Baix Imperi

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Baix Imperi Romà)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Baix imperi d'Egipte».

El Baix Imperi correspon, per contraposició amb l'Alt Imperi, el darrer període en què la historiografia sol dividir la història de l'Imperi Romà comprenent des de la crisi del segle III fins a la Caiguda de Roma i inclús estenent-lo fins a les invasions àrabs del segle VII dels estats germànics derivats durant l'antiguitat tardana després de l'esfondrament formal de l'Imperi, en el benentès que en general les estructures socials i econòmiques d'aquests estats eren pràcticament calcs més o menys adaptades de les que tenia l'Imperi.

L'expressió «Baix Imperi» fou encunyada per l'historiador francès Charles Le Beau (1701-1778), autor d'una Histoire du Bas-Empire, en vint-i-vuit volums, que va publicar-se entre 1752 i 1817. En principi, l'ús de l'adjectiu Baix no havia de tenir cap connotació negativa, sinó que servia, únicament, per a indicar que es tractava del període més proper a l'època actual, és a dir, del més recent; tanmateix, aviat va arrelar la idea de veure el Baix Imperi com un moment de decadència; per això, les rehabilitacions d'aquesta època han dut a proposar altres noms com ara Imperi tardà o, fins i tot, antiguitat tardana; malgrat tot, Baix Imperi continua sent un terme usat, fins i tot pels que rebutgen veure-hi un moment de declivi, contraposat a l'esplendor clàssica de l'Alt Imperi.

D'altra banda, no hi ha unanimitat en la identificació del moment exacte en què començaria el Baix Imperi i, doncs, hauria arribat a la seva fi l'Alt Imperi. Les dates que es proposen com a inici del Baix Imperi són les següents:

  • La mort de l'emperador Marc Aureli (180), amb la qual cosa el regnat de Còmmode (180-192) correspondria al Baix Imperi; d'aquesta manera, s'indica que les transformacions que marquen el pas d'un període a l'altre van començar a donar-se en temps de Marc Aureli.
  • L'any 193, en què va començar el regnat de la dinastia Severa.
  • L'any 235, quan acaba el regnat de la dinastia Severa i comença l'anarquia militar, un dels fets característics de la crisi del segle III.
  • L'any 284, amb l'inici del regnat de Dioclecià, les reformes del qual posaren fi a la crisi del segle III reafirmant l'autoritat absoluta de l'emperador segons el model de les monarquies orientals, en contrast amb l'autoritarisme "moderat" de l'Alt Imperi, que resultà del compromís d'August amb l'antiga tradició republicana de Roma.

La fi del Baix Imperi arribà a Occident amb les invasions bàrbares del segle V i a Orient amb les pèrdues territorials i les transformacions que hi seguiren a les invasions àrabs del segle VII, en les quals s'hi veu el moment de transició cap a l'Imperi Bizantí, nom creat al segle XVI per l'humanista Hieronymus Wolf, que avui dia s'usa per designar l'Imperi romà des del segle VII fins al moment de la seva desaparició definitiva: la presa de Constantinoble pels turcs el 1453.

Els emperadors després de la crisi del segle III[modifica | modifica el codi]

L'acció política de Dioclecià (284-305) fou, en gran part, continuació de la d'alguns dels seus predecessors, com ara Aurelià (270-275) o Probe (276-282); va ser, doncs, sobre aquestes bases que, primer, Dioclecià i, després, Constantí I el Gran (306-337), posaren les bases de la monarquia absoluta del Baix Imperi.

Els tetrarques, grup escultòric de pòrfir, que es troba a la plaça de Sant Marc de Venècia després que, el 1204, els venecians saquegessin Constantinoble

.

Al cap de poc de temps d'haver arribat al poder, Dioclecià va prendre una decisió força important: reservar-se el govern de les províncies orientals i encomanar l'administració de les occidentals a un coemperador subordinat: Maximià; el 293, va arribar-se al sistema de la tetrarquia en què el govern de l'imperi corresponia a dos augusts -el d'Orient, Dioclecià, i el d'Occident, Maximià-, cadascun dels quals era auxiliat per un cèsar: el d'Orient, Galeri, i el d'Occident, Constanci Clor; s'entenia, però, que no sols els cèsars estaven subordinats als augusts sinó que, a més, Dioclecià ocupava un nivell superior al del seu homòleg occidental.[1]

Amb aquest sistema, es va aconseguir que l'imperi visqués vint anys de pau evitant les guerres civils motivades per l'aparició d'usurpadors de la corona, com també contenir els atacs dels bàrbars i assolir una important victòria sobre els perses, que permeté eixamplar el domini romà sobre Mesopotàmia.[2]

Per a afirmar el poder de l'emperador, calia divinitzar-lo; així, Dioclecià va proclamar-se encarnació de Júpiter mentre que Maximià fou definit com a encarnació d'Hèrcules; a més, per assegurar-se la fidelitat de les legions, va fer donar el títol de protector de l'imperi a Mithra, una divinitat el culte a la qual estava força estès entre els soldats.

