Llatí vulgar

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Emoji u1f4ac.pngLlatí vulgar
Llengua morta
Parlants
Originaris de Europa, nord d'Àfrica
Parlat a Imperi Romà
època:baix Imperi Romà
Territoris de parla llatina vulgar
Característiques
Família lingüística Llengua indoeuropea
Codis
ISO 639-1 la
ISO 639-2 lat
Codi SIL LTN
Modifica dades a Wikidata

El llatí vulgar és la varietat del llatí parlada per la gent, anomenat així en oposició al llatí clàssic propi de les classes més il·lustrades, un llatí molt més cuidat i literari. El llatí vulgar, com a idioma dels soldats de les legions romanes, va ser la mare de les llengües romàniques.

Llatí vulgar (en llatí, sermo vulgaris) és un terme genèric per referir-se als dialectes vernacles del llatí que es van parlar a les províncies occidentals de l'Imperi Romà. L'evolució del llatí va portar a una creixent diferenciació dels dialectes, fins al punt que el llatí clàssic va deixar de ser una llengua viva, i va conduir cap al segle IX a l'aparició de les formes primerenques del que avui anomenem llengües romàniques.

El llatí parlat diferia de l'estil literari del llatí clàssic en la seva pronunciació,[1] el seu vocabulari i la seva gramàtica.[2] Diverses característiques del llatí vulgar apareixen en diferents períodes de l'imperi i en diferents províncies, sigui per l'evolució interna de tendències que ja eren presents en el llatí dels soldats i els colons romans, segons la seva procedència social o geogràfica, o bé sigui per l'adopció imperfecta del llatí pels pobles sotmesos que van deformar-lo fins a fer aparèixer una mena de crioll, una llengua barrejada.

Els escriptors llatins no van entretenir-se pas a transcriure com parlaven els seus contemporanis. Els estudiosos del llatí vulgar es veuen forçats a seguir mètodes indirectes, i extreuen les seves dades de tres menes de fonts:[3]

  • El mètode comparatiu permet reconstruir estadis del llatí vulgar a partir dels trets que comparteixen les llengües romàniques i que difereixen del llatí clàssic.
  • S'han conservat textos de gramàtiques prescriptives de l'època del llatí tardà que enumeren (i condemnen) els errors que solien fer els parlants de llatí, i això ens permet fer-nos una idea de com parlaven.
  • Finalment, les ultracorreccions i altres usos que no són clàssics que de vegades apareixen en textos de llatí tardà també ens donen indicis de com parlava la persona que els va escriure.
El llatí vulgar, com el d'aquest grafit polític trobat a Pompeia, era la llengua que parlava la plebs de l'Imperi Romà, diferent del llatí clàssic o literari.

Després del final de l'Imperi Romà d'Occident, el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit encara durant uns quants segles, perquè els parlants de les llengües vernacles escrivien fent servir la prestigiosa gramàtica llatina tradicional, tot i que sovint se'ls colaven errors i desviacions de les normes del llatí clàssic.

El tercer Concili de Tours de 813 va decidir que els preveres prediquessin en llengua vulgar per tal que els fidels els poguessin entendre. En aquest moment, doncs, ja hi havia una percepció clara de la diferència entre la llengua que parlava el poble i el llatí que s'escrivia.[4] El 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, el Jurament d'Estrasburg és el primer document escrit en una llengua romànica, que clarament ja no és el llatí.[5][6]

Què va ser el llatí vulgar?[modifica | modifica el codi]

El nom "vulgar" deriva de la paraula llatina vulgaris, que significava «comú», o «del poble». Per als qui estudien llatí, "llatí vulgar" té diversos significats:

