Casa romana

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «domus (heràldica)».
Planta i alçat d'una domus itàlica

La casa romana (en llatí domus) fou l'habitacle típic de l'antiga Roma, ben conegut gràcies a l'anomenada Casa del Menandre (pel nom d'un fresc del poeta Menandre trobada a les seves ruïnes), que es considerava el tipus de casa urbana habitual durant la República i l'Imperi, a diferència de les vil·les, habitatges situats fora de les muralles de la ciutat (vil·la suburbana), o al mig del camp, on disposaven d'espais annexos per a les feines agrícoles (vil·la rústica).

De tota manera, la seva mida i els luxes varien molt segons les possibilitats de cada família, com es pot observar a Pompeia, on gairebé totes les cases pertanyen a aquesta tipologia, ja que es tractava d'una ciutat residencial dels patricis, la gent benestant de Roma. Les classes pobres (la plebs) vivien en cases de pisos anomenades insulae.

Estructura de la casa romana[modifica | modifica el codi]

Planta i alçat d'una domus típica de Pompeia

La domus constava d'un sol pis, o dos com a màxim. Tenia la planta rectangular i estava aïllada de l'exterior per parets uniformes, amb poques finestres. La claror entrava pel centre, a través de l'atri, o pel peristil. La casa itàlica primitiva es dividia en aquestes parts:

  • L'entrada principal solia constar d'un vestíbul (vestibulum) en forma d'un petit espai arrecerat anterior a la porta (ostium o foris), la qual donava a un corredor anomenat fauces.
  • L'atri (atrium) era la primera cambra que es trobava. Era el centre de la casa primitiva i de la vida familiar. Era un gran espai cobert per un sostre llevat d'una gran obertura (compluvium) al mig que donava claror i ventilació i deixava caure l'aigua de la pluja a l'impluvium, una bassa rectangular que la recollia i des de la qual passava a una cisterna soterrània. Un petit pou al costat permetia treure'n l'aigua. Originàriament és on hi havia la llar (focus), on es cuinava i menjava, però a les cases de Pompeia ja no és possible trobar-hi la llar. En canvi sí que sol haver-hi una tauleta de marbre, una capelleta consagrada als lars (el larari o lararium) i la caixa de cabals. Dues ales (alae) a banda i banda de l'atri n'ampliaven l'espai.
  • El tablinum estava situat al darrere de l'atri, separat per una cortina o un reixat de fusta. Era el despatx del pater familias, on rebia les visites i guardava l'arxiu familiar.
  • Els cubicula o dormitoris estaven situats als costats de l'atri.
  • Les habitacions que flanquejaven l'entrada podien estar obertes a l'interior –com a cambra per al porter, dormitoris o menjadors– o bé donar a l'exterior. En aquest cas el propietari de la casa les llogava com a botigues (tabernae).
  • Moltes cases tenien un jardí (hortus) al llarg de la paret posterior.
  • Al fons de l'edificació hi solia haver una quadra amb una pila, on es guardaven els carruatges i les àmfores, i una habitació per al capatàs dels esclaus (el villicus) i les habitacions d'aquests. Pel que sembla, aquest tipus d'habitatge era usat per propietaris de certa importància que residien a la ciutat i tenien les terres a una distància curta. Quan els propietaris no tenien esclaus no existien les dependències destinades a aquests.

Els romans mantingueren en general certes característiques de la casa que romangueren inalterades. Les proporcions podien variar amb la mida i forma de la parcel·la a disposició del constructor, i el nombre d'habitacions afegides dependria de les possibilitats o gustos del propietari, però el nucli era sempre el mateix.

Les nostres fonts d'informació són inusualment abundants. Vitruvi, un arquitecte i enginyer de l'època de Cèsar i August, ha deixat una obra que presenta els detalls dels seus principis de construcció; els treballs de molts autors romans contenen descripcions generals de parts de cases o almenys indicacions i al·lusions que són en conjunt molt útils; i per últim, s'han descobert plantes de moltes cases a Roma i a altres llocs, i a Pompeia àdhuc s'hi han trobat les parets dempeus de moltes cases.

