Vent

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Per a altres significats vegeu «Vent (desambiguació)».
El vent, del Tacuinum Sanitatis

El vent és el moviment de gasos a gran escala. A la Terra, el vent és el moviment en massa de l'aire. A l'espai exterior, el vent solar és el moviment de gasos o partícules carregades del Sol a través de l'espai, mentre que el vent planetari és la desgasificació d'elements químics lleugers de l'atmosfera d'un planeta cap a l'espai. Els vents se solen classificar segons la seva escala espacial, la velocitat, els tipus de força que els causen, les regions on es produeixen i el seu efecte. Els vents més forts observats en un planeta del sistema solar es produeixen a Neptú i Saturn.

En meteorologia se solen denominar els vents segons la seva força i la direcció des de la qual bufen. Els augments sobtats de la velocitat del vent durant un temps curt reben el nom de "ràfegues". Els vents forts de durada intermèdia (aproximadament un minut) es diuen "torbonades". Els vents de llarga durada tenen diversos noms segons la seva força mitjana, com per exemple "brisa", "temporal", "tempesta", "huracà" o "tifó". El vent es pot produir a diverses escales, des de fluxos tempestuosos que duren desenes de minuts fins a brises locals generades per l'escalfament de superfícies de terra i duren unes quantes hores, fins a vents globals que són el fruit de la diferència d'absorció d'energia solar entre les zones climàtiques de la Terra. Les dues causes principals de la circulació atmosfèrica a gran escala són l'escalfament diferencial entre l'equador i els pols, i la rotació del planeta (efecte de Coriolis). Als tròpics, la circulació de depressions tèrmiques per sobre el terreny i altiplans elevats pot impulsar la circulació de monsons. A les àrees costaneres, el cicle brisa marina/brisa terrestre pot definir els vents locals; a les zones amb terreny variable, les brises de vall i muntanya poden dominar els vents locals.

Una brisa aixeca el vel d'una núvia a les ruïnes de Sutro Baths

A la civilització, el vent ha inspirat la mitologia, afectat els esdeveniments històrics, estès l'abast del transport i la guerra, i ha proporcionat una font d'energia pel treball mecànic, l'electricitat i el lleure. El vent ha impulsat els viatges dels velers a través dels oceans de la Terra. Els montgolfiers utilitzen el vent per viatges curts, i el vol amb motor l'utilitza per generar sustentació i reduir el consum de combustible. Les zones amb cisallament del vent provocat per diversos fenòmens meteorològics poden provocar situacions perilloses per les aeronaus. Quan els vents són forts, els arbres i les estructures creades pels humans són danyats o destruïts.

Els vents poden donar forma al relleu a través d'una sèrie de processos eòlics com ara la formació de sòls fèrtils (per exemple, el loess) o l'erosió. La pols de deserts grans pot ser moguda grans distàncies des del seu lloc d'origen pels vents dominants; els vents que són accelerats per una topografia agresta i que estan associats amb tempestes de pols han rebut noms regionals a diferents parts del món a causa del seu efecte significatiu sobre aquestes regions. El vent afecta l'extensió dels incendis forestals. També dispersa les llavors de determinades plantes, fent possible la supervivència i dispersió d'aquestes espècies vegetals, així com les poblacions d'insectes voladors. En combinació amb les temperatures fredes, el vent té un efecte negatiu sobre el bestiar. El vent afecta les reserves d'aliment dels animals i les seves estratègies de caça i defensa.

Causes[modifica | modifica el codi]

Anàlisi de superfície de la gran tempesta de neu del 1888. Les àrees amb isòbares molt compactes indiquen vents més forts.

El vent és causat per diferències en la pressió de l'aire. Quan es dóna una diferència de pressió, l'aire és accelerat des d'una pressió més gran a una de més petita. En un planeta en rotació l'aire és desviat per l'efecte de Coriolis, amb l'excepció a la zona exacta de l'equador. A escala mundial, els dos factors principals que causen vents a gran escala (la circulació atmosfèrica) són l'escalfament diferencial entre l'equador i els pols (la diferència en l'absorció de l'energia solar, que genera forces d'empenyiment) i la rotació del planeta. Fora dels tròpics i per sobre dels efectes de fricció de la superfície, els vents a gran escala tendeixen a buscar un equilibri geostròfic. A prop de la superfície, la fricció fa que el vent sigui més lent del que seria en altres circumstàncies. La fricció de superfície també fa que els vents bufin cap a àrees de baixa pressió.[1]

Els vents definits per un equilibri de forces físiques s'utilitzen en la descomposició i l'anàlisi dels perfils eòlics. Són útils per simplificar les equacions de moviment de l'atmosfera i per realitzar arguments qualitatius sobre la distribució horitzontal i vertical dels vents. El component de vent geostròfic és el resultat de l'equilibri entre la força de Coriolis i la força de gradient de pressió. Flueix de manera paral·lela a les isòbares i aproxima el flux per sobre de la capa límit atmosfèrica a latituds mitjanes.[2] El vent tèrmic és la "diferència" que es produeix en el vent geostròfic entre dos nivells a l'atmosfera. Només existeix en una atmosfera amb gradients de temperatura horitzontals.[3] El component de vent ageostròfic és la diferència entre el vent real i el geostròfic, que és el responsable que l'aire "ompli" els ciclons amb el temps.[4] El vent de gradient és similar al vent geostròfic però també inclou la força centrífuga (o acceleració centrípeta).[5]

Mesurament[modifica | modifica el codi]

Anemòmetre d'estil molí de vent
Tornado mesociclònic oclús (Oklahoma, maig del 1999)

A l'hora de determinar la direcció del vent, es té en compte la direcció de la qual prové. Per exemple, un vent boreal bufa de nord a sud.[6] Els penells pivoten per indicar la direcció del vent.[7] Als aeroports es fan servir mànegues de vent principalment per indicar la direcció del vent, però també es poden utilitzar per estimar la velocitat del vent a partir de l'angle del qual pengen.[8] La velocitat del vent es mesura amb anemòmetres, sovint amb cassoletes o pales giratòries. Quan cal una freqüència de mesurament elevada (com a la investigació), es pot mesurar el vent mitjançant la velocitat de propagació de senyals d'ultrasò o l'efecte de la ventilació sobre la resistència d'un fil escalfat.[9] Un altre tipus d'anemòmetre utilitza tubs Pitot que aprofiten la diferència de pressió entre un tub interior i un tub exterior exposat al vent per determinar la pressió dinàmica, que després s'utilitza per calcular la velocitat del vent.[10]

Les velocitats sostingudes del vent són registrades globalment a una alçada de deu metres, i se'n fa una mitjana sobre un període de deu minuts. Als Estats Units es registren els vents mitjans sobre un període de dos minuts,[11] mentre que a l'Índia se solen registrar sobre un període de tres minuts.[12] És important conèixer el període sobre el qual s'ha fet la mitjana, car la velocitat d'un vent sostingut durant un minut sol ser un 14% més gran que el d'un vent sostingut durant deu minuts.[13] Un increment sobtat de la velocitat del vent rep el nom de ràfega. Una definició tècnica de ràfega de vent és "els màxims que superin la velocitat del vent més baixa mesurada durant un període de deu minuts per deu nusos (19 km/h). Una torbonada és quan es dobla la velocitat del vent per sobre d'un determinat llindar, i això dura un minut o més.

Per determinar els vents més amunt a l'atmosfera, les radiosondes mesuren la velocitat del vent fent un seguiment de la sonda per GPS, navegació per ràdio o radar.[14] Altrament, es pot seguir el moviment del globus meteorològic parent visualment des del terra amb teodolits.[15] Les tècniques de teledetecció utilitzades pel vent inclouen SODAR, Doppler, LIDAR i RADAR que poden mesurar el desplaçament Doppler de la radiació electromagnètica dispersada o reflectida d'aerosols o molècules en suspensió, i es poden utilitzar radiòmetres i radars per mesurar la rugositat de la superfície de l'oceà des de l'espai o avions. La rugositat dels oceans es pot fer servir per estimar la velocitat del vent a prop de la superfície oceànica. Es pot utilitzar imatgeria de satèl·lits geostacionaris per estimar els vents arreu de l'atmosfera segons quan es mouen els núvols d'una imatge a l'altra. L'enginyeria eòlica és l'estudi dels efectes del vent sobre les obres arquitectòniques, incloent-hi els edificis, els ponts i altres objectes creats per l'home.

