Casa

De Viquipèdia
(S'ha redirigit des de: Habitatge)
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa
Ranch style home in Salinas, California.JPG
Activitat
Modifica dades a Wikidata

Casa és el nom genèric de tot edifici destinat a servir d'habitació humana[1].

Uma, casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia.

La casa, formada pel sostre i les parets que tanquen un recinte, ha servit i serveix per refugiar-se de la pluja, el vent, el fred i la calor o altres inclemències meteorològiques, així com de possibles intrusos humans o animals.

Els sinònims: habitatge, vivenda, habitació[2], habitança[3], s’apliquen en el Dret, l’Economia i, sobretot en l’Arquitectura i l’Urbanisme ja que concreten el caràcter excesivament genèric i extensiu del mot casa, tot assimilant-lo al paradigma mes estés de la casa actual que no és altre que la casa urbana familiar, segons el princpi d’una casa per a una familia en una ciutat, vila o poble. Aquest tipus de casa, la que es construeix majoritàriament en els barris i polígons de les ciutats actuals, en forma d’habitatges o apartaments en edificis plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, sorgida en resposta a la crítica que els moviments higienistes del Segle XIX, formularen respecte a les condicions dels habitatges del proletariat urbà en les ciutats d’Europa, quan diverses famílies s’acumulaven, en la més absoluta promiscuïtat, convivint amb poc espai, en habitacions insanes sense cambra higiènica[4] ni ventilació.

La casa urbana familiar, es compon de les següents dependències o habitacions: la sala d'estar com a espai o habitació principal, que habitualment fa també les funcions de menjador, on els membres de la família es reuneixen i s’hi fan diverses activitats i el conjunt dels dormitoris dels membres de la família i es completa amb els espais o habitacions de servei que són la cuina i el bany o cambra higiènica. Aquest tipus de casa pot ser més o menys estensa, tenir més o menys dependències, adoptar la forma d’apartament o pis en un sol pla, o de pis «dúplex», o de casa adossada unifamiliar o xalet unifamiliar.

La casa urbana familiar és un tipus edificatòri molt adaptable, ja que un cop establertes les seves característiques basades en la composició de la familia estandard actual formada per l'home, la dona i els seus fills, pot ser adoptada sense dificultats pels diferents tipus de familia, compartida per grups de persones en estades llargues, mitjanes i fins i tot per estades curtes o de cap de setmana com les del turisme de tipus «home sharing» que s’ha estès recentment per gairebé tot Europa. L’ús de l’habitatge com a casa de vacances és prou conegut en les comarques i localitats turístiques.

Altre adaptació de la casa urbana familiar és per a usos terciaris com oficines de petites empreses, despatxos professionals i/o, estudis, cases d’hostes i d’acollida etc. L’ús terciari s’ha estès en gran part dels habitatges grans de les finques urbanes construïdes abans del 1950 en els Eixamples de Barcelona i València, Palma de Mallorca i altres ciutats.

Les característiques i paràmetres que defineixen la casa urbana familiar o l'habitatge, es regulen en la legislació específica sobre habitatge[5], en la legislació i/o normativa urbanística i, en el seu cas, en les Ordenaces Municipals. La casa urbana familiar de superfície entre 70 o 100 m², composta per sala d’estar-menjador, cuina, bany, i entre dos o quatre dormitoris, etc.), que trobem en forma xalet unifamiliar i/o de casa adossada i/o, amb més freqüència, en forma d’apartament o pis en un edifici plurifamiliar, és la base de l'urbanisme actual, constitueix un índex estadístic fonamental per a la planificació del creixement urbà; és la base de la indústria de la construcció i del sector econòmic corresponent (fàbriques de materials de construcció, agències immobiliàries o botigues de parament de la llar entre d'altres.

Però, per damunt de tot, la casa és el lloc de la vida familiar. En conseqüència, reflecteix les formes de vida i d'organització social. La casa aglutina el conjunt de significats i significants més ampli de la vida privada. És en aquest sentit que molts autors veuen la casa com el resultat històric d'un procés cultural i el reflex d'una societat determinada. Per exemple, l'uma que il·lustra aquest article és la casa comunal tradicional del poble mentawai, a Indonèsia, i reflecteix un esquema organitzatiu local propi d'una cultura molt diferent de la nostra. D'altra banda, la casa japonesa, la iurta dels pobles siberians o el tipi dels indis de les praderes dels Estats Units d'Amèrica reflecteixen les cultures corresponents, tant com la casa de cós catalana, la casa pinariega de les províncies de Burgos i Sòria, o la casa extremenya, reflecteixen les de les nostres contrades, amb matisos i diferències, fins i tot, en l'àmbit regional.[6][7][8]

Ambivalència i ús social del mot casa[modifica | modifica el codi]

Casa de cós al carrer Iborra, al barri de Sarrià, a Barcelona.

