Dominat
El Dominat és com es coneix a la segona fase de govern de l'Imperi Romà, després del Principat. La historiografia considera que va durar des del mandat de l'emperador Dioclecià (284) fins a la desaparició de facto de l'Imperi Romà d'Occident (476), per tant representà la forma de govern característica del Baix Imperi Romà.
Etimologia
[modifica]El terme prové del llatí dominus, traduït com a senyor (amo respecte de l'esclau). És en aquesta època quan apareixen per primera vegada a les monedes i en els títols imperials les paraules Dominus noster, "el nostre amo/senyor".
Crisi del segle III
[modifica]L'Imperi va patir múltiples crisis greus durant el segle III. El naixent Imperi Sassànida va infligir tres aclaparadores derrotes als exèrcits de camp romans i va romandre una amenaça potent durant segles.[1] Altres desastres van ser les repetides guerres civils, les invasions dels bàrbars i una mortalitat massiva provocada per la pesta de Cebrià. L'any 268, l'imperi s'havia dividit en tres estats competidors: l'Imperi de les Gàl·lies a les Gàl·lies, Hispània i Britànnia,[2] l'Imperi de Palmira a les províncies romanes de Síria-Palestina, Egipte i zones del sud-est de l'Àsia Menor; i, entre ells dos, l'Imperi Romà centrat a Itàlia. Durant els vuit anys següents, el desordre s'accentuà amb els trenta tirans, emperadors nomenats a les províncies que regnaven alhora. L'any 271, Roma va abandonar la província de Dàcia al nord del Danubi deixant-la als gots.[3] La frontera entre el Rin i el Danubi va patir amenaces efectives per grans grups de bàrbars que havien desenvolupat una agricultura millorada i augmentat les seves poblacions.[4]
El Dominat
[modifica]L'Imperi va sobreviure a la Crisi del segle iii dirigint la seva economia a la defensa a canvi d'establir el Dominat, un estat més centralitzat i burocràtic, un govern autocràtic que va començar després de l'any 285, quan Dioclecià va portar a terme les seves reformes administratives. L'emperador va canviar els vestits que portava, adoptant vestimentes orientals, va realitzar una reforma monetària i va crear una eficient burocràcia civil imperial. També va fer una reforma de l'exèrcit i diverses reformes religioses, entre d'altres va autoritzar la persecució dels cristians.[5]
Gal·liè va posar en marxa diverses reformes a l'exèrcit per fer front als perills més urgents retirant els senadors del comandament de les legions, que va confiar als cavallers, generalment eren homes experimentats.[6] La forma tradicional de combatre no s'adaptava bé a la forma de lluitar dels gots i, en conseqüència també va canviar la forma de combatre, donant un lloc preeminent a la cavalleria aconseguint un exèrcit més movible i ràpid de desplaçar.[7] La pesta de Cebrià estava causant molts morts a tot Europa i Gal·liè es va veure obligat a reclutar mercenaris bàrbars com a vexillatio, un cos a banda de la tropa habitual, i al seu cap va situar un magister equitum. L'increment en la despesa militar i les guerres civils causades per una la successió inestable, van provocar un augment dels impostos en detriment de la indústria.[8]
Referències
[modifica]- ↑ Heather, 2006, p. 67.
- ↑ Urban, Ralf. Gallia Rebellis (en alemany). Franz Steiner Verlag, 1999, p.88. ISBN 3515073833.
- ↑ Grumeza, Ion. Dacia: Land of Transylvania, Cornerstone of Ancient Eastern Europe (en anglès). University Press of America, 2009, p. 216. ISBN 076184466X.
- ↑ Heather, 2006, p. 123.
- ↑ Jones, A.H.M. The Later Roman Empire: vol. I. Baltimore, Md.: Johns Hopkins Univ. Pres, 1990, p. 371-372. ISBN 9780801833533.
- ↑ Letki, Piotr. The cavalry of Diocletian. Origin, organization, tactics, and weapons (en anglès). Wydawnictwo Napoleon V, 2012, p. 52-53. ISBN 978-83-61324-93-5.
- ↑ Dixon, Karen R.; Southern, Pat. The Roman Cavalry: From the First To the Third Century (en anglès). Londres: Batsford, 1992, p. 27-28. ISBN 0-7134-6396-1.
- ↑ Grant, Michael. The World of Rome (en anglès). Cleveland, Ohio: The World Publishing Co., 1960, p. 85–86 (World histories of civilization, vol.2).