  • Primer : designa el llatí parlat de l'Imperi Romà. El llatí clàssic sempre va ser una llengua literària, en certa manera artificial; el llatí portat pels soldats romans a la Gàl·lia o la Dàcia no va ser necessàriament el llatí de Ciceró. Per tant, sota aquesta definició, el llatí vulgar va ser una llengua parlada, que es va començar a escriure en llatí "tardà", l'estil diferia dels estàndards clàssics dels textos escrits el primer segle de la nostra era.
  • Segon : també fa referència a l'hipotètic ancestre de les llengües romàniques, que es no pot estudiar directament més que per unes poques inscripcions. Aquesta llengua introduïa una gran sèrie de canvis en el llatí, i va poder ser reconstruïda gràcies a les evidències subministrades per les llengües que van derivar d'ella, les llengües vernacles romances.
  • Tercer : i amb un sentit encara més restringit, de vegades es diu "llatí vulgar" a l'hipotètic protoromanç de les llengües romances occidentals: les vernacles que es trobaven al nord i a l'oest de l'eix geogràfic la Spezia-Rímini, i en la península Ibèrica, i també a la parla romanç (molt poc testificada) al nord-oest africà i en les illes Balears. Aquest criteri proposa que l'italià sud-oriental, el romanès i el dàlmata es van desenvolupar per separat.
  • Quart : "llatí vulgar" s'usa de vegades també per referir-se a les innovacions gramaticals en textos de llatí tardà, com ara la Peregrinatio Aetheriae, text del segle IV en el qual la monja Egèria relata un viatge a Palestina i al mont Sinaí, o les obres de sant Gregori de Tours. Com que la documentació escrita en llatí vulgar és molt escassa, aquestes obres són de gran valor per als filòlegs, principalment perquè en elles de vegades apareixen "errors" que evidencien l'ús parlat del període en què el text es va escriure.

Algunes obres literàries recullen registres diferents al llatí clàssic. Per exemple, pel fet que en les comèides de Plaute i Terenci molts dels seus personatges eren esclaus, aquestes obres preserven alguns trets primerencs de llatí basilecte,[nota 1] tal com fan els homes lliures en el Satiricó de Petroni.

El llatí vulgar va anar diferenciant-se en les diferents províncies de l'Imperi Romà, sorgint així l'era moderna del francès, italià, castellà, occità, portuguès, romanès, català, etc. Òbviament, es considera que el llatí vulgar va desaparèixer quan els dialectes locals van tenir les suficients característiques diferenciadores com per constituir-se en llengües diferents, evolucionant cap a la formació de les llengües romances, quan un valor propi i singular els va ser reconegut.

El segle III sol considerar-se com a el període en què, més enllà de les declinacions, bona part del vocabulari estava canviant (per exemple,equuscavallus, etc.). No obstant això, és obvi que aquestes mutacions no van ser uniformes en tot l'imperi, així que potser les diferències més cridaneres es trobessin entre les formes diverses del llatí vulgar que es donaven a les diferents províncies (també a causa de l'adquisició de nous localismes).[7]

Extracte del Jurament

Després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, durant diversos segles el llatí vulgar va coexistir amb el llatí tardà escrit, perquè els parlants de llengües romàniques vernacles preferien escriure usant la prestigiosa gramàtica i ortografia tradicional llatina. Però, encara que això era el que intentaven, sovint el que escrivien no respectava les normes del llatí clàssic. No obstant això, en el tercer Concili de Tours el 813, es va decidir que el clergat prediqués en llengua vernacla perquè l'audiència els entengués. Aquest podria ser un moment documentat de l'evolució diacrònica del llatí, el 842, menys de trenta anys després del Concili de Tours, els Juraments d'Estrasburg, que reprodueixen un acord entre dos dels hereus de Carlemany, van ser redactats en dues llengües, una germànica que evolucionaria cap a l'alemany, i una altra romanç, que sens dubte ja no era llatí, que evolucionaria cap al francès. El jurament reprodueix un acord entre dos dels germanastres hereus de Carlemany:

« Pro Deo Amur et pro christian va poblar et nostro commun salvamento, d'ist vaig donar en avant, in QUANT Deus savir et podir em dunat, si salvarai eo Cist Meon fradre Karlo, et in aiudha et in cadhuna cosa... Per l'amor de Déu i pel poble cristià i la nostra salvació comuna, des d'aquest dia en endavant, sempre que Déu em doni saviesa i poder, defensaré el meu germà Carles i l'ajudaré en qualsevol cosa…. »

Aquest llatí tardà, possiblement de Roma, sembla reflectir aquestes adquisicions, en mostrar el canvi que s'estava produint en aquesta zona i completament identificable amb Itàlia. Llavors, els textos del dret romà, tant els de Justinià com els de l'Església Catòlica, van servir per congelar el llatí formal, unificat finalment pels copistes medievals i, des de llavors, separat del ja independent romanç vulgar. La llengua escrita va continuar existint com a llatí medieval. Els romanços vernacles van ser reconeguts com a llengües diferenciades, separades i van començar a desenvolupar normes i ortografies pròpies. Llavors, "llatí vulgar" va deixar de ser un paràmetre útil per identificar les diverses llengües romàniques.