En l'àmbit de la civilització occidental (i en altres àmbits culturals també), la casa és el lloc on resideixen les persones que pertanyen a la mateixa família. Així, diem la casa dels Maragall o can Pujol, tot posant el cognom de la família com a nom propi d'una casa determinada. També diem casa meva per referir-nos a la casa de la pròpia família. De la mateixa manera, els noms de pila dels amics o dels coneguts designen una casa determinada (la casa de l'Angeleta, can Pere, etc.). L'ús dels renoms o malnoms, així com dels noms dels oficis, fou (i en poblacions o indrets rurals encara és) habitual per referir-se a una casa determinada, com per exemple: ca la Sisca, cal Nyeu, cal fideuaire, cal fuster, etc.[9]

L'ús social dels renoms i, sobretot, l'ús del nom dels oficis, ha ampliat el concepte de casa per designar el lloc de residència d'altres col·lectius diferents de la família com, per exemple, la casa dels Canonges o la seu d'institucions com ara: la casa de la Vila, la casa de la Caritat, la casa de les Amèriques, etc.

En molts casos el terme casa s'empra per definir l'habitacle dels animals ( la caseta del gos, la dels pingüins del zoològic de Londres (the pinguin house)), la de les plantes (la maison des tulipes, l'Orangerie, etc.), o objectes inanimats com la casa de la Campana de Praga o la casa de la cascada (The Falling Water) de l'arquitecte nord-americà Frank Lloyd Wright.

Simbologia de la casa[modifica | modifica el codi]

La casa s'associa a la llar, a un lloc segur, motiu pel qual pot aparèixer com a logotip o emblema de marques comercials que busquin transmetre valors de proximitat o confiança. Atès que és un element conegut pels nens, s'usa sovint com a test en psicologia: segons com dibuixin una casa típica (presència de figures, mida dels elements, finestra, xemeneia...) es poden deduir determinades característiques de la seva personalitat i detectar problemes.[10] En aquest sentit funciona igual que un altre test de dibuix convencional, el de l'arbre. Val a dir que, per convenció, les cases que es dibuixen tenen sempre sostre a dues aigües, independentment d'on visqui l'infant.

Història de la casa[modifica | modifica el codi]

La casa és el tipus edificatori genèric més estès. Deriva de la cabanya Paleolítica i el trobem ja evolucionat en els poblats Neolítics. La casa neolítica, en les seves variants pot ser considerada, també, com un element essencial del desenvolupament de les primeres ciutats conseqüentment rellevant en l'arquitectura i l'urbanisme dels diferents períodes històrics, etc., i/o en l'arquitectura popular.

La cabanya Paleolítica és el tipus d'edifici primigeni, del qual deriven tots els tipus d'edificis posteriors. Aquesta afirmació ja la fa Vitrubi, quan descriu els primers esforços de la humanitat per a la construcció de cabanes o refugis habitables:

«... Van començar uns a procurar-se sostre utilitzant branques, altres a cavar grutes sota les muntanyes, i alguns a fer, imitant els nius de les orenetes, amb fang i branques, recintes on poder aixoplugar-se.»[11]

La casa prehistòrica, origen, arquetips i evolució.[modifica | modifica el codi]

La cabanaParc arqueològic de les Mines de Gavà, model de cabana neolítica. La cabana del Paleolític Superior, generalment de forma oval i amb el sòl excavat respecte al terreny del voltant, era feta amb una estructura de pals o postes ancorats al sol, recoberta de pells subjectes amb ossos i/o ullals de mamut per tel d'assegurar-les del vent .

A l'interior hi havia diversos fogons al llarg de l'eix gran i s-hi troben abundants restes d'estris de pedra i os, ja que la cabana no sols era lloc d'aixopluc, sinó també lloc de treball i convivència.

L'arquetip de cabana paleolítica es troba en l'assentament arqueològic de Dolni-Vestonice, a Moravia. Es tracta de les restes de tres cabanes, de les quals dues tenien forma d’oval allargassat (15x9 metres) que, es pensa, fou la llar comunal d'un clan o grup tribal d'entre 15 a 25 persones, entre homes, dones i criatures.[12]

Actualment encara construeixen campaments estacionals, amb els materials que es troben al lloc, diversos pobles primitius com: els Pigmeus mbuti a l'Àfrica central, els Semang a la península de Malaca, els Bosquimans al Kalahari (Àfrica meridional) o els Nambikwara al Mato Grosso (Brasil).

La cabana és present en tots els períodes de la història, ha donat lloc a nombrosos subtipus i variants regionals i locals. La seva utilitat ha passat de allotjament humà a edifici auxiliar per a l'agricultura o la ramaderia, amb una presència original als Països Catalans com són la la barraca i la barraca de vinya o les construccions de pedra seca.