Escala de força del vent[modifica | modifica el codi]

Històricament, l'escala Beaufort de la força del vent proporciona una descripció empírica de la velocitat del vent basant-ne en les condicions marines observades. Originalment tenia 13 nivells, però a la dècada del 1940 se l'amplià a 17 nivels.[16] Hi ha termes generals que distingeixen vents de diferents velocitats mitjanes, com ara una brisa, un temporal, una tempesta, un tornado o un huracà. A l'escala de Beaufort, els vents de temporal són els d'entre 28 nusos (52 km/h) i 55 nusos (102 km/h), amb adjectius precedents com ara "moderat", "fresc", "fort" i "molt fort" que es fan servir per diferenciar la força del vent dins la categoria de temporal.[17] Una tempesta té vents d'entre 56 nusos (104 km/h) i 63 nusos (117 km/h).[18] La terminologia dels ciclons tropicals difereix d'una regió a l'altra del planeta. La majoria de conques oceàniques utilitzen la velocitat mitjana del vent per determinar la categoria del cicló tropical. La taula següent resumeix les classificacions utilitzades pels Centres Meteorològics Regionals Especialitzats arreu del món:

Classificacions generals del vent Classificacions de ciclons tropicals (mitjana sobre 10 minuts)
Escala de Beaufort[16] Vent sostinguts sobre 10 minuts (nusos) Terme general[19] N Oceà Índic
IMD
SO Oceà Índic
MF
Austràlia
BOM
SO Pacífic
FMS
NO Pacífic
JMA
NO Pacífic
JTWC
NE Pacífic &
N Atlantic
NHC & CPHC
0 <1 Calma Depressió Pertorbació tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical Depressió tropical
1 1–3 Vent fluixet
2 4–6 Brisa fluixeta
3 7–10 Brisa fluixa
4 11–16 Brisa moderada
5 17–21 Brisa fresca
6 22–27 Brisa forta
7 28–29 Temporal moderat Depressió profunda Depressió tropical
30–33
8 34–40 Temporal fresc Tempesta ciclònic Tempesta tropical moderada Cicló tropical (1) Cicló tropical (1) Tempesta tropical Tempesta tropical Tempesta tropical
9 41–47 Temporal fort
10 48–55 Temporal molt fort Tempesta ciclònica forta Tempesta tropical forta Cicló tropical (2) Cicló tropical (2) Tempesta tropical forta
11 56–63 Tempesta
12 64–72 Huracà Tempesta ciclònica molt forta Cicló tropical Cicló tropical fort (3) Cicló tropical fort (3) Tifó Tifó Huracà (1)
13 73–85 Huracà (2)
14 86–89 Cicló tropical intens (4) Cicló tropical fort (4) Gran huracà (3)
15 90–99 Cicló tropical intens
16 100–106 Gran huracà (4)
17 107–114 Cicló tropical fort (5) Cicló tropical fort (5)
115–119 Cicló tropical molt intens Supertifó
>120 Supertempesta ciclònica Gran huracà (5)
Anàlisi del vent en un model de transcripció

El model de transcripció traçat en mapes meteorològics de superfície utilitza una bàrbula de vent per mostrar la direcció i la velocitat del vent. La bàrbula de vent mostra la velocitat per mitjà de "banderes" a l'extrem.

  • Cada meitat d'una bandera representa 5 nusos (9,3 km/h) de vent.
  • Cada bandera sencera representa 10 nusos (18,6 km/h) de vent.
  • Cada banderola (un triangle pintat per dins) representa 50 nusos (93 km/h) de vent.[20]

Els vents bufen des de la direcció a la qual apunta la bàrbula. Així doncs, un vent del nord-est és mostrat amb una línia que s'estén del cercle de núvols cap al nord-est, amb les banderes que indiquen la velocitat del vent situades a l'extrem nord-oriental d'aquesta línia.[6] Després de traçar-les sobre un mapa, es poden analitzar les isotaques (línies amb una velocitat del vent igual). Les isotaques resulten especialment útils per determinar la ubicació del corrent en jet als mapes de pressió a altitud, i se solen trobar al nivell de 300 hPa o per sobre d'ell.[21]

Climatologia global[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vent dominant
Els ponents i els alisis
Els vents formen part de la circulació atmosfèrica de la Terra.

En general, els vents de llevant dominen el patró de flux a través dels pols, els vents de ponent bufen a través de les latituds mitjanes de la Terra, al nord de la falca subtropical, mentre que els llevants tornen a dominar als tròpics.

Directament a sota de la falca subtropical hi ha les calmes, on els vents són més fluixos. Molts dels deserts del món es troben a prop de la latitud mitjana de la falca subtropical, on el descens redueix la humitat relativa de la massa d'aire.[22] Els vents més forts es donen a les latituds mitjanes, on l'aire àrtic fred es troba amb l'aire càlid dels tròpics.

Tròpics[modifica | modifica el codi]

Articles principals: Vents alisis i Monsó

Els vents alisis són el patró dominant de vents de llevant de superfície que es troben als tròpics, vers l'equador terrestre.[23] Els vents alisis bufen predominantment del nord-est a l'hemisferi nord i del sud-est a l'hemisferi sud.[24] Els vents alisis són el flux guiador pels ciclons tropicals que es formen a sobre dels oceans del planeta.[25] Els vents alisis també porten pols africana cap a l'oest, a través de l'oceà Atlàntic i cap al mar del Carib, així com parts del sud-est de Nord-amèrica.[26]

Un monsó és un vent dominant estacional que dura uns quants mesos a les regions tropicals. El terme fou utilitzat per primer cop a l'Índia, Bangla Desh, el Pakistan i els països veïns per referir-se als grans vents estacionals que bufen de l'oceà Índic i el mar d'Aràbia, al sud-oest, portant fortes precipitacions a l'àrea.[27] El seu progrés vers els pols és accelerat pel desenvolupament d'una depressió tèrmica situada a sobre els continents asiàtic, africà i nord-amèrica entre maig i juliol, i a sobre Austràlia al desembre.[28][29][30]

Els ponents i el seu impacte[modifica | modifica el codi]

Article principal: Ponent (vent)

Els ponents o vents de ponent són els vents dominants a les latituds mitjanes a entre 35 i 65 graus de latitud. Aquests vents dominants bufen d'oest a est al nord de la falca subtropical,[31][32] i guien els ciclons extratropicals d'aquesta manera general. A l'hemisferi nord prevalen els vents del sud-oest i a l'hemisferi sud els vents del nord-oest.[24] Són més forts a l'hivern quan la pressió als pols és més baixa, i més febles a l'estiu quan la pressió als pols és més alta.[33]

Juntament amb els vents alisis, els ponents feien possible un viatge comercial d'anada i tornada pels vaixells de vela que travessaven l'Atlàntic i el Pacífic, car els ponents provoquen el desenvolupament de forts corrents oceànics a les vores occidentals dels oceans d'ambdós hemisferis per mitjà del procés d'intensificació occidental.[34] Aquests corrents oceànics occidentals transporten aigües càlides i tropicals cap a les regions polars. Els ponents poden ser particularment forts, especialment a l'hemisferi sud, on hi ha menys terra a les latituds mitjanes que amplifiqui el patró de flux, cosa que alenteix els vents. Els ponents occidentals més forts de les latituds mitjanes es troben en una banda coneguda com els Quaranta Rugents, a entre 40 i 50 graus de latitud sud.[35] Els ponents tenen un paper important a l'hora de transportar aigües i vents càlids i equatorials a les costes occidentals dels continents,[36][37] especialment a l'hemisferi sud, a causa de la seva vasta extensió oceànica.

Llevants polars[modifica | modifica el codi]

Article principal: Llevants polars

Els llevants polars, també coneguts com a cèl·lules de Hadley polars, són vents dominants freds i secs que bufen des de les àrees d'alta pressió dels anticiclons polars dels pols Nord i Sud vers les pressions de baixa pressió dels ponents a latituds altes. A diferència dels ponents, aquests vents dominants bufen d'est a oest, i sovint són febles i irregulars.[38] A causa del baix angle solar, l'aire fred s'acumula i subsideix al pol, creant àrees d'alta pressió de superfície, forçant un eflux d'aire cap a l'equador.[39] Aquest eflux és desviat cap a l'est per l'efecte de Coriolis.

Aspectes locals[modifica | modifica el codi]

Els vents locals arreu del món. Aquests vents es formen per l'escalfament de la terra (tant muntanyes com terreny pla).

Brises marines i terrestres[modifica | modifica el codi]

Article principal: Brisa marina
A: Brisa marina (de dia), B: Brisa terrestre (de nit)

A les regions costaneres, les brises marines i terrestres poden ser factors importants en els vents dominants d'un lloc. El mar és escalfat pel sol més lentament a causa de la calor específica de l'aigua, superior a la de la terra.[40] A mesura que augmenta la temperatura de la superfície de la terra, aquesta escalfa l'aire que té a sobre per conducció. L'aire càlid és menys dens que el medi que l'envolta, de manera que puja. Això provoca un gradient de pressió d'uns 2 mil·libars entre el mar i la terra. L'aire més fresc de sobre el mar, que ara té una major pressió a nivell de mar, flueix terra endins cap a la pressió més baixa, creant una brisa més fresca a prop de la costa. Quan els vents de gran escala estan calmats, la intensitat de la brisa marina és directament proporcional al diferencial de temperatura entre la massa terrestre i el mar. Si hi ha un vent davant la costa de 8 nusos (15 km/h) o més, és improbable que es generi una brisa marina.

De nit, la terra es refreda més fàcilment que l'oceà a causa de la diferència en els seus valors de calor específica. Aquest canvi de temperatura fa que la brisa marina del dia es dissipi. Quan la temperatura a la terra baixa per sota de la temperatura al mar, la pressió sobre l'aigua esdevé més baixa que la de la terra, creant una brisa terrestre sempre que no hi hagi un vent al mar prou fort per oposar-s'hi.[41]

A prop de les muntanyes[modifica | modifica el codi]

Esquema de les ones de muntanya. El vent flueix cap a una muntanya i produeix una primera oscil·lació (A). Es produeix una segona ona més lluny i a més altitud. Es formen núvols lenticulars al cim de les ones (B).

