Émile Durkheim

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula de personaÉmile Durkheim
Emile Durkheim.jpg
Nom original (fr) David Émile Durkheim
Biografia
Naixement 15 abril 1858
Épinal
Mort 15 novembre 1917 (59 anys)
París
Lloc d'enterrament Cementiri de Montparnasse
Religió Ateisme
Educació École Normale Supérieure
liceu Louis-le-Grand
Universitat de Leipzig
Activitat
Director de tesi Émile Boutroux
Camp de treball Sociologia de la religió i etnologia
Ocupació Antropòleg, filòsof, sociòleg i professor
Ocupador Universitat de París
Professors Numa Denis Fustel de Coulanges Tradueix i Wilhelm Wundt
Alumnes Marcel Mauss i Maurice Halbwachs Tradueix
Influències Louis Gabriel Ambroise de Bonald, Auguste Comte, Herbert Spencer i Montesquieu
Obra
Obres destacables The Elementary Forms of the Religious Life Tradueix
The Division of Labour in Society Tradueix (1893)
Estudiant doctoral Marcel Mauss
Modifica les dades a Wikidata

David Émile Durkheim neix a Épinal, Lorena (França), el 15 d’abril del 1858 i mor a París (França), el 15 de novembre de 1917. Fill de rabí, fou un sociòleg i antropòleg jueu-francès. I és considerat un dels pares de la Sociologia com a disciplina.  

Vida personal i trajectòria acadèmica[modifica]

Continuant la tradició familiar, Durkheim començà la seva educació a l’Escola Rabínica, però, més tard, decidí no seguir els passos de la seva família. Al 1879 va entrar a l’Escola Normal Superior de París, on es llicencià en filosofia l’any 1882.

Fou entre el 1885 i el 1886, a Alemanya, on Durkheim advertí la psicologia experimental de Whilem Wunt. Des d’allà mateix, envià diversos articles a revistes franceses sobre filosofia i ciència positiva, fet que el conduí a ser professor de la Universitat de Bordeus al 1887.

Al 1893 es doctorà amb la tesi La divisió del treball social, en la qual posà de manifest la seva eminent preocupació per la creixent crisi de moralitat que patien les societats modernes.

Amb el següent llibre, Les Regles del Mètode Sociològic que, tot i haver-lo escrit abans de la tesi, no el publicà fins al 1895, calmà la seva obsessió per elevar, la sociologia, a la categoria de ciència. Així doncs, va elaborar un mètode científic per a l’estudi de les ciències socials. Poc després, aconseguí la Càtedra de Ciències Socials a la Universitat de Bordeus i creà, en aquesta mateixa universitat, el primer Departament de Sociologia. Al 1896 edità la que seria la primera revista dedicada a la Sociologia, L’Année Sociologique.

Al 1902 fou anomenat professor de la Càtedra de les Ciències de l’Educació de la Universitat de París on exercí com a docent fins al final de la seva vida. Va morir dos anys després de la mort del seu fill André Durkheim, el qual perdé la vida a la Gran Guerra.

Teoria sociològica[modifica]

Conjuntament amb Max Weber i Karl Marx, Émile Durkheim, és considerat un dels grans fundadors de la Sociologia. Amb una forta influència de Comte, perfeccionà el positivisme promovent el realisme epistemològic i el mètode hipotètic-deductiu. Durkheim esdevingué el màxim exponent del funcionalisme estructuralista.

La sociologia és, per a Durkheim, la ciència de les institucions, de la seva gènesi i del seu funcionament; entenent com a institució un conjunt de creences i un arquetip de conducta establert per la col·lectivitat. L’objecte d’estudi són els fets socials. Aquests, són maneres de pensar, de fer i de sentir que són susceptibles d’exercir sobre les consciències individuals una influència coercitiva. Així, els fets socials, estan dotats d’un poder imperatiu i coercitiu, representant una conducta o pensament imposat externament.

L’autor planteja estudiar la societat com una realitat sui generis singular, on la psique de l’individu particular en queda exclosa, a diferència de Weber que deia que la sociologia no només ha d’estudiar els fets socials, sinó que també ha d’explicar la causalitat i la intencionalitat dels actors socials en les seves interaccions a la societat. A aquesta realitat sui generis, Durkheim l’anomena consciència col·lectiva, la qual és més que la suma de les consciències individuals. En síntesi, se la considera el prototip psíquic de la societat. Així, Durkheim busca comprendre la societat a través de l’ordre social, a diferència d’altres autors com Karl Marx, el qual l’entenia mitjançant el conflicte social i la lluita de classes.

