Jürgen Habermas

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula de personaJürgen Habermas
JuergenHabermas retouched.jpg
(2007)
Biografia
Naixement 18 juny 1929 (90 anys)
Gummersbach
Religió Ateisme
Formació Universitat de Marburg
Universitat de Bonn
Universitat de Göttingen
Universitat de Zuric
Activitat
Director de tesi Wolfgang Abendroth, Erich Rothacker i Oskar Becker
Camp de treball Filosofia
Ocupació Sociòleg, filòsof i professor d'universitat
Ocupador Universitat de Frankfurt
Universitat de Marburg
Universitat Northwestern
Universitat de Heidelberg
Gènere Teoria crítica
Moviment Escola de Frankfurt i Criticisme
Professors Theodor Adorno i Max Horkheimer
Alumnes Agapito Maestre Sánchez
Obra
Obres destacables
Estudiant doctoral Hans-Hermann Hoppe
Família
Fills Rebekka Habermas
Signatura

IMDB: nm7601685 iTunes: 373311955
Modifica les dades a Wikidata
Habermas (al fons a la dreta, juntament amb Theodor Adorno i Max Horkheimer el 1964 a Heidelberg.

Jürgen Habermas (/ˈjʏʁɡn̩ ˈhaːbɐmaːs/) (Düsseldorf, 18 de juny de 1929) és un filòsof i sociòleg alemany reconegut en tot el món pels seus treballs en filosofia pràctica (ètica, filosofia política i de dret).

És el principal representant de la "Segona Generació" de l'Escola de Frankfurt i un dels exponents de la Teoria Crítica desenvolupada a l'Institut d'Investigació Social. El seu contacte amb la Teoria Crítica li va servir per a ampliar els seus interessos intel·lectuals i endinsar-se en dos corrents de pensament que han marcat la seva obra: el marxisme i la psicoanàlisi.[1]

Gràcies a una activitat regular com a professor en universitats estrangeres, especialment als Estats Units, així com per la traducció dels seus treballs més importants a més de trenta idiomes, les seves teories són conegudes, estudiades i discutides al món sencer. Entre les seves aportacions destaquen la construcció teòrica de l'acció comunicativa i la democràcia deliberativa.

Biografia[modifica]

Jürgen Habermas va estudiar filosofia, història, psicologia, literatura alemanya i economia a les universitats de Gotinga, Zürich y Bonn. Nicolai Hartmann, Wilhelm Keller, Theodor Litt, Johannes Thyssen, Hermann Wein, Erich Rothacker y Oskar Becker van ser alguns dels seus professors durant els estudis de llicenciatura. Al 1954, sota la direcció dels dos últims professors citats, va defensar a la Universitat de Bonn la seva tesi doctoral sobre el tema «L’Absolut i la historia: De les discrepàncies en el pensament de Schelling», que encara avui dia es manté inèdita. Entre els seus companys d’estudis, va establir amistat amb Karl-Otto Apel, una fructífera relació intel·lectual que es manté fins al present.

Amb anterioritat, al 1953, publicà el seu primer article: una recensió crítica de la obra de Heidegger Introducció a la metafísica, que va titular significativament «Pensar amb Heidegger contra Heidegger» (“Mit Heidegger gegen Heidegger denken”), article que li va proporcionar certa notorietat. En els següents anys es guanyaria la vida mitjançant col·laboracions amb la premsa.

De 1954 a 1959 fou ajudant i col·laborador d’Adorno a l’Institut d’Investigació Social de Fráncfort.

Al 1960 defensà en Marburg (sota la direcció de Wolfgang Abendroth) el seu escrit d’habilitació, centrat en les transformacions estructurals de la noció “d’esfera pública” (Öffentlichkeit) al llarg de la historia europea dels últims tres segles. Entre 1964 y 1971 exercí com a catedràtic a la Universitat de Fráncfort, convertint-se en un dels principals representants de la segona generació de la Teoria Crítica. En 1968 va publicar “Coneixement i interès”, llibre que li va concedir una enorme projecció internacional.

