Coliseum (Barcelona)

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Coliseum
ColiseumBarcelona.jpg
Façana del Coliseum
Dades bàsiques
Tipus Platea i dos pisos de mitja ferradura
Període 1923-2006: com a cinema, amb algunes representacions teatrals o musicals; 2006-- : teatre i música
Arquitecte Francesc de Paula Nebot
Inauguració 10 d'octubre de 1923
Ubicació
País Catalunya
Municipi Barcelona
Localització Gran Via de les Corts Catalanes, núm. 595 41° 23′ 17″ N, 2° 09′ 58″ E / 41.3881°N,2.16611°E / 41.3881; 2.16611Coord.: 41° 23′ 17″ N, 2° 09′ 58″ E / 41.3881°N,2.16611°E / 41.3881; 2.16611
Bé cultural d'interès local
Activitat
Activitat principal Teatre en general, concerts, ballet
Propietari Grup Balañà, S.A.
Capacitat 1.689
Lloc web www.grupbalana.com/salas.asp?filtro=2&ID=30
Modifica dades a Wikidata

El Coliseum és un teatre destinat en origen a la projecció de pel·lícules cinematogràfiques de Barcelona, i des de 2006, al teatre. Està situat a la Gran Via de les Corts Catalanes, número 595. Inaugurat el 1923, és una de les sales de cinema més grans de la ciutat i un dels grans edificis històrics destinats al cinema, a més d'una mostra significativa de l'arquitectura monumentalista dels anys vint del segle XX.

Edifici[modifica | modifica el codi]

El Coliseum vist des de la Rambla de Catalunya; a la cantonada, edifici de Josep Vilaseca.

L'edifici va ser projectat per Francesc de Paula Nebot, en un estil eclèctic proper al moviment Beaux-Arts francès i inspirat en el de l'Òpera de París. En la luxosa decoració participaren artesans com Fernández Casals, Gonçal Batlle i Torra Pasan. Les obres costaren quatre milions i mig de pesetes de l'època. Originalment, tenia 1.815 butaques, distribuïdes en tres nivells: platea i dos pisos en forma de mitja ferradura, amb 50 llotges al voltant de la platea. Durant la Guerra Civil, un dels bombardeigs de 1937, que va afectar les cases veïnes, el va posar en perill. Actualment, té capacitat per a 1.689 persones.

La façana, monumental, presenta un porxo amb curvatura convexa amb grans columnes, i està flanquejada per dues torres neo-barroques i escultures de Pere Ricart. L'edifici està coronat per una cúpula, dissenyada per Valeri Corberó: l'espai entre la cúpula i el sostre de la sala estava destinat a fer-hi un casino que mai no s'hi instal·là. A la cúpula van tenir-hi estatge diverses entitats, al llarg del temps.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

El 1919, Josep Solà i Guardiola, Victorià Saludes i el marquès de l'Argentera van constituir la societat "Metropolitana S.A." per tal de construir "un cinematógrafo suntuoso" que fos el local més elegant de la ciutat i que també pogués allotjar-hi espectacles d'altres tipus.

Va obrir el 10 d'octubre de 1923 amb La canción de París amb Maurice Chevalier. Els primers anys, de 1924 fins a 1939, va ser una de les sales de la Paramount Pictures, de qui era l'aparador a Barcelona. S'hi presentaren grans pel·lícules, entre elles: La caravana del Oregón (1923), Los diez mandamientos de Cecil B. DeMille (1923), Los nibelungos de Fritz Lang (1924), Amanecer de Friedrich Wilhelm Murnau (1927), El demonio y la carne amb Greta Garbo, El séptimo cielo, i les pel·lícules de Lon Chaney, Buster Keaton, Gloria Swanson, John Barrymore, etc. Les projeccions de pel·lícules mudes s'acompanyaven amb una orquestra de 28 músics, dirigits per Cumellas Ribot i, més tard, per Blai Net.