La primitiva casa romana es remunta a la senzilla vida dels grangers en èpoques antigues, quan tots els membres de la família vivien junts en una sola habitació gran. En aquesta sala (atrium) s'hi cuinava el menjar, es parava la taula, es realitzaven totes les tasques domèstiques i s'oferien els sacrificis als Lars; de nit, es deixava un espai per disposar-hi els llits.

La casa primitiva no tenia xemeneia, el fum sortia per un forat fet al sostre. No hi havia finestres; tota la llum natural entrava pel forat del sostre. Només hi havia una porta, la zona que estava situada davant sembla que estava reservada per al pare i la mare. En aquest lloc hi havia col·locada la llar, on la mare preparava el menjar, i tenia a prop els utensilis que emprava per filar i cosir; aquí hi havia també l'arca o bagul on el senyor guardava els objectes valuosos i on es col·locava el seu llit a l'hora de dormir.

La casa més antiga era una cabana rodona o ovalada amb el sostre en punta, com es representava a la tradicional cabana de Ròmul al Palatí. La forma circular es conservà en la forma assignada al Temple de Vesta, el culte de la qual començà a la llar d'aquestes cabanes. Les cabanes posteriors eren ovalades. Més endavant encara arribà la forma rectangular. L'aparença externa d'aquestes cabanes s'assembla a les urnes funeràries etrusques, descobertes a diversos llocs d'Itàlia.

La planta era un simple rectangle sense divisions. Es pot considerar des del punt de vista històric i arquitectònic el nucli bàsic de la casa romana. El seu propi nom (atrium), que es referia al començament a tota la casa, també es conservà; apareix als noms d'alguns edificis molt antics de Roma emprats amb fins religiosos, l'Atrium Vestae, l'Atrium Libertaris, etc. Tanmateix, més endavant atrium (atri) s'aplicà a una única cambra característica de la casa.

Un tret de la casa posterior, tan freqüentment trobat en connexió amb l' atrium fa fàcil de considerar una addició posterior, el tablinum, un ample espai davant de la porta d'entrada. L'origen del tablinum i els usos als quals es destinava, tant en èpoques més antigues com en posteriors, són encara matèria de discussió. Al començament potser només tenia una finalitat temporal, en estar construït amb taules (tabulae), i tenia una porta a l'exterior sense cap connexió amb l'atrium. En qualsevol cas, no podia haver estat llarg, fins que la paret d'enmig fou traspassada. Un cop es féu això i la seva conveniència quedà demostrada, la paret mitjana s'eliminà. Varó explicava que el tablinum era una mena de balcó o porxo, utilitzat com a menjador en l'estació calorosa.

Després l' atrium rebé la llum d'una obertura central al sostre, el compluvium, aquest nom deriva del fet que la pluja, l'aire i la llum podien entrar-hi. Just a sota s'hi excavà a terra una pila, l' impluvium, que recollia l'aigua per a un ús domèstic. Quan es necessità més espai i intimitat, la casa s'amplià amb petites habitacions que s'obrien fora de l' atrium als costats. L'atrium al final juntament amb el tablinum tenia tota l'amplada entre les parets exteriors, i els espais addicionals o forats, un a cada banda, es denominaven alae (ales). L'aspecte d'aquesta casa vista des de la porta d'entrada faria recordar el d'una església. L' atrium es corresponia amb la nau, i les dues alae amb els transseptes, mentre que la volta del tablinum s'assemblaria al presbiteri. Pel que se'n sap, la llum arribava a les cambres exteriors només a través de l' atrium. D'aquesta antiga casa trobem conservat en les seves successores tot el que hi ha al davant de la porta d'entrada, l' atrium amb les seves alae i el tablinum, l'impluvium i el compluvium.