Obres principals[modifica]

La divisió del treball social (1893)

En aquesta obra, Durkheim analitza la crisi moderna de la moralitat a través del canvi de les societats tradicionals a les modernes. Així com Marx entén la modernització per mitjà de la industrialització i el capitalisme o Weber per l’ús creixent de la racionalització; per a Durkheim, el que caracteritza la modernitat és la expansió de la divisió del treball social. L’autor, vol demostrar que la tesi de Comte, la qual afirmava que les tasques especialitzades desfan les creences morals comunes i, per tant, desintegren la col·lectivitat, no es compleix. Durkheim il·lustra com la moralitat, en comptes de desaparèixer, n’emergeix una de nova. Un nou tipus de cohesió social, passant així de la solidaritat mecànica, a la orgànica. La primera, lligada a les societats primitives, projecta la idea de comunitat amb una clara identificació amb el grup social. Així, la cohesió es basa en les semblances socials dels individus, sota la influència d’una forta consciència col·lectiva. Respecte de la segona, en canvi, el que manté unida la col·lectivitat consisteix en una estructura social diferenciada a través de la divisió del treball, l’especialització. Dit d’una altra manera, la cohesió social rau en la interdependència econòmica de les persones i el reconeixement de la importància de les aportacions alienes.

Dita divisió del treball però, també ha provocat conflictes entre propietaris i treballadors, tot i que, aquests, no vénen donats tant pel conflicte d’interessos que promulgava Marx, sinó que, des de l’òptica durkhemiana, provenen per un defalliment de la consciència col·lectiva. De fet, imputa tres patologies fruit de l’especialització. Tals són, la divisió anòmica del treball; la divisió coactiva del treball i la divisió mal coordinada del treball.

El concepte d’anomia fa referència a una manca de regles clares, una absència tal de regulació que l’individu no sap ben bé com ha d’actuar. Fins i tot, Durkheim, considera que les societats modernes estan malaltes en tant que l’anomia s’expandeix de forma general davant la inevitable modernització. En altres paraules, el progrés de la industrialització crea noves necessitats que no es poden satisfer. Així, les velles institucions no són substituïdes per unes de noves; de tal manera que es produeix una falta de normes reguladores del comportament i, consegüentment, s’afebleixen les institucions.

Per tal que la divisió del treball social generi força moral a la societat moderna, doncs, s’ha de fer front a les patologies esmentades i la clau per a superar-les, rau en la justícia social.

Les Regles del Mètode Sociològic (1895)

Durkheim tenia un gran interès per dotar a la sociologia de la fermesa necessària perquè arribés a la categoria de ciència social positivista. Per a tal efecte, escrigué Les Regles del Mètode Sociològic, en el qual predica l’exigència de tres regles bàsiques per a fer sociologia. Tals són: evitar pre-nocions i prejudicis previs; tenir com a objecte d’estudi  els fenòmens exteriors i comuns als individus; i separar l’anàlisi dels valors personals, és a dir, evitar els subjectivismes.

L’autor examina els fets socials (objecte d’estudi) com si fossin coses, entenent com a cosa tot allò que és donat, que s’ofereix o que s’imposa a l’observació i que no pot ésser modificat per simple voluntat pròpia. Des d’aquesta perspectiva, s’aconsegueix l’objectivitat necessària per a la seva anàlisi científica. Parafrasejant a Durkheim: “Tractar als fenòmens com a coses, és tractar-los en qualitat de dada que constitueixen el punt de partida de la ciència”. (Durkheim, 1986, p.68).

El suïcidi (1987) 

En aquesta obra, Durkheim pretén exemplificar la seva teoria sociològica analitzant objectivament el que es pot considerar uns dels actes més individual i personal existent, el suïcidi. Sense cap mena d’interès envers el motiu individual que pot donar peu a tal esdeveniment, se centra en explicar les variacions en les taxes de suïcidi comparant-les amb les d’altres països.  

Durkheim mostrà dues corrents socials suicidògenes: la integració i la regulació. La integració és la vinculació que tenim envers la societat, aquesta variable està assegurada per la moral; mentre que la regulació correspon al grau de constricció externa sobre les persones, constant assegurada per l’element normatiu o reglamentari.

Contràriament a l’òptica weberiana, des d’on s’analitzaria el suïcidi partint de la intenció de l’actor; Durkheim percep l’acte en qüestió, no com a un fet individual, sinó com a un indicador social que mesura el grau de cohesió social d’una societat.

