Esparta

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Esparta (mitologia)».
Territori d'Esparta.

Esparta (en llatí Sparta, en grec Σπαρτη, Sparte), o Lacedemònia (en grec Λακεδαιμων, Lakedaimon) era una ciutat estat de l'antiga Grècia, situada a la península del Peloponès a la vora del riu Eurotes. Va ser la capital de Lacònia i una de les polis gregues més importants juntament amb Atenes i Tebes. Ocasionalment fou anomenada Lacedemònia (Lacedaemon, Λακεδαίμων), que fou el nom original del país. Era al centre de la vall de l'Eurotes, a la dreta del riu. Fou una de les poques ciutat sense muralles, les quals no es van construir fins a la segona meitat del segle III aC i es van reforçar en temps del tirà Nabis, vers el 195 aC. Quan foren construïdes, eren més grans que les de Megalòpolis.

Història[modifica | modifica el codi]

Territori de l'antiga Esparta.

Esparta va sorgir a mitjan segle IX aC. Durant l'època micènica, hi havia al sud de la naixent Esparta dos centres urbans: Amicles i Terapne. En aquesta última ciutat, van trobar santuaris dedicats al rei Menelau i a la seva esposa Helena, personatges de la Ilíada d'Homer.

La ciutat estat d'Esparta fou fundada després de la conquesta de Lacònia pels doris. Al principi, les divisions internes de la ciutat feren que no pogués prosperar tan significativament com ho féu a partir del s. VII aC, quan la ciutat es consolidà militarment i es convertí en la ciutat hoplita per excel·lència.

Esparta tenia el millor exèrcit de l'antiga Grècia i era l'estat més poderós, abans de l'ascens d'Atenes com a potència naval. Després de les Guerres Mèdiques, durant les quals la defensa feta pels espartans durant la Batalla de les Termòpiles va ser llegendària, el prestigi d'Esparta era molt important. L'aliança entre espartans i atenesos es va transformar en rivalitat un cop acabada la guerra.

Aquesta rivalitat va portar a la Guerra del Peloponès,[1] que va acabar amb la liquidació de l'Imperi atenenc. Els atenesos van intentar substituir Esparta en el seu rol de "guardià de l'helenisme". En la Batalla de Leuctra al 371 aC va ser el primer cop que un exèrcit d'hoplites espartans era derrotat.

Hoplita espartà amb el seu elm.

El primer que la va ocupar fou Epaminondes, el 362 aC, que va arribar fins al mercat però se'n va haver de retirar. Antígon III Dosó després de la Batalla de Sel·làsia, i Filip V de Macedònia, el 218 aC, van arribar a la ciutat. Fou atacada per Demetri Poliorcetes el 296 aC, per Pirros el 272 aC, pel cònsol roma Quinctius Flaminius (per fer respectar els acords al tirà Nabis) el 195 aC (Nabis va incendiar els edificis propers a la ciutadella i els romans es van haver de retirar, però Nabis va córrer després a implorar la pau), i per Filopemen el 192 aC. Aquest darrer la va ocupar i en va destruir les muralles, però els romans les van fer reconstruir quan van agafar Esparta sota la seva protecció i encara existien quan Pausànies va visitar Esparta al segle II.

Ja no estava fortificada quan Alaric I va ocupar la ciutat el 396, però encara era habitada i ho va restar fins al segle XIII. Guillem de Villehardouin va construir la fortalesa de Mistrà (Mistràs) a la rodalia (3 km a l'oest), on es van refugiar els habitants d'Esparta, que llavors portava el nom de Lacedemònia.

Al segle XIX, el govern grec va decidir construir una nova Esparta, poblada amb la gent dels llogarets veïns de Magúla i Psychikó, i altres habitants d'altres llocs de Grècia.

Constitució[modifica | modifica el codi]

Restes de l'antiga ciutat. Vista del teatre.

Se sap ben poc de l'evolució interna d'Esparta. Molts grecs pensen que no n'hi va haver, a causa de l'estabilitat de la constitució espartana, que va romandre sense canvis des dels temps de Licurg. Els espartans no tenien literatura històrica ni lleis escrites, perquè una ordenança de Licurg ho prohibia expressament. L'estat estava governat per dos reis, que pertanyien a dues famílies diferents, amb igual autoritat per tal que l'un no pogués actuar contra el veto de l'altre.

