Sociologia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Sociòleg)
Salta a la navegació Salta a la cerca

La sociologia és la ciència general de la societat[1] i, per tant, la més fonamental de les ciències socials. Estudia la realitat social contemporània com el producte d'una sèrie de processos històrics que anomenem, en conjunt, modernitat, i que inclou la creació de l'estat liberal, les revolucions científica i industrial, el nacionalisme, el moviment obrer, el colonialisme i la descolonització, la globalització, i el neoliberalisme, entre d'altres. Se centra en aspectes com la política, el gènere, la raça, la ciència i la tecnologia, el crim, la desviació, o el treball. És difícil, no obstant, elaborar una definició tècnica de la sociologia, ja que com a disciplina es va originar i desenvolupar en el context dels mateixos processos històrics que estudia i, aleshores, és un corrent de pensament en constant evolució.

Fou constituïda al segle XIX pels anomenats pares de la sociologia: Karl Marx, Émile Durkheim i Max Weber. Les seues obres trencaren amb la tradició liberal en filosofia i promulgaren l'estudi empíric de la realitat social.[2] Segons aquests pensadors, els fenòmens socials són construccions socials, és a dir, en comptes d'estar regits per principis morals abstractes i universals, són el producte de processos històrics complexos i concrets. Les principals contribucions al pensament social des del segle XIX han estat vinculades a la sociologia, amb les obres de Georg Simmel, Alexis de Tocqueville, Antonio Gramsci, Louis Althusser, Theodor Adorno, Walter Benjamin, Herbert Marcuse, Michel Foucault, Pierre Bourdieu i, en l'actualitat, Bruno Latour, Donna Haraway, Judith Butler, Anthony Giddens, Zygmunt Bauman, Ulrich Beck, Manuel Castells o Slavoj Zizek.

Definició[modifica]

Etimologia i significat[modifica]

El terme sociologia deriva del llatí, d'una banda, amb el prefix socius que vol dir companyia i del sufix logia, d'altra banda, que deriva del grec λογία i que vol dir "estudi de". La sociologia és doncs l'estudi de la companyia, més ben dit, l'estudi de la societat.

La definició de la sociologia com a disciplina de les ciències socials es objecte, com l'economia, de propostes molt variades i cap mena de consens. Les definicions tenen com a hàbit de multiplicar-se segons la biografia emprada. Per això mateix es pot mirar de trobar una definició consensuada a partir de la definició de societat. En termes curts i simples, la societat és l'experiència que l'ésser humà com a individu té amb la resta d'éssers que l'envolten perquè, efectivament, l'ésser humà és social per natura. Per una qüestió o una altra, cap ésser humà viu tot sol. I, en aquest sentit, es veu condicionat per les relacions que manté amb la resta. Sent així, la sociologia és l'estudi de l'ésser humà en la seua vessant col·lectiva.

Això ens porta a reprendre el camp de les ciències socials. En tant que "socials" estudien la societat i, per tant, podríem dir que la sociologia és simplement un angle d'estudi de la societat, així com les ciències polítiques o l'economia són dos altres angles d'estudi de la societat. És a dir, mentre l'economia estudia la gestió dels recursos en col·lectivitat i les ciències polítiques estudien les preses de decisions en col·lectivitat, la sociologia estudia el comportament humà en col·lectiu.

Dit això, la sociologia és una disciplina pròpiament occidental i ben sovint s'acostuma a definir-la pel seu contrari. Des d'aquesta perspectiva, la sociologia seria l'estudi de les societats industrials i l'antropologia de les societats no industrials. Com s'ha dit, la sociologia és una disciplina pròpiament occidental i per això aquesta mena de definició és eurocèntrica atès que altres societats no occidentals però industrialitzades utilitzen l'antropologia en comptes de la sociologia.

Això és així perquè la sociologia neix com a resposta a la Revolució Industrial i a la introducció dels ideals il·lustrats vers el segle XVIII i xix. Aleshores els filòsofs del coneixement entren en una dinàmica pròpia de la divisió del treball propugnada per l'Adam Smith i, en consonància amb això, pensen que els canvis són tan radicals i diferents que cal una disciplina a banda que permeta comprendre'ls. De tot això neix la sociologia.

