Èol (fill d'Hel·lè)
Salta a la navegació
Salta a la cerca
| Tipus | personatge mitològic grec ésser humà possiblement fictici  |
|---|---|
| Dades | |
| Sexe | home |
| Família | |
| Parella | Aegiale (en)  |
| Cònjuge | Enàrete, Iphis (en) i Laodice (en) |
| Mare | Orseis (en) |
| Pare | Hel·len |
| Fills | Arne, Sísif, Atamant, Perieres, Creteu, Deíon, Cànace, Alcíone, Pisidice (en) , Perimede (en) , Càl·lice, Salmoneu, Magnes, Mimas (en) , Perieres (en) , Macèdon i Cercaphus (en) |
| Germans | Xutos i Doros |
Segons la mitologia grega, Èol (en grec antic Αἴολος; en llatí Aeolus) va ser un rei de Magnèsia del Meandre, fill d'Hel·len i Orseis i per tant, nét de Deucalió i de Pirra. Els seus germans són Doros i Xutos. És considerat epònim dels eolis, els habitants d'Eòlia.
Es va casar amb Enàrete, filla de Deímac, rei de Tricca, a Tessàlia, amb la que va tenir set fills, Creteu, Sísif, Atamant, Salmoneu, Deíon, Magnes i Perieres. Algunes tradicions hi afegeixen Macareu, Etli i Mimant. A més, va tenir cinc filles, Cànace, Alcíone, Pisídice, Càlice i Perimede.
De vegades, Èol s'identifica amb el Senyor dels vents, Èol, fill de Posidó (segons Diodor) i nét d'aquest Èol.[1]
Referències[modifica]
- ↑ Grimal, Pierre. Diccionari de mitologia grega i romana. Barcelona: edicions de 1984, 2008, p. 161. ISBN 9788496061972.
Bibliografia[modifica]
- Parramon i Blasco, Jordi: Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62, 1997, p. 77. (El Cangur / Diccionaris, núm. 209). ISBN 84-297-4146-1