A sobre de les superfícies elevades, l'escalfament del terra supera l'escalfament de l'aire que l'envolta a la mateixa altitud sobre el nivell del mar, creant una depressió tèrmica associada sobre el terreny, augmentant les depressions tèrmiques ja existents[42][43] i canviant la circulació del vent a la regió. A les zones amb una topografia escarpada que interromp significativament el flux ambiental del vent, la circulació eòlica entre muntanyes i valls és el factor contribuent més important als vents dominants. Els turons i les valls pertorben de manera substancial el flux de l'aire, incrementant la fricció entre l'atmosfera i la massa terrestre actuant com un bloqueig físic al flux, desviant el vent en paral·lel a la serralada vent amunt de la topografia, cosa coneguda com a jet barrera. Aquesta barrera pot augmentar el vent baix en un 45%.[44] La direcció del vent també canvia a causa del contorn de la terra.[45]

Si hi ha una collada a la serralada, els vents hi passaren a alta velocitat a causa del principi de Bernoulli, que descriu la relació inversa entre velocitat i pressió. El flux d'aire pot romandre turbulent i erràtic una bona distància vent avall, al terreny més pla. Aquestes condicions són perilloses pels avions que pugen o baixen.[45] Els vents freds que s'acceleren a través dels espais entre muntanyes reben noms regionals. A l'Amèrica Central, en són exemples el vent del Papagayo, el vent del Panamà i el vent del Tehuano. A Europa, vents similars són coneguts com a bora, tramuntana o mestral. Quan aquests vents bufen per sobre d'aigües obertes, augmenten la mescla de les capes superiors de l'oceà, pujant aigües fresques i riques en nutrients a la superfície, cosa que provoca un augment en la vida marina.[46]

En zones muntanyoses, la distorsió local del flux d'aire esdevé severa. El terreny irregular genera patrons de flux impredictibles i turbulència, com ara rotors, que poden tenir núvols lenticulars. Es desenvolupen potents ascendències, descendències i gorgues a mesura que l'aire flueix per sobre de turons i cap a les valls. Les precipitacions orogràfiques es produeixen al vessant a sobrevent de les muntanyes a causa del moviment d'aire ascendent del flux d'aire humit a gran escala per la serralada, també conegut com a flux ascendent, donant com a resultat un refredament i una condensació adiabàtics. A les parts muntanyoses del món amb vents relativament consistents (per exemple, els alisis), sol haver-hi un clima més humit al vessant a sobrevent d'una muntanya que al vessant de sotavent. L'ascensió orogràfica elimina la humitat, deixant aire més sec a la banda descendent, normalment més càlida, on s'observa una ombra orogràfica.[47] Els vents que flueixen per sobre de les muntanyes i cap avall reben el nom de vents de vessant descendents. Es tracta de vents càlids i secs. A Europa, vent avall dels Alps, se'ls coneix com föhn. A Polònia n'és un exemple el halny wiatr. A l'Argentina, el nom local dels vents de vessant descendents és zonda. A Java, el nom local d'aquests vents és koembang. A Nova Zelanda, se'ls coneix com Nor'west arch, i estan acompanyades per la formació de núvols que els dóna nom i que ha inspirat obres d'art al llarg dels anys.[48] A les Grans Planes dels Estats Units, els vents són coneguts com a chinook. A Califòrnia, els vents són canalitzats a través de collades, cosa que n'intensifica els efectes, amb exemples com els vents Santa Ana i sundowner. La velocitat del vent en els vents de vessant descendents poden superar els 160 km/h.[49]

Velocitat mitjana[modifica | modifica el codi]

Article principal: Atles eòlic

Com ja s'ha dit més amunt, els vents dominants i locals no estan distribuïts de manera uniforme arreu del món, cosa que implica que la velocitat del vent també varia d'una regió a l'altra. A més, la velocitat del vent augmenta amb l'altitud.

Densitat d'energia eòlica[modifica | modifica el codi]

Avui en dia existeix un criteri utilitzat per determinar les millors localitats per construir-hi instal·lacions eòliques, conegut com a densitat d'energia eòlica (DEE). És un càlcul de la força efectiva del vent en un punt determinat, i sovint s'expressa en termes d'elevació sobre el sòl al llarg d'un període de temps. Té en compte la velocitat i la massa del vent. S'elaboren mapes amb codis de color per una àrea determinada, com per exemple "densitat d'energia mitjana anual a 50 metres". Els resultats d'aquest càlcul s'inclouen en un índex desenvolupat pel National Renewable Energy Lab dels Estats Units, i se'ls denomina "NREL CLASS". Com més elevat és el càlcul de la DEE, més alta és la classe que se li assigna.[50] A finals del 2008, la capacitat nominal dels generadors eòlics era de 120,8 gigawatts.[51] Tot i que el vent només genera un 1,5% del consum global d'electricitat,[51] s'està estenent ràpidament i doblà la seva capacitat en tres anys (2005-2008). A certs països ha assolit un nivell de penetració relativament elevat: representa aproximadament el 19% de la producció d'electricitat a Dinamarca, un 10% a Espanya i Portugal, i un 7% a Alemanya i Irlanda l'any 2008. Un estudi suggereix que és possible desenvolupar un sistema de forniment d'energia completament renovable basada en un 70% d'energia eòlica amb els preus actuals, connectant parcs eòlics amb una superxarxa de corrent continu d'alta tensió.[52]

Cisallament[modifica | modifica el codi]

Hodògraf dels vectors eòlics a diverses altituds de la troposfera, que es fa servir per determinar el cisallament del vent vertical.
Article principal: Cisallament del vent

El cisallament del vent, denominat a vegades gradient de vent, és una diferència en la velocitat i direcció del vent sobre una distància relativament curta a l'atmosfera terrestre.[53] El cisallament del vent es pot dividir en un component vertical i un d'horitzontal. El cisallament del vent horitzontal s'observa al llarg dels fronts i a prop de la costa,[54] i l'horitzontal se sol donar a prop de la superfície,[55] tot i que també a nivells més elevats de l'atmosfera, a prop de jets superiors i zones frontals.[56]

El cisallament del vent és un fenomen meteorològic microescalars que es produeix sobre una distància molt curta, però també pot anar associat amb fenòmens mesoescalars o d'escala sinòptica, com ara línies de torbonada o fronts freds. Se sol donar a prop de microràfegues o ràfegues descendents causades per tempestes,[57] fronts, àrees de vents baixos localment més forts coneguts com a jets baixos, a prop de muntanyes,[58] inversions de radiació produïdes a causa d'un cel clar i vents calmats, edificis,[59] aerogeneradors[60] i velers.[61] El cisallament del vent té un efecte important durant l'enlairament i aterratge de les aeronaus a causa dels seus efectes sobre el control de l'aeronau,[62] i ha estat una causa significativa d'accidents d'aviació amb grans nombres de morts als Estats Units.[57]

El moviment del so a través de l'atmosfera és afectat pel cisallament del vent, que pot tòrcer el front d'ona, fent que se sentin sons on normalment no se sentirien, o a l'inrevés.[63] El cisallament del vent vertical fort a la troposfera també inhibeix la formació de ciclons tropicals,[64] però contribueix a organitzar tempestes individuals en cicles de vida més llargs que poden resultar en mal temps.[65] El concepte de vent tèrmic explica com les diferències en la velocitat del vent a diferents altituds depenen de les diferències horitzontals de temperatura, i explica l'existència del corrent en jet.[66]

El vent i els éssers humans[modifica | modifica el codi]

Cultura[modifica | modifica el codi]

Com a força natural, el vent sovint era personificat en moltes cultures com un o més déus del vent o com una expressió d'allò sobrenatural. Vāyu és el déu hindú del vent.[67][68] Els deus grecs del vent inclouen Bòreas, Notos, Euros i Zèfir.[68] Èol, segons diferents interpretacions el governant o el guardià dels quatres vents, també ha estat descrit com Astreu, el déu del vespre que engendrà els quatre vents amb Eos, la dea de l'alba. Els antics grecs també observaven el canvi estacional dels vents, com ho demostra la Torre dels Vents d'Atenes.[68][69] Els Venti són els déus romans dels vents.[70] Fūjin és el déu japonès del vent i també un dels déus xinto més grans. Segons la llegenda, estigué present a la creació del món i deixà anar els vents del seu sac per dispersar la boirina que cobria el món.[71] A la mitologia nòrdica, Njörðr és el deu del vént.[68] També hi ha quatre dvärgar (gnoms nòrdics) anomenats Norðri, Suðri, Austri i Vestri, i els quatre cérvols d'Yggdrasill probablement personifiquen els quatre vents, de manera anàloga als déus grecs del vent.[72] Stribog és el nom del déu eslau dels vents, el cel i l'aire. Es diu que és l'avantpassat (l'avi) dels vents de les vuit direccions.[68][73]

Kamikaze (神風) és un nom japonès (sovint traduït com "vent diví") considerat un regal dels déus. El primer ús conegut d'aquest terme fou com el nom d'una sèrie de tifons que es diu que salvaren el Japó de dues flotes mongoles dirigides per Kublai Khan que atacaren el país nipó el 1274 i de nou el 1281.[74] Es dóna el nom de Vent Protestant a la tempesta que obstaculitzà la invasió d'Anglaterra per part de l'Armada Espanyola el 1588, en què el vent tingué un paper clau,[75] o els vents favorables que permeteren a Guillem d'Orange envair Anglaterra el 1688.[76] Durant la campanya d'Egipte de Napoleó, els soldats francesos ho passaren malament amb el khamsin: quan la tempesta apareixia com "una taca sanguinosa al cel distant", els nadius buscaven refugi, mentre que els francesos "no reaccionaven fins que ja era massa tard, i s'ofegaven i desmaiaven dins el mur encegador i sufocant de pols".[77] Durant la campanya del nord d'Àfrica de la Segona Guerra Mundial, "les tropes aliades i alemanyes es veieren obligades diverses vegades a aturar-se al bell mig d'una batalla a causa de tempestes de sorra provocades pel khamsin... Els grans de sorra duts pel vent encegaven els soldats i creaven pertorbacions elèctriques que deixaven les brúixoles inservibles".[78]

Transport[modifica | modifica el codi]

Aeròdrom de RAF Exeter el 20 de maig del 1944. La imatge mostra la disposició de les pistes, que permeten als avions enlairar-se i aterrar amb el vent de cara.