La cabana ha evolucionat vers tots els subtipus de l'arquitectura primitiva, principalment l'arquitectura dels pobles nòmades, la Iurta siberiana, els iglú dels esquimals, els tipis dels indis americans, la haima dels àrabs, etc. i, fins i tot, les tendes dels campaments militars històrics i moderns.

La casa rodonaCases rodones del Neolític reconstruïdes «in situ» a l'aldea neolítica de Khirokitia. Les casa rodona fou el primer allotjament humà permanent, correspon al període Mesolític o als inicis del Neolític. La seva construcció començava amb d'un petit sòcol, en part excavat en el terreny, i en part com a mur de pedres sobre el qual es bastia un sostre de branques amb un rebliment de branquillons i altres restes vegetals amalgamats, o no, amb fang.

Les cases de Khirokitia a l'illa de Xipre poden considerar-se com l'arquetip de la casa rodona. Consisteixen en estructures circulars arraulides[13] juntes. Les parts inferiors d'aquests edificis són sovint de pedra i assolien les proporcions desitjades mitjançant les addicions d'altres files de pedres o maons de tova. El seu diàmetre extern varia de 2,3 a 9,20m de diàmetre, mentres que el diàmetre intern és només d'entre 1,4 a 4,80 m. El sostre pla d'un edifici col·lapsat trobat recentment indica que no tots els sostres van ser en forma de cúpula com es va creure al principi.[14]

Les divisions internes de cada cabana estaven d'acord amb la finalitat del seu ús: baixos, plataformes designades com àrees de treball, de descans o d'emmagatzematge. Tenien llars presumiblement utilitzats per cuinar i escalfar, bancs i finestres i en molts casos hi ha evidència de pilastres gruixudes per a suportar un pis superior. Es creu que les cabanes eren com habitacions diverses agrupades al voltant d'un pati obert per formar la casa.[14]

La casa rodona neolítica s'estengué àmpliament per Europa i Àsia i tingué continuïtat fins a l'Edat del bronze coexistint amb les primeres cases rectangulars.

Les estructures circulars arraulides que hem citat, són presents actualment en diversos tipus d'arquitectura primitiva i/o popular com: els «falis» i els «musgus» del Camerun i el Txad així com l'extensa sèrie de subtipus de cases, factories o recintes fortificats de formes cilíndriques que hi ha per tot l'Àfrica subsahariana.

La casa rectangularJarmo.jpg Cap el 7.000 A.C., als monts Zagros del Kurdistan iraquià, hi ha les primeres evidències de l'agricultura i la domesticació d'animals.

Ben aviat els homes de les muntanyes varen baixar a la fèrtil vall de Mesopotàmia, on començaren a construir cases amb els materials que donava abundosament la vall, canyes i fang.[15] Però amb canyes i fang no es fan cases rodones si no rectangulars doncs els feixos de canyes lligades amb fibra de cànem, formen estructures arquejades antre les quals hom pot disposar estores fetes amb joncs o vimet per acabar revestint-les amb fang.[16] Més endavant, els fràgils poblats de cases de canyes i fang foren substituïts per poblats de cases de tova, terra barrejada amb vímet o palla, o excrements d'animals herbívors, una massa que trepitjada i secada al sol podia ser moldejada i permetia fer parets que es cobrien amb troncs i estores segellades amb fang mesclat amb restes vegetals.

Les primeres poblacions conegudes, vinculades a activitats agrícoles, sorgeixen el 6000 aC als marges fèrtils dels grans rius de l'Orient Mitjà. El 5500 aC, es construeixen cases amb toves a les regions mediterrànies al costat dels camps de conreu.
« En un país on no existia la pedra ni la fusta, els únics materials de construcció que la naturalesa proporcionava eren el fang i les canyes, que s'utilitzaven en les primeres construccions. Una bona quantitat de canyes es lligaven juntes formant feixos, que es plantaven fortament a terra formant dues línies paral·leles. Els feixos verticals s'inclinaven cap endins i es lligaven els uns amb els altres formant una successió d'arcs. La part externa es recobria amb una capa grossa de fang. La casa de canyes o cabanya solia ser un túnel allargat, és a dir, un recinte amb sostre de volta. Quan una d'elles s'encenia casualment, podia quedar en peu una part del teulat amb la seva grossa coberta de fang endurida per l'escalfor; i així s'originarà l'arc. Per construir vertaders arcs n'hi havia prou en col·locar els rajols sobre una carcassa de canyes. El mateix procediment podia usar-se en la construcció de la volta. »
Alexandre Deulofeu[17]

La casa rectangular de sostre pla fou un invent del Neolític, permetia ajuntar (adossar) les cases tot formant patis, agrupacions en torn d'un era i finalment carrers tot alineant les cases o els murs rectes de tova al llarg dels camins.

