Casa Pich i Pon
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Josep Puig i Cadafalch | |||
| Construcció | segle xx (1919-21) | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Noucentisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | Pl. Catalunya, 9 | |||
| ||||
| Bé integrant del patrimoni cultural català | ||||
| Id. IPAC | 41290 | |||
| Bé amb protecció urbanística | ||||
| Id. Barcelona | 1407 | |||
La casa Pich i Pon, obra de Josep Puig i Cadafalch, se situa a la plaça de Catalunya, núm. 9, de Barcelona. El nom de l'edifici es deu a l'empresari i polític Joan Pich i Pon, que en fou propietari i encarregà la refecció de l'habitatge a l'arquitecte. Ha allotjat, entre d'altres, les seus de la caixa d'estalvis Unnim[1] i del partit Solidaritat Catalana per la Independència, el consolat del Canadà, l'Espai Cultural Caja Madrid i les oficines del Programa d'acolliment lingüístic del Consorci per a la Normalització Lingüística. És una obra inclosa a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.
Descripció[modifica]
Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Pich i Pon ocupa la meitat de l'illa formada per plaça Catalunya, rambla Catalunya, Gran Via i passeig de Gràcia.[2]
És un edifici entremitgeres majoritàriament d'oficines que també disposa d'habitatges. De planta irregular, respon a la idea general d'ordenació de la plaça projectada per Puig i Cadafalch. L'edifici, conjuntament amb el del costat dret configuren la façana nord de Plaça Catalunya que té una gran significació ciutadana per ser final de perspectiva des de la Rambla.[2]
S'organitza a través d'una sola escala comunitària, amb cel obert integrat, que dona accés als pisos i oficines. Consta de planta baixa, entresòl i sis plantes pis, l'última d'aquestes retirada del pla de façana.[2]
Malgrat no seguir les pautes formals de configuració de les façanes dels edificis tradicionals d'habitatges de l'eixample, l'edifici segueix l'esquema clàssic de divisió en tres franges horitzontals adaptades a les necessitats pròpies de l'ús administratiu de l'època. La base està formada per les plantes baixa i l'entresòl (unificades en unes obertures de doble alçada) i queda delimitada per la línia que configuren les balustrades dels balcons de la primera planta.[2]
Les cinc plantes pis conformen la zona intermèdia de l'edificació. Aquesta franja disposa d'obertures quadrades de grans dimensions que reflecteixen l'esperit modern de l'època. Per adaptar aquestes proporcions pròpies d'oficines a un ús domèstic, aquelles obertures corresponents a habitatges es subdivideixen en dues o tres finestres separades per columnes. Per la seva banda, la sisena planta, enretirada del pla de façana, servia com a residència de la propietat.[2]
El xamfrà queda emfasitzat per l'aparició d'un balcó corregut amb balustrada a nivell de la cinquena planta i el tractament diferenciat dels seus dos vèrtexs. Aquests queden remarcats tant pels murs cecs entre les plantes primera i quarta i tres obertures estretes a nivell de la planta cinquena com pels dos templets de coronació que són els verdaders protagonistes de l'edifici.[2]
Les cobertes són planes amb terrat, inclús la de l'àtic retirat. Els seus elements més vistosos són les balustres que predominen en tots els perímetres que donen a la plaça.[2]
Artísticament cal destacar els dos templets dels vèrtexs. Són de dues alçades per sobre de l'àtic, estan profusament decorats amb columnes jòniques i estan formats per una base cega, un nivell amb quatre arcs de mig punt flanquejats per arcs jònics i l'últim nivell formalitzat com una glorieta circular recolzada sobre vuit columnes jòniques i rematada per una cúpula esfèrica translúcida. Sobre cadascuna d'elles emergeix una figura masculina del deu Mercuri.[2]
Pel que fa al tipus de composició; regular i simètrica, i l'estil de les decoracions, l'edifici es considera noucentista. Malgrat aquesta categorització estilística comença a entreveure, en la seva composició, uns incipients trets racionalistes en el tractament de les plantes intermèdies amb les obertures perfectament quadrades i mancades de decoracions.[2]
Història[modifica]
La volumetria i aspecte global de l'edifici respon a la idea general d'ordenació de la plaça que tenia Puig i Cadafalch que va ser desenvolupada en diferents projectes a partir del 1918.[2]
La Casa Pich i Pon, enlairada l'any 1921 per Josep Puig i Cadafalch, va ser projectada seguint el mateix volum d'alçària i proporcions del veí Hotel Colon rematat l'any 1918. Al sostre de l'edifici hi destaquen tres templets.[2]
Acabada la Guerra Civil, els tres templets varen sobreviure a l'enderrocament de l'edifici veí, però poc després d'aixecar-se l'edifici del Banco Español de Crédito als anys 1940's va desaparèixer el templet contigu a la torre central del nou edifici bancari. A començaments dels anys 1960's, sense que ens hagi estat possible precisar-ne la data ni l'any exactes, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya també foren desmuntats i desaparegueren sobtadament dels terrats.[2]
Recuperada la democràcia, els dos templets de la cantonada amb Rambla de Catalunya van ser convenientment restituïts i reposats al seu lloc l'any 1982 per l'arquitecte Jordi Romeu. Però el tercer templet, que de fet fregava amb el cos central de l'edifici veí del Banco Español de Crédito i li hagués fet perdre esveltesa, ja no va ser mai més reposat.[2]
Referències[modifica]
- ↑ «Domicili Social d'Unnim». Unnim. Arxivat de l'original el 2010-09-21. [Consulta: 21 gener 2011].
- ↑ 2,00 2,01 2,02 2,03 2,04 2,05 2,06 2,07 2,08 2,09 2,10 2,11 2,12 «Casa Pich i Pon». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Pich i Pon |
- «Casa Pich i Pon». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