Hi ha molts tipus diferents de vaixells de vela, però tots comparteixen diversos punts bàsics. Deixant de banda els vaixells de rotor, que utilitzen l'efecte Magnus, tots els vaixells de vela tenen un buc, aparell i com a mínim un pal que sosté les veles que utilitzen el vent per impulsar la nau.[79] Els viatges per l'oceà en vaixell de vela poden durar molts mesos,[80] i un perill habitual és que el vaixell quedi encalmat a causa de la manca de vent,[81] o que sigui desviat del seu rumb per grans tempestes o vents que no li permeten avançar en la direcció desitjada.[82] Una gran tempesta pot provocar un naufragi i la pèrdua de tots els homes a bord.[83] Els vaixells de vela només poden dur una determinada quantitat de provisions a la bodega, de manera que han de planificar els viatges llargs amb cura per incloure provisions suficients, incloent-hi aigua dolça.[84]

Tot i que les aeronaus solen desplaçar-se sota l'impuls d'un motor intern, el vent de cua afecta la seva velocitat a terra,[85] i en el cas dels montgolfiers i altres vehicles més lleugers que l'aire, el vent pot tenir un paper significant en el seu moviment i trajectòria real.[86] A més, la direcció del vent té un paper en l'enlairament i aterratge dels avions, i les pistes dels aeròdroms solen estar alineades en correspondència amb la direcció del vent. De tots els factors que afecten les operacions de vol a un aeroport, es considera que la direcció del vent és el factor governant principal. Tot i que es pot permetre l'enlairament amb un vent de cua en determinades circumstàncies, generalment es considera que és l'opció menys desitjable per motius de rendiment i seguretat, sent un vent de cara l'opció preferida. El vent de cua incrementa la distància d'enlairament i redueix el gradient d'ascens, de manera que la llargada de la pista i la situació d'obstacles poden esdevenir factors que limiten.[87] Els dirigibles són aeronaus més lleugeres que l'aire, que es poden dirigir i moure per l'aire per mitjà d'un timó, hèlix o altres dispositius d'impuls.[88] A diferència d'altres aeronaus aerodinàmiques com ara avions i helicòpters, que produeixen sustentació mitjançant el moviment d'una ala, o superfície sustentadora, a través de l'aire, les aeronaus aerostàtiques, com els dirigibles i montgolfiers, es mantenen a l'aire omplint una gran cavitat, com un globus, amb un gas sustentador.[89] Els tipus principals de dirigible són no rígid, semirígid o rígid. Els no rígids són petits i manquen d'esquelet intern. Els semirígids són una mica més grans i tenen un cert suport intern, com ara una quilla fixa. Els rígids tenen un esquelet complet, com ara els models transoceànics zeppelin,[90] però pràcticament desaparegueren després de diversos accidents prominents a mitjans del segle XX.[91]

Font d'energia[modifica | modifica el codi]

Aquest aerogenerador produeix electricitat a partir de l'energia eòlica.

Històricament, els antics singalesos d'Anuradhapura i altres ciutats del voltant de Sri Lanka utilitzaven els vents del monsó per alimentar forns, ja l'any 300.[92] Els forns eren construïts per on passaven els vents del monsó per aprofitar l'energia eòlica per fer pujar les temperatures al seu interior fins a 1.200 °C. Una referència històrica primerenca a un molí de vent rudimentari era utilitzada per portar aire a un orgue al segle I.[93] Els primers molins de vent pràctics foren construïts més tard a Sistan (Afganistan) a partir del segle VII. Eren molins de vent d'eix vertical, amb llargs arbres de transmissió verticals i pales rectangulars.[94] Aquests molins de vent es componien d'entre sis i dotze aspes cobertes de canya o roba, i eren utilitzats per moldre blat de moro i pujar aigua, i eren utilitzats en les indústries molineres i del sucre.[95] Més tard, l'ús dels molins de vent d'eix horitzontal s'estengué per l'Europa Nord-occidental per moldre blat a partir de la dècada del 1180, i encara queden molts molins de vents holandesos dempeus. L'energia eòlica de gran altitud és un projecte dut a terme per més de 30 empreses d'arreu del món i que utilitza tecnologia amb cordes en lloc de torres compressives ancorades a terra.[96] S'estalvia petroli utilitzant el vent per impulsar vaixells de càrrega mitjançant l'ús d'energia mecànica convertida de l'energia cinètica del vent amb estels molt grans.[97]

La regió dels Països Catalans amb més potència d'energia eòlica és el País Valencià (986,99 MW[98]), seguida per Catalunya (524,54 MW[98]), la Catalunya Nord (20,77 MW[99]) i les Balears (3,65 MW[98]). Tot i que el desenvolupament d'aquest tipus d'energia renovable ha gaudit d'un gran suport de part de les autoritats, també han rebut crítiques de determinats segments de la societat. El Pla Eòlic de la Comunitat Valenciana, per exemple, ha estat criticat per grups ecologistes que afirmen que el pla ha falsejat les divisions entre parcs eòlics per mantenir la gestió dels parcs amb la Generalitat Valenciana en lloc de l'estat espanyol, i també que s'ha subestimat l'impacte dels futurs parcs sobre les aus de la regió.[100] A Catalunya també hi ha hagut iniciatives de caràcter ecologista per restringir i vigilar la implantació de parcs eòlics.[101]

Lleure[modifica | modifica el codi]

Otto Lilienthal en ple vol

El vent té un paper important en diversos esports populars, incloent-hi l'ala delta, els viatges amb montgolfiers, els estels, l'snowkiting, el kite landboarding, el surf d'estel, el parapent, la vela esportiva i el surf de vela. A l'hora de planar, els gradients eòlics just a sobre de la superfície afecten les fases d'enlairament i aterratge dels planadors. El gradient eòlic pot tenir un efecte destacat sobre els llançaments de terra, també coneguts com a llançaments amb gigre o amb cable. Si el gradient és important, sobtat, o ambdues coses alhora, i el pilot manté la mateixa actitud de capcineig, la velocitat aerodinàmica indicada augmentarà, possiblement excedint la velocitat màxima del remolc de llançament de terra. El pilot ha d'ajustar la velocitat aerodinàmica per compensar l'efecte del gradient.[102] A l'hora d'aterrar també és un risc el cisallament del vent, especialment quan el vent bufa fort. A mesura que el planador descendeix a través del gradient del vent en l'aproximació final a l'aterratge, la velocitat aerodinàmica baixa a mesura que augmenta la velocitat de descens, i no hi ha prou temps per accelerar abans de tocar terra. El pilot ha d'anticipar el gradient eòlic i prendre una velocitat d'aproximació superior per compensar-lo.[103]

Paper al món natural[modifica | modifica el codi]

En climes àrids, la font principal d'erosió és el vent.[104] La circulació general del vent mou particulats petits com ara pols a través de grans oceans, a milers de quilòmetres vent avall del seu punt d'origen,[105] un fenomen conegut com a "deflació". Els vents occidentals de les latituds mitjanes del planeta impulsen el moviment dels corrents oceànics d'oest a est a través dels oceans del món. El vent té un paper molt important a l'hora d'ajudar les plantes i altres organismes immòbils a dispersar les seves llavors, espores, pol·len, etc. Tot i que el vent no és la principal forma de dispersió de les llavors en les plantes, proporciona dispersió a un percentatge elevat de la biomassa de plantes terrestres.

Erosió[modifica | modifica el codi]

Formació rocosa a l'altiplà andí de Bolívia esculpida per l'erosió del vent.
Article principal: Erosió eòlica

L'erosió pot ser el resultat del moviment de material per part del vent. Hi ha dos efectes principals. Primer, el vent causa l'aixecament de petites partícules, que són transportades a una altra regió. Això rep el nom de "deflació". En segona instància, aquestes partícules en suspensió poden impactar contra objectes sòlids, causant erosió per abrasió (successió ecològica). L'erosió eòlica sol donar-se en àrees amb poca o nul·la vegetació, sovint en àrees on no hi ha prou precipitacions per sostenir les plantes. N'és un exemple la formació de dunes de sorra a les platges o els deserts.[106] El loess és un sediment eòlic homogeni, habitualment no estratificat, porós, friable, lleugerament coherent, sovint calcari, de gra fi, llimós i de color groc pàl·lid o camussa.[107] Sovint es dóna en forma de dipòsit extens que cobreix àrees de centenars de quilòmetres quadrats i desenes de metres de gruix. El loess se sol trobar en cares o bé empinades o bé verticals.[108] El loess tendeix a convertir-se en un sòl molt ric. Amb les condicions climàtiques apropiades, les àrees amb loess es troben entre les més productives del món per l'agricultura.[109] Els dipòsits de loess són geològicament inestables per naturalesa, i s'erosionen molt fàcilment. Per tant, els grangers sovint planten tallavents (com ara arbres i arbustos grans) per tal de reduir l'erosió del loess per part del vent.[104]

Migració de la pols al desert[modifica | modifica el codi]

A mitjans d'estiu (juliol), els vents alisis cap a l'oest que es troben al sud de la falca subtropical, que es mou cap al nord, s'expandeixen cap al nord-oest des del mar del Carib cap al sud-est de Nord-amèrica. Quan la pols mineral del Sàhara que es mou al llarg de la perifèria meridional de la falca dins el cinturó de vents alisis es desplaça per sobre de terra, les precipitacions són suprimides i el cel canvia d'un color blau a un de blanc, cosa que provoca un increment de les postes de sol roges. La seva presència afecta negativament la qualitat de l'aire, incrementant el recompte de particulats suspesos a l'aire.[26] Més del 50% de la pols africana que arriba als Estats Units afecta Florida.[110] Des del 1970, els brots de pols han empitjorat a causa de períodes de sequera a Àfrica. Tanmateix, la pols mineral dels deserts transportada a altres latituds té uns efectes molt positius sobre el creixement de la Selva Amazònica car aporta elements fertilitzants que hi manquen. Hi ha una gran variabilitat en el transport de pols al Carib i Florida d'un any a l'altre.[111] S'han relacionat aquests fenòmens de la pols amb un declivi de la salut dels esculls de corall al Carib i Florida, en gran part des de la dècada del 1970.[112] Es formen plomalls de pols similars al desert del Gobi, que, combinades amb contaminants, recorren grans distàncies vent avall, cap a l'est, a Nord-amèrica.[105]+