Sembla que els grecs inspiraren la idea que adoptaren després els romans: un pati rere el tablinum, a cel obert, envoltat d'habitacions, per contenir flors, arbres i arbustos. Aquest espai obert tenia columnes al voltant i sovint una font al centre. Aquest pati rebé el nom de persitylum (peristil). Segons Vitruvi, devia ser un terç més ample que llarg, però no se'n conserven restes amb aquestes mides. L'accés al persitylum des de l'atrium podia ser a través del tablinum, tot i que aquest podia estar separat per una porta de dues fulles i per un estret passadís (andron) als costats. Era emprat pels esclaus o persones que no tinguessin el privilegi de passar pel tablinum.

Tots dos, el passadís i el tablinum, podien estar tancats del costat de l' atrium per portes. La disposició de les diferents cambres al voltant del persistylum sembla que variava segons el constructor o el propietari; no es pot oferir cap planificació concreta. Segons les possibilitats del propietari, hi havia dormitoris, menjadors, biblioteques, cambres per pintar, cuina, piles, armaris, banys privats o cambres per a esclaus. Totes aquestes habitacions miraven al peristylum, en rebien la llum i la ventilació, així com ho feien les habitacions al voltant de l' atrium. Més endavant, s'afegí un jardí darrere del peristylum.

El següent canvi es produí a les cases dels pobles i viles només, perquè estava motivat per les condicions de la vida urbana que no es donaven al camp. Tant en temps antics com en moderns els negocis s'anaven estenent des del centre de les ciutats cap a les zones residencials, i sovint era interessant per al propietari d'un habitatge adaptar-lo a les noves condicions. Aquesta adaptació era senzilla en el cas de la casa romana, gràcies a la disposició de les habitacions.

Ja s'ha comentat que les habitacions s'obrien totes cap a l'interior de la casa, que es col·locaven poques finestres a les parets exteriors i que només hi havia una porta a la part frontal. Si la casa tenia la façana cap a un carrer comercial, és evident que el propietari podia construir habitacions davant de l' atrium amb objectius comercials, sense que això afectés la intimitat de la seva casa o li restés llum.

Parts de la casa[modifica | modifica el codi]

El vestibulum[modifica | modifica el codi]

La casa de ciutat es construïa sobre la línia del carrer. A les cases més pobres la porta que s'obria a l' atrium estava al mur frontal, i estaven separades del carrer només per l'amplada del llindar. A les millors cases, la separació entre l'atrium i el carrer amb una fila de botigues donava l'oportunitat de preparar una entrada més imponent. De vegades es deixava almenys una part d'aquest espai com un pati obert, amb rajoles de gran qualitat a terra des del carrer fins a la porta d'entrada, adornat amb plantes, flors o estàtues i trofeus de guerra, si el propietari era més ric. Aquesta zona d'accés s'anomenà finalment vestibulum.

El punt important a destacar és que no es correspon en absolut amb la part de la casa d'avui dia anomenada 'vestíbul'. Els seus usos eren els següents:

  • Els clients es reunien potser abans de l'alba per ser rebuts a l'atrium i rebre del propietari la sportula.
  • Es disposava la processó nupcial.
  • Es formava l'escorta que acompanyava els nens fins al fòrum el dia que es convertia en adult.

Fins i tot a les cases més humils el mateix nom es donava a l'espai entre la porta i la zona de pas dels vianants.

L' ostium era l'entrada a la casa. Incloïa el portal i la pròpia porta, i el terme s'aplicava a tots dos, tot i que les paraules més precises per a la porta eren fores i ianua. A les cases més pobres l' ostium estava directament sobre el carrer, i no cal dir que en un origen s'obria directament a l'atrium; ço és, l'antic atrium estava separat del carrer només per la seva paret. El refinament d'èpoques posteriors motivà la introducció d'una entrada o passatge entre el vestibulum i l' atrium, i l' ostium s'obria cap a aquesta zona d'accés i a poc a poc li fou atorgant el seu nom.