Durkheim determina quatre tipus de suïcidi, depenent de si les corrents suicidògenes són més o menys accentuades: l’egoista, l’altruista, l’anòmic i el fatalista.

Les formes elementals de la vida religiosa (1912)

Amb pretensions de comprendre com s’esdevene la cohesió social i la naturalesa de l’autoritat, Durkheim estudia l’origen de la religió en el sistema totèmic australià, ja que correspon a una de les societats més simples existent. Cal precisar que no s’ha d’observar la religió com a una creença a quelcom transcendent, sinó per l’oposició entre allò sagrat i allò profà.

En el toteisme dels Arunta d’Austràlia, l’autor explica el tòtem com la representació material de forces immaterials  que uneix a la comunitat, tot aclarint que aquesta força immaterial unificadora no està en el tòtem, sinó en la pròpia comunitat.

En totes les religions s’esdevenen dos moviments, el procés de profanització, on s’originen normes fruit la distinció entre el bé i el mal; i el de simbolització, el qual emergeix del primer i es caracteritza per representar el sentiment d’identitat i la cohesió social a través d’un símbol material, el qual expressa la unió del clan.

Bibliografia[modifica]

  • Bellah, Robert N. (ed). 1973. Emile Durkheim: On Morality and Society, Selected Writings. Chicago: The University of Chicago Press.
  • Curry, Tim, Robert Jiobu and Kent Schwirian. 1997. Sociology for the 21st Century. Upper Saddle River, NJ: Simon and Schuster.
  • Cotterrell, Roger. 1999. Emile Durkheim: Law in a Moral Domain. Stanford University Press.
  • Douglas, Jack D. 1973. The Social Meanings of Suicide. Princeton University Press.
  • Eitzen, Stanley D. and Maxine Baca Zinn. 1997. Social Problems (7th ed.). Needham Heights, MA: Allyn and Bacon.
  • Giddens, Anthony (ed). 1972. Emile Durkheim: Selected Writings. London: Cambridge University Press.
  • Henslin, James M. 1997. Sociology: A Down-to-Earth Approach. Needham Heights, MA: Allyn and Bacon.
  • Jones, Susan Stedman. 2001. Durkheim Reconsidered. Polity.
  • Lemert, Charles. 2006. Durkheim's Ghosts: Cultural Logics and Social Things. Cambridge University Press.
  • Lockwood, David. 1992. Solidarity and Schism: "The Problem of Disorder" in Durkheimian and Marxist Sociology. Oxford: Clarendon Press.
  • Lukes, Steven. 1985. Emile Durkheim: His Life and Work, a Historical and Critical Study. Stanford University Press.
  • Pickering, W. S. F. 1984. Durkheim's Sociology of Religion: Themes and Theories Routledge & Kegan Paul.
  • Siegel, Larry J. 1995. Criminology: Theories, Patterns, and Typologies. St. Paul, MN: West Publishing Company.
  • Thompson, Kenneth. 1982. Emile Durkheim. London: Tavistock Publications.
  • Lukes, S., Cardín Garay, A., & Martínez, I. (1984). Emile Durkheim: su vida y su obra, estudio histórico-crítico.
  • Durkheim, É. (2016). Emile Durkheim. Biography, 2, 4.
  • Oquist, P., & Oszlak, O. (1973). Estructural funcionalismo: análisis crítico de su estructura y función. Comité de Publicaciones, Universidad de los Andes.
  • Durkheim, E. (1987). La división del trabajo social (Vol. 39). Ediciones Akal.
  • Durkheim, E. (1992). El suicidio (Vol. 37). Ediciones Akal.
  • Durkheim, E. (1982). Las formas elementales de la vida religiosa(Vol. 38). Ediciones Akal.
  • Marx, K., Engels, F., Andler, C., & Ormaechea, R. G. (1932). Manifiesto comunista (No. 04; HX276, M3.). Ediciones Europa-América.

Webgrafia[modifica]

https://www.biografiasyvidas.com/biografia/d/durkheim.htm

https://historia-biografia.com/emile-durkheim/

https://www.biography.com/people/emile-durkheim-9282252

https://www.geni.com/people/Emile-Durkheim/6000000002765776705

https://www.ecured.cu/index.php/Emile_Durkheim

Vegeu també[modifica]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Émile Durkheim Modifica l'enllaç a Wikidata