Va ser en aquest moment quan el llatí vulgar es va convertir en un terme col·lectiu per designar un grup de dialectes derivats del llatí, amb característiques locals (no necessàriament comunes), que no constituïen una llengua, almenys en el sentit clàssic del terme. No obstant això, podria ser descrit com una cosa incipient, indefinida, que gradualment va anar cristal·litzant en les formes primerenques de cada llengua romanç, havent pres, com a el seu més remot ancestre, al llatí formal. El llatí vulgar va ser, per tant, un punt intermedi en l'evolució, no una font.

Els canvis en el sistema de sons[modifica | modifica el codi]

El sistema de sons del llatí vulgar va tenir tot un seguit de canvis que trobem després documentats en les llengües romàniques que en van derivar.

El llatí clàssic tenia 10 vocals, les cinc vocals que coneixem A,E,I,O,U breus i llargues, i 3 diftongs: AE, OE, AU. A la major part de l'Imperi Occidental, aquest sistema basat en la llargada vocàlica va evolucionar cap a un sistema de 7 vocals basat en la qualitat vocàlica:

  • Ă breu i Ā llarga van confluir en [a]
  • Ī llarga es va conservar com [i]
  • Ū llarga es va conservar com [u]
  • Ĭ breu, Ē llarga i el diftong OE van confluir en [e] tancada
  • Ŭ breu, Ō llarga i el diftong AU van confluir en [o] tancada
  • Ĕ breu i el diftong AE van confluir en e oberta [ɛ]
  • Ŏ breu va passar a o oberta [ɔ]

Al seu torn, les noves vocals obertes [e] i [o] van tendir a diftongar-se o patir altres mutacions en determinats contextos en bastantes llengües romàniques occidentals, per exemple:

  • FŎCUS («foc») va donar → feu (en francès), fuego (en castellà), fuoco (en italià), però foc (en català), fogo (en portuguès) i huèc (en gascó).
  • FĔRRUM («ferro») va donar → hierro (castellà), però fer (francès), ferro (català), ferro (portuguès).
  • CAELUM («cel») va donar → ciel (francès), cielo (castellà), però cel (català), céu (portuguès).

Entre les consonants, la palatalització va afectar els sons [k], [t], i sovint [g], davant de vocals les posteriors E,I en gairebé tots els dialectes romànics, amb l'excepció del sard que és l'únic que ha conservat el so [k] velar davant de vocals posteriors. Per exemple:

  • CAELUM > cel (català)
  • RATIŌNEM > razó (català medieval) > raó (català actual)
  • GENĔRUM gendre (català actual)

Les semivocals V [w] i I [j] es van enfortir fins a esdevenir respectivament variants de la fricativa labiodental [v] i de l'africada palatoalveolar [dʒ]. Cal tenir present que: les lletres U i J són afegits posteriors a l'alfabet llatí. Els romans feien servir les lletres V i I tant per fer de vocals com de consonants. Per exemple:

  • VĪNUM > vi (català), vin (francès), vino (castellà)
  • IANUARIUS > gener (català)

Vocalisme tònic del llatí clàssic al català[modifica | modifica el codi]

Ă, Ā > A > a[modifica | modifica el codi]

És la vocal que més s'ha conservat en català i rarament cau. Exemples: FABA > fava, CAPUT > cap, PILATĬU > palau, CAPRA > cabra, PORTAT > porta, ACREM > agre.

Hi ha poques modificacions, però hi ha alguna modificació de tipus dialectal:

  • A + R > e + r: guiterra [ɡitɛrə]
  • A + R + consonant > e + r + consonant: Isarn > Isern, Guitart > Guitert, arranca > arrenca (l'infinitiu té la vocal neutralitzada, cosa que pot dur a una vacil·lació), nàixer > néixer.