Aquest tipus edificatori constitueix la forma d'habitació humana més estès actualment en el tercer mon, el seu arquetip són les cases amb pati del jaciment de Tell-Hassuna a l'Iraq.[18]

Al final del Neolític algunes aldees, com Jericó, aleshores quasi una ciutadella de cases rectangulars i rodejada d'una muralla defensiva, donaren el pas de convertir-se en les primeres ciutats en un procés interrelacionat amb el comerç i l'invent de l'escriptura.

Les cases entre el Neolític i l'Edat del Ferro[modifica | modifica el codi]

El 3000 aC, els habitants de l'Antic Egipte edifiquen habitatges que guarden molta semblança amb les cases rurals del segle XX, amb murs de toves i sostres de fusta de palma. En diverses parts d'Amèrica Central, les cases que hi ha enmig dels llacs es construeixen sobre puntals o palafits.[19]

El 500 aC, els celtes del nord d'Europa construeixen cases circulars de pedra amb el sostre de palla. A les ciutats estat gregues s'edifiquen cases amb pati el 400 aC. S'estima que Alexandria l'any 200 aC tenia uns 300.000 habitants.[19]

Les cases de les primeres civilitzacions[modifica | modifica el codi]

Vall de l'Indus[modifica | modifica el codi]

A la vall de l'Indus, ciutats com Mohenjo-Daro, Kalibangan i Harappa tenen grans cases amb pati (1800 aC). El palau del rei Minos data del 1700 aC. A l'Antic Egipte els ciutadans rics es construeixen palauets. A la nova ciutat de Tell al-Amarna s'edifiquen cases amb un pati central. Els olmeques d'Amèrica Central, d'altra banda, construeixen cases de pedra acuradament tallada.[19]

Antic Egipte[modifica | modifica el codi]

Mesopotàmia[modifica | modifica el codi]

La casa Clàssica[modifica | modifica el codi]

La casa a l'antiga Grècia[modifica | modifica el codi]

En un principi, les cases a Grècia eren de fusta i després de maons o pedra, però sempre molt petites i modestes. Les cases estaven dividides en dues parts:

  • Una per als homes que ocupava la planta baixa: andronitis.
  • Una altra per a les dones que ocupava la planta pis, o bé la part posterior de la planta baixa: gineceu.[20]

La Domus i l'«Insulae» romanes[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Casa romana i Vil·la
Fitxer:Bar derinkuyu.jpg
Habitatge subterrani a Derinkuyu, Capadòcia, Turquia.

En el primer segle, a les grans ciutats romanes es construeixen blocs de pisos anomenats insula, i als afores cases de camp o vil·les. A Roma, la façana estava ocupada per una botiga o per la llotja on s'hi estava l'esclau porter. El vestíbul conduïa a l'atri, una peça vasta i quadrada, amb una obertura al centre per on les aigües pluvials queien en un piló. Estava envoltat per les dependències i servia per rebre als forasters. El patí andalús recorda aquest atri. Des d'allà, s'accedia al peristil, disposat com l'atri, per una galeria (tablinum) i dos corredors (fauces), des d'on s'arribava a les habitacions (cubiculum) destinades a la família. A la planta pis hi havia les estances del servei (cenacles).[20] S'estima que Roma, l'any 100 aC, tenia uns 450.000 habitants.[19]

La casa a l'Edat mitjana[modifica | modifica el codi]

Una casa del segle XVIII, Theux, Bèlgica.

Durant l'edat mitjana les cases dels pagesos eren de tova, pedra o fusta, segons els materials de la regió. Hi solia haver una habitació àmplia amb el sostre de palla, on la xemeneia era el centre de la llar. Era la residència de tota la família, utilitzada com a graner, i habitualment també era compartida pel bestiar. Fins al segle XIII els animals no tenen una estança pròpia a l'interior de la casa. La taula era l'objecte essencial del mobiliari, on tota la família s'hi acomodava al voltant, asseguda en bancs. Hi havia prestatges per dipositar els escassos objectes que posseïen i ganxos de fusta per penjar els vestits. No hi havia llits, es dormia a terra, habitualment sobre palla, o en màrfegues farcides de palla. No obstant això, per diversos motius, defensius o climàtics, molts habitants vivien en coves excavades com encara fan a la Xina o a les comunitats de l'est de l'Àsia Central.[19]

Els palaus de pedra, com els dels maies, les cases de tova, o les de fusta dels víkings, varien segons l'estatus, el clima o els mitjans. A l'Europa del segle XIII els nous rics, comerciants, banquers i nobles acabalats, es construeixen magnífiques cases de pedra, mentre que les barraques de fusta recobertes de fang i palla són per al poble.