Les obligacions dels reis eren religioses, judicials i militars. Eren el cap de tots els sacerdots de l'estat; realitzaven determinats sacrificis i mantenien el contacte amb el santuari de Delfos, que havia assolit gran autoritat sobre els polítics espartans. En temps d'Heròdot, les seves funcions judicials s'havien limitat a qüestions d'herències, adopcions i carreteres públiques. El poder dual era exercit sobretot en l'esfera militar.

Societat[modifica | modifica el codi]

Esparta era sobretot un estat militar, i emfasitzava la preparació militar gairebé des del moment de néixer. En el moment del naixement, la mare banyava el nen en vi per veure si era prou fort. El pare, si el nen sobrevivia, el portava al consell dels ancians perquè decidissin si el mantenien amb vida o, en cas de ser feble o no ben format, el mataven, deixant-lo en una cova o llençant-lo daltabaix de la muntanya. D'aquesta manera, es volien assegurar que tots els ciutadans tinguessin unes condicions físiques òptimes.

Els espartistes[modifica | modifica el codi]

Homoioi (els iguals): espartans de ple dret. Pertanyien a aquest grup aquells qui eren fills de pares espartans, i eren els únics que posseïen drets polítics, i eren considerats ciutadans. Aquests eren els guerrers conquistadors, descendents dels doris i nascuts a la mateixa Esparta. El nom d'homoioi és testimoniatge, segons Tucídides, del fet que Esparta "ha instaurat la màxima igualtat entre l'estil de vida dels acomodats i el de la massa: tots duen una vida comuna i austera". Els espartans havien de dedicar la seva vida a l'estat d'Esparta, romanent a la disposició de l'exèrcit o dels assumptes públics. Un autèntic espartà havia de ser fill de pares espartans, haver rebut l'educació espartana, fer els seus menjars (sisitia) al costat dels altres ciutadans als menjadors públics i posseir una propietat suficient com per a permetre-li sufragar les despeses de la seva ciutadania. Conformaven una minoria privilegiada que posseïa les terres, ocupava els càrrecs públics de manera exclusiva i concentrava el poder militar. Els treballs manuals i de la terra eren considerats tasques denigrants.

Els periecs[modifica | modifica el codi]

Es creu que els periecs eren els habitants de les ciutats costaneres i d'alguns assentaments terra endins de Lacònia, conquerits pels espartans, però no reduïts a la condició d'ilotes. Els periecs (o perioikoi) no són ciutadans, però s'encarreguen del vessant artesanal i comercial de l'economia. Els periecs (de la perifèria) van ser la segona capa en l'esfera social de la ciutat d'Esparta, després dels espartistes. A diferència dels espartistes, els periecs podien dedicar-se al comerç i a la indústria artesana. La segona capa social estava composta per persones lliures, però sense drets polítics; administraven les seves comunitats, que se situaven fora de la ciutat d'Esparta. Els periecs tenien diverses obligacions cap a l'estat: fonamentalment, en el servei militar (els periecs havien de proporcionar contingents d'hoplites que combatien al costat dels espartans encara que en unitats separades; també formaven la tripulació de l'escassa marina espartana), la manufactura d'alguns articles i el pagament de tributs (els mateixos que els ciutadans espartans). Tampoc no podien casar-se amb espartanes. No es troba registrada cap rebel·lió o revolta protagonitzada pels periecs, és per això que cap deduir que la seva posició en l'estat espartà era suportable. Havien de pagar una contribució a l'estat. Podien, fins i tot, ocupar càrrecs d'importància i responsabilitat, com el periec Diníada, que apareix al comandament d'una flota peloponesa.

Els ilotes[modifica | modifica el codi]

Els ilotes eren esclaus de l'estat. Se situen en l'esglaó més baix de la societat espartana. La seva condició exacta ja va existir en l'antiguitat: segons Critias, van ser "especialment esclaus", mentre que segons Pòlux ocupaven un estatus "entre l'home lliure i l'esclau", vinculat a la terra. Ritualment van ser maltractats, humiliats i sacrificats fins i tot. El nom és part de la tradició del llogaret d'Hélos (Ἕλος), situat al sud d'Esparta. Els hilotes o ilotes estaven destinats diàriament a tasques agrícoles o al treball domèstic. Podien entrar també en les files de l'exèrcit espartà.

Reis[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llista de reis d'Esparta

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Puchala, Donald James. Theory and History in International Relations (en anglès). Psychology Press, 2003, p. 236. ISBN 0415945356. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Esparta Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 37° 4′ 55″ N, 22° 25′ 25″ E / 37.08194°N,22.42361°E / 37.08194; 22.42361