Joan Coromines, a Lleures i Converses formula un inici de regla:[8]

  • A davant a: FASCIA > faixa, CAPSA > capsa
  • A > e davant de e, u: FASCĬS > feix, TAXU > teix, NASCERE > néixer, PORTAMUS > portam (bal.) > portem (evolució analògica)

A + iod

Normalment no es deixa influir per la iod menys en alguns casos on la iod està molt propera:

Sense inflexió

  • LY > PĀ•LĔ•A > PA•LYA > palla (no afecta la vocal, però palatalitza la consonant)
  • NY > A•RA•NE•A > A•RA•NYA > aranya

Amb inflexió

  • -CT- > -YT-: FAC•TU > FAY•TU > fęyt > fet
  • -X- > -S-: AXĬU > AYSU > eix (metàtesi de la iod), BASIU > BAYSU > bes
  • Sufix –ARĬU > -AYRU > ęy(r) > ẹ(r) : FORNARĬU > FORNAYRU > forner
  • Diftong AU > AU > o [ɔ] (l'occità manté el diftong): AURU > or, FAUSTU > Fọst (coexistent amb la forma culta Faust), PAULU > Pol (coexistent amb la forma semiculta Pau), PAUPERE > pobre, RAUBA > roba
  • Diftong secundari (en llatí no existia, ja que la llei fonètica ja no era operativa): TA(B)ULA > taula, CADIT > cau, NAVE > nau
  • Iod no absorbida per la consonant: CAPIA > càpi(a), DORMIAT > dormi

Ĕ > Ę > ę [ɛ], ẹ [e] (vacil·lació dialectal)[modifica | modifica el codi]

És ẹ [e]:

  • Davant palatal lateral ll [ʎ]: SĔLLA > sella, VITĔLLU > vedell, CASTĔLLU > castell
  • Davant U llatina: MĔU(M) > meu, BRĔVE > breu, *NĔVE > neu
  • Davant de velar: SĔCAT > sega, BĔCCU > bec, DIE-MĔRCORIS > dimecres, GRAĔCU > grec
  • Davant de labial: LĔVAT > lleva, LĔPŎRE > llebre, FĔBRE > febre, VĔSPĔRU > vespre
  • Davant de s [s]: PRĔSSA > pressa, ĔST > és, DE-EXPRĔSSU > després
  • Davant de r [ɾ] o tr [tɾ]: ĔRAT > era, MŬ•LI•ĔR•E > MO•LYE•RE > muller, PĔTRU > Pere, PĔTRA > pedra
  • Davant nasal + consonant: SĔMPER > sempre, CĔNTU > cent, DECĔMBER > desembre, TĔMPUS > temps, VĔNTU > vent
  • Davant n [n] + vocal: GĔNUS > gens, VĔNIS > véns, TĔNET > té, BĔNE > bé
  • Davant grups consonàntics d'oclusives: MĔD(I)CU > metge, HERĔTICU > heretge

És ę [ɛ] davant:

  • Davant l [l]: GĔLAT > gela, CÆLU > cel, PĔLĂGU > pèlec
  • Davant de rr [r]: TĔRRA > terra
  • Davant u d'origen consonàntic: DĔCE > deu, PĔDE > peu, SĔDE > seu, PRĔTĬU > preu, DĔ(CĬ)MU > deume > delme
  • Davant r + consonant no labial: OPĔRTU > obert, PĔRDERE > perdre
  • Davant grup N’R: DIE-VĔNĔRIS > divenres > divendres, TĔNĔRU > tener > tendre, GĔNĔRU > genre > gendre

SĔPTE > set (7) té una evolució anòmala perquè hauria de ser tancada.

Vacil·lacions dialectals:

  • Davant t / pt: SĔPTE > set, NĔPTU > nęt (oriental), nẹt (occidental), nət (balear)
  • Davant r + bilabial: HĔRBA > hęrba (Pallars), SĔRPE > sęrp (Pallars)
  • Davant dr: PĔTRA > pędra (Pallars i llocs del País Valencià)
  • Davant s + consonant: FĔSTA > fęsta (Pallarès), FINĔSTRA > finęstra (Pallarès), VĔSPA > vęspa (Pallarès), NĔB(U)LA > neula (Pallarès i altres llocs del català occidental)

Ĕ > Ę + iod > i

PĔCTUS > PĘYTUS > pits, DELĔCTU > DELĘYTU > delit, FĔRĬA > FĘYRA > fira, ĔXIT > ĘYSIT > ix, SĔX > SĘYS > sis, CATHĔDRA > CADĘYRA > cadira, MĔDĬU > MĘDYU > mig, DĔ(D)I > DĘY > di

Hi ha diferents teories sobre aquesta evolució. L'occità diftonga, però la diftongació occitana és tardana (s. XII-XIII), mentre que l'evolució catalana ja apareix als primers documents catalans mig en llatí (s. IX-X).