Edat moderna: el maó[modifica | modifica el codi]

A partir del segle XVI es generalitza l'ús de maons de fang cuit per edificar cases al nord d'Europa, i sorgeixen les primeres mansions senyorials europees. Al segle XVIII, a moltes ciutats europees i americanes, s'erigeixen edificis elegants per a la nova burgesia.

El segle XIX: infrahabitatges i xalets[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XIX les ciutats estan plenes de treballadors que emigren del camp per buscar treball a les fàbriques. Habiten als barris pobres, amuntegats en condicions insalubres, la majoria en la misèria més absoluta. Alguns historiadors consideren la Red House (1859), de Philip Webb, el primer disseny de casa moderna. A la fi del segle XIX sorgeixen els primers barris residencials, els blocs de pisos d'estil eclèctic, i els xalets i les ciutats jardí per a la burgesia.[19]

El segle XX: els gratacels[modifica | modifica el codi]

A principis del segle XX, als Estats Units d'Amèrica es construeixen amb noves tècniques gratacels d'acer, vidre i formigó, destinats a habitatges i oficines. Altres països, més endavant, els imitaran.[19]

La casa moderna[modifica | modifica el codi]

La casa actual, la que es construeix actualment en els barris i polígons de les viles i ciutats occidentals, en forma de pisos o apartaments en edificis d'habitatges plurifamiliars, constitueix una tipologia relativament recent, derivada de les innovacions aportades pel moviment de l'arquitectura moderna, a partir la crítica formulada ja en el segle XIX, a les condicions dels habitatges del proletariat urbà en les ciutats d'Europa, on s'acumulaven en la més absoluta promiscuïtat, diverses famílies que convivien en habitacions insanes, sense cambra higiènica ni ventilació. Aquestes condicions foren denunciades, en el darrer terç del segle XIX, per diversos moviments de caràcter polític i social (socialisme utòpic, primera i segona Internacional, etc.), així com per escriptors com Charles Dickens o institucions com la R.I.B.A. i altres.

«Karl Marx Hof», barriada de cases per a obrers a Viena, Àustria.

La casa moderna representa la ruptura amb aquell estat de coses, quan la casa del proletariat industrial no era altra cosa que una casa burgesa adaptada a la funció d'habitatge per a famílies obreres un cop dividida en quartos cada cop més petits. Els arquitectes del moviment modern oposaren un tipus d'habitatge mínim amb disseny higiènic i funcional. La casa moderna havia de ser una per família a fi d'evitar la promiscuïtat, havia d'estar dotada de ventilació en totes les estances, amb cuina, aigua corrent i cambra higiènica, s'havia d'orientar al sol i obrir-se a dues façanes oposades per garantir la ventilació creuada i combatre la tuberculosi. La casa moderna ha de ser construïda amb materials aïllants, per facilitar les millors condicions ambientals amb el mínim cost energètic possible. El debat actual sobre la sostenibilitat és recurrent respecte al debat sobre l'habitatge higiènic que va tenir lloc en el primer terç del segle XX. El barri de Karl Marx Hof de Viena és la fita exemplar més destacada d'aquest urbanisme que proposa un nou tipus de casa per a les classes populars.

En els països més desenvolupats s'han anat desenvolupant criteris i normes pròpies per la construcció d'habitatges nous, per donar criteris constructius que garanteixin l'estabilitat, solidesa, seguretat i confort als usuaris, i normes específiques que regulen la fabricació, components i muntatge dels materials de construcció.

En l'actualitat, cada territori estableix els criteris propis perquè una casa sigui considerada habitatge, i a la Catalunya, aquestes condicions d'habitabilitat[21] consisteixen en uns mínims de dimensions i peces, evitant criteris purament higienistes.

Origen i evolució de la casa moderna[modifica | modifica el codi]

L'urbanisme de caràcter higienista primer, amb els treballs de destacats urbanistes com Frederick Law Olmsted o Ildefons Cerdà i les aportacions del moviment «Arts and Crafts», són els antecedents de les formulacions teòriques sobre la casa moderna que se sintetitzaren en la segona exposició del «Werkbund» alemany de 1927 a Stuttgart i en els edificis que es van construir a Holanda durant el període de l'arquitectura neoplàstica, com les casetes en filera del barri mariner de Hoeck van Holland projectades l'any 1924 per l'arquitecte J.J.P. Oud. Durant els anys 20, els estudis teòrics de la «Bauhaus» o dels arquitectes del moviment modern com Walter Gropius, le Corbusier, el ja citat Oud i altres, culminaren en el segon Congrés Internacional d'Arquitectura Moderna (C.I.A.M.) celebrat a Frankfurt l'any 1929, dedicat al tema de l'habitatge mínim. A Catalunya, durant la Segona República els arquitectes del GATCPAC formularen propostes per a construir cases segons els principis dels C.I.A.M. com la Casa Bloc al barri de Sant Andreu de Barcelona.