En darrer terme, la sociologia s'ha intentat definir a través dels seus autors, de les seues escoles i la seua metodologia. Tanmateix, cap d'aquestes definicions són útils i servibles per a una descripció de l'objecte de la disciplina perquè es prenen opinions i desorienta les definicions cap a pensaments. Per conservar doncs una definició de l'objecte i no del subjecte, la sociologia es definix com la ciència que estudia l'home comú al seu entorn modern. Una definició a partir dels autors, però, permet fer un anàlisi cronològic de l'evolució de la sociologia, cosa que tot seguit es presenta.

Comte[modifica]

Vegeu també: Auguste Comte
Auguste Comte (1798–1857)

El terme sociologia fou encunyat per primer cop l'any 1780 per l'assagista francès Emmanuel-Joseph Sieyès en un manuscrit. "Sociologia" fou definit, no obstant això, més avant pel filòsof francès de les ciències Auguste Comte el 1838 que el popularitza malgrat que la seua institucionalització és encara més tardana. Comte, en coherència amb el positivisme, utilitzà el terme com a sinònim de "física social" perquè pensava que calia una disciplina científica sobre la societat i, per tant, la seua física social cal incloure-la en l'esquema del coneixement. El terme és tot seguit apropiat per altres pensadors i científics, com ara l'estadista Adolph Quetelet. Comte s'esforçà a unificar la història, la psicologia i l'economia a través de les ciències de l'enteniment social. Una proposta epistemològica que s'acaba traduint a Curs de filosofia positiva (1830-1842) i a Discours sur l'ensemble du positivisme (1848).[3][4]

Comte donà un impuls potent al desenvolupament de la sociologia. Un impuls que donà fruïts a les dècades posteriors del segle xix. I, així i tot, aquesta afirmació no és assignar als sociòlegs francesos com Durkheim un estatut de devots del positivisme. Però insistint en la irreductibilitat de cadascuna de les ciències bàsiques de Comte i cap a la ciència particular que pressuposava la jerarquia comtiana, tot emfasitzant en la naturalesa de la sociologia com a estudi científic dels fenòmens socials, Comte col·locà la sociologia al mapa. Concretament, els inicis es poden remuntar molt més enllà de Montesquieu, per exemple, a Condorcet, per no parlar de Saint-Simon, l'immediat predecessor de Comte. Però allò que és clar és un reconeixement de Comte per la sociologia com a ciència particular, amb un caràcter propi, fet que portà Durkheim a considerar-lo com el pare o fundador d'aquesta ciència, malgrat que Durkheim no acceptà la idea dels tres estadis i el criticà.

Frederick Copleston, A historiy of Philosophy: IX modern Philosophy (1974), p. 188

Marx[modifica]

Vegeu també: Karl Marx
Karl Marx (1818–1883)

Tant en Comte com en Karl Marx es proposaren de desenvolupar sistemes científicament justificats arran de la industrialització i la secularització a Europa, empesos per diversos moviments clau en filosofia de la història i la ciència. Marx rebutjà el positivisme comtià però mirà de desenvolupar una "ciència de la societat" malgrat que en cap moment es designà a ell mateix com a sociòleg i la seua associació com a sociòleg és posterior. Segons l'Isaiah Berlin (1967), encara que en Marx no es considerara a ell mateix com a sociòleg, se'l podria considerar com un "vertader pare" de la sociologia moderna, "en la mena que qualsevol pot reclamar-ne el títol".[5]

El fet principal de la teoria de Marx fou la conclusió principal d'haver donat respostes clares i unificades, en termes empírics familiars, a aquelles qüestions teòriques que més ocupaven aleshores la ment humana i haver-ne deduït clares directives pràctiques sense crear vincles artificials. El tractament sociològic dels problemes històrics i morals, que Comte i després d’ell, Spencer i Taine, havien discutit i esquematitzat, es convertiren en un estudi precís i concret únicament quan l’atac del marxisme militant fe de les seues pròpies conclusions un tema ardent, fent de la recerca d'evidència més zelosa i l'atenció al mètode més intensa.