La porta estava situada darrere, deixant un ample llindar (limen) que sovint tenia la paraula salve (hola) gravada en un mosaic. A vegades sobre la porta hi havia paraules de bon auguri (com nihil intret mali - 'que no entri cap mal'), per exemple, o una fórmula de protecció contra el foc. A les cases que tenien un esclau com a ostiarius o ianitor (porter), el seu lloc estava rere la porta, i de vegades hi disposava d'una habitació i tot.

Dins de l' ostium solia haver-hi un gos lligat amb cadenes o en el seu defecte la representació d'un gos en mosaic a terra o pintat a la paret. Aquest vestíbul al costat de l'atrium estava cobert per una cortina (velum). A través d'aquest passatge les persones a l' atrium podien veure els vianants passant pel carrer.

L'atrium[modifica | modifica el codi]

L' atrium (atri) era l'element bàsic de la casa romana. Els trets més característics de l' atrium eren el compluvium i l' impluvium. L'aigua recollida per l' impluvium era portada a cisternes, el forat del sostre del compluvium podia cobrir-se amb una cortina si la llum era massa intensa. Els romans finalment acabaren emprant els dos mots sense distincions; el compluvium era un element tan important a l' atrium que l' atrium podia rebre el seu nom fins i tot. Vitruvi assenyala quatre estils diferents per construir l'atri:

  • l'atrium tuscanicum (l'atri etrusc): el sostre estava format per dos parells de bigues que es creuaven en angle recte; l'espai interior es deixava obert i formava així el compluvium. És evident que aquest mètode de construcció no es podia utilitzar per a habitacions de grans dimensions.
  • l'atrium tetrastylon (l'atri tetrastil): les bigues eren sostingudes per quatre pilars o columnes.
  • l'atrium corinthium (l'atri corinti): només es distingia del tetrastil per tenir més de quatre columnes.
  • l' atrium displuviatum (l'atri de desguàs): el sostre s'inclinava cap a les parets exteriors, i l'aigua era evacuada a l'exterior mitjançant eixidius; l' impluvium només recollia l'aigua que realment queia dins des del cel.

La senzillesa i l'austeritat de la vida familiar durant els primers temps de la República conferien a la casa una sola habitació que no es mantingué en els grans palaus de finals de la República i ja a l'Imperi. En temps de Ciceró l' atrium havia deixat de ser el centre de la vida domèstica, s'havia convertit en un petit saló de gala emprat només per exhibir-lo. Possiblement les noves habitacions als costats de l' atrium foren utilitzades com a dormitoris per a una major intimitat. Quan s'adoptà el peristylum, es degué sentir la necessitat d'una zona independent per a la cuina i després d'un menjador (és molt possible que aquest pati fos en un principi una zona per cuinar a l'aire lliure). Després s'hi afegiren d'altres habitacions al peristylum, i aquestes foren convertides en dormitoris per a una intimitat encara major. Al final aquestes habitacions es necessitaren per a altres propòsits, i els dormitoris foren traslladats, aquest cop, al pis superior. No sabem quan començaren a construir-se les plantes superiors, però cal pensar que la petitesa de les parcel·les i el seu preu elevat a les ciutats forçaren a construir en vertical. Fins i tot en cases humils de Pompeia s'han trobat restes d'escales a pisos superiors.

Ja en aquest estat més avançat de la casa romana, l' atrium començà a ser decorat amb tot l'esplendor i la magnificència que el propietari es podia permetre. L'obertura del sostre es feia més gran per rebre més llum, i els pilars que el sostenien eren de marbre o fustes precioses. Entre aquestes columnes i a les parets s'hi col·locaven estàtues i altres obres d'art. L'impluvium es convertí en una pila de marbre, amb una font al centre, i sovint estava ricament treballat i ornat amb figures en relleu.

El terra era de mosaic, les parets es pintaven amb colors llampants o es decoraven amb blocs de marbre de moltes tonalitats, i els sostres es podien cobrir amb marbres, ivori o or. En aquest atrium més decorat l'amfitrió rebia els seus convidats o els clients.