L'urbanisme i l'arquitectura moderna van ser adoptats universalment després de la segona guerra mundial, quan les tasques de reconstrucció d'Europa exigien nous instruments teòrics i noves propostes que l'academicisme burgès, atès el fracàs del model social dominant entre guerres, ja no estava en condicions de donar. A Catalunya als anys 50, el Grup R reintroduí l'arquitectura del moviment modern a Espanya, i amb ell, les propostes innovadores respecte a la casa i la ciutat. En l'origen del Grup R hi va haver un concurs convocat per la «Dirección General de Arquitectura» per a cercar solucions al problema de l'habitatge, concurs que fou guanyat pels arquitectes que després impulsarien el moviment. Els postulats teòrics del moviment modern s'aplicaren en la construcció del polígon de Montbau a Barcelona, així com els habitatges de la SEAT a la Zona Franca entre d'altres..

Casa i comunitat cultural[modifica | modifica el codi]

La casa primitiva o la casa tradicional, les cases que s'inclouen en els estudis sobre arquitectura primitiva o arquitectura popular, es caracteritzen per la persistència dels tipus generals al llarg dels temps, però les diferències entre els distints tipus de cases primitives i tradicionals (populars) són el reflex tant de les diferències culturals, dels ritus i formes de vida o de l'organització social com dels factors ambientals o dels materials o tècniques constructives. Pensem en l'habitatge dels pobles esquimals, adaptats tant a una cultura nòmada amb nuclis familiars polígams, com al fet climàtic, on les pells dels ossos o el mateix glaç són els materials de construcció.

La casa primitiva[modifica | modifica el codi]

Amos Rappoport (vegeu bibliografia) diu:

« Les cabanes d'herba, com les conegudes en el neolític, s'usen encara a les Fiji, a Nova Guinea, Amèrica del Sud i altres llocs. Els habitatges del Neolític europeu (sobre pilars en els llacs) semblen idèntics a algunes cases de Nova Guinea i sud Amèrica i fins i tot n'he vist algunes a la sortida de Singapur. En general, las cases amb pati semblen haver canviat molt poc i les utilitzades avui són semblants a algunes de les cases de Jericó, Katal Hüyük i Ur. De fet, els carrers d'Ur són com els de moltes ciutats de l'Orient Mitjà. Les cabanes de Toda a l'Índia central, s'assemblen a les dibuixades en les coves de Font de Gaume al sud-oest de França; algunes cases de maons, de l'any 5200 A. de C., excavades a Hacilar, Turquia, s'assemblen a algunes que he vist recentment a l'Iran. Els Trulli d'Itàlia i les cases rusc d'Àfrica i Perú s'assemblen a algunes cases rusc anteriors de Xipre. Les cases maias del Yucatán d'avui són iguals a les dibuixades en manuscrits de l'época i les del Perú semblen idèntiques a les equivalents precolombines (com en el Machu Pichu). En tots aquests exemples, l'existència d'un model acceptat amb molt poques innovacions ha donat com a resultat la forta persistència de la forma. »

La casa popular[modifica | modifica el codi]

En la tradició cultural d'arrel llatina la casa popular és una derivació dels tipus bàsics de les cases romanes, amb un significat cultural especial per a la masia, el caseriu basc, la «casa pinariega», o el «cortijo», que com a tipus dominants en diferents àmbits regionals d'Espanya, imposaren els seus esquemes a tota l'arquitectura popular espanyola. En aquest sentit, la casa de cós catalana, reprodueix, en les seves reduïdes dimensions, l'estructura familiar dominant i la forma i estructura del model consolidat del mas.

Dins de la casa[modifica | modifica el codi]

La distribució interna de la casa ha anat variant al llarg de la seva història. Les habitacions principals d'una casa actual són:

  • rebedor o vestíbul: espai d'entrada
  • menjador
  • sala, a part de l'estar pot tenir també una biblioteca i sala de jocs
  • dormitoris

Nuclis humits

La casa pot tenir altres habitacions com l'estudi, la sala de la bugada, el celler, etc.

Si la casa té diversos pisos, l'inferior es denomina soterrani i el superior, just sota del sostre, golfes. Pot tenir dependències fora de la façana, que seran el balcó o la terrassa si estan suspesos de la paret (el nom depèn de la mida), el jardí o pati si està arran de terra (el primer nom es reserva per a zones amb gespa) i el terrat si està situada damunt de l'habitatge ordinari.

Les zones de contacte de la casa amb l'entorn pot tenir els anomenats espais intermedis, que són zones que segons convingui poden considerar-se a l'exterior o a l'interior. Dintre d'aquests espais trobem les galeries i les cancel·les.

