Hèlena de Troia

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Helena)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Aquest article tracta sobre Helena de Troia. Vegeu-ne altres significats a «Helena (desambiguació)».
Hèlena de Troia, per Evelyn de Morgan, 1898.

Segons la mitologia grega, Hèlena[1] (o Helena)[2] (Grec Ἑλένη Helénē), més coneguda com a Hèlena de Troia, fou la filla de Zeus i Leda, famosa per la seva bellesa. El seu rapte per Paris provocà la Guerra de Troia.

Naixement[modifica | modifica el codi]

Zeus es disfressà de cigne i seduí Leda, que aquella mateixa nit va tenir relacions amb el seu marit, Tíndar d'Esparta. Poc després, Leda va pondre dos ous: d'un nasqueren Càstor i Clitemnestra i de l'altre, Hèlena i Pòl·lux. Pòl·lux i Hèlena eren fills de Zeus, mentre que Càstor i Clitemnestra ho eren de Tíndar.

Una altra versió diu, segons una antiga llegenda, que Zeus anava per l'Olimp quan es va topar amb la dea de l'enveja, Nèmesi, es va transformar en cigne i la va seduir. La dea va pondre un ou, però l'abandonà en un bosc prop d'Esparta. Un pastor el va trobar i el va portar a la reina Leda, que el va cuidar i en va adoptar el nadó que en va sortir: Hèlena. En veure la bellesa de la nounada, Zeus va crear la constel·lació del Cigne al firmament.

Infància[modifica | modifica el codi]

Ja de ben petita, es féu coneguda per ser una nena molt formosa. Un dia estava al temple d'Esparta dedicat a Àrtemis, quan van entrar Teseu i Pirítou i la van segrestar. Se la van jugar a sorts i va tocar a Teseu.

El jove se la va endur a Atenes, però els ciutadans no van permetre-li entrar amb la bella espartana -perquè temien una guerra- i Teseu va portar-la amb la seva mare, Etra. Un dia, mentre estaven dona i nena soles, van arribar els germans d'Hèlena, Càstor i Pòl·lux, la van alliberar i van agafar com a esclava Etra, qui acompanyaria Hèlena a Esparta i també a Troia.

Hèlena d'Esparta[modifica | modifica el codi]

Quan va créixer, Hèlena tenia molts pretendents entre els reis i prínceps de Grècia:[3][4]

El seu padrastre, Tíndar, no es volia decidir per ningú, ja que pensava que podria provocar conflictes entre les diferents ciutats gregues. Finalment, la va casar amb Menelau, príncep de Micenes, que vivia exiliat a Esparta, i tots els altres guerrers van jurar protegir la nova parella. Poc després, moririen els germans mascles d'Hèlena, i Menelau i Hèlena van esdevenir reis d'Esparta.

El seu marit, Menelau, va viatjar fins a Troia en visita diplomàtica. Allà, va convidar Paris, fill del rei Príam, a visitar el seu regne. Paris s'estigué uns dies a Esparta, fins que Menelau hagué de marxar a Xipre als funerals del seu pare. Aleshores, el jove príncep troià segrestà (o seduí, segons les versions) Hèlena.

Hèlena de Troia[modifica | modifica el codi]

Hèlena entre Menelau i Afrodita. Detall d'un vas àtic amb figures vermelles d'entre el 450 i el 440 aC.

Després de la fugida dels dos joves a Troia, les negociacions de Menelau perquè la seva esposa tornés foren infructuoses, per la qual cosa va demanar ajuda a la resta de prínceps grecs que havien jurat defensar-la.

Durant la Guerra de Troia, va veure morir el seu nou espòs a les seves mans, a causa de ferides de guerra. En morir Paris, Príam la féu casar-se amb el seu cunyat Deífob a contracor. Quan els grecs aconseguiren entrar a Troia, Hèlena era al palau del seu espòs. Aquest va sortir a defensar-se, i es topà amb Menelau. Quan Deífob estava a punt de matar el rei d'Esparta, Hèlena va assassinar Deífob per l'esquena, i es guanyà el perdó de Menelau.

La fi d'Hèlena[modifica | modifica el codi]

En finir la Guerra de Troia, passaren divuit anys viatjant pel Mediterrani i Egipte, fins que els déus els permeteren tornar a Esparta. Menelau i Hèlena tingueren una filla: Hermione, a qui Hèlena abandonà quan tenia nou anys.

Segons L'Odissea d'Homer, van rebre a la cort d'Esparta la visita de Telèmac, que cercava notícies sobre el seu pare Odisseu, que estava desaparegut des del final de la guerra de Troia.

Pausànies afirmava que, després de la mort de Menelau, el seu fill il·legítim Megapentes ocupà el tron i Hèlena fou deportada a Rodes. Allà, la reina Polixo, gelosa, la féu penjar a la forca.