Ē, Ĭ, Œ > Ẹ > ə [ə](balear ) > ẹ [e](occidental, alguerès, rossellonès i zones de Girona) > ę [ɛ](oriental)[modifica | modifica el codi]

ə balear: Només les zones que tenen la neutra tònica: Mallorca (excepte: Binissalem, Lloseta i Alaró), la part occidental de Menorca i la part oriental d'Eivissa. La resta fan una ę com el català central.

ẹ alguerès: per influència del sard

ẹ rossellonès: han igualat la ę i ẹ

ẹ gironí: algunes zones del nord de la província de Girona

PLĒNU > plę (oriental), plə (balear), plẹ (occidental i alguerès – -, rossellonès –- i algunes zones del nord de Girona) DĒBĬTU > dęute (oriental), dəute (balear), dẹute (occidental) BĬBĒRE > bęure (oriental), bəure (balear), bẹure (occidental) PARĒTE > paręt (oriental), pəret (balear), parẹt (occidental) INVĬDĬA > envęja (oriental), envəja (balear), envẹja (occidental) TRĒS > tręs (oriental), trəs (balear), trẹs (occidental)

Hi ha hagut vacil·lació amb l'evolució de ə, i a vegades es troben textos (Vides de sants rosselloneses) que posen a en lloc de e.

Les formes cultes o sàvies tenen tendència a pronunciar-se en ẹ [e]:

  • Després del so [ʒ]: GĬBBU > gep
  • Seguida de iod [j]: RĒGE > rẹi, ręi (a Girona), LĒGE > llẹi, llęi (a Girona)
  • Seguida de n + palatal o velar: DIE-DOMĬNĬCUS > diumenge
  • Entre palatals: LĬGMA > llenya, SKĬLLA > esquella, PĬSCE > peix, MAMĬLLA > mamella

Excepcions:

  • Amb r/l + consonant > ę (oriental i occidental) i ə (balear): VIRĬDU > vęrd, vərd, VĒLU > vęl, vəl, VĒLA > vęla, vəla, CANDĒLA > candęla, candəla, PĬLU > pèl, pəl, TĒLA > tęla, təla, VĬRGĬNE > vęrge, vərge
  • ACCU-ĬSTU > aquęst (oriental), aquẹst (occidental i balear), ACCU-ĬPSU > aquęix (oriental), aquẹst (occidental i balear), ACCU-ĬLLU > aquęll (oriental), aquẹll (occidental i balear)
  • CĬN(Ĕ)RE > cenra > cęndra

Ẹ + iod

  • Sense inflexió > ę (oriental), ẹ (occidental i balear): MA•LĬ•TĬ•A > MA•LI•TYA > malesa, CON•SĬ•LĬ•U > CON•SI•LYU > consell, APĬCULA > *APEC’LA > ABEYLA > abella, CORRĬGĬA > corretja, VINDĒMĬA > VINNEMIA > verema (dissimilació m-m > r-m), STRĬCTU > *STREYTU > estret, DIRĒCTU > dreit > dret, BAPTĬDĬAT > bateja
  • Amb inflexió > i (per metafonia, acció a distància de –i): CĒ•RĔ•U > CẸ•RYU > ceri > ciri, SĒPIA > sèpia, sípia, NĒRVĬU > nervi, nirvi (balear), SENIA > sénia, sínia (balear), CŒMENTĒRĬU > cementęri (balear, terres de l'ebre), cementiri, MONASTĒRĬU > monastęri (balear), monastir, FĒCI > fiu (= vaig ser), ĬBI > hi, MĬHI > mi