Els vents associats amb tempestes de sorra i pols han rebut noms locals. La calima porta pols a vents del sud-est cap a les Illes Canàries.[113] El harmattan porta pols al Golf de Guinea durant l'hivern.[114] El sirocco porta pols del nord d'Àfrica cap al sud d'Europa a causa del moviment de ciclons extratropicals pel mar Mediterrani.[115] Els sistemes tempestuosos primaverals que es mouen per l'est del mar Mediterrani fan que passi pols a través d'Egipte i la Península Aràbiga, i són coneguts localment com a khamsin.[116] El shamal és causat per fronts freds que alcen pols a l'atmosfera durant dies a través dels estats del Golf Pèrsic.[117]

Efecte sobre les plantes[modifica | modifica el codi]

El vent ha bufat aquest estepicursor contra una tanca.
Article principal: Dispersió de les llavors

La dispersió de les llavors per part del vent, o anemocòria, és un dels mitjans de dispersió més primitius. Pot adoptar una d'entre dues formes primàries: les llavors poden flotar amb la brisa o poden voletejar fins a terra.[118] Els exemples clàssics d'aquests mecanismes de dispersió inclouen els lletsons (Taraxacum spp., Asteraceae), que tenen un papus plomós unit a les llavors, i que poden viatjar grans distàncies, i els aurons (Acer sp., Sapindaceae), que tenen llavors alades que voletegen fins a terra. Una restricció important de la dispersió per mitjà del vent és la necessitat de produir grans quantitats de llavors per maximitzar les possibilitats que una llavor caigui en un indret adequat per germinar. Aquest mecanisme de dispersió també està subjecte a importants restriccions evolutives. Per exemples, les espècies d'asteràcies que es troben en illes tendeixen a tenir una capacitat de dispersió menor (és a dir, llavors més grans i un papus més petit) que les mateixes espècies al continent.[119] L'ús de la dispersió per mitjà del vent és habitual entre moltes espècies herbàcies o ruderals. Entre els mecanismes poc usuals de dispersió per mitjà del vent hi ha el dels estepicursors. L'anemofília és un procés relacionat a l'anemocòria que consisteix en la distribució del pol·len per part del vent. Hi ha grans famílies de plantes que es pol·linitzen d'aquesta manera, especialment quan els individus de l'espècie vegetal dominant es troben a prop l'un de l'altre.[120]

El vent també limita el creixement dels arbres. A la costa i les muntanyes aïllades, la línia dels arbres sol ser molt més baixa que a la mateixa altitud terra endins i als sistemes muntanyosos més grans i complexos, car els vents forts redueixen el creixement dels arbres. Els vents forts s'emporten els sòls poc espessos per erosió,[121] i també danya branques i branquillons. El procés en què un vent fort abat o desarrela arbres s'anomena desarrelament pel vent. Això és més freqüent als vessants a sobrevent, afectant especialment els troncs de 75 anys o més.[122] Les plantes que viuen a prop de la costa, com ara la pícea de Sitka i la vinya marina,[123] són podades pel vent i el ruixim de sal de prop de la costa.[124]

Efecte sobre els animals[modifica | modifica el codi]

Els bovins i les ovelles són susceptibles a la fredor, provocada per una combinació de vent i baixes temperatures quan el vent supera 40 km/h, i que fa inútil la seva cobertura de pèl o llana.[125] Tot i que els pingüins es protegeixen de l'aire i l'aigua freds per mitjà de plomes i una capa de greix, les seves aletes i potes són menys resistents al fred. Als climes més freds, com l'Antàrtida, els pingüins emperador s'apinyen per sobreviure al vent i el fred, canviant contínuament els individus que romanen a l'exterior del grup, cosa que en redueix la pèrdua de calor en un 50%.[126] Els insectes voladors són arrossegats pels vents dominants,[127] mentre que els ocells segueixen el seu propi rumb, aprofitant les condicions del vent per volar o planar.[128] Així doncs, els patrons de línies fines de les imatges de radar meteorològic, associats amb vents convergents, estan dominats per retorns d'insectes.[129] La migració dels ocells, que sol tenir lloc durant la nit als 2 km més baixos de l'atmosfera terrestre, contamina els perfils eòlics generats pels radars meteorològics, especialment el WSR-88D, augmentant els retorns eòlics ambientals en entre 28 i 56 km/h.[130]

Les piques utilitzen un mur de còdols per emmagatzemar plantes i herbes seques per l'hivern, evitant així que el vent se les endugui.[131] Els coleòpters utilitzen els vents lleugers que precedeixen l'atac de predadors potencials, com ara els gripaus, per fugir-ne. Els seus cercs són molt sensibles al vent, i els ajuden a sobreviure a la meitat dels atacs que reben.[132] Els uapitís tenen un molt bon sentit de l'olfacte que els permet detectar predadors vent amunt a una distància de 800 m.[133] L'augment de la velocitat del vent per sobre de 15 km/h és un senyal perquè els gavinots hiperboris intensifiquin la cerca d'aliment i augmentin els atacs aeris contra els somorgollaires.[134]

Danys relacionats[modifica | modifica el codi]

Danys provocats per l'huracà Andrew

Se sap que els vents forts provoquen danys segons la seva força. Ràfegues poc freqüents poden fer que basculin ponts suspesos mal dissenyats. Si les ràfegues tenen una freqüència similar a la basculació del pont, és més fàcil que el destrueixin, com passà el 1940 amb el Pont de Tacoma Narrows.[135] Una velocitat del vent de només 43 km/h ja pot causar apagades elèctriques fent que les branques dels arbres pertorbin el flux d'energia per les línies de transmissió.[136] Tot i que no hi ha cap espècie que sigui capaç de resistir amb totes les garanties a vents huracanats, les que tenen arrels poc profundes tendeixen més a quedar desarrelades, i els arbres fràgils com l'eucaliptus, els haus i els alvocats són més vulnerables.[137] Els vents huracanats causen danys importants als habitatges mòbils i comencen a danyar estructuralment els habitatges amb fonaments. S'ha observat vents tan forts com aquests que baixen per terreny han rebentat finestres i sorrejat la pintura dels cotxes.[49] Quan els vents superen 250 km/h, els habitatges es col·lapsen completament i els edificis més grans pateixen danys considerables. Les estructures construïdes per la mà humana queden completament destruïdes quan el vent arriba a 325 km/h. L'escala Saffir-Simpson i l'escala Fujita millorada foren dissenyades per estimar la velocitat del vent a partir dels danys causats pels vents forts relacionats amb ciclons tropicals i tornados, i a l'inrevés.[138][139]

L'illa australiana de Barrow Island té el rècord de la ràfega de vent més forta, amb una velocitat de 408 km/h durant el cicló tropical Olivia el 10 d'abril del 1986, superant el rècord anterior del Mont Washington de 372 km/h a la tarda del 12 d'abril del 1934.[140]

Els huracans, tifons i tempestes ciclòniques es troben entre els fenòmens naturals més destructius:

Huracans més letals
Lloc Huracà Any Morts
1 Gran Huracà 1780 22.000
2 Mitch 1998 > 19.325
3 Galveston 1900 8.000–12.000
4 Fifi 1974 8.000–10.000
5 República Dominicana 1930 2.000–8.000
Tifons pacífics més letals
Lloc Tifó Any Morts
1 Hải Phòng 1881 300.000
2 Nina 1975 170.000
3 Tifó del juliol del 1780 1780 100.000[141]
4 Shantou 1922 60.000[142]
5 Xina 1912 50.000[142]
Tempestes ciclòniques més letals
Lloc Tempesta Any Morts
1 Bhola 1970 300.000–500.000
2 Nargis 2008 138.366
3 Gorky 1991 138.000
4 Orissa 1999 15.000
5 Gujarat 1998 > 10.000

La intensitat dels incendis forestals augmenta durant el dia. Per exemple, la velocitat a la qual es cremen els troncs per dins és fins a cinc vegades més gran durant el dia a causa d'una menor humiditat, temperatures més elevades i una major velocitat del vent.[143] Durant el dia, el sol escalfa el terra fent que els corrents d'aire vagin pendent amunt, i quan el terra es refreda de nit van pendent avall. Els incendis són avivats per aquests vents i sovint segueixen els corrents de vent per sobre de turons i dins de valls.[144] Als Estats Units, les operacions de combat contra incendis giren al voltant d'un "dia del foc" de 24 hores que comença a les 10 del matí, a causa de l'augment previsible de la intensitat a causa de l'escalfor del dia.[145]

A l'espai exterior[modifica | modifica el codi]

El vent solar és bastant diferent dels vents terrestres, pel fet que s'origina al Sol i es compon de partícules carregades que han fugit de l'atmosfera solar. De manera similar al vent solar, el vent planetari es compon de gasos lleugers que s'escapen de les atmosferes dels planetes. Al llarg de períodes de temps llargs, el vent planetari pot canviar dràsticament la composició de les atmosferes planetàries.

Vent planetari[modifica | modifica el codi]

Article principal: Escapament atmosfèric
Un possible futur per la Terra a causa del vent planetari: Venus.