El 1930 s'hi va projectar (durant cinc mesos i mig!) El desfile del amor, un dels grans èxits de la història de la sala. El cinema sonor s'imposà i s'hi alternaren els grans títols estrangers amb les millors pel·lícules espanyoles. Després de la Guerra Civil, reinicià la seva programació el 8 d'octubre de 1939 amb Carmen la de Triana, de Florián Rey.

De 1939 a 1941 va ser propietat de Ufilms i des de llavor l'explotà Cines y Espectáculos S.A. El 1958 el va adquirir la família Balañà, que n'és encara la propietària. Encara avui té una única sala, gran, amb una sola pantalla, on es projecten grans pel·lícules d'estrena. Entre 1960 i 1963 va acollir-hi el Museo de Arte Contemporáneo de Barcelona a la seva cúpula.

Des del 2006, es dedica preferentment a espectacles teatrals.

A un edifici proper hi ha una sala annexa, més petita i dedicada al cinema, que porta el nom de Club Coliseum.

Altres activitats[modifica | modifica el codi]

Per les seves característiques, també s'hi han ofert representacions teatrals: teatre, òpera, sarsuela, ballet, recitals, etc. L'Orquestra Pau Casals va fer-hi alguns concerts el 1925. El Club de Futbol Júnior hi va representar les òperes: Il barbiere di Siviglia de Giovanni Paisiello (1935 i 1944) i I quattro rusteghi d'Ermanno Wolf-Ferrari (1955). El 1956 hi va estrenar, poc després de l'estrena absoluta, Il ritorno di Don Pedro, òpera de Hans Erismann, feta amb la música que Mozart havia fet per a les seves obres inacabades Lo sposo deluso i L'oca del Cairo. També s'hi han fet Hansel und Gretel d'Engelbert Humperdinck (1947), Madama Butterfly, Tosca i Rigoletto (1941) i La núvia venuda de Bedrich Smetana. S'hi han fet obres de teatre com Dulcinea, El baile en Palacio o Mujeres.

El 21 d'abril de 1942 hi va tenir lloc l'estrena absoluta de l'opereta Black, el payaso de Pablo Sorozábal. El 17 de juny de 1943 s'hi va fer l'òpera La venta de los gatos de Josep Serrano, estrenada a València l'abril anterior. Dos ballets hi veiren en 1945 les seves estrenes absolutes: Manfred de Xavier Montsalvatge (19 d'abril) i El retrat de Dorian Gray de Joan Manén (2 de maig), amb la companyia de Paul Goubé (amb Yvonne Alexander i Paul Goubé), amb decorats i figurins de Manuel Muntanyola i una orquestra dirigida per Joan Pich i Santasusana como director.

El 1969, Joan Manuel Serrat hi presentà el seu disc dedicat a Antonio Machado en una sèrie de dotze recitals (el 2000 hi tornà per a presentar-hi Cansiones).

El 1936 el Foment de les Arts Decoratives va establir la seva seu a la cúpula de l'edifici, que hi va instal·lar el primer Museu d'Art Contemporani de Barcelona. També van fer-s'hi muntatges de l'Escola d'Art Dramàtic Adrià Gual, dirigits per Ricard Salvat: s'hi van estrenar El desert dels dies (1960) i Dos quarts de cinc de Maria Aurèlia Capmany, Gran ginyol de Joan Brossa (1962),.

A la pel·lícula Vida en sombras (1948), dirigida per Llorenç Llobet-Gràcia, el protagonista viu al davant del Coliseum, que hi apareix sovint, tant per dintre com per fora.

Referències[modifica | modifica el codi]

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Coliseum (Barcelona) Modifica l'enllaç a Wikidata
  • Jordi Torras, "El Coliseum" (Viaje sentimenal por los cines de Barcelona). La Vanguardia Española (6, 13, 20 y 27 de julio de 1975).