Altres casos de Ẹ > i

  • Disminució de la vocal en hiat: DĬE > dia, SĬAT > sia, MĒA > mia, VĬA > via. -E(B)AT > -ia: TENE(B)AT > tenia, FA(C)E(B)AT > *FAEA > faïa > feia
  • Ẹ + nasal + grups consonàntics (quan és àtona no passa): CĬNCTA > cinta, CĬNGULLA > cingle, DE-ĬNTUS > dins, DE-ĬNTRO > dintre, SUB-ĬNDE > sonvèn > sovin (hi ha) > sovint
  • Reforçament de la distinció de les dues vocals de -ea en -ia: TĔPĬDA > tèbea > tèbia (fem.) > tebi (masc.)
  • Casos particulars (substitucions de Ē → Ī en llatí vulgar): VENĒNU > VENĪNU > verí (dissimilació n-n > r-m), RACĒMU > RACTĪMU > raïm, DĬGĬTU > dit, DĬCTU > DĪCERE > dit (verb dir), VIGĬNTI > vint

Ī > I > i[modifica | modifica el codi]

VĪVERE > viure, RĪVU > riure, VĪTA > vida, AMĪCU > amic, TRĪSTU > trist

  • Desplaçament d'accent: CO(C)ĪNA > coïna > cuina, BOVĪNA > buina (fems de bou), RE(G)ĪNA > reina, BĔNĔDĪCTU > Benet i beneït / beneit.

Ō, Ŭ > Ọ > ọ [o][modifica | modifica el codi]

LŬPU > llop, RŌBŬRE > roure, JŬVENE > jove, ŬRSU > ós, GŬTTA > gota, RATIONE > raó, TRŬNCU > tronc, LŬTU > llot, CANTIŌNE > cançó

  • Excepció: MONTE > munt (central), mọnt (Girona). No se sap si la O llatina és breu o llarga. El castellà no diftonga, per tant, podríem pensar que es tractaria de Ŏ. A l'edat mitjana s'escrivia en U, però al Renaixement es va mirar molt la llengua antiga.

Hi ha una tendència a obrir la o en síl·laba inicial en català central i occidental, però no en gironí. El rossellonès ho tanca en u: flɔr / flọr, sɔl / sọl, rɔig / rọig, hɔra / họra.

Ọ + iod > ọ (generalment sense inflexió)

PŬTEU > pou, MŬSTIU > moix, ANGŬSTĬA > angoixa, CŬSCŌLĬU > coscoll, GENŬ C(Ŭ)LU > GENOC’LU > GENOYLU > genoll, FENŬC(Ŭ)LU > fenoll, RŬBEU > ROBYU > roig, CICŌNĬA > cigonya, COTŌNĔU > COTONYU > codony, VERECŬNDĬA > vergonya, BŬXU > BOYSU > boix

Excepcions

Ọ > u

  • Davant NG (+ e, i), GN, YN: MŬNGIT > muny, JŬNGIT > juny, PŬGNU > *POYNU > puny
  • Davant GY: FŬGIO > fuig
  • Davant de nasal + consonant: JŬNCTU > junt, PŬNCTA > punta, ŬNCĬA > onza > unza, ŬNG(Ŭ)LA > ungla, JŬNCU > jonc (oriental) > junc
  • En hiat: SŬA > sua, DŬAS > dues, CŌ(D)A > coa (balear) > cua

Ọ + U d'origen consonàntic > ə (balear ), ẹ (occidental), ę (oriental)

CRŬCE > crou > creu, VŌCE > vou > veu, DŬCE > dou > deu,

Ŭ + nasal + > u

PŬNCTA > punta, JŬNCTU > junt, ŬNCTARE > untar, ŬNGULA > ungla, JŬCAT > juga

Ŏ, AU > [ɔ][modifica | modifica el codi]

MŎRTE > mort, GAUDĬU > goig, AUDIO > oig

Ū > U > u[modifica | modifica el codi]

LŪMEN > llum (fanal), LŪCEM > luu (la llum: el mot va caure i la llengua va agafar l'altre), FŪMU > fum, LŪNA > lluna, PŪLĬCE > puça

Excepcions: Ū > U > ọ [o]

PLŪMA > plọma, BRŪMA > brọma, FLŪMEN > flum > flọm, PLŪMBU > plọm; però LEGŪMEN > llegum (segurament per influència de la nasal posterior i l'absència d'una líquida davant)

Vocalisme àton del llatí clàssic al català[modifica | modifica el codi]