El vent hidrodinàmic de la part superior de l'atmosfera d'un planeta permet que elements químics lleugers com ara l'hidrogen pugin a l'exobase, el límit inferior de l'exosfera, on els gasos poden assolir la velocitat d'escapament, sortint a l'espai exterior sense impactar amb altres partícules de gas. Aquest tipus de pèrdua de gasos d'un planeta a l'espai és conegut com a vent planetari.[146] Al llarg del temps geològic, aquest procés fa que planetes rics en aigua com la Terra evolucionin en planetes com Venus al llarg de milers de milions d'anys.[147] Els planetes que tenen una atmosfera baixa calenta podrien tenir atmosferes altes humides que acceleren la pèrdua d'hidrogen.[148]

Vent solar[modifica | modifica el codi]

Article principal: Vent solar
El plasma del vent solar es troba amb l'heliopausa

En lloc d'aire, el vent solar és un corrent de partícules carregades (un plasma) expulsades de l'atmosfera superior del Sol a una velocitat de 400 km/s. Es compon principalment d'electrons i protons amb una energia d'aproximadament 1 keV. La temperatura i la velocitat del corrent de partícules varien amb el pas del temps. Aquestes partícules són capaces de fugir de la gravetat solar, en part gràcies a l'alta temperatura de la corona,[149] però també gràcies a l'elevada energia cinètica obtinguda per les partícules per mitjà d'un procés que no està ben comprès. El vent solar crea l'heliosfera, una immensa bombolla al medi interestel·lar que envolta el sistema solar.[150] Els planetes necessiten un camp magnètic gran per reduir la ionització de la seva atmosfera superior per part del vent solar.[148] Altres fenòmens inclouen les tempestes geomagnètiques, que poden deixar fora de servei les xarxes elèctriques de la Terra,[151] les aurores, com ara les aurores polars,[152] i les cues de plasma dels cometes, que sempre s'estenen en direcció contrària al Sol.[153]

A altres planetes[modifica | modifica el codi]