Però fins i tot en aquest atrium més impressionant es podien conservar records d'èpoques passades. L'altar dedicat als lars i penats continuava de vegades prop d'on havia estat el foc de la llar, tot i que els sacrificis regulars ja se celebressin en una capella o espai especial al peristylum. Àdhuc a les cases més esplendoroses, els útils del filat es guardaven al lloc on la matrona s'havia assegut en uns temps ja remots, tal com narra Livi a la seva història de Lucrècia. Els armaris a la paret conservaven les màscares dels avantpassats, i el llit nupcial, que es col·locava a l'atrium quan els nuvis entraven a la casa, s'havia convertit en un banc col·locat a l' ostium, ja quan l' atrium no s'emprava com a dormitori.

En el camp l'antic ús de l' atrium continuà àdhuc fins als dies d'August, i els pobres mai no es pogueren permetre canviar llur forma de vida. Quant a l'ús de les habitacions que envoltaven l' atrium quan deixaren de ser dormitoris, no se sap certament, potser van servir com a sales, salons privats o habitacions per a usos diversos.

Les alae eren els dos espais rectangulars a dreta i esquerra de l' atrium. Estaven totalment obertes a l'atrium i formaven part d'ell. Allà s'hi guardaven les imagines (els busts de cera dels avantpassats), disposades en vitrines de fusta. Quan els escriptors romans o els autors moderns parlen de les imagines de l' atrium, en realitat es refereixen a les alae.

El tablinum[modifica | modifica el codi]

El seu nom podria derivar del material (tabulae, taules o taulons) amb què estava construït. Una altra possibilitat seria que hagués rebut el nom del fet que allà l'amo hi guardava els seus llibres de comptes i els documents privats. L'amo també guardava en aquesta cambra l'arca dels diners (arca), que en temps antics estava encadenada a terra. Per la seva posició dominava tota la casa, atès que només es podia accedir a les habitacions des de l' atrium o el peristylum, i el tablinum estava just entre aquestes dues parts. El senyor podia assegurar-se una privacitat total tancant les portes de dues fulles que el separaven del peristylum, el jardí privat, o corrent les cortines a l'obertura que hi havia cap a l'atrium.

D'altra banda, si el tablinum es deixava obert, el convidat que entrava per l'ostium podia veure d'una ullada totes les parts públiques i semipúbliques de la casa. Fins i tot quan el tablinum estava tancat, hi havia un accés lliure des de la part davantera de la casa cap a la posterior a través d'un passadís curt al costat que conduïa al peristylum.

El peristylum[modifica | modifica el codi]

En un principi fou copiat dels grecs, que l'empraven més aviat com a jardí o hort, i malgrat el gran conservadorisme dels romans, al final es convertí en la part més important de la casa, desplaçant l'atrium a un ús més restringit.

El peristylum era una zona espaiosa oberta al cel, envoltada d'habitacions, totes amb portes i finestres amb reixes. Totes aquestes habitacions tenien un pòrtic cobert pel costat que quedava al pati. Aquests porxos, que formaven una columnata ininterrompuda pels quatre costats, eren pròpiament el peristylum, tot i que el nom arribà a aplicar-se a tota la secció, incloent el pati, la columnata i les habitacions adjacents.

El apti estava molt més obert al sol que l'atrium, i s'hi plantaven més tipus de flors i fins i tot arbres. Solia tenir l'aparença d'un jardí, decorat sovint amb estàtues o fonts.

Elements de construcció[modifica | modifica el codi]

Les parets[modifica | modifica el codi]

El material emprat per a les parets (parietes) varià amb el temps, el lloc i el cost del transport. El primer material utilitzat a Itàlia era la pedra i els maons sense coure (lateres crudi), com a gairebé tot arreu, mentre que la fusta només s'emprava en estructures temporals, com l'afegit d'on es desenvolupà potser el tablinum.