A > A > a (regla general)[modifica | modifica el codi]

CANTARE > cantar, APRILE > abril

Excepcions:

  • Pèrdua de a quan queda en hiat: MA(G)ĬSTER > maestre > mestre, PLA(C)ERE > plaer > pler, PA(V)ŌRE > paor > por, RAPHAELE > Rafael, Rafel
  • Pèrdua en posició inicial absoluta: ANURIA > Núria, APIERA > Piera (el parlar popular té tendència a fer-ho: vellanes a Tarragona)
  • Tancament per la iod o so palatal: BASIARE > *BAYSARE > besar, LACTUCA > *LAYTUGA > lletuga, IACTARE > JAYTARE > gitar (Terres de l'Ebre), xarop → xerop / xirop (dialectal)
  • AU > o: AUCELLU > ocell, aucell, AUDIRE > oir, LAURENTIU > Llorenç, AURICULA > orella, aurella. A vegades la O etimològica es diftonga en au dialectalment.
  • AU-O > A-O > a-o: AUGŬSTU > AGOSTO > agost, AUSCŬLTARE > *ASCOLTARE > escoltar
  • El diftong romànic es manté: CA(DĔ)RE > caure
  • Reducció de hiat A > ę [ɛ]: CA(D)ĒBAT > caïa > queia, FACEBAT > fa(h)ïa > feia

E > E > e (regla general)[modifica | modifica el codi]

LEGŪMEN > llegum, SECŪRU > segur, PĬSCARE > pescar

Excepcions:

  • Tendència a convertir la e > a: BĬLANCĬA > balança (e-a > a-a), ÆRAMEN > aram, ĬMPORTARE > emportar (amportar en occidental), teulada → taulada (occidental), ferrer → farrer (occidental), terra → Tarrós (occidental), Miquel → Micalet (valencià).
  • Tendència a tancar la e > i: CÆMENTU > ciment, CERASIA > cirera, CĬBARE > * CIBATA > civada, CĬCONIA > cigonya (Coromines creu que aquest tancament és per influència de la velar, Lleures, p. 195-197). El lleidatà té tendència a tancar després de s: senyor → sinyor, venir → vinir.
  • Amb hiat: CREATURA > criatura, CREATA > criada
  • Seguida de nasal + consonant: ĬNFLARE > inflar, CING(U)LARE > senglar → singlar (lleidatà)
  • Assimilació i dissimilació: TENENTE > tinent, FENESTRA > finestra
  • Tendència a tanca la e > o (sobretot amb la nasal bilabial): REMANERE > romandre, IMPLIRE > omplir
  • Assimilació e-o > o-o (sobretot en central): RESTUCULU > restoll > rostoll, GENUCULU > genoll → jonoll (central), ginoll (occidental), FENUCULU > fenoll (valencià), fonoll (oriental i occidental), RENIONE > renyó (valencià i occità) > ronyó (oriental), ROTUNDU > *RETỌNDO > redó (occidental) > rodó (oriental)

Notes[modifica | modifica el codi]

  1. Es dóna el nom de basilecte a la fase baixa d'una llengua natural necessàriament parlada (però no necessàriament escrita), respecte d'una manera consolidada d'aquesta parla amb una ortodòxia gramatical, que és l'acrolecte.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Alcover, Antoni Maria. La pronúncia llatina entre catalans: estudis fonològics. L'Abadia de Montserrat, 2004. 
  • Bastardas, Joan. Lallengua catalana mil anys enrere. Curial, 1995. 
  • Borrell i Vidal, Esperanza. Llatí, llengua i cultura. UOC, 1997. 
  • Coromines, Joan. Lleures i converses d'un filòleg. Club Editor, 1976. 
  • Ferrando i Francès, Antoni; Nicolás Amorós, Miquel. Història de la llengua catalana. UOC, 2011. 
  • Martínez Gázquez, José; Puigvert Planagumà, Gemma. De la fi de l'Antiguitat a l'albada del Renaixement (segles VI-XIII). UOC, 1998. 
  • Miquel i Vergés, Josep Maria. Els primers romàntics dels països de llengua catalana. Leteradura, 1979. 
  • Nadal, Josep Maria; Prats, Modest. Història de la llengua catalana: dels orígens al segle XV. Edicions 62, 1982.