Els forts vents (300 km/h) que circulen als cims dels núvols de Venus donen la volta al planeta cada quatre o cinc dies terrestres.[154] Quan els pols de Mart són exposats a la llum del sol després de l'hivern, el CO2 glaçat se sublima, creant vents importants que surten dels pols a velocitats de fins a 400 km/h, transportant grans quantitats de pols i vapor d'aigua pel paisatge[155] A Júpiter, són habituals les velocitats del vent de 100 m/s als corrents en jet zonals.[156] Els vents de Saturn són dels més ràpids del sistema solar. Les dades recollides per la sonda Cassini–Huygens mostraren vents orientals màxims de 375 m/s.[157] A Urà, les velocitats del vent a l'hemisferi nord poden arribar a 240 m/s al voltant de 50 graus de latitud nord.[158][159][160] Al cim dels núvols de Neptú, els vents predominants tenen una velocitat que va de 400 m/s a l'equador fins a 250 m/s als pols.[161] A 70° de latitud sud a Neptú, un corrent en jet d'alta velocitat es mou a una velocitat de 300 m/s.[162]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. JetStream. «Origin of Wind». National Weather Service Southern Region Headquarters, 2008. [Consulta: 16-02-2009].
  2. Glossary of Meteorology. «Geostrophic wind». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  3. Glossary of Meteorology. «Thermal wind». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  4. Glossary of Meteorology. «Ageostrophic wind». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  5. Glossary of Meteorology. «Gradient wind». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  6. 6,0 6,1 JetStream. «How to read weather maps». National Weather Service, 2008. [Consulta: 16-05-2009].
  7. Glossary of Meteorology. «Wind vane». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  8. Glossary of Meteorology. «Wind sock». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  9. Glossary of Meteorology. «Anemometer». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  10. Glossary of Meteorology. «Pitot tube». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  11. Tropical Cyclone Weather Services Program. «Tropical cyclone definitions» (PDF). National Weather Service, 01-06-2006. [Consulta: 30-11-2006].
  12. Hydrology and Water Resources of India. Springer, 2007, p. 187. ISBN 9781402051791 [Consulta: 22 abril 2009]. 
  13. Jan-Hwa Chu. «Section 2. Intensity Observation and Forecast Errors». United States Navy, 1999. [Consulta: 04-07-2008].
  14. Glossary of Meteorology. «Rawinsonde». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  15. Glossary of Meteorology. «Pibal». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 17-03-2009].
  16. 16,0 16,1 Walter J. Saucier. Principles of Meteorological Analysis. Courier Dover Publications, 2003. ISBN 9780486495415 [Consulta: 9 gener 2009]. 
  17. Glossary of Meteorology. «G». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  18. Glossary of Meteorology. «Storm». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  19. Coastguard Southern Region. «The Beaufort Wind Scale», 2009. [Consulta: 18-03-2009].
  20. «Decoding the station model». Hydrometeorological Prediction Center. National Centers for Environmental Prediction, 2009. [Consulta: 16-05-2007].
  21. Terry T. Lankford. Aviation Weather Handbook. McGraw-Hill Professional, 2000. ISBN 9780071361033 [Consulta: 22 gener 2008]. 
  22. Michael A. Mares. Encyclopedia of Deserts. University of Oklahoma Press, 1999, p. 121. ISBN 9780806131467 [Consulta: 20 juny 2009]. 
  23. Glossary of Meteorology. «trade winds». American Meteorological Society, 2000. [Consulta: 08-09-2008].
  24. 24,0 24,1 Ralph Stockman Tarr i Frank Morton McMurry. Advanced geography. W.W. Shannon, State Printing, 1909, p. 246 [Consulta: 15 abril 2009]. 
  25. Joint Typhoon Warning Center. «3.3 JTWC Forecasting Philosophies». Marina dels Estats Units d'Amèrica, 2006. [Consulta: 11-02-2007].
  26. 26,0 26,1 Science Daily. «African Dust Called A Major Factor Affecting Southeast U.S. Air Quality». Science Daily, 14-07-1999. [Consulta: 10-06-2007].
  27. Glossary of Meteorology. «Monsoon». American Meteorological Society. [Consulta: 14-03-2008].
  28. «Chapter-II Monsoon-2004: Onset, Advancement and Circulation Features». National Centre for Medium Range Forecasting, 23-10-2004. [Consulta: 03-05-2008].
  29. «Monsoon». Australian Broadcasting Corporation, 2000. [Consulta: 03-05-2008].
  30. Dr. Alex DeCaria. «Lesson 4 – Seasonal-mean Wind Fields». Millersville Meteorology, 02-10-2007. [Consulta: 03-05-2008].
  31. Glossary of Meteorology. «Westerlies». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 15-04-2009].
  32. Sue Ferguson. «Climatology of the Interior Columbia River Basin». Interior Columbia Basin Ecosystem Management Project, 07-09-2001. [Consulta: 12-09-2009].
  33. Halldór Björnsson. «Global circulation». Veðurstofu Íslands, 2005. [Consulta: 15-06-2008].
  34. National Environmental Satellite, Data, and Information Service. «Investigating the Gulf Stream». Universitat Estatal de Carolina del Nord, 2009. [Consulta: 06-05-2009].
  35. Stuart Walker. The sailor's wind. W. W. Norton & Company, 1998, p. 91. ISBN 0393045552, 9780393045550 [Consulta: 17 juny 2009]. 
  36. «The North Atlantic Drift Current». National Oceanographic Partnership Program, 2003. [Consulta: 10-09-2008].
  37. Polar Lows. Cambridge University Press, 2003, p. 68 [Consulta: 10 setembre 2008]. 
  38. Glossary of Meteorology. «Polar easterlies». American Meteorological Society, 2009. [Consulta: 15-04-2009].
  39. Michael E. Ritter. «The Physical Environment: Global scale circulation». Universitat de Wisconsin–Stevens Point, 2008. [Consulta: 15-04-2009].
  40. Dr. Steve Ackerman. «Sea and Land Breezes». Universitat de Wisconsin, 1995. [Consulta: 24-10-2006].
  41. JetStream: An Online School For Weather. «The Sea Breeze». National Weather Service, 2008. [Consulta: 24-10-2006].
  42. National Weather Service Forecast Office a Tucson (Arizona). «What is a monsoon?». National Weather Service Western Region Headquarters, 2008. [Consulta: 08-03-2009].
  43. Douglas G. Hahn and Syukuro Manabe. «...32.1515H The Role of Mountains in the South Asian Monsoon Circulation». Journal of Atmospheric Sciences, 32, 8, 1975, pàg. 1515–1541. DOI: 10.1175/1520-0469(1975)032<1515:TROMIT>2.0.CO;2.
  44. J. D. Doyle. «The influence of mesoscale orography on a coastal jet and rainband». Monthly Weather Review, 125, 7, 1997, pàg. 1465–1488. DOI: 10.1175/1520-0493(1997)125<1465:TIOMOO>2.0.CO;2.
  45. 45,0 45,1 National Center for Atmospheric Research. «T-REX: Catching the Sierra's waves and rotors». University Corporation for Atmospheric Research, 2006. [Consulta: 21-10-2006].
  46. Anthony Drake. «The Papaguayo Wind». NASA Goddard Earth Sciences Data and Information Services Center, 08-02-2008. [Consulta: 16-06-2009].
  47. Dr. Michael Pidwirny. «CHAPTER 8: Introduction to the Hydrosphere (e). Cloud Formation Processes». Physical Geography, 2008. [Consulta: 01-01-2009].
  48. Michael Dunn. New Zealand Painting. Auckland University Press, 2003, p. 93. ISBN 9781869402976 [Consulta: 21 juny 2009]. 
  49. 49,0 49,1 Rene Munoz. «Boulder's downslope winds». University Corporation for Atmospheric Research, 10-04-2000. [Consulta: 16-06-2009].
  50. Kansas Wind Energy Project, Affiliated Atlantic & Western Group Inc, 5250 W 94th Terrace, Prairie Village, Kansas 66207
  51. 51,0 51,1 World Wind Energy Association. «120 Gigawatt of wind turbines globally contribute to secure electricity generation». Press release, 06-02-2009. [Consulta: 06-02-2009].
  52. David Strahan. «From AC to DC: Going green with supergrids». New Scientist, 11-03-2009. [Consulta: 13-03-2009].
  53. D. C. Beaudette. «FAA Advisory Circular Pilot Wind Shear Guide via the Internet Wayback Machine». Federal Aviation Administration, 1988. [Consulta: 18-03-2009].
  54. David M. Roth. «Unified Surface Analysis Manual». Hydrometeorological Prediction Center, 2006. [Consulta: 22-10-2006].
  55. Glossary of Meteorology. «E». American Meteorological Society, 2007. [Consulta: 03-06-2007].
  56. «Jet Streams in the UK». BBC, 2009. [Consulta: 20-06-2009].
  57. 57,0 57,1 Cheryl W. Cleghorn. «Making the Skies Safer From Windshear». NASA Langley Air Force Base, 2004. [Consulta: 22-10-2006].
  58. National Center for Atmospheric Research. «T-REX: Catching the Sierra's waves and rotors». University Corporation for Atmospheric Research Quarterly, Primavera del 2006. [Consulta: 21-06-2009].
  59. Hans M. Soekkha. Aviation Safety. VSP, 1997, p. 229. ISBN 9789067642583 [Consulta: 21 juny 2009]. 
  60. Robert Harrison. Large Wind Turbines. Chichester: John Wiley & Sons, 2001, p. 30. ISBN 0471494569. 
  61. Ross Garrett. The Symmetry of Sailing. Dobbs Ferry: Sheridan House, 1996, p. 97–99. ISBN 1574090003. 
  62. Gail S. Langevin. «Wind Shear». National Aeronautic and Space Administration, 2009. [Consulta: 09-10-2007].
  63. Rene N. Foss. «Ground Plane Wind Shear Interaction on Acoustic Transmission». Falta indicar la publicació. Washington State Department of Transportation, Juny del 1978 [Consulta: 30 maig 2007].
  64. Universitat d'Illinois. «Hurricanes», 1999. [Consulta: 21-10-2006].
  65. Universitat d'Illinois. «Vertical Wind Shear», 1999. [Consulta: 21-10-2006].
  66. Integrated Publishing. «Unit 6—Lesson 1: Low-Level Wind Shear», 2007. [Consulta: 21-06-2009].
  67. Laura Gibbs, Ph.D. «Vayu». Encyclopedia for Epics of Ancient India, 16-10-2007. [Consulta: 09-04-2009].
  68. 68,0 68,1 68,2 68,3 68,4 Michael Jordan. Encyclopedia of Gods: Over 2, 500 Deities of the World. Nova York: Facts on File, 1993, p. 5, 45, 80, 187–188, 243, 280, 295. ISBN 0-8160-2909-1. 
  69. Dr. Alena Trckova-Flamee, Ph.D. «Gods of the Winds». Encyclopedia Mythica, 2002. [Consulta: 09-04-2009].
  70. Theoi Greek Mythology. «Anemi: Greek Gods of the Winds». Aaron Atsma, 2008. [Consulta: 10-04-2009].
  71. John Boardman. The Diffusion of Classical Art in Antiquity. Princeton University Press, 1994. ISBN 0-691-03680-2. 
  72. Andy Orchard. Dictionary of Norse Myth and Legend. Cassell, 1997. ISBN 9780304363858. 
  73. John McCannon. «Stribog». Encyclopedia Mythica, 2002. [Consulta: 10-04-2009].
  74. History Detectives. «Feature – Kamikaze Attacks». PBS, 2008. [Consulta: 21-03-2009].
  75. Colin Martin, Geoffrey Parker. The Spanish Armada. Manchester University Press, 1999, p. 144–181. ISBN 9781901341140 [Consulta: 20 juny 2009]. 
  76. S. Lindgrén i J. Neumann. Great Historical Events That Were Significantly Affected by the Weather: 7, “Protestant Wind”—“Popish Wind”: The Revolution of 1688 in England, 1985, p. 634–644 (Bulletin of the American Meteorological Society). DOI <0634:GHETWS>2.0.CO;2 10.1175/1520-0477(1985)066<0634:GHETWS>2.0.CO;2. 
  77. Nina Burleigh. Mirage. Harper, 2007, p. 135. ISBN 9780060597672. 
  78. Jan DeBlieu. Wind. Houghton Mifflin Harcourt, 1998, p. 57. ISBN 9780395780336. 
  79. Britain's Sea Story, B.C. 55-A.D. 1805. Hodder and Stoughton, 1906, p. 30 [Consulta: 19 març 2009]. 
  80. Brandon Griggs i Jeff King. «Boat made of plastic bottles to make ocean voyage». CNN, 09-03-2009 [Consulta: 19 març 2009].