Tipus de cases[modifica | modifica el codi]

Les cases poden variar molt en funció de l'època i zona, i per això reben diferents noms

  • cabana: casa petita i provisional, usualment feta amb materials de la natura
  • pis: cadascun dels habitatges d'un edifici, usualment petit i en una sola planta
  • apartament: pis petit, normalment utilitzat com a segona residència
  • masia: casa de camp tradicional catalana[8]
  • estudi: pis molt petit amb habitacions que comparteixen espais
  • loft: pis amb les mínimes parets imprescindibles, normalment ve de rehabilitar pisos o locals antics.
  • Mantell: caseta de fusta amb rodes.

Elements d'una casa[modifica | modifica el codi]

Des d'un punt de vista constructiu les cases estan constituïdes pels següents elements:

Estructura[modifica | modifica el codi]

L'estructura és la carcassa que serveix per sustentar les diverses parts d'un edifici, i el fixa al terreny. Pot tenir elements de tova, maó, pedra, fusta, acer, formigó armat, etc. Està composta de:

  • Fonaments: la part de l'estructura sobre la qual es recolza tota la casa, està sota terra i transmet al terreny el pes de l'habitatge i les tensions a què està sotmesa. Una casa pot tenir diferents tipus de fonaments: sabates, sabates corregudes, lloses, pilots, etc. Quan la resistència del terreny és baixa per suportar les càrregues (menor de 10 Nw / mm ²), es fa necessari utilitzar lloses o pilots.
  • També l'estructura pot tenir murs de càrrega, pilars, bigues, forjats entramats i lloses.

Tancaments exteriors[modifica | modifica el codi]

Els tancaments exteriors serveixen per protegir l'interior de l'edifici. Normalment estan compostos per:

  • Murs de tancament, que poden estar conformats per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Han de ser exteriorment d'aspecte i color agradable i d'acord amb el conjunt.
  • La coberta: que pot estar formada per materials com tova, maó, pedra, fusta, acer (xapa), formigó armat, vidre, etc. S'hi afegeixen: aïllaments tèrmics, acústics, impermeabilitzacions, etc. Sol estar acabada amb teules.
  • La solera, una llosa o un forjat sanitari, deixant una "cambra d'aire" inferior per a evitar humitats ascendents del sòl i per a crear una càmera d'aïllament tèrmica.

Compartiments interiors[modifica | modifica el codi]

Són els elements que divideixen l'espai interior de la casa, conformant les habitacions. Generalment solen ser envans de maó, plaques de guix, fusta, etc.

Revestiments[modifica | modifica el codi]

Són els recobriments que es fan, tant en sòls com en parets i sostres.

  • Esteses de guix gruix, lliscats amb guix fi, per a posterior pintat, en parets i sostre.
  • Terres enrajolats de materials ceràmics, petris, de fusta, plàstics, etc.
  • Enrajolats murals amb material ceràmic emprat per protegir les "zones humides".
  • Arrebossat de morter de ciment en els murs de maó o pedra. També es pot aplicar en envans.
Casa dotada amb panells d'energia solar, Alemanya
Construcció d'una casa prefabricada modular

Instal·lacions[modifica | modifica el codi]

Són el conjunt de xarxes, i els seus mecanismes, que serveixen a una casa aportant aigua, energia elèctrica, gas, que permeten climatitzar l'interior, comunicar-nos, fer més saludable l'habitatge, etc. Les instal·lacions i xarxes més comunes són: d'aigua potable, electricitat, calefacció sanejament, i telecomunicacions, complementades de vegades amb gas natural, energia solar, climatització, sistemes contra incendis, sistemes de seguretat, etc.

Aparells sanitaris[modifica | modifica el codi]

Són el conjunt d'elements, i els seus mecanismes, que serveixen per facilitar la higiene personal, estan instal·lats als banys, xafareigs, etc.

Fusteria i vidre[modifica | modifica el codi]

Es denomina fusteria al conjunt d'elements de fusta que els fuster munten en una casa, com ara portes, finestres, baranes, sòcols, etc. Sol anar vinculat amb el vidrier. Les finestres a més de permetre contemplar l'exterior, també són necessàries per aconseguir un bon assolellament i ventilació, ajudant a optimitzar la humitat de l'ambient interior, encara que en infrahabitatge pot succeir que una casa no tingui cap finestra.[22] El seu disseny depèn de la zona geogràfica.

Serralleria de taller[modifica | modifica el codi]

Es diu serralleria al conjunt d'elements metàl·lics que els manyà es munten en una casa, com ara mecanismes de portes, finestres, etc. Així com les portes, finestres, baranes, tanques, etc. que són de metalls com l'alumini, acer, etc.

Pintura i acabats[modifica | modifica el codi]

La pintura i altres "acabats" són l'última fase en el procés constructiu d'una casa. Sol intervenir un decorador en les edificacions de més alta qualitat, o per interès dels seus propietaris.

