Aqüeducte

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Aqüeducte coclear».
Aqüeducte romà prop de Tarragona, anomenat pont de les Ferreres o del Diable: 217 metres de llarg i 27 d'alçada, format per 11 arcades inferiors i 25 al pis superior[1]
Aqüeducte del Mühlenkanal damunt del Krummes Wasser a Einbeck

L'aqüeducte romà era un conducte artificial que permetia transportar l'aigua en gran quantitat des de la seva font fins a la ciutat a través de recs de superfície, galeries subterrànies, i ponts d'arcs aeris.[1] De tota manera, el terme s'aplica sobretot a aquests últims.[2] Els aqüeductes aprofiten la inclinació suau del terreny per tal que l'aigua simplement flueixi en el sentit desitjat.[1] Al principi de tot, un dic emmagatzemava l'aigua i en regulava el cabal. Quan l'aigua arribava a la ciutat anava a parar al castella aquarum des d'on es distribuïa en totes direccions a través de canalons. Els primers a rebre-la eren les fonts públiques i les termes, i quan les necessitats d'aquestes estaven cobertes la resta del cabal emmagatzemat (aqua caduca) també es distribuïa entre particulars.[1]

Pel que fa a l'estil arquitectònic dels ponts és sempre molt semblant: a sota, uns pilars que sobresurten de terra i a partir d'aquí es van succeint nivells o pisos, cadascun dels quals està format per arcs semicirculars successius. A la part superior, s'hi troba el canal per on circula l'aigua i, de vegades, al nivell de sota es permetia un camí per al pas de persones (viaducte), tot i que això no és tan habitual.

L'aqüeducte de Segòvia vist des de la base

Aqüeductes conservats[modifica | modifica el codi]

Els ponts d'aqüeductes antics més coneguts a Europa són els que encara avui es mantenen, herència de l'Imperi romà. N'hi ha, per exemple, a Tarragona (Les Ferreres), Segòvia, i també per Itàlia i França. Són construccions que destaquen per la seva grandiositat i funcionalitat, ja que s'edificaven per abastir d'aigua poblacions que, pel seu gran nombre d'habitants, no en tenien prou amb les reserves locals que disposaven.

A Catalunya, encara es conserven restes menors de ponts d'aqüeducte a Barcelona, Pineda de Mar (Can Cua) i Sant Jaume dels Domenys,[1] a les Illes Balears hi ha restes com l'aqüeducte de s'Argamassa i al País Valencià s'hi poden trobar les restes de l'aqüeducte romà d'Altea o l'aqüeducte de Peña Cortada. A més, es construïren aqüeductes a nivell local, com l'aqüeducte d'en Caixa, de Palafrugell.[3]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 Diccionari d'Història de Catalunya; p. 51; ed. 62; Barcelona; 1998; ISBN 84-297-3521-6
  2. «aqüeducte». Diccionari de la llengua catalana de l'IEC. Institut d'Estudis Catalans.
  3. Arbat i Robles, Núria; Granés i Cortey, Josep Oriol. Palafrugell i l'aigua. Quaderns de Palafrugell 24, 2015, p. Ajuntament de Palafrugell i Diputació de Girona.