Casa Pere Company
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | museu | |||
| Arquitecte | Josep Puig i Cadafalch | |||
| Obertura | 1911  | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernista | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | C/ Buenos Aires, 56, Barcelona | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 40334 | |||
| Id. Barcelona | 1398 | |||
La Casa Pere Company és un edifici d'estil modernista construït per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch el 1911. Des de l'any 1986 és la seu del Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet, dedicat a la difusió i exhibició dels elements més destacats en el desenvolupament de la història de l'esport català dels últims segles. Està situat al carrer Buenos Aires, 56, de Barcelona. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció[modifica]
Aquest edifici residencial fou projectat per l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch l'any 1911 per encàrrec de Pere Company i Molins. L'any 1940 la casa esdevindria clínica del doctor Melcior Colet i actualment i des de 1982 és seu del Museu de l'Esport.[1]
L'edifici es localitza en una illa de cases emmarcada pels carrers Casanova (núm. 203) i carrer Buenos Aires, (núm. 56 - 58) Villarroel i Londres, tot localitzant-se la finca a la cantonada generada pels dos primers carrers esmentats.[1]
L'edifici presenta una planta quadrangular i quatre nivells d'alçat (soterrani, planta baixa, principal, segon pis i un nivell de sota coberta), tot quedant envoltada per un jardí al qual s'hi obre únicament una de les tres façanes. Al projecte original constava de quatre façanes però la construcció al solar contigu d'un edifici d'habitatges va eliminar part de la construcció i del jardí. Actualment la casa Pere Company fa mitgera amb l'esmentat edifici cap a la banda del carrer Casanova. L'edifici està cobert per una gran teulada a dues vessants (a sota de la qual es desenvolupa el darrer pis) i que es remata a la banda inferior amb un gran ràfec de fusta a sobre de permòdols. A la teulada es conserven les xemeneies amb incrustacions de ceràmica.[1]
L'accés es realitza per l'entrada situada al carrer Buenos Aires, justament on es desenvolupa el jardí. Aquesta entrada es configura com una cos vertical de dos nivells avançat respecte del plom de la façana i emmarcat per dues robustes columnes. L'accés pròpiament dit a la casa es realitza a través d'una escala de pedra que permet salvar el desnivell de la planta baixa respecte del jardí a conseqüència de l'existència d'un nivell soterrani. Aquesta escala disposa de dues escultures antropomòrfiques que la flanquegen i que sostenen dos petites llums que permeten la seva il·luminació.[1]
Traspassada la porta principal actualment s'accedeix a un petit vestíbul on es troba la recepció del Museu de l'Esport. Des d'aquest s'accedeix a una sala que a manera de segon vestíbul permet la distribució dels recorreguts a les diferents plantes i estances de la casa. El més rellevant d'aquest espai és la fusteria tant de la porta com de les finestres les quals disposen de vitralls amb colors. En un dels angles, al costat de la porta d'accés cap a aquest vestíbul es localitza l'escala de fusta que condueix al segon pis, ocupat actualment per les oficines i administració del museu. Destaquen els permòdols esculpits amb figures antropomòrfiques que sostenen algunes de les bigues de la planta baixa.[1]
La planta principal compta amb nombroses estances o dependències que formen part del recorregut museogràfic, algunes de les quals han estat creades per aquesta finalitat com els lavabos. La col·lecció exposada es reparteix al llarg dels grans salons de la casa, oberts al carrer i al jardí i comunicats entre ells a través de portes corredisses. Destaquen d'entre totes elles la sala localitzada a la banda més septentrional, de planta rectangular, decorada amb motllurats de guix i fusta i desenvolupada aprofitant la cantonada al carrer Buenos Aires i Casanova, on es localitza precisament el cos de finestres a manera de mirador semicircular que es veu des del carrer. En aquesta sala es localitza també -a un dels costats llargs- un gran finestral de triple obertura entre columnes. Al costat curt afrontat al mirador es localitza la porta corredissa flanquejada per pilastres que comunica amb altre gran estança on es localitza una xemeneia. Aquest element -obra de Puig i Cadafalch- és un dels pocs elements del projecte original conservats a l'interior de la casa.[1]
La darrera gran sala es localitza a la banda més meridional de la planta principal i destaca per la seva decoració senzilla i d'inspiració classicista. Als angles es disposen unes fornícules amb escultures antropomòrfiques i destaca especialment el gran entaulament sostingut per robustes columnes d'ordre jònic. Al costat afrontat a la porta motllurada d'entrada a la sala es disposa una motllura en forma d'arc amb la mateixa composició de la porta però que serveix de marc a un gran mirall.[1]
De la façana destaca la decoració amb esgrafiats i garlandes d'inspiració classicista sobre un fons gairebé blanc. De fet aquesta casa s'inscriu dins del que Alexandre Cirici i Pellicer va anomenar "època blanca" i que es correspon amb uns models de cases realitzades per Puig i Cadafalch caracteritzades per la seva aparença a conseqüència de l'estuc blanc emprat en el revestiment de les façanes i l'escassa ornamentació. L'únic element decoratiu -a banda de les garlandes- és el grup de l'Assumpció del frontó del carrer Buenos Aires, obra de Manuel Fontanals. Cal remarcar també el treball de forja de les finestres i balcons de la casa i les esmentades llum del pati, obra de Manuel Ballarín.[1]
Història[modifica]
El 1911 el senyor Pere Company i Molins va realitzar l'encàrrec a Josep Puig i Cadafalch de construir una casa xalet en el solar del districte de Gràcia que havia adquirit la seva esposa, Maria Company i Puig, l'any anterior.[1]
Entre 1901 i 1911 Puig i Cadafalch construeix un seguit d'edificis d'arrel rústica i amb influència secessionista a manera de residències unifamiliars per a la classe alta. Aquestes cases, entre les que es troba la casa Pere Company, es caracteritzaven per les seves façanes d'estuc blanc i interiors clars. La Casa Company va ser proposada per al premi que havia instituït l'Ajuntament de Barcelona al millor edifici de l'any 1911, guanyat però per la fàbrica Casarramona, obra del mateix arquitecte.[1]
La casa va ser proposada el 1911 per al premi del concurs anual d'edificis artístics de l'Ajuntament de Barcelona, guardó que finalment va concedir-se a la fàbrica Casaramona, del mateix arquitecte. És considerada la primera obra de l'"època blanca" de Puig i Cadafalch, en què l'arquitecte de Mataró va introduir influències de la Sezession vienesa als seus projectes.
Pel que fa als elements del projecte original conservats a la casa, cal remarcar el grup de l'Assumpció del frontó del carrer Buenos Aires, obra de l'escenògraf Tomàs Fontanals. Aquest hauria realitzat un grup similar amb Sant Miquel al frontó oposat i que malauradament hauria quedat amagat per la construcció (i adossament) de l'edifici veí.[1]
Pel que fa als elements de forja, com ara reixes de les finestres i els llums del pati, són obra de Manuel Ballarín, que havia col·laborat amb Puig i Cadafalch en diverses ocasions. Aquestes reixes, sