Guerres càntabres

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Battle icon gladii.svgGuerres càntabres
Astur-Cantabrian-Wars.png
Data 29 aC a 19 aC
Localitat Cantàbria, a la província Tarraconense
Resultat Decisiva victòria romana
Localització dels tribus càntabres

Bàndols
Imperi romà Càntabres
Àsturs
Comandants en cap
Octavi August
Marc Vipsani Agripa
Corocotta
Gausón
Forces
Legió I Germanica
Legió II Augusta
Legió IV Macedonica

Les guerres càntabres van tenir lloc en temps d'Octavi August a Cantàbria, a la província Tarraconense, entre el 29 aC i el 19 aC.[1]

L'Imperi romà desitjava conquistar la Cornisa Cantàbrica, on existien mines de les quals n'interessava l'explotació, però els càntabres van defensar tenaçment la seva independència.

Els càntabres eren ferotges muntanyencs i bevedors de sang de cavall. El poble dels càntabres, al qual segurament estaven units les tribus dels vàrduls, caristis i autrígons, els seus pròxims parents i veïns geogràfics, va ser sempre hostil als romans. És en discussió si el seu idioma càntabre era preindoeuropeu o si tenia una forta influència cèltica. Eren un poble de gent rude, que suportaven tota mena de privacions i penalitats, i eren especialment bel·licosos fins al punt que, quan per ser massa ancians ja no podien combatre, se suïcidaven llançant-se des d'un precipici.

El 26 aC, Octavi August va estar a la zona, i amb la cooperació del seu amic Marc Vipsani Agripa (que va dirigir la flota que va operar a la costa cantàbrica) i la Legió I Germanica, la Legió II Augusta i la Legió IV Macedonica, va aconseguir sotmetre els càntabres el 25 aC. Va tornar després a Roma, després de la qual cosa els càntabres es van rebel·lar de nou (24 aC) i foren de nou vençuts; el 22 aC van tornar a aixecar-se en armes, i de nou el poder militar de Roma es va imposar en vèncer els darrers resistents en el Setge de Castro Medulio;[2]¡ el 20 aC es van revoltar per última vegada: Agripa els va combatre i va posar fi a la rebel·lió a sang i foc.

Milers de presoners van ser condemnats a ser crucificats (els càntabres entonaven càntics guerrers fins que morien) i altres van ser venuts com a esclaus (però la majoria es van suïcidar). El 19 aC tota la zona de Cantàbria va quedar sotmesa a Roma i pacificada.

Després de la submissió dels càntabres, i excepte una petita rebel·lió dels àsturs en temps de Neró i alguns altres incidents menors, res va tornar a torbar la pau de la província Tarraconense en tots els segles I i II.

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (castellà) José María Solana Sáinz, La pacificación de los pueblos del norte de Hispania
  2. Vicetto, Benito. Historia de Galicia (en castellà). Nicasio Taxonera, 1866, p. vol.2, p.76. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Guerres càntabres Modifica l'enllaç a Wikidata