GATCPAC

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióGATCPAC
Dades base
Tipus entitat associació
Història
Fundació 1929 a Barcelona
Modifica dades a Wikidata

El GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) fou un moviment arquitectònic desenvolupat a Catalunya als anys 1930, coincidint amb la Segona República Espanyola. El seu objectiu era promoure l'arquitectura d'avantguarda, principalment el racionalisme, entroncant amb els corrents europeus que es desenvolupaven aleshores.

El grup es formà a Barcelona el 1929, i els seus principals membres foren Josep Lluís Sert, Josep Torres i Clavé, Antoni Bonet i Castellana, Raimon Duran i Reynals, Germán Rodríguez Arias, Joan Baptista Subirana i Sixte Illescas. El seu equivalent a nivell estatal fou el GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea), fundat al Gran Hotel de Saragossa el 1930, on destacaren els mateixos Sert, Torres i Bonet, a més de Fernando García Mercadal i José Manuel Aizpurúa. A més de la seva tasca arquitectònica publicaren la revista AC (Documents d'Activitat Contemporània), de la que fou redactor Josep Torres i Clavé.[1]

Entre les obres més destacables figuren el Dispensari Central Antituberculós (1934-1936), de Sert, Torres i Subirana, i la Casa Bloc (avinguda Torres i Bages 91, 1932-1936), dels mateixos autors, així com un gran nombre d'edificis d'habitatges: Via Augusta 61, París 193, Pàdua 96, Diagonal 419, etc.[2] També feren projectes com el de l'hospital de la Vall d'Hebron (1936), el pla Macià i el projecte de la Ciutat de Repòs i de Vacances, i treballs teòrics sobre diversos aspectes constructius i tipològics, com l'escola i l'hospital. Josep Lluís Sert, el membre més destacat del grup, féu el pavelló espanyol de l'Exposició Universal de París de 1937.[3]

Context[modifica]

El GATCPAC (Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània) sorgeix a Barcelona l'any 1929. Aquest col·lectiu d'arquitectes, artistes i dissenyadors va defensar la racionalització, el funcionalisme, la normalització i la sèrie sobre unes bases econòmiques i socials. Entre els fundadors trobem Josep Lluís Sert o Josep Torres i Clavé, promotors a Catalunya de les idees de Le Corbusier o la Bauhaus. El GATCPAC va ser la llavor del GATEPAC espanyol, molt actiu durant els anys de la República.

El debat i la investigació al voltant del disseny van trigar a ser reactivats després de la Guerra Civil. El primer pas va ser l'activitat individual dels dissenyadors. Als primers anys cinquanta, Antoni de Moragas investiga sobre la producció en sèrie seguint les directrius del GATCPAC. André Ricard estableix contacte amb dissenyadors de primer ordre com el nord-americà Raymond Loewy. L'afinitat entre arquitectura i disseny es posa novament de manifest amb la fundació el 1951 del Grup R, un col·lectiu que unifica arquitectes de diverses generacions (Oriol Bohigas, Josep Maria Coderch, Josep Maria Martorell i el mateix Moragas) amb l'objectiu de refer els vincles amb el context internacional i al mateix temps divulgar la importància de manifestacions de la cultura catalana recent (modernisme, GATCPAC, etc.).[4]

Història[modifica]

El 25 i el 26 d'octubre de 1930, a Saragossa, se celebra una reunió on es planteja la constitució d'un grup espanyol que haurà d'actuar com a representant dels CIRPAC (Comité International pour la Réalisation de l'Architecture Contemporaine). Es tracta del GATEPAC (Grupo de Arquitectos y Técnicos Españoles para el Progreso de la Arquitectura Contemporánea).[5]

Alhora es decidirà la publicació d'un òrgan de difusió, la revista 'AC. Actividad Contemporánea', que des del primer moment es considera la peça clau de l'estructura col·lectiva i que tindrà la redacció a Barcelona.[5]

Es perfila des d'aquest primer moment una duplicitat que marcaria el rumb d'aquesta associació. A l'ascensió persistent del magisteri de Le Corbusier –amb tot allò que encarna l'aclimatació 'mediterrània' de la seva ideologia purista al llindar dels anys trenta– s'hi afegeix un viu interès pels avatars de l'arquitectura alemanya; sobretot els catalans pararan especial atenció a tot el que es porta a terme, en un país de règim socialdemòcrata, en el terreny de l'habitatge social, de la gestió pública de la ciutat i de les experimentacions tecnològiques en el camp de la construcció.[5]

Inicis[modifica]

A Barcelona, mentrestant, el 6 de desembre de 1930 se celebra la primera reunió formal del grup català; és l'acció de sortida d'una activitat frenètica que, en un breu lapse d'anys, ocuparà el GATCPAC en molts fronts, en un gran nombre d'iniciatives culturals i projectuals: confirmant l'existència d'una forta simbiosi entre poder i cultura, que ja s'havia produït en l'àmbit de l'experiència noucentista, aquests professionals, amb tots els riscos d'un procés implícit de 'burocratització', ofereixen servei als nous organismes institucionals amb els quals comparteixen principis ideològics, programes i objectius de transformació d'allò existent.