De 1971 a 1983 fou director a l’Institut Max Planck per la “Investigació de les condicions de vida del món tècnic-científic”. En 1983 tornà a la Universitat de Fráncfort com catedràtic de filosofia i sociologia, on va romandre fins a la seva jubilació, en 1994. Es manté, no obstant, actiu com docent, especialment en qualitat de «Permanent Visiting Professor» de la Northwestern University (Evanston, Illinois) i com «Theodor Heuss Professor» de The New School (Nueva York).


En 1986, va rebre el Premi Gottfried Wilhelm Leibniz de la Deutsche Forschungsgemeinschaft, considerat com la màxima distinció en l’àmbit alemany d’investigació. En 2001 va obtenir el Premi de la Pau que concedeixen els llibrers alemanys i, en 2003, el Premi Príncep d’Astúries de les Ciències Socials.

És doctor honoris causa per les universitats, entre d’altres, de Jerusalem, Buenos Aires, Hamburgo, Northwestern University Evanston, Utrecht, Tel Aviv, Atenas y la New School for Social Research de Nueva York, i membre de l'Acadèmia Alemanya de la Llengua i la Poesia.

Habermas i l'Escola de Fráncfort[modifica]

Habermas és, en certa manera, beneficiari de la tradició marxista a l'Escola de Fráncfort, doncs recopila i asimila diferents corrents filosòfiques (per exemple, la fenomenologia o el psicoanàlisi), proposant una nova teoria de la societat. Dita filosofia i teoria es troben estretament vinculades amb la seva obra en la mesura en que han sigut les seves inquietuds polítiques i socials les quals el van obligar a reflexionar sobre la racionalitat, i a proposar un model discursiu de raó que serveix de fonament per les diverses disciplines científiques, però que determinen també un nou concepte de societat, replantejant l'ètica, la política i el dret.

En concret, la pretensió d'aquest autor era resoldre tres grans problemes socials:

1. Definir la relació de la teoria amb la praxis. A la deixant de l'Escola de Fràncfort, era rellevant justificar novament les intencions pràctiques de la investigació social, sobrepassant les perspectives tecnòcrates que redueixen la praxis a la simple aplicació tècnica de informacions científiques.[2]

2. Criticar científicament les societats on triomfa el capitalisme tardà, o intervingut, que havien desvaloritzat el projecte emancipador de la Modernitat, la qual cosa exigia replantejar els ideals il·lustrats.

Doncs, en front del pessimisme de l'Escola de Fràncfort, Jürgen va entendre dita Modernitat com un projecte per inacabat. La seva concepció de l'espai públic com a àmbit de deliberació, la reivindicació d'una radicalització democràtica i la seva proposta política deliberativa són manifestacions d'aquesta segona inquietud.

3. Superar el terme restringit de raó que oculta al plantejament positivista i defensant un concepte de raó ampli i inclusiu sobre el que pugui sustentar-se no només la ciència empírica, sinó també la ciència social, l'ètica i la moral o la política.

Pensament[modifica]

Si bé la seva obra i pensament estan fundats en la teoria crítica de l'Escola de Frankfurt, té profundes divergències amb els seus mestres i predecessors. El seu treball s'enfoca en les bases de la teoria social i l'epistemologia, en l'anàlisi de la societat industrial i capitalista avançada. Altres temes importants de les seves anàlisis són la democràcia i la primacia de la llei en un context crític social evolutiu, arrelat en la política contemporània, especialment de l'Alemanya actual.

El pensament de Kant té un lloc destacat a l'obra de Habermas, i el de Karl Marx exerceix un paper decisiu. L'estret vincle entre una filosofia de la raó molt ambiciosa en termes normatius i una teoria empírica de la societat, és una característica de Marx que Habermas fa seva i el distingeix d'altres contemporanis i, en particular, del sociòleg Niklas Luhmann i del filòsof John Rawls, amb qui no obstant, comparteix preocupacions comuns.

