Casa Santurce
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Habitatges | |||
| Arquitecte | Miquel Madorell i Rius | |||
| Construcció | 1905  | |||
| Cronologia | 1902-1905 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | C. València, 293 de Barcelona | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40480 | |||
| Id. Barcelona | 1604 | |||
La casa Santurce, també coneguda com a Casa Pau Ubarri,[1] és un edifici al número 293 del carrer de València, al districte de l'Eixample de Barcelona. Va ser dissenyat per Miquel Madorell i Rius l'any 1902, i s'acabà de construir el 1905.
Es considera que el seu estil arquitectònic és el modernisme, i està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local.
L'edifici porta el nom del seu primer propietari, Pablo de Ubarri y Capetillo, i comte de San José de Santurce, que va ser un important industrial ferroviari que va fer fortuna a Puerto Rico.[2]
Durant el segle xx, l'edifici va ser residència del poeta Román de Saavedra y de Almenara i de la seva filla, l'escriptora Ana María de Saavedra y de Maciá. Els descendents dels Saavedra, la família Álvarez-Cuevas, van residir a la Casa Santurce fins a l'any 2013.
També la princesa Alèxia de Grècia i Dinamarca va residir a l'edifici fins a l'any 2003.
Arquitectura[modifica]
Es tracta d'un edifici d'habitatges plurifamiliar, situat entre mitgeres, format per planta baixa més cinc plantes de pis. La composició de la façana és simètrica i presenta un bon equilibri. Aquesta façana està disposada amb cinc obertures per planta, que permeten a la planta baixa situar l'accés de veïns centrat i a cada banda un local comercial de dues obertures. Damunt de l'accés de veïns hi ha un escut heràldic, representatiu del títol comtal que tenia el propietari. Quant a les plantes de pis, les tres centrals tenen el balcó individualitzat, de llosa de pedra amb barana de ferro força treballada, barana i llosa que s'alternen a les plantes parells o senars; són de forma ondulada i atorguen un ritme sinuós a la façana. Aquesta destaca per la col·locació a cada extrem i en cada planta d'una tribuna de planta semioctogonal, que presenta uns importants vitralls policroms realitzats amb la tècnica d'imprès i un treball de forja de motiu floral. Aquestes tribunes acaben amb un coronament en forma de torreta coberta amb escates de ceràmica negra, recolzada sobre interessants i força treballats elements metàl·lics, on apareixen de nou els motius vegetals i florals.[3]
Decoració[modifica]
La seva decoració és molt admirada, gràcies a les mènsules que representen cares femenines, i les figures de nens sota les tribunes; així com les fulles d'acant i flors a les llindes. Als espais comuns interiors, com el vestíbul o la caixa d'escala, la decoració també hi és present, tant en materials com el ferro o la fusta, com en els guixos, vitralls i escultures amb què es va adornar el conjunt. La paraula modernisme pot ser aplicada especialment en l'aspecte estètic de l'art nouveau, gràcies als constants efectes del coup de fuet, tant a l'interior (espais comuns) com a l'exterior de l'edifici.[3]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Santurce |
- ↑ «Casa Santurce». Barcelona Modernista.(castellà)
- ↑ «Casa Santurce». Pobles de Catalunya.
- ↑ 3,0 3,1 «CASA SANTURCE (CASA PAU UBARRI, COMTE DE SAN JOSÉ DE SANTURCE) - 1604». Cercador del Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