Transcripció del nom en català[modifica | modifica el codi]

La transcripció Hèlena és l'adoptada pel Diccionari Grec-Català, no fent excepció en aquest cas al criteri general de seguir la norma del llatí en l'accentuació dels noms clàssics (ja siguin noms transcrits del grec, ja siguin neologismes del llatí).[Nota 1] Segons aquest criteri, l'accentuació en català «només depèn de la quantitat de la penúltima síl·laba en el cas a partir del qual passa al català: si la penúltima síl·laba del nom grec o llatí és llarga, el nom català porta l'accent en aquesta síl·laba; si és breu, el porta a la síl·laba anterior a aquesta.»[5][Nota 2] La transcripció Hèlena també és l'adoptada en les traduccions de la Fundació Bernat Metge.[Nota 3]

No obstant, la transcripció Helena, com a excepció al criteri general d'accentuació, té tradició en l'àmbit de la llengua catalana, essent l'emprada, per exemple, per Carles Riba en la seva traducció de l'Odissea,[6] o en la traducció al català del Diccionari de mitologia grega i romana, de Pierre Grimal, a càrrec de Montserrat Franquesa, Joaquim Gestí i Andreu Martí,[Nota 4] També l'Enciclopèdia Catalana manté la forma Helena.[2][Nota 5]

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Diccionari Grec-Català, pàg. 633: «Ἑλένη = Hèlena».
  2. Joan Alberich, pel que fa al seguiment dels criteris del llatí en l'accentuació en català dels noms clàssics, recorda que: «Pompeu Fabra ja en parlava lúcidament a les Converses Filològiques, núms. 334-335, quan deia que "en català res no s'oposa a la conservació de l'accent llatí" tant si es tracta de neologismes com de noms transcrits del grec. Mai no s'insistirà prou a no imitar dòcilment i acríticament l'accentuació d'aquests mots en castellà o en francès. Cal dir, amb tot, que l'Acadèmia Espanyola i algunes editorials serioses que publiquen obres clàssiques en castellà, van restablint molt tímidament l'accentuació correcta.» Alberich 1990; La didàctica de l'accentuació del llatí. op.cit.
  3. Així, per exemple, en les més recents, en la traducció de la Ilíada a càrrec de Montserrat Ros,(Homer; Ros i Ribas, Montserrat (trad.); Alberich i Mariné, Joan (notes). Ilíada. Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2005. ISBN 9788472258570. ) o en la traducció del Recull de metamorfosis d'Antoní Liberal, a càrrec de Jaume Almirall (Liberal, Antoní; Almirall i Sardà, Jaume (traducció, introducció, notícies preliminars i notes); Calderón Dorda, Esteban (edició del text grec). Recull de Metamorfosis. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2012 (Escriptors grecs, 390). ISBN 9788498592061. ).
  4. En la "Nota a l'edició catalana" del Diccionari de Grimal, a càrrec de Joaquim Gestí, s'indica: «En general, considerem tots els noms propis de l'antiguitat cultismes manllevats del llatí, i com a tals, conserven l'accent a la mateixa síl·laba que en la llengua mare. Ara bé, quan el mot culte conviu amb un nom patrimonial amb l'accent desplaçat, algunes vegades hem optat per adoptar l'accentuació de la forma popular», criteri que en la indicada obra s'aplica a Helena.
  5. Si bé el Diccionari Grec-Català, de juny de 2015, especialitzat i posterior a l'Enciclopèdia, està publicat dins de la col·lecció Diccionaris de l'Enciclopèdia, pel mateix grup editorial.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Alberich i Mariné, Joan (dir.); Cuartero i Iborra, Francesc J. (dir.). Diccionari Grec-Català. D'Homer al segle II dC (en grec - català). Enciclopèdia Catalana - Fundació Institut Cambó, 2015, pàg. 633. ISBN 9788441224223. «Ἑλένη = Hèlena» 
  2. 2,0 2,1 Helena a l'Enciclopèdia. Barcelona: Grup Enciclopèdia Catalana.
  3. Apol·lodor. Biblioteca, III, 10, 8
  4. Higí. Faules, 81
  5. Alberich i Mariné, Joan «La didàctica de l'accentuació del llatí i la seva repercussió en la transcripció al català dels noms clàssics» (pdf). Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, Vol. 31, 1990, pàgs. 283-288.
  6. Homer; Riba, Carles (traducció poètica). Odissea (htlm). Vol. I. Barcelona: Fundació Bernat Metge, 2010, pàg. 90 (per exemple) [Consulta: 24 abril 2016]. 
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Hèlena de Troia Modifica l'enllaç a Wikidata