Panteisme

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search

El panteisme (en grec: pan, "tot" i theos, "déu": literalment "Déu és tot" i "tot és Déu") és una doctrina filosòfica segons la qual l'Univers, la naturalesa i Déu són equivalents. La llei natural, l'existència i l'univers (la suma de tot el que va ser, és i serà) es representa per mitjà del concepte teològic de "Déu".

El panteisme és la creença que el món i Déu són el mateix, és més una creença filosòfica que religiosa. El panenteisme, per la seva banda, és la creença que cada criatura és un aspecte o una manifestació de Déu, que és concebut com l'actor diví que ocupa alhora els innombrables papers d'humans, animals, plantes, estrelles i forces de la naturalesa. Alguns filòsofs que han presentat aquesta visió de Déu serien Spinoza, Nicolau de Cusa o Pierre Charron.

El panteisme és incompatible amb la creença en un Déu personal, és per això que per a alguns sigui una expressió de l'ateisme.

No obstant això també aporta un nexe d'unió entre diferents religions, per exemple hi ha poca diferència entre aquesta visió o el Déu cristià omnipresent, o el qual per als budistes "l'un és el tot".

Heràclit[modifica]

Possible bust d'Heràclit
Plotí
Giordano Bruno
Retrat de Baruch de Spinoza, c. 1665

El panteisme és una doctrina o un component identificable a les doctrines del filòsof grec Heràclit, als fragments que se'n conserven. Segons el filòsof presocràtic, l'esdevenir, allò diví, es troba present a la totalitat de les coses,[1] i, alhora, és idèntic al món i a les entitats en la seva integritat. Aquesta conepció arrossega a parangonar allò diví amb l'Univers, transformant-lo en el "foc generador" que unifica tots els contraris.

Aquest déu-tot d'Heràclit congrega en si mateix la totalitat de les coses i és, d'alguna manera, una realitat de caràcter etern. La seva cosmologia sembla, també, referir-se a la teoria d'un món de moviment cíclic, en virtut de la qual el tot s'assembla a un conjunt de fases alternades: una mena de cicle destructiu i productiu, que més endavant ha de ser reprès i desenvolupat pels estoics.

Plotí[modifica]

S'ha parlat freqüentment del panteisme de Plotí. En realitat, per a ell la divinitat conserva per a si els dos caràcters, la immanència i la transcendència. El déu plotinià, penetrant totes les realitats, es troba per damunt de totes elles. Així doncs, el filòsof sosté amb claredat que l'U, en tant que principi del tot, no és el tot. Una tal afirmació semblaria oposar-se a les apreciacions o interpretacions immanentistes i panteistes del seu pensament.

Giordano Bruno[modifica]

La cosmovisió de Giordano Bruno bé pot ser entesa com un "panteisme ateu", amb certs trets específics de pan-psiquisme. A la seva obra De la causa, el principi i l'U és on es troben les seves idees fonamentals sobre la realitat natural.

Una forma o esquema general de l'univers és la denominada "ànima del món", la facultat preponderant de la qual és un intel·lecte complet i universal, que tot ho omple i tot ho il·lumina.

La matèria constitueix el segon principi de la natura, per la qual la totalitat de les coses es troben conformades. Els aspectes dels ens poden variar o divergir, però és sempre la mateixa matèria la que es sosté i perdura per sota de les transformacions exteriors.

Spinoza[modifica]

Ha estat normal a l'època moderna considerar la filosofia de Baruch Spinoza com la més eminent i radical exemple de panteisme, constituint d'aquesta manera el model de tots els panteismes que el seguiran. Això es deu principalment a les seves afirmacions sobre el monisme de la substància i de l'estatut modal dels individus finits, en especial l'home: «Tot el que és, és en Déu, i sense Déu res no pot ser ni concebre's» (Ètica I, XV). L'spinozisme, tanmateix, ha de ser considerat més aviat com un panenteisme, perquè per al filòsof neerlandès tot està en Déu i l'Ésser Suprem no es confon ni amb el món ni amb la totalitat dels seus modes, en conservar Spinoza la distinció d'ordre escolàstic entre natura naturans (Déu com a principi d'ésser i de la seva vida irreductible a tot ésser vivent particular) i la natura naturata, conjunt de maneres infinites i finites. Estant constituït Déu per una infinitat d'atributs dels quals només en coneixem dos (el pensament i l'extensió), la metafísica spinoziana no pot interpretar-se ni com un panteisme materialista ni com un panteisme espiritualista, atès que s'hi diu tant res extensa com res cogitans. El panteisme d'Spinoza ha estat objecte de nombroses crítiques; una de les més destacades és la de Friedrich Schelling que, segons algun especialista del tema, considera que Spinoza «anul·la la llibertat i la personalitat de Déu reduint-lo a un mer objecte incapaç de relacionar-se amb el món».[2]

Altres pensadors panteistes[modifica]

És cert que han sorgit panteistes amb freqüència al llarg de la història del pensament filosòfic i teològic, potser per l'atractiu metafísic que allò diví exerceix en l'home. Entre els antics pensadors amb apunts panteistes hi ha també el jueu Filó d'Alexandria (24 aC - 50 dC) i Ammoni Saccas (175 - 242 dC).

Ja a l'edat mitjana hi ha figures com Joan Escot Eriúgena (810-877), Bernard Silvestre (†1150) i sobretot el dominic Mestre Eckhart (1260-1327). També cal destacar el místic il·luminista Antonio Rosmini (1797-1855) i l'antropòleg jesuïta Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955).

Referències[modifica]

  1. Mondolfo, Rodolfo. Heráclito: textos y problemas de su interpretación (en es). Siglo XXI, 1981. ISBN 9682302773 [Consulta: 2 abril 2018]. 
  2. Roberto Augusto, «La crítica de Schelling a la filosofía de Spinoza», en: Estudios Filosóficos, Instituto Superior de Filosofía de Valladolid, vol. LVIII, n.º 168, mayo-agosto de 2009, p. 310.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Panteisme Modifica l'enllaç a Wikidata