Mestre dels oficis
| |||||
| Organització social: | |||||
| |||||
| Magistratures ordinàries | |||||
| |||||
| Magistratures extraordinàries | |||||
|
| |||||
| Càrrecs i honors | |||||
| |||||
El mestre dels oficis[1] (magister officiorum) fou un oficial d'alt rang de la cort imperial romana que tenia el control i vigilància de totes les audiències amb l'emperador i també incloïa a la seva jurisdicció els funcionaris civils i militars.[2][3] Salvant molt les distàncies, era comparable amb el càrrec de Ministre de l'Interior.
Durant el Baix Imperi[modifica]
El càrrec va ser creat per Constantí I el Gran cap a l'any 320, i el va situar en una posició clau dins del consell de l'emperador i com a cap de les tasques administratives. Substituïa les funcions del prefecte del pretori com a comandant de la nova guàrdia imperial, l'Escola palatina, i al capdavant de les fàbriques d'armes. El Mestre dels oficis controlava l'administració imperial a través d'un cos d'agents in rebus, encarregats de la correspondència i les ordres oficials, i que supervisaven les províncies, investigant els governants locals, fins al punt que se'ls anomenava curiosi (curiosos). Una altra de les seves funcions era rebre els ambaixadors i també supervisar les recepcions i cerimònies oficials a la cort. Tenia autoritat per imposar disciplina al personal del cubiculum, les persones al servei de l'emperador.
Pere Patrici el Mestre, que va ocupar el càrrec amb Justinià I durant vint-i-sis anys (539-565), va escriure una història sobre les funcions i el desenvolupament d'aquest càrrec des del temps de Constantí fina a la seva època, de la que se'n conserva un extracte a De ceremoniis el llibre recopilat per Constantí VII. El càrrec es va mantenir després de la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident, a Itàlia on Teodoric el Gran va conservar els títols, nomenant per exemple, a Cassiodor, magister militum del 523 al 527.[4]
A l'Imperi Romà d'Orient[modifica]
El càrrec va seguir existint a l'Imperi Romà d'Orient amb una funció burocràtica, però va perdre la majoria dels seus poders administratius a finals del segle vii o viii, que van passar principalment als logotetes del Dromos, i es va convertir en una dignitat, la de magistros (μάγιστρος, en femení magistrissa μαγίστρισσα). El títol es va mantenir almenys fins al regnat de Lleó VI el Filòsof (r. 886-912), ja que el seu padrastre, Estilià Zaützes, és anomenat "mestre dels oficis divins" (μάγιστρος τῶν θείων ὀφφικίων).[5]
Fins a Miquel III l'Embriac (r. 842-867), sembla que només hi havia dos Mestres dels oficis, el més important dels quals s'anomenava prototomagistros (πρωτομάγιστρος, "primer magistrat"), i era un dels principals ministres de l'imperi, sense cap atribució específica i president del Senat. Tanmateix, a partir de Miquel III, el títol es va conferir a diverses persones, convertint-se en realitat en una dignitat àulica, la més alta de la jerarquia de la cort fins a la introducció del Proedre a mitjan segle x.[6] El Kletorológion de Filoteu (899) suggereix un màxim de dotze Mestres, però sota Nicèfor II (r. 963-969), l'historiador i bisbe Liutprand de Cremona informa de la presència de vint-i-quatre persones que ocupaven aquest càrrec. El títol va anar perdent cada cop més importància. Al final dels segles x i xi, sovint es combinava amb el de Vestes. Probablement va desaparèixer a mitjans del segle xii.[7]
Referències[modifica]
- ↑ De Libera, A. La filosofia medieval (en anglès). Universitat de València, 2007, p. 207. ISBN 978-84-370-6559-5.
- ↑ Derecho: revista de legislación, jurisprudencia y tribunales. Imprenta Sociedad Literaria y Tipografica, 1844, p. 403–.
- ↑ Christopher KELLY; Christopher Kelly RULING THE LATER ROMAN EMPIRE P. Harvard University Press, 30 juny 2009, p. 208–. ISBN 978-0-674-03945-2.
- ↑ Musset, Lucien. Les invasions: les vagues germaniques. Paris: P.U.F., 1994, p. 96-97. ISBN 9782130467151.
- ↑ Tougher, Shaun. The reign of Leo VI : (886-912): politics and people. Leiden: Brill, 1997, p. 99. ISBN 9789004108110.
- ↑ Bury, J.B.. The imperial administrative system in the ninth century: with a revised text of the Kletorologion of Philotheos. Londres: Pub. for the British academy by H. Frowde, 1911, p. 29-33.
- ↑ Kajdan, Aleksandr P. (ed.). The Oxford Dictionary of Byzantium. Nova York; Oxford: Oxford University Press, 1991, p. 1267, 2162. ISBN 9780195046526.