Etapa republicana[modifica]

Les activitats del GATCPAC, just després de la proclamació de la República (12-4-1931), avancen a un ritme molt sostingut; la recerca d'un patrocini per part dels poders públics és immediata i serà voluntat explícita del grup restablir un vincle directe amb les noves institucions republicanes i oferir-se per a la funció de braç 'tècnic' d'un projecte global de reformisme social.[5]

GATCPAC vs GATEPAC[modifica]

Mentrestant es fan els preparatius per a la celebració de la següent reunió del CIRPAC a Barcelona (del 29-3 al 2-4-1932); per primer cop, la trobada s'emplaçarà en una localitat allunyada del predominant centralisme europeu continental, en un dels seus 'marges' més significatius: els del Mediterrani. Tindrà lloc, a més, en el marc d'una sèrie d'importants replantejaments sobre el destí de les ciutats contemporànies, mentre que el grup local ja havia engegat els estudis sobre el futur urbà de Barcelona i sobre la Ciutat de Repòs i de Vacances (CRV). Per al GATCPAC, el CIRPAC de Barcelona va ser, sens dubte, un moment estel·lar d'afirmació en l'àmbit internacional; val a dir que a partir d'ara caldrà començar a parlar en exclusiva de la 'C' de Catalunya que, a la pràctica, arribarà a substituir la 'E' d'Espanya.[5]

Comissariat de la Casa Obrera[modifica]

El 13 de juny de 1932 queda aprovat l'important decret de creació del Comissariat de la Casa Obrera. El mateix Comissariat, quan constata que els habitatges unifamiliars no poden resoldre el problema dels allotjaments obrers, ni des del punt de vista econòmic ni de l'urbanístic, esdevé ben aviat promotor de la construcció de la Casa Bloc, el projecte general del qual s'encarrega (1933) als tres membres del Comissariat (J. Torres i Clavé, J. B. Subirana i J. L. Sert); la intenció és la de prioritzar els múltiples recursos d'una vida en comunitat, ja que els exemples inspiradors només podien ser els barris ja construïts a partir d'aquests principis a Viena, Berlín o Amsterdam.

La Casa Bloc, per tant, com a 'experiment' d'habitació, és una novetat avantguardista en el marc de la producció constructiva espanyola, de la qual hom té plena consciència i que es prefigura com un assaig aplicat dels principis debatuts i acordats en el si dels CIAM (Congrès International d'Architecture Moderne).[5]

En canvi, el projecte de la CRV va rebre una nova empenta després dels debats durant la celebració del IV CIAM, a bord del 'Patris II' en viatge des de Marsella a Atenes des del 29 de juliol fins al 13 d'agost de 1933 (dels espanyols hi viatjaria finalment només una delegació catalana composta per Sert, Torres i Clavé, Ribas Seva i Bonet Castellana), un terreny privilegiat de confrontació sobre la desitjada renovació. És el treball més important en el qual participa el conjunt del grup; identifica un àmbit projectual inèdit dins la cultura funcionalista moderna –queda molt marcat per la pertinença a un entorn 'mediterrani'– i s'adreça a uns usuaris peculiars (els treballadors) que constitueixen la principal 'qualificació' de la iniciativa.[5]

Ens trobem, a més, en un període en què el Pla Macià (en honor al president de la Generalitat republicana i en el qual participarà activament el mateix Le Corbusier) assoleix el màxim nivell de definició, fins i tot teòrica, autorepresentat com a cas emblemàtic d'aplicació dels paradigmes de la Ciutat Funcional. No és cap casualitat que els membres del GATCPAC, i sobretot Sert i Torres i Clavé, multipliquin els intents divulgatius, en molts diaris i a través de conferències o presentacions públiques.