Des de temps antics a les cases privades i a totes les èpoques als edificis públics s'hi aixecaven parets de pedra polida (opus quadratum), justament com en temps moderns. En ésser el travertí una pedra volcànica fàcil d'aconseguir al Laci, apagada i poc atractiva pel seu color, sobre la paret s'estenia per decorar-la un vistós recobriment d'estuc de marbre que conferia un acabat més blanc i llampant.

Per a cases menys luxoses, no per a edificis públics, es féu un ús abundant de maons assecats al sol (la tova), fins a començaments del segle I aC. També aquestes parets es cobrien amb estuc, per decoració i per protegir-les de la intempèrie.

En època clàssica aparegué un material nou, millor que el maó o la pedra, més barat, més durable, més fàcil de treballar i de transportar, emprat gairebé en exclusiva per a cases privades, i a nivell general, per a edificis públics. Les parets construïdes a la nova manera (opus caementicium) s'aixecaven amb variants de ciment. Els materials d'aquest ciment depenia del lloc. A Roma s'emprava fang i cendres volcàniques amb pedres com a mínim de la mida d'un puny. De vegades, en comptes de pedra s'utilitzaven fragments de maons i sorra. Com més dura era la pedra, millor quedava el ciment, el millor ciment s'elaborava amb restes de lava, el material amb què generalment es pavimentaven les carreteres. El mètode dels romans per aixecar les parets de ciment és el mateix que el que es continua aplicant avui dia. Primer, a intervals d'un metre a ambdós costats de la futura paret s'hi fixaven unes posts verticals de 13-15 centímetres de grossor i 3-4 metres d'alçada. Fora d'aquests, es clavaven horitzontalment taules de 25-30 centímetres d'amplada. A l'espai intermedi s'hi vessava el ciment semilíquid, que rebia la forma de les posts i els taulons. Quan el ciment s'havia endurit, es retirava l'armadura. Es repetia el procés per aixecar la paret els metres desitjats. El grossor de les parets podia ser des de 18 centímetres d'una casa normal fins als cinc metres dels murs del Panteó.

Tot i que les parets eren impermeables per al mal temps, solien ser recobertes amb pedra o amb maons cuits al forn (lateres cocti). La pedra emprada solia ser el travertí tou, que no estava tan ben adaptada per resistir l'aire lliure com el ciment.

Terres i sostres[modifica | modifica el codi]

A les cases més modestes el terra (solum) de la planta baixa es formava suavitzant la terra entre les parets, cobrint-la amb una capa gruixuda de trossos de pedra, maons, teules i tests i aplanant-la amb un objecte pesat (fistuca). Aquest terra es denominava pavimentum, però la paraula gradualment s'emprà per a tota mena de terres.

A cases més luxoses el terra es feia amb peces de pedra que s'ajustaven les unes amb les altres. Solien tenir terres de ciment. El terra dels pisos superiors sovint es feia amb fusta, però també es podia fer servir el ciment, vessat sobre una base temporal de fusta. Aquest terra era molt pesat i requeria sòlides parets per suportar-lo: s'han conservat terres de 45 centímetres de grossor i 6 metres de llargària. Un terra d'aquesta mena formava un sostre perfecte per al pis inferior, que només necessitava un acabat d'estuc. D'altres sostres es feien com en l'actualitat: es clavaven llistons sobre les bigues i es recobrien amb morter i estuc.

Els teulats[modifica | modifica el codi]

La construcció dels teulats (tecta) es diferenciava molt poc del mètode modern. Els teulats variaven tant com els actuals en forma: alguns eren plans, d'altres a dues aigües, d'altres baixaven en quatre vessants. En els temps més antics es cobria amb una capa de palla, com en l'anomenada cabana de Ròmul (casa Romuli) sobre el Palatí, conservada fins i tot en època imperial com una relíquia del passat. Sobre la palla s'hi col·locaven còdols com a base per a les teules.