Spencer[modifica]

Vegeu també: Herbert Spencer
Herbert Spencer (1820–1903)

L'Hebert Spencer (1820-1903) fou l'un dels més cèlebres i influents sociòlegs del segle xix. S'estimà que aconseguí vendre prop d'un milió de llibres mentre estigué viu, més que cap altre sociòleg de l'època. La seua influència fou encara més forta que qualsevol altre pensador del segle xix, incloent-hi l'Émile Durkheim, el qual definí i tot les seues idees a partir de les de Spencer. La Divisió del Treball a la Societat d'en Durkheim fou en gran mena un debat ja estès amb l'Spencer. Actualment sembla haver-hi composició sobre el fet que Drukheim prestà àmpliament les idees de Spencer. Com a biòleg notable, Spencer encunyà el terme de supervivència del més apte. Mentre que les idees marxistes definien un fil de la sociologia, Spencer era un crític del socialisme i un ferm defensor d'un estil de govern de tipus laissez-faire. Les seues idees foren observades estretament pels cercles polítics conservadors, especialment als Estats Units i Anglaterra.

Debat positivista[modifica]

Positivisme[modifica]

Antipositivisme[modifica]

Branques d'estudi i tòpics de la sociologia[modifica]

Àrees d'estudi[modifica]

L'abordatge que els sociòlegs fan de la cultura pot dividir-se en sociologia de la cultura i sociologia cultural --termes similars no contrastant que no són del tot intercanviables. La sociologia de la cultura és un terme antic i considera alguns tòpics i objectes d'estudi com a més o menys "culturals" que d'altres. La sociologia cultural, en canvi, veu tots els fenòmens socials com a inherentment culturals. La sociologia de la cultural mira de forma general d'explicar certs fenòmens culturals com el producte d'uns processos socials mentre que la sociologia cultural veu la cultura com una explicació potencial dels fenòmens socials.

Després de la Segona Guerra Mundial la sociologia que havia nascut a Europa, es trasllada als Estats Units on la tasca realitzada per les universitats l'institucionalitzen. A Europa la sociologia no sap eixir de l'àmbit localista i s'hi genera una sociologia per país, pròpia a cada país. En no tenir una perspectiva més global, aquest paper fou assumit pels Estats Units que l'expandiren i, en aquesta dinàmica, la sociologia es torna força centrífuga en quant a cos acadèmic.

Conseqüentment, sorgixen diverses branques d'estudi, com les que es presenten tot seguit:

En aquest sentit, la sociologia ha servit com a recolzament a l'estudi d'altres disciplines, com les ciències polítiques, així com de base per estudis sobre Ciència, Tecnologia i Societat.

Tòpics comuns i mots clau[modifica]

Metodologia[modifica]

El mètode científic de la sociologia[modifica]

Article principal: Mètode hermenèutic
Vegeu també: Mètode científic

Ciència dura o ciència tova[modifica]

La sociologia com la resta de les humanitats patix del problema de considerar-la o no una ciència. A la societat secularitzada i cientista occidental dels segles XX i XXI, és d'hàbit posar en qüestió les humanitats perquè no incorporen dins els seus mètodes d'investigació l'empirisme, és a dir, l'experiència. L'experiència és considerada com a fonament per obtenir uns resultats reals i no esbiaixats. Per això la biologia, la física o la química són reputades tot sovint com a ciències mentre que la història, la psicologia o la mateixa sociologia són contestades.

En efecte, la història no pot de cap manera incorporar l'experiència dins el seu mètode d'investigació perquè és simplement impossible. No pot reproduir esdeveniments que han passat i no tornaran a passar perquè encara que tornaren a passar, mai passarien de la mateixa manera. Aquesta deficiència la compartixen les ciències humanes però és matisable a les ciències socials. Aquestes poden, efectivament, incorporar l'experiència a còpia d'assaigs i observacions a escala reduïda i controlada del comportament humà. Tanmateix, no deixa de ser un mètode parcial.