  81. Jerry Cardwell. Sailing Big on a Small Sailboat. Sheridan House, Inc, 1997, p. 118. ISBN 9781574090079 [Consulta: 19 març 2009]. 
  82. Brian Lavery i Patrick O'Brian. Nelson's navy. Naval Institute Press, 1989, p. 191. ISBN 9781591146117 [Consulta: 20 juny 2009]. 
  83. Underwater Archaeology Kids' Corner. «Shipwrecks, Shipwrecks Everywhere». Wisconsin Historical Society, 2009. [Consulta: 19-03-2009].
  84. Carla Rahn Phillips. The Worlds of Christopher Columbus. Cambridge University Press, 1993, p. 67. ISBN 9780521446525 [Consulta: 19 març 2009]. 
  85. Tom Benson. «Relative Velocities: Aircraft Reference». Centre d'Investigació Glenn de la NASA, 2008. [Consulta: 19-03-2009].
  86. Library of Congress. «The Dream of Flight», 06-01-2006. [Consulta: 20-09-2006].
  87. «Flight Paths». Aeroport Internacional de Bristol, 2004. [Consulta: 19-03-2009].
  88. Frederick A. Talbot. Aeroplanes and Dirigibles of War. Read Books, 2008, p. 29–47. ISBN 9781409782711 [Consulta: 20 juny 2009]. 
  89. «Dirigible: United States Patent 3620485». FreePatentsOnline.com, 1971. [Consulta: 19-03-2009].
  90. Guillaume de Syon. Zeppelin!: Germany and the Airship, 1900–1939. Johns Hopkins University Press, 2001, p. 155–157. ISBN 0801867347. 
  91. Federal Aviation Administration. «FAA Historical Chronology, 1926–1996», 2008. [Consulta: 19-03-2009].
  92. G. Juleff. «An ancient wind powered iron smelting technology in Sri Lanka». Nature 379(3), Gener del 1996, pàg. 60–63.
  93. A.G. Drachmann. «Heron's Windmill». Centaurus, 7, 1961, pàg. 145–151.
  94. Ahmad Y Hassan i Donald Routledge Hill. Islamic Technology: An illustrated history. Cambridge University Press, 1986, p. 54. ISBN 0-521-42239-6. 
  95. Donald Routledge Hill. «Mechanical Engineering in the Medieval Near East». Scientific American, Maig del 1991, pàg. 64–69.
  96. Dietrich Lohrmann. «Von der östlichen zur westlichen Windmühle». Archiv für Kulturgeschichte, vol. 77, no. 1, 1995, pàg. 1–30.
  97. SkySails.
  98. 98,0 98,1 98,2 «La eólica instaló en España 2.459 MW en 2009 pero este año se reducirán a cerca de 1.000 MW». Asociación de la Energía Eólica (AEE).
  99. «Région Languedoc-Roussillon». Agence de l'Environnement et de la Maîtrise de l'Energie, 09-06-2010. [Consulta: 19-06-2010].
  100. Simón, F. «La UE investiga el plan eólico porque afecta a las aves». El País, 26-02-2008. [Consulta: 19-06-2010].
  101. Vicente, M. «Salvem l'Empordà reclama que l'energia eòlica s'implanti per fases a la comarca». Avui+El Punt, 20-03-2010. [Consulta: 19-06-2010].
  102. Glider Flying Handbook. U.S. Government Printing Office, Washington D.C.: U.S. Federal Aviation Administration, 2003, p. 7–16. FAA-8083-13_GFH [Consulta: 17 juny 2009]. 
  103. Derek Piggott. Gliding: a Handbook on Soaring Flight. Knauff & Grove, 1997, p. 85–86, 130–132. ISBN 9780960567645. 
  104. 104,0 104,1 Vern Hofman and Dave Franzen. «Emergency Tillage to Control Wind Erosion». North Dakota State University Extension Service, 1997. [Consulta: 21-03-2009].
  105. 105,0 105,1 James K. B. Bishop, Russ E. Davis, and Jeffrey T. Sherman. «Robotic Observations of Dust Storm Enhancement of Carbon Biomass in the North Pacific». Science 298 p. 817–821, 2002. [Consulta: 20-06-2009].
  106. Servei Geològic dels Estats Units. «Dunes – Getting Started», 2004. [Consulta: 21-03-2009].
  107. F. von Richthofen. «On the mode of origin of the loess». The Geological Magazine, Decade II, 9(7), 1882, pàg. 293–305.
  108. Glossary of Geology. Springer-Verlag, Nova York, 2005, p. 779. ISBN 3-540-27951-2. 
  109. Introduction to Geography, Seventh Edition. McGraw Hill, 2000, p. 99. ISBN 0-697-38506-X. 
  110. Science Daily. «Microbes And The Dust They Ride In On Pose Potential Health Risks», 2001-06-15. [Consulta: 10-06-2007].
  111. Usinfo.state.gov. «Study Says African Dust Affects Climate in U.S., Caribbean», 2003. [Consulta: 10-06-2007].
  112. U. S. Geological Survey. «Coral Mortality and African Dust», 2006. [Consulta: 10-06-2007].
  113. Weather Online. «Calima», 2009. [Consulta: 17-06-2009].
  114. Breuningmadsen, H. «Harmattan dust deposition and particle size in Ghana». Catena, 63, 1, 13-06-2005, pàg. 23–38. DOI: 10.1016/j.catena.2005.04.001 [Consulta: 17 juny 2009].
  115. Weather Online. «Sirocco (Scirocco)», 2009. [Consulta: 17-06-2009].
  116. Bill Giles (O.B.E). «The Khamsin». BBC, 2009. [Consulta: 17-06-2009].
  117. Thomas J. Perrone. «Table of Contents: Wind Climatology of the Winter Shamal». United States Navy, Agost del 1979. [Consulta: 17-06-2009].
  118. Plant Ecology, 2nd ed. Sinauer Associates, Inc., Massachusetts, 2006. 
  119. «Short-term evolution of reduced dispersal in island plant populations». Journal of Ecology, vol. 84, 1996, pàg. 53–61.
  120. A. J. Richards. Plant Breeding Systems. Taylor & Francis, 1997, p. 88. ISBN 9780412574504 [Consulta: 19 juny 2009]. 
  121. Leif Kullman. «Wind-Conditioned 20th Century Decline of Birch Treeline Vegetation in the Swedish Scandes». Arctic Vol. 58, No. 3, Setembre del 2005, pàg. 286–294.
  122. «Stand-replacing windthrow in the boreal forests of eastern Quebec». Canadian Journal of Forest Research, Vol. 39, No. 2, 01-02-2009, pàg. 481–487.
  123. Michael A. Arnold. «Coccoloba uvifera». Texas A&M University, 2009. [Consulta: 20-06-2009].
  124. National Parks Service. «Plants». Department of the Interior, 01-09-2006. [Consulta: 20-06-2009].
  125. D. R. Ames i L. W. lnsley. «Wind Chill Effect for Cattle and Sheep». Journal of Animal Science Vol. 40, No. 1, 1975, pàg. 161–165 [Consulta: 19 juny 2009].
  126. Australian Antarctic Division. «Adapting to the Cold». Australian Government Department of the Environment, Water, Heritage, and the Arts Australian Antarctic Division, 08-12-2008. [Consulta: 20-06-2009].
  127. Diana Yates. «Birds migrate together at night in dispersed flocks, new study indicates». Universitat d'Illinois a Urbana – Champaign, 2008. [Consulta: 26-04-2009].
  128. Gary Ritchison. «BIO 554/754 Ornithology Lecture Notes 2 – Bird Flight I». Universitat de l'Est de Kentucky, 04-01-2009. [Consulta: 19-06-2009].
  129. Bart Geerts i Dave Leon. «P5A.6 Fine-Scale Vertical Structure of a Cold Front As Revealed By Airborne 95 GHZ Radar». Universitat de Wyoming, 2003. [Consulta: 26-04-2009].
  130. Thomas A. Niziol. «Contamination of WSR-88D VAD Winds Due to Bird Migration: A Case Study». Eastern Region WSR-88D Operations Note No. 12, Agost del 1998. [Consulta: 26-04-2009].
  131. Jennifer Owen. Feeding strategy. University of Chicago Press, 1982, p. 34–35. ISBN 9780226641867. 
  132. Robert C. Eaton. Neural mechanisms of startle behavior. Springer, 1984, p. 98–99. ISBN 9780306415562 [Consulta: 19 juny 2009]. 
  133. Bob Robb, Gerald Bethge, Gerry Bethge. The Ultimate Guide to Elk Hunting. Globe Pequot, 2000, p. 161. ISBN 9781585741809 [Consulta: 19 juny 2009]. 
  134. «Wind and prey nest sites as foraging constraints on an avian predator, the glaucous gull». Ecology, vol. 79, no. 7, 1998, pàg. 2403–2414. ISSN: 0012-9658.
  135. T. P. Grazulis. The tornado. Universitat d'Oklahoma Press, 2001, p. 126–127. ISBN 9780806132587 [Consulta: 13 maig 2009]. 
  136. Lightning: Principles, Instruments and Applications. Springer, 2009, p. 202–203. ISBN 9781402090783 [Consulta: 13 maig 2009]. 
  137. Derek Burch. «How to Minimize Wind Damage in the South Florida Garden». Universitat de Florida, 26-04-2006. [Consulta: 13-05-2009].
  138. National Hurricane Center. «Saffir-Simpson Hurricane Scale Information». National Oceanic and Atmospheric Administration, 22-06-2006. [Consulta: 25-02-2007].
  139. Storm Prediction Center. «Enhanced F Scale for Tornado Damage», 01-02-2007. [Consulta: 13-05-2009].
  140. «Info note No.58 — World Record Wind Gust: 408 km/h». Organització Meteorològica Mundial, 2010-01-22.
  141. Pedro Ribera, Ricardo Garcia-Herrera i Luis Gimeno. «Historical Deadly Typhoons in the Philippines». Weather. Royal Meteorological Society, 63, 7, Juliol del 2008, pàg. 196.
  142. 142,0 142,1 Organització Meteorològica Mundial. «International Weather: Chronicle», 2010. [Consulta: 15-04-2010].
  143. «Mathematical model of a smoldering log» (PDF). Combustion and Flame, issue 139, 2004, pàg. 227–238 [Consulta: 6 febrer 2009].
  144. National Wildfire Coordinating Group. NWCG Communicator's Guide for Wildland Fire Management: Fire Education, Prevention, and Mitigation Practices, Wildland Fire Overview (PDF), 08-02-2007, p. 5 [Consulta: 11 desembre 2008]. 
  145. National Wildfire Coordinating Group [21-08-2008]. Glossary of Wildland Fire Terminology (PDF), 2008, p. 73 [Consulta: 18 desembre 2008]. 
  146. Ruth Murray-Clay. «Atmospheric Escape Hot Jupiters & Interactions Between Planetary and Stellar Winds». Universitat de Boston, 2008. [Consulta: 05-05-2009].
  147. E. Chassefiere. «Hydrodynamic escape of hydrogen from a hot water-rich atmosphere: The case of Venus». Journal of geophysical research, vol. 101, no. 11, 1996, pàg. 26039–26056. ISSN: 0148-0227.
  148. 148,0 148,1 Rudolf Dvořák. Extrasolar Planets. Wiley-VCH, 2007, p. 139–140. ISBN 9783527406715 [Consulta: 5 maig 2009]. 
  149. Dr. David H. Hathaway. «The Solar Wind». National Aeronautic and Space Administration Marshall Space Flight Center, 2007. [Consulta: 19-03-2009].
  150. «A Glowing Discovery at the Forefront of Our Plunge Through Space». SPACE.com, 15-03-2000 [Consulta: 24 maig 2006].
  151. Earth in Space. «Geomagnetic Storms Can Threaten Electric Power Grid». American Geophysical Union, Vol. 9, No. 7, Març del 1997, pàg. 9–11.
  152. T. Neil Davis. «Cause of the Aurora». Alaska Science Forum, 22-03-1976. [Consulta: 19-03-2009].
  153. Donald K. Yeomans. «World Book at NASA: Comets». National Aeronautics and Space Administration, 2005. [Consulta: 20-06-2009].
  154. Rossow, William B.. «Cloud-tracked winds from Pioneer Venus OCPP images» (PDF). Journal of the Atmospheric Sciences, 47, 17, 1990, pàg. 2053–2084. DOI: 10.1175/1520-0469(1990)047<2053:CTWFVO>2.0.CO;2.
  155. NASA. «Mars Rovers Spot Water-Clue Mineral, Frost, Clouds». , 2004-12-13 [Consulta: 17 març 2006].
  156. Dynamics of Jupiter's Atmosphere (PDF). Lunar & Planetary Institute, 29-07-2003 [Consulta: 1 febrer 2007]. 
  157. Porco, C. C.. «Cassini Imaging Science: Initial Results on Saturn's Atmosphere». Science, 307, 5713, 25-02-2005, pàg. 1243–1247. DOI: 10.1126/science.1107691 [Consulta: 20 juny 2009].
  158. L. A. Sromovsky. «Dynamics of cloud features on Uranus». Icarus, 179, 2005, pàg. 459–483. DOI: 10.1016/j.icarus.2005.07.022 [Consulta: 17 juny 2009].
  159. H. B. Hammel. «Uranus in 2003: Zonal winds, banded structure, and discrete features» (PDF). Icarus, 175, 2005, pàg. 534–545. DOI: 10.1016/j.icarus.2004.11.012 [Consulta: 17 juny 2009].
  160. H. B. Hammel, K. Rages, G. W. Lockwood, et al.. «New Measurements of the Winds of Uranus». Icarus, 153, 2001, pàg. 229–235. DOI: 10.1006/icar.2001.6689 [Consulta: 17 juny 2009].
  161. Linda T. Elkins-Tanton. Uranus, Neptune, Pluto, and the Outer Solar System. Nova York: Chelsea House, 2006, p. 79–83. ISBN 0-8160-5197-6. 
  162. Jonathan I. Lunine. The Atmospheres of Uranus and Neptune (PDF). Lunar and Planetary Observatory, Universitat d'Arizona, 1993 [Consulta: 10 març 2008]. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Vent