Track. Cambridge University Press, 2002, p. 97–98. ISBN 978-0-521-80507-0.
  24. ↑ Copleston, Frederick Charles. 18th and 19th Century German Philosophy. A&C Black, 2003, p. 173–174. ISBN 978-0-8264-6901-4.
  25. ↑ «Søren Kierkegaard: Pursuing Authenticity in Modern Existentialism» (en anglès britànic). Philosophical.chat, 29-03-2024. [Consulta: 22 març 2025].
  26. ↑ «Nietzsche's Philosophy and the 'Death of God'» (en anglès americà). PhilosophiesOfLife.org, 23-12-2024. [Consulta: 22 març 2025].

Bibliografia

[modifica]
Vegeu absolut en el Viccionari, el diccionari lliure.
Obtingut de «https://ca.wikipedia.org/w/index.php?title=Absolut_(filosofia)&oldid=37964889»