Les portes[modifica | modifica el codi]

La porta romana, com la d'avui dia, tenia quatre parts: el llindar (limen), els dos muntants (postes) i la llinda (limen superum). La llinda sempre era d'una sola peça de pedra i força aparatosa. Les portes eren exactament iguals a les de temps moderns, tret en el tema de les frontisses, atès que, encara que els romans tenien frontisses com les actuals, no les empraven per a les portes. El suport de la porta era en realitat un cilindre de fusta massissa, una mica més llarg que la porta i amb un diàmetre més gran que el grossor de la porta, que acabava amb uns pius a la part superior i inferior. Aquests pius encaixaven als dos forats a dalt a la llinda i abaix al llindar. La porta s'ajustava a aquest cilindre, perquè el pes combinat de la porta i el cilindre recolzés sobre el piu de baix. Les comèdies romanes estan plenes de referències al xerric que feien les portes de les cases.

La porta exterior s'anomenava pròpiament ianua, i la interior ostium, però ambdues paraules acabaren per emprar-se indistintament, i la segona fins i tot s'aplicava a tota l'entrada. Les portes dobles s'anomenaven fores, la porta de darrere que donava al peristylum o a un carrer lateral s'anomenava posticum. Les portes s'obrien cap a dins, i les que donaven accés a l'exterior tenien forrellats (pessuli) o barres (serae). A l'interior de les cases les portes eren menys freqüents que ara, atès que els romans preferien separacions més obertes, amb cortines (vela, aulaea).

Les finestres[modifica | modifica el codi]

A les habitacions principals d'una casa privada les finestres (fenestrae) s'obrien cap al peristylum, i com a norma general, a les cases privades les habitacions situades al pis superior i utilitzades per a propòsits domèstics no solien tenir finestres cap al carrer. Als pisos superiors hi havia finestres exteriors a les cambres que no tinguessin sortida cap al peristylum, com passava amb les habitacions llogades o amb les insulae.

Les cases de camp podien tenir finestres cap a l'exterior al primer pis. Algunes finestres tenien tancaments exteriors. En qualsevol tipus de finestra, tant a l'urbana com a la rural, sovint s'hi col·locava una reixa o malla per mantenir fora els ratolins o altres animals.

Els romans de l'Imperi ja coneixien el vidre, però era massa car per a emprar-lo en les finestres. També s'emprava el talc i altres materials translúcids als marcs de les finestres com a protecció contra el fred, però només en circumstàncies poc habituals.

Calefacció[modifica | modifica el codi]

Tot i el suau clima d'Itàlia, les cases sovint eren fredes. En alguns dies freds els habitants possiblement s'havien de conformar amb traslladar-se a habitacions escalfades pels rajos directes del sol o amb més roba d'abric. A l'època més dura o en ple hivern utilitzaven foculi, estufes de carbó o brasers de tota mena encara emprats als països del sud d'Europa. Només eren caixes metàl·liques on es podien dipositar trossos de carbó calent, amb potes per protegir el terra de desperfectes i anses amb què es podien traslladar a altres habitacions.

Els rics sovint tenien forns semblants als actuals sota les cases; en aquests casos la calor es distribuïa amb tubs de fang per tota la casa. Les separacions i terres llavors eren generalment buits, i per aquí circulava l'aire calent, que escalfava les habitacions sense entrar-hi directament. Aquest sistema de calefacció tenia xemeneies, però no s'empraven gaire a les cases privades d'Itàlia, eren més comunes a les províncies septentrionals.

Decoració[modifica | modifica el codi]

Fins a l'últim segle de la República, les cases eren petites i senzilles, amb poca decoració. L'exterior solia deixar-se austerament sense adorns, els murs només es cobrien amb estuc. L'interior es decorava d'acord amb els gustos i possibilitats del propietari.

