Casa Garriga Nogués

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa Garriga Nogués
Fundació Francisco Godia.JPG
Façana de l'edifici
Dades bàsiques
Tipus Habitatge
Arquitecte Enric Sagnier
Començament 1899
Acabament 1901
Característiques
Estil eclecticisme, modernisme
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
Localització carrer de la Diputació 250 de Barcelona

41° 23′ 20″ N, 2° 09′ 55″ E / 41.38888333°N,2.16525278°E / 41.38888333; 2.16525278
Bé cultural d'interès nacional
Declaració 15 gener 1980
Identificador

57-MH

IPAC: 61
Bé d'interès cultural
Identificador RI-51-0004400
Modifica dades a Wikidata

La casa Garriga Nogués és un edifici eclèctic de 1899-1901 obra d'Enric Sagnier per encàrrec del financer Rupert Garriga Nogués, ubicada al carrer de la Diputació 250 de Barcelona, dins del Quadrat d'or. Es tracta d'una casa de renda típica de les construccions de l'eixample de canvi de segle, és a dir, amb la planta baixa dedicada a locals comercials, el pis principal per al propietari amb accés des d'una escala privada i senyorívola i la resta de pisos per llogar, amb accés des d'una escala de veïns independent. És una obra declarada Bé Cultural d'Interès Nacional.

Descripció[modifica]

La Casa Garriga Nogués està ubicada al barceloní districte de l'Eixample, en una illa de cases delimitada pels carrers Diputació, Balmes, la Rambla de Catalunya i per la Gran Via de les Corts Catalanes. És concretament al carrer Diputació on hi ha la façana principal amb el número 250.[1]

Es tracta d'un edifici, que respon a la tipologia de casa entre mitgeres de l'Eixample de Barcelona, per bé que el seu mur lateral esquerre forma la façana d'un pati obert al carrer. Originàriament la planta baixa estava dedicada a locals comercials i porta d'entrada, el pis principal era del propietari, amb accés exclusiu des d'una escala monumental, i la resta de pisos per lloguer, amb una escala de veïns independent. Consta de planta baixa i quatre pisos, amb cinc balcons a cada pis. A l'angle esquerre de la façana s'alça una torre de cinc pisos, amb dues tribunes i una cúpula.[1]

En la decoració de l'edifici es combinen elements de caràcter classicista amb altres de modernistes, com en el cas de les dues tribunes. A la façana, el tractament de cada una de les plantes és diferent. La planta baixa és centrada pel portal, amb una finestra doble a cada costat. La planta principal és presidida per una balconada de tres portes, emmarcades per columnes derivades de l'estil jònic, mentre que les dues obertures dels extrems repeteixen el model de la quarta planta de la torre, amb decoració modernista. Les plantes segona i tercera són més simples, amb petits relleus de tema floral com a decoració de les obertures i balcons amb balustres estilitzats, de ferro. La mateixa estructura de barana uneix els cinc balcons de l'última planta, que, juntament amb el coronament de l'edifici, és el sector més pròpiament modernista.[1]

A la planta baixa, destaquen quatre grans mènsules esculturades, obra de l'escultor modernista Eusebi Arnau. Són quatre figures femenines que representen les edats de la vida i que en forma de cariàtides suporten la balconada del primer pis.[1][2]

El vestíbul d'accés s'organitza entorn de quatre columnes amb el capitell pseudocompost, que suporten un sostre pla amb decoració de grutescs. Al fons i a l'esquerra hi ha l'escala que porta a la primera planta, independent de la dels altres pisos, amb una balustrada i decoració de fullatge, modernista. La resta d'elements d'aquest sector, cobert amb claraboia de vidres policromats, són de regust classicitzant. El vidrier Antoni Rigalt féu part o potser la totalitat dels vitralls de l'edifici.[1]

Història[modifica]

L'edifici fou encarregat pel banquer Rupert Garriga-Nogués i Miranda a l'arquitecte Enric Sagnier i Villavecchia (1858-1931). Sagnier, titulat l'any 1882, fou un dels arquitectes que més treballà per a l'alta burgesia barcelonina, amb els gustos més tradicionals de la qual tractà de conciliar el modernisme, corrent del qual va participar en part. La família Garriga Nogués n'ocupà el pis principal fins a l'esclat de la Guerra Civil l'any 1934.[3]

Després de la guerra va ser ocupat pel col·legi religiós Sagrados Corazones de Jesús y de María i, entre 1983 i 2004, va ser la seu del Grup Enciclopèdia Catalana, que en féu una primera rehabilitació. Va ser reformat el 1987 per Jordi Bonet i Armengol. Entre els anys 2007 i 2008 l'arquitecte Jordi Garcés va fer una nova reforma per transformar l'edifici en un hotel, així com els baixos i la planta noble en la Museu Fundació Francisco Gòdia.[1]

Fins al 2015 la Fundació Gòdia allotjava a la planta noble la seva col·lecció permanent, en un espai de quasi 1.400 m2 restaurat respectant al màxim el seu estat originari. Rodejant el pati central on s'ubica l'escala d'honor, trobem diverses estances de les que destaquen la sala del billar amb un vitrall paisatgístic, obra de l'establiment d'Antoni Rigalt; el saló principal sobre la porta principal amb decoració rococó amb pintures de temes bucòlics pràcticament desaparegudes i, el gran saló-menjador, amb una decoració neoclàssica i uns destacats frisos d'estuc amb decoració floral.[4]

Galeria d'imatges[modifica]

Referències[modifica]

  1. 1,0 1,1 1,2 1,3 1,4 1,5 «Casa Garriga Nogués». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
  2. Marín Silvestre, Maria Isabel. L'Obra medallística de l'escultor Eusebi Arnau. Institut d'Estudis Catalans, 2005, p.23. ISBN 847283820X. 
  3. Barjau, Santi. Ed. Antoni Sagnier & Ajuntament de Barcelona. Ruta Sagnier, 2009. ISBN 978-84-966-9611-2. 
  4. Fundació Gòdia

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Garriga Nogués Modifica l'enllaç a Wikidata