Per tot plegat la sociologia és criticada pel mètode i, sobre aquest àmbit, tota una visió contrària contesta aquest determinisme, posant-hi matisos. Una lectura menys determinista veu les ciències socials com a ciència perquè produïxen coneixement i són revisables. Introduïxen falsables i en tot moment poden posar-se en qüestió. No elaboren conclusions que partixen de mites i lectures metafísiques, sinó que empren punts de partença secularitzats. Alhora el terme coneixement mateix és de procedència ambigu en tant que coneixement també és aquell que parla de les tradicions.

Per tot això, la sociologia és considerada una ciència tova. No se li treu el mèrit de ser una ciència però pel mètode, se la classifica com a tova. Fet i fet, el mètode no és l'única crítica de la qual fa objecte la sociologia. Cal afegir-hi altres dimensions com el de la utilitat. És d'hàbit no veure-hi cap practicitat i, de fet, quan es mira de veure-hi certa practicitat, se l'associa a una eina d'enginyeria social, fet interpretat negativament si allò que es pretén és ésser una ciència. Ara bé, la química és una ciència malgrat que el poder[6] puga utilitzar-la per a altres finalitats, no científiques. Sobre aquest mateix constat, la sociologia és ciència en tant que mira de comprendre el comportament col·lectiu humà a les societats modernes malgrat que la publicitat o el poder la utilitzen per altres finalitats.

Una altra crítica que patix la sociologia és la seua manca de coneixement per la població en general. Això porta ben sovint a uns usos no morals i poc ètics, a més de veure-hi una inutilitat aparent. Això fa que la sociologia siga percebuda com una "ciència del futur" perquè "hauria de dir-nos com és el futur" o que siga percebuda com una "ciència del com ha de ser la societat". Cap d'aquestes dues percepcions és correcta. Veure-les d'aquesta manera és fer enginyeria social i la sociologia no és enginyeria social, més aviat és una ciència perquè mira de comprendre, de donar respostes a una realitat que no sempre es comprèn, així com la biologia mira de comprendre la diversitat de formes del planeta terra.

Per últim, la sociologia patix igualment d'una història disciplinària força centrífuga que no li permet moltes voltes depassar aquesta lectura intencionalista i, per tant, dificulta una acceptació científica de la seua pràctica.

Història[modifica]

Article principal: Història de la sociologia

L'origen de la sociologia s'emmarca en un context definit pels aclaparadors canvis propiciats per les dues grans revolucions que tingueren lloc a Europa durant el segle xviii i el segle xix. La Revolució Francesa assenyala el triomf d'idees i valors seculars com la llibertat i la igualtat sobre l'ordre tradicional. Les ciències i les realitats s'independitzen de la religió. La segona gran revolució començà a Gran Bretanya a la darreria del segle XVIII, fou la Revolució Industrial: un ampli espectre de transformacions socials i econòmiques que envoltà el desenvolupament d'innovacions tecnològiques com l'energia de vapor i les maquinàries que propulsava. L'auge industrial produeix un enorme desplaçament de llauradors cap a les fàbriques de les ciutats, el que generà una ràpida expansió d'àrees urbanes i propicià noves relacions laborals.

La demolició de les formes de vida tradicionals féu que els pensadors acceptaren el desafiament de desenvolupar noves interpretacions tant del món social com del món natural, partint de la constatació d'una existència autònoma de la societat, com a realitat concreta i com a categoria del pensament.

La sociologia va adquirir validesa al llarg del segle xix com a expressió científica del positivisme d'Auguste Comte, i va assolir la maduresa amb la sociologia marxista i les obres d'Émile Durkheim (que derivarien en el funcionalisme) i Max Weber (que derivarien en l'interaccionisme).

Pensament social presociològic[modifica]

Abans del naixement de la sociologia ja hi havia pensament sobre com havia de ser i funcionar la societat, estava dins de la filosofia i en relació directa amb la política i l'ètica. Així, els teòrics de l'antiguitat proposaven models socials (dels quals sorgiria el concepte d'utopia), recolzant-se en paràboles i mites. També s'ocupaven de determinar el lloc de cada persona al conjunt i justificar aquesta divisió.