Al començament les parets acabades en estuc es recobrien amb panells rectangulars (abaci), pintats amb colors vius i llampants, sobretot vermell i groc. Al centre dels panells s'hi pintaven figures, i després arribaren quadres elaborats, figures, interiors, escenes, paisatges... de gran mida i pintats amb cura, tot directament sobre la paret. Més endavant les parets començaren a recobrir-se amb lloses fines de marbre amb sortints i cornises. La combinació de marbres en diferents tons creava efectes artístics. Finalment arribaren a les cases les figures d'estuc en relleu, enriquides amb or i colors, i els mosaics, principalment fets de peces de cristall de colors.

Les portes i les entrades donaven ocasió a un tractament també artístic. Les portes presentaven rics panells i relleus, marcs de bronze, o la pròpia porta feta de bronze. El llindar lluïa amb freqüència un mosaic. Les posts i els muntants es recobrien de marbre o sovint amb elaborats dissenys en relleu.

Els terres es cobrien amb lloses de marbre formant figures geomètriques o amb mosaics.

Els sostres de volta es pintaven amb colors o es dividien en panells, decorats més tard amb estuc en relleu, amb or o ivori, o amb plaques de bronze banyades en or.

Mobiliari[modifica | modifica el codi]

Molts dels objectes o complements més habituals i emprats avui dia eren desconeguts per als romans. No hi havia miralls a les parets, per exemple, no tenien taules o escriptoris per escriure, ni calaixeres, ni vitrines per exhibir-hi objectes curiosos, vaixelles o llibres, ni tan sols tenien penjadors per a roba o barrets.

Els principals objectes que es trobaven a les millors cases eren llits o sofàs, cadires, taules i llums. També hi havia arques, baguls, armaris de fusta amb potes, brasers, i amb menys freqüència, rellotges d'aigua.

Sofàs[modifica | modifica el codi]

Els sofàs i canapès (lectus, lectulus) es trobaven pertot arreu a la casa romana; com un sofà de dia, com un llit de nit. En la seva forma més simple consistia en una armadura de fusta amb tires de cuir al damunt sobre les quals es posava un matalàs. En un extrem hi havia un braç, com si fos una chaise-longue, i de vegades hi havia un braç a cada extrem i a més un respatller. Sembla que el respatller fou un afegit dels romans al sofà antic, sempre estava cobert de coixins i mantes. El matalàs al començament estava farcit de palla, i més endavant de llana o fins i tot plomes. En alguns dormitoris de Pompeia sembla que no hi havia armadura de base, sinó que el matalàs estava col·locat directament sobre un suport construït des del terra.

Els mobles emprats com a llit semblen haver estat més grans que els sofàs, i eren tan alts que de vegades calien escaletes per pujar-hi. El lectus com a sofà s'emprava a la biblioteca per llegir i escriure, on l'estudiant recolzava al seu braç esquerre el llibre i els estris per escriure.

Altres habitatges romans[modifica | modifica el codi]

Més luxoses eren les vil·les dels grans propietaris, les terres dels quals estaven en general bastant allunyades; aquestes disposaven de banys, porxos, torres, jardins i pavellons. Les cases podien contenir altres dependències segons l'activitat del propietari: així, es coneixen cases amb cellers o premses, i probablement n'existien d'altres amb magatzems i altres equipaments. Les cases decorades amb frescos semblen datar de l'època del començament de l'Imperi (segle I).

Naturalment les cases dels més humils, a part dels edificis de pisos urbans (insulae), eren poc més que cabanes de fusta, amb sostre de branques i sòl de terra; ocasionalment en la seva construcció s'utilitzava alguna part de pedra.

A les províncies gal·les era característica la casa anomenada "corredor amb ales", amb un corredor exterior i ales d'habitació (el model de casa està localitzat a Mayen, prop de Coblença); més al sud, a la regió de Tolosa, es portava una casa de camp amb fileres de cases exteriors per als bracers, que creixien en un intricat complex de patis, amb façana de galeria, porxos i un criptopòrtic. Les cases de la Gàl·lia contenien cellers de maçoneria i les teulades eren altes i de vessant agut.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa romana Modifica l'enllaç a Wikidata