Naturalment, aquest ús de les divinitats tradicionals havia de dur a la repressió d'aquells cultes que hi eren contraris: els maniqueus, perseguits el 297, i els cristians, contra els quals, el 303, va decretar-se una persecució.[3]

Per tal de mantenir l'estabilitat del sistema tetràrquic, Dioclecià havia concebut la idea d'abdicar per així poder controlar el mecanisme successori; així, el 305, simultàniament, van abdicar els dos augusts, els quals foren succeïts pels seus cèsars, als quals Dioclecià va obligar-los a nomenar dos nous cèsars: Maximí Daia i Sever, excloent-ne, expressament, els fills de Maximià i de Constanci Clor per evitar, d'aquesta manera, la formació de dinasties.

La dinastia constantiniana[modifica | modifica el codi]

Cap colossal de Constantí el Gran, en marbre, palau dels Conservadors, Museu Capitolí

La segona tetrarquia, amb Galeri com a august d'Orient, Constanci Clor com a august d'Occident, Maximí Daia com a cèsar d'Orient i Sever com a cèsar d'Occident, aviat va dur a una guerra civil generalitzada, causada, precisament, per les ambicions polítiques de Maxenci, fill de Maximià, i de Constantí, fill de Constanci Clor; després d'haver arribat a haver-hi set augusts en guerra l'un contra l'altre, el 313, l'imperi estava en mans de dos emperadors: Licini i Constantí; Licini va ser derrotat el 316, però, s'arribà a un compromís establint un nou govern conjunt amb dos augusts -Licini i Constantí-, i tres cèsars, els quals, però, eren fills dels augusts, amb la qual cosa es va instaurar el sistema hereditari que Dioclecià havia volgut evitar. Aviat, els dos augusts van enfrontar-se per la qüestió religiosa; Constantí era favorable al cristianisme, mentre que Licini, tot i no estar disposat a reprendre les persecucions, es mantenia fidel al paganisme; així, va arribar-se a una nova guerra civil, finalitzada el 324, després de la qual Constantí quedà com a únic emperador.

Un cop eliminat Licini, Constantí va prendre la decisió de refundar l'antiga ciutat de Bizanci, situada a l'estret del Bòsfor, per convertir-la en la nova capital de l'Imperi, i així va ser com Bizanci va convertir-se en Constantinoble, inaugurada, solemnement, el 330.

La mort de Constantí (337) va donar origen a una nova guerra civil entre els seus fills, que va resoldre's el 340 a favor de Constanci II (337-361); el 360, el cèsar d'Occident Julià va rebel·lar-se contra el seu cosí, Constanci II; la mort de l'emperador va evitar, però, l'esclat d'una nova guerra civil, i Julià regnà com a emperador fins a la seva mort, el 363.

Les dinasties valentiniana i teodosiana[modifica | modifica el codi]

Sòlid d'or, vers 377, Trèveris.
Anvers: efígie de l'emperador Valent. Revers: Valent i Valentinià I al tron, sostenint el símbol del món

Julià (361-363) va ser l'últim emperador de la dinastia constantiniana; després de l'efímer regnat de Jovià (363-364), Valentinià I fou emperador d'Occident (364-375) i el seu germà Valent va ser-ho d'Orient (364-378). Valentinià I va haver de defensar les fronteres del Rin contra els alamans i les del Danubi contra els quades i els sàrmates,[4] mentre que Valent va haver d'enfrontar-se als gots i als perses. A la mort de Valentinià I, el poder a Occident va passar als seus fills Gracià (375-383) i Valentinià II (375-392), mentre que després que Valent hagués mort en la Batalla d'Adrianòpolis (378) lluitant contra els visigots, Gracià va designar com a nou emperador d'Orient Teodosi. Gracià va morir assassinat pels partidaris del general Magne Màxim que, el 383, es proclamà emperador; ara bé, la intervenció militar de Teodosi va servir per a eliminar l'usurpador, executat el 388, i restituir el govern d'Occident a Valentinià II, que, tal com ho disposà l'emperador d'Orient, quedà sota la protecció del cabdill franc Arbogast, el qual, però, el 392, va fer assassinar Valentinià II i proclamà emperador Eugeni. Així, va començar una nova guerra civil en què Teodosi va derrotar els exèrcits d'Eugeni.


Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Michel Christol et Daniel Nony, Des Origines de Rome aux invasions barbares, Hachette, 1974, p. 206
  2. Paul Petit et Yann Le Bohec, « L’Antiquité tardive », Encyclopædia universalis, DVD 2007.
  3. Petit, Histoire générale de l’Empire romain, Seuil, 1974, p. 554-556
  4. Ammià Marcel·lí, Res gestæ, 28, 2; 28, 5; 29, 4; 29, 6 et 30, 3.

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • L'Histoire du Bas-Empire a été écrite par Charles Le Beau et Hubert-Pascal Ameilhon, Paris, 1757, 29 volumes, in-12.
  • Rome, Grandeur et Déclin de la République, de Marcel Le Glay, 1990, Ed. Perrin.