La integració de filosofia i ciència social en una teoria crítica de la societat, és el tret distintiu de l'obra habermasiana. Malgrat Habermas es val del concepte filosòfic de raó i l'utilitza explícitament en termes de filosofia del llenguatge, el fa per poder desenvolupar una teoria social. Es recolza en la idea d'una completa transformació de la crítica del coneixement en crítica de la societat. D'aquí que resulti unilateral entendre a Habermas com a mer filòsof de la fonamentació argumentativa i de l'ètica discursiva.

En la seva tesi Història i crítica de l'opinió pública (o Transformació estructural de la publicitat) dóna solidesa al concepte d'opinió pública i recupera la visió eminentment democràtica d'aquest amb la seva distinció entre opinió pública manipulada i opinió pública crítica.

Considera que la racionalitat contemporània és una raó discursiva, basada en la intercomunicació, indispensable per a la convivència i el progrés humà. L'ordre del món, doncs, rau en la societat que conviu i no solament en la natura, com pensaven els filòsofs antics. Això s'aplica a una nova proposta de divisió de les ciències:[3] les ciències empíriques, preocupades per l'objectivitat; les ciències històriques o de l'hermenèutica, que cerquen un acord intersubjectiu i les ciències per a l'emancipació humana que es basen en la veritat com a consens i la crítica dels sistemes que oprimeixen l'individu fins a assolir la seva llibertat.

En algunes de les seves obres posteriors, Habermas tractarà de reconstruir el materialisme històric en front a les noves problemàtiques de les societats del capitalisme tardà. En aquest sentit, la gran crítica que realitzarà a Karl Marc serà que aquest, en la seva opinió, redueix la praxis humana a una techné, en el sentit de que Marx li atorga la importància fonamental al treball com eix de la societat, en demèrit de l'altre component de la praxis humana que Habermas rescata com essencial: la interacció mediada pel llenguatge.

A diferència de Marx, Habermas entén que el canvi social s'ha de donar en un àmbit simbòlic, en l'àmbit de la comunicació i l'entesa entre subjectes. D'aquesta manera, aquesta crítica és similar a la reflexió que realitzen Thodor Adorno i Max Horkheimer. Després d'aquest moment inicial, Habermas repensarà aquesta distinció entre treball i interacció com dos moments irreductibles de l'acció i tractarà d'incloure en la labor productiva (el treball) components de la interacció, per la qual cosa dirà que és possible pensar un canvi social des del camp del treball.

Habermas considera que existeixen tres crisis: la crisis de les filosofies de base teològica o metafísica, la crisis de la legitimació de l'Estat contemporani i la crisis del positivisme jurídic. Per superar-les, proposa la teoria de l'acció comunicativa, amb base en la filosofia pràctica de Kant, i en la que planteja no imposar una llei, sinó proposar una teoria amb aspiració universal.

A partir de la publicació, en 1981, de la seva obra fonamental: la Teoria de l'acció comunicativa, els seus anàlisis i reflexions s'han orientat cap a la fonamentació de l'ètica discursiva, la defensa de la democràcia deliberativa i dels principis de l'Estat de dret, així com cap a les bases normatives requerides per configurar i, fins i tot, constitucionalitzar una esfera pública mundial.

Obra publicada[modifica]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Muntada, Josemaría Carabante. «Philosophica: Enciclopedia filosófica on line — Voz: Jürgen Habermas» (en es-es). [Consulta: 28 maig 2019].
  2. Muntada, Josemaría Carabante. «Philosophica: Enciclopedia filosófica on line — Voz: Jürgen Habermas» (en es-es). [Consulta: 28 maig 2019].
  3. Encyclopaedia Herder. «Habermas». [Consulta: 8 febrer 2014].

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a:Jürgen Habermas