Èol (fill d'Hípotes)
  | |
| Tipus | deïtat grega personatge mitològic grec deïtat del vent |
|---|---|
| Context | |
| Present a l'obra | Èol (Eurípides) |
| Mitologia | Religió a l'antiga Grècia |
| Dades | |
| Gènere | masculí |
| Família | |
| Cònjuge | Cíane i Telèpatra |
| Mare | Arne |
| Pare | Posidó i Hípotes (pare d'Èol) |
| Fills | Cànace, Aquiló, Macareu, Agatirn, Magnes, Aura, Polimela, Diores, Androcles, Astíoc, Asticratia, Tritogènia i Èol (fill d'Èol) |
| Altres | |
| Càrrec | rei de la mitologia grega |
| Símbol | Aeolus Fountain (en)  |
| Equivalent | Èol (fill d'Hípotes) |
Èol (en grec antic Αἴολος), en la mitologia grega, va ser un heroi, fill d'Hípotes que, segons compte Diodor Sicília a la seva Biblioteca històrica, era fill de Mimante, un dels fills de l'Èol Hel·lèni.[1] Altres fonts apunten que era fill de Posidó i d'Arne, o de Melanipe, segons altres genealogies. Era net d'Èol fill d'Hel·len. Melanipe (o Arne) va tenir dos bessons de Posidó, Èol i Beot.
Èol és representat empunyant un ceptre com símbol de la seva autoritat i rodejat de turbulents remolins, els Vents, cadascun dels quals era un déu.[2] Del nom d'Èol ha sorgit l'adjectiu eòlic/-a: parcs eòlics, l'energia eòlica, els aerogeneradors: molins eòlics, etc.
Biografia
[modifica]En una part de l'obra de Diodor que sembla barrejar dades del segon i del tercer Èol, es narra com, en arribar a l'illa de Lípara, on regnava el rei Líparos, va ajudar a aquest a apoderar-se de la zona de Sorrento mentre ell es va casar amb la filla del rei, Cíane, i es va convertir en rei de l'illa. Era piadós, just i amable amb els estrangers, va ensenyar als navegants el maneig de les veles i es deia que era capaç de predir els vents. En aquest passatge s'esmenten sis fills d'Èol: Agatirn, Astíoc, Androcles, Iocast, Feremón i Xutos; també es diu que va tenir sis filles, però no les esmenta. L'autor ens aclareix que la mare d'aquest Èol era Melanipa.[3]
Segons l'Odissea, aquest Èol, Senyor dels Vents, vivia a l'illa flotant d'Eòlia, amb els seus sis fills i les seves sis filles, que s'havien casat entre si. Zeus li havia donat el poder de controlar els vents; Èol els tenia tancats i els governava amb un domini absolut, capturant-los o alliberant-los al seu antull. Va tractar d'ajudar a Odisseu, que ho va visitar en retornar a Ítaca. Èol ho va tractar molt bé, i li va donar un vent favorable, a més d'un odre que contenia tots els vents i que havia de ser utilitzat amb cura. No obstant això, la tripulació d'Odisseu va creure que la bossa contenia or i la va obrir, provocant greus tempestats. La nau va acabar tornant a les costes d'Eòlia, però Èol es va negar a ajudar-los de nou.[4][5] Èol és representat empunyant un ceptre com a símbol de la seva autoritat, i envoltat de turbulents remolins, els Vents, cadascun dels quals era un déu.
En un escoli de l'Odissea ens nomena als seus fills: Androcles, Crisp, Iocast, Falacro, Feremón i Xutos; i també les seves filles: Eole, Asticratía, Dia, Hefèstia, Ifte i Peribea. En aquesta font l'esposa d'Èol és denominada com Telepora or Telepatra, filla de Lestrigó.[6] Parteni de Nicea recorda la trobada amorosa entre Odisseu i la filla d'Èol, Polimela; es diu que aquesta última va acabar compromesa amb el seu propi germà Diores.[7]Segons Diodor Sicília Làpites, fill d'Èol Hipótada, va ser pare de Lesbo, epònim de l'illa de Lesbos.[8]
Tzetzes ens diu que Èol, com a rei de Lípara i senyor dels vents, va tenir els següents fills: Perifant, Agènor, Euquenor, Clímen, Xutos i Macareu; també cita a les Eòlides: Climen, Calitia, Eurígone, Lisídice, Cànace i una última filla innominada.[9] Èol va unir en matrimoni als seus fills amb les seves filles per a preservar la concòrdia i l'afecte entre ells.[10][9]
Referències
[modifica]- ↑ DIODORO SÍCULO: Biblioteca histórica, IV, 67, 3.
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions de 1984, 2008, p. 162. ISBN 9788496061972.
- ↑ Biblioteca histórica, V, 7, 5.
- ↑ Odisea: Canto X; texto español en Wikisource. Véanse los vv. 1 - 80.
- ↑ En cambio, en la 125ª de sus Fábulas, Higino identifica a este Eolo como hijo de Helén.
- ↑ Escolio sobre la Odisea X 6
- ↑ Odisa X, 1; Diodoro Sículo, V, 7, 5; Filetas "sobre Partenio", 2.2
- ↑ Diodoro Sículo, Biblioteca histórica V 81, 6
- ↑ 9,0 9,1 Tzetzes, Alegorías de la Odisea, pp. 146, 147.
- ↑ Homero, Odisea X, 6 y 11–12
Bibliografia
[modifica]
- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 77. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1