Urbanització[modifica | modifica el codi]

Urbanització es denomina al conjunt d'elements que es munten i len al voltant de la casa, com la pavimentació exterior, enllumenat extern, tancat, enjardinament, xarxa de reg, embornals, etc.

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. [Fabra i Poch]. Diccionari General de la Llengua Catalana (en català). 17. Barcelona: EDHASA, febrer de 1983, p. 351. ISBN 84-350-120-2. 
  2. per castellanisme per calc s'usa en sentit de cambra
  3. DCVB
  4. Per a la definició de «Cambra higienica» veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges i la cèdula d’habitabilitat: Habitatges de nova construcció: annex 1, apt. 3.11 i Habitatges usats o preexistents: annex 2, punt 6.4 a Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat.
  5. A Catalunya, veure: Decret 141/2012 sobre condicions mínimes d’habitabilitat dels habitatges i la cèdula d’habitabilitat a: Generalitat de Catalunya. Departament de Territori i Sostenibilitat.
  6. Burton, Margie; Cathy French i Tammy Jones. Las casas alrededor del mundo. Pelham, NY: Benchmark Education Company, 2001. ISBN 1-58344-768-7. 
  7. Herweck Rice, Dona. Las casas alrededor del mundo. Teacher Created Materials, Incorporated, 2004. 
  8. 8,0 8,1 de Camps i Arboix, Joaquim. Les cases pairals catalanes. Edicions Destino, 1969. 
  9. Rosselló i Verger, Vicenç M. Toponímia, geografia i cartografia. València: Publicacions Universitat de Valencia, 2004. ISBN 1-58344-768-7. 
  10. Buck, John N. M.. The house-tree-person (H-T-P) manual supplement:administration and interpretation of the H-T-P test (en anglès). Western Psychological Services, 1964. 
  11. Vitruvi Polió, Marc. Los diez libros de Arquitectura (en castellà). Barcelona: Iberia, S.A., 1980, p. 36. ISBN 978-84-7082-045-1. 
  12. «Dolni Vestonice and Pavlov sites» (en anglès). [Consulta: 10 març 2016].
  13. arraulir
  14. 14,0 14,1 Khirokitia
  15. «Cases del període l'Epipaleolític a Abu Hureya» (en anglès). University of Chicago, 29-12-2010. [Consulta: 11 març 2016].
  16. Sir Leonard Wooley. «Los comienzos de la civilización». A: UNESCO. Historia de la Humanidad (en castellà). 2. 1. Barcelona: Planeta, gener 1985, p. 55, 57. ISBN 978-84-320-8147-7. 
  17. Deulofeu i Torres, Alexandre Les cultures irano-sumèria-caldea, hitita i egípcia. Figueres, Ed. Amics de l'Albera i Cap de Creus, Centre Excursionista Empordanès, edició pòstuma 2005 (volum IX en català de La matemàtica de la història).
  18. «Casa del periodo Ubaid» (en castellà). Eridu. Ana Vazquez Hoys.
  19. 19,0 19,1 19,2 19,3 19,4 19,5 19,6 Error de citació: Etiqueta <ref> no vàlida; no s'ha proporcionat text per les refs amb l'etiqueta history
  20. 20,0 20,1 Diccionari enciclopèdic popular il·lustrat Salvat (1906-1914)
  21. «Aprovat i publicat el nou decret d'habitabilitat». Col·legi d'Aparelladors, Arquitectes Tècnics i Enginyers d'Edificació de Barcelona, 02-11-2012. [Consulta: 27 març 2014].
  22. L'escriptor francès Victor Hugo (1802-1885) explica en la seva novel·la Els miserables (capítol 4 º de la primera part del primer llibre) que per esquivar el "impost a les portes i finestres", a França hi havia:
    1.320.000 cases de camperols amb només tres obertures;
    1.817.000 amb tot just dues obertures i
    346.000 cabanes amb una sola obertura (la porta)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Rapoport, Amos. Englewood Cliffs«House Form and Culture» (Morfología de Vivienda y Cultura)., N.J.: Prentice-Hall, 1969. Existeix una edició en castellà : «Vivienda y cultura», traduïda per Conchita Diez de Espada. Editorial Gustavo Gili, S.A. Barcelona 1972.
  • Professor Leonardo Benevolo Historia de la Arquitectura Moderna;. © Casa Editrice, Laterza & Figli, Bari.
Traducció al castellà per Mariuccia Galfetti i Juan Díaz de Atauri. Amb textos de l'arquitecte Carlos Flores relatius al Pla Cerdà, el Modernisme català i l'Arquitectura espanyola entre 1930-1940 i posterior a 1945. Editorial Gustavo Gili. Barcelona 2002.

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]