Sert, per exemple, en un article publicat a El Viajero el març del 1934, amb un gran esforç de síntesi, intenta descriure la interrelació que podria haver-hi entre les teoritzacions abstractes i la concreta aplicació: després d'insistir en l'afirmació que les ciutats s'han de veure en tota la complexitat territorial com a conjunt 'orgànic', l'autor subratlla que els estudis analítics han de defugir temptacions escolàstiques de formalisme i incorporar un ampli bagatge pluridisciplinari. La planificació haurà de respectar la distribució canònica en zones monofuncionals (habitatge, feina, oci i circulació) i centrar-se en les problemàtiques més urgents heretades de la història de la metròpoli barcelonina: el nucli antic haurà de ser, literalment, 'obert pel mig' per permetre una higienització radical i afavorir l'entrada de llum i l'eliminació de tots els focus infecciosos.[5]

Guerra civil[modifica]

Però el juliol del 1936 es concentrarien alguns esdeveniments decisius, que precipitaran irreversiblement la situació general: l'assassinat de José Calvo Sotelo, el levantamiento al Marroc, la resistència al 'golpe' a Catalunya (amb la formació d'un nou govern de la Generalitat, presidit per Companys amb el suport de la CNT-FAI), l'inici d'una tràgica Guerra Civil...[5] Torres i Clavé, en una carta al mateix Sert del setembre del 1936, afirma:

« Tot marxa a Barcelona amb un tren fantàstic; sobra coratge i dóna gust de veure que les solucions radicals es van imposant ràpidament. (...) Procura organitzar el treball del CIRPAC i d'arrambar amb la publicació del llibre de la Ciutat Funcional; el Sindicat d'Arts Gràfiques es cuidaria d'editar-lo. No oblidis que seria un gran èxit per nosaltres (...). Quan redacti el text no oblidis el moment revolucionari. »
— Torres i Clavé, [5]

Fons[modifica]

El fons documental es conserva a l'Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya des de l'any 1972, producte de la donació dels socis directors encara vius i està compost per uns 240 expedients amb la documentació tant de la gestió de la revista com de l'administració del grup, una maqueta i un fons de positius fotogràfics. La part del seu fons de negatius es conserva a l'Arxiu Fotogràfic de Barcelona. Aquest fons de negatius aplega documentació generada i reunida pel GATCPAC, principalment fotografies de la dècada dels trenta sobre arquitectura i urbanisme a Barcelona, material que utilitzaren per a les conferències, articles i exposicions que va fer aquest grup. També comprèn fotografies de segones residències a Castelldefels i d'altres poblacions del Garraf. Destaca la sèrie que la fotògrafa austríaca Margaret Michaelis va fer sobre el barri Xino. El material mostra la manera i les condicions de vida dels habitants d'aquest barri. Les fotografies es van publicar a la revista AC com a il·lustració de les propostes que el GATCPAC va fer per al sanejament dels suburbis de la ciutat. També formen part del fons fotografies de Margaret Michaelis en els seus viatges per Andalusia i Atenes. És una documentació interessant per a l'estudi arquitectònic i urbanístic de la Barcelona dels anys trenta.[6]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. Jordi Sánchez Alvira. «Grup d'Arquitectes i Tècnics Catalans per al Progrés de l'Arquitectura Contemporània». [Consulta: 21 gener 2014].
  2. Jordi Sánchez Alvira. «Evolución de l'arquitectura del s.XX en Barcelona». Arxivat de l'original el 2005-01-04. [Consulta: 10 gener 2009].
  3. Fitxa al web del Disseny Hub Barcelona
  4. «Arts decoratives i disseny». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  5. 5,0 5,1 5,2 5,3 5,4 5,5 5,6 5,7 5,8 5,9 «GATCPAC». Web. Generalitat de Catalunya, 2012. [Consulta: Juliol 2013].
  6. Arxiu Històric de la Ciutat (Barcelona). Sílvia Domènech (dir.); Rafel Torrella; Montserrat Ruiz. Barcelona fotografiada: 160 anys de registre i representació. Guia del fons i les col·lecions de l'arxiu fotogràfic de l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (CC-BY-SA-3.0). Barcelona: Ajuntament de Barcelona, Arxiu Municipal de Barcelona/Institut de Cultura de Barcelona, 2007, p. 329. ISBN 978-84-9850-029-5 [Consulta: 10 gener 2014]. 

Bibliografia[modifica]

  • AA.DD.. El llibre d'or de l'art català. Edicions Primera Plana, Barcelona, 1997. 
  • AA.DD.. Historia del arte. Ed. Anaya, Madrid, 1983. ISBN 84-207-1408-9. 

Enllaços externs[modifica]