A la Il·lustració es va discutir sobre l'estat natural de l'home, en oposició a l'estat social; mentre que per a Jean-Jacques Rousseau aquest estat natural era positiu i dels altres venien els problemes (doctrina heretada per l'existencialisme) per a Hobbes l'ésser humà és per definició un animal en perpètua lluita i la societat limita la seva agressivitat amb lleis. Sorgeix aleshores el contracte social, pel qual cada persona se sotmet al conjunt.

El segle XIX[modifica]

Auguste Comte va ser el primer a proposar la sociologia com una ciència que podia descriure amb lleis i mètode com funcionava la societat, més enllà de troballes o síntesis individuals. Émile Durkheim va seguir aquesta teoria, aplicant-la als actes socials en esferes molt diverses som la família o l'educació, que després esdevindrien subdisciplines sociològiques de ple dret.

El nucli de la sociologia del segle XIX va ser el treball i com aquest formava classes socials amb vides diferents, estava per tant molt marcada per la revolució industrial i els seus canvis (per exemple el pensament de Karl Marx). Max Weber per la seva banda va analitzar el poder que emanava d'aquests grups.

Els teòrics d'aquesta època estaven marcats pel positivisme i per l'intent d'aplicar a l'ésser humà i el seu entorn les troballes de les ciències naturals. L'enfocament, en conseqüència, era sobretot quantitatiu i empíric, amb la inducció per establir tendències socials explicatives. Al final del segle va sorgir una reacció contra aquesta visió, posant l'èmfasi en la interpretació i no en la simple acumulació de dades i evolucionant cap a paradigmes més qualitatius, com per exemple Georg Simmel.

Els segles XX i XXI[modifica]

El segle xx va viure la separació de la sociologia en corrents metodològics divergents: el funcionalisme, l'interaccionisme simbòlic, el constructivisme, la teòrica crítica o la desconstrucció, entre d'altres, mentre alguns teòrics continuaven en el camí del positivisme. Aquests corrents sovint no són exclusius de la sociologia, sinó que beuen d'altres ciències, en una visió més interdisciplinària.

Com a temes, continuen explorant-se els del segle precedent però sorgeixen noves preocupacions, com els grups socials, la contracultura, la transmissió de valors i normes i configuracions socials diferents a les tradicionals. Amb l'aparició d'Internet es va prestar també atenció a les societats virtuals i com afectaven a la identitat.

Disciplines i temes d'estudi[modifica]

La sociologia s'ocupa de temes molt diversos, referents a l'organització dels individus en grups. Alguns dels temes més rellevants de la recerca sociològica són

Paradigmes dominants[modifica]

Des d'un bon començament apareixen diverses branques com la sociologia marxista o del conflicte, el funcionalisme, l'interaccionisme i, a partir de l'obra d'antropòlegs com Claude Lévi-Strauss, l'estructuralisme cadascuna amb les seves tesis, hipòtesis i anàlisis. La varietat del camp d'estudi explica la varietat d'enfocaments i mètodes d'anàlisi però hi ha dos paradigmes dominants: l'holístic i l'atomista.

  • Paradigma holístic: Creu que la societat és un tot superior a la suma de totes les accions, persones i conceptes. Aquest tot preexisteix a l'home, que s'hi ha d'adaptar (procés de socialització), sovint amb coerció, en sigui o no conscient. L'èmfasi de l'estudi estarà en les relacions de la història i les institucions.
  • Paradigma atomista: Cada individu és com un àtom de la societat, amb la seva especificitat. La societat s'explica pel conjunt de relacions de les persones, en sentit ampli. L'investigador s'ha de fixar doncs en l'acció social, buscant les causes i conseqüències d'allò que fem com a individus.

Sociologia com a ciència[modifica]

La sociologia no es redueix a la recopilació i exposició de dades empíriques. Aquestes es basen en l'observació però han de possibilitar les generalitzacions i finalment ha d'elaborar teories sobre la realitat social, que han de sotmetre's a la verificació. En aquesta fase final poden sorgir altres generalitzacions o bé es pot invalidar tota o part de la teoria i això ens aboca a caracteritzar la sociologia com una ciència oberta, no dogmàtica, cumulativa.

Tanmateix, la sociologia és peculiar quant al grau de generalització de les seues teories, ja que se situa, en la majoria dels casos a mig camí entre les teories omnicomprensives i les teories arrelades. Fou Robert K. Merton, qui suggerí que el marc més adient d'aquesta ciència era elaborar ‘theories of the middle range’, és a dir: plantejaments teòrics d'abast mitjà encaminats a parcel·les restringides de la realitat, facilitant-ne així la comprensió.

Relació amb altres disciplines[modifica]

A causa del seu ampli objecte d'estudi, la sociologia sovint interacciona amb altres disciplines. Comparteix amb l'antropologia el focus en l'ésser humà, si bé l'antropologia fa més èmfasi en el passat i en el que defineix la persona i no tant en l'entorn. Amb les ciències polítiques té en comú l'aproximació a les estructures d'organització, de poder i de control, temes que també apareixen a la filosofia social. En l'estudi de les característiques del sistema s'aproxima a l'economia, amb punts de connexió amb la geografia.

En un altre nivell, es relaciona amb els estudis culturals, religiosos i literaris per l'afany d'analitzar l'entramat simbòlic que envolta l'home. Igualment s'apropa a la psicologia en analitzar els aspectes no materials de la vida humana, mentre que la sociobiologia és una ciència híbrida que mostra els punts de contacte entre la sociologia i la biologia en destriar què és innat i què és après en el comportament de persones i comunitats.

Pot ser afí al treball social o a la filosofia crítica en el seu vessant de denúncia, quan no solament es descriu el sistema sinó que s'assenyalen les desigualtats que provoca entre els diferents grups socials. I si el que es posa en qüestió és el coneixement, aleshores es relaciona amb els estudis de ciència i societat.

La imaginació sociològica[modifica]

Aquesta expressió donà títol a una de les obres més conegudes del sociòleg nord-americà Charles Wright Mills, nascut a Waco (Texas) l'any 1916 i mort l'any 1962. Defineix l'enfocament –i l'actitud vital- d'un sociòleg quan encara l'anàlisi de qualsevol realitat social. La imaginació sociològica ens capacitaria per veure les interseccions entre la nostra història i biografia personal i l'evolució de la societat.

Des d'aquesta perspectiva, amb la imaginació sociològica es recorre el camí que va de l'observació quotidiana, individualitzada i íntima cap a les generalitzacions; així el sociòleg pot valorar quins són els factors predominants (culturals, polítics, econòmics, etc.) en cada situació.

Sociòlegs importants[modifica]

Categoria principal: sociòlegs

Funcionalisme

Sociologia crítica nord-americana

Sociologia dramatúrgica

Segona escola de Frankfurt

Sociòlegs espanyols

Sociòlegs kurds

Sociòlegs catalans

Arts, música i literatura[modifica]

Criminalitat[modifica]

Sociologia del dret[modifica]

Notes i referències[modifica]

  1. Segons el sociòleg estatunidenc Kingsley Davis.
  2. Giddens, A (2006) 'Capítol 22: El desenvolupament de la teoria sociològica" a Sociologia, Cambridge: Polity
  3. Bourdeau, Michel. «Auguste Comte». Metaphysics Research Lab, Stanford University, 2018. [Consulta: 4 novembre 2011].
  4. Copleson, Frederick S.J. 1994 [1974]. A History of Philosophy: IX Modern Philosophy. New York: Image Books. p. 118.
  5. Berlin, Isaiah. 1967 [1937]. Karl Marx: His Life and Environment (3rd ed.). New York: Time Inc Book Division.
  6. Ex.: l'Estat, l'imperi, etc

Annexos[modifica]

Publicacions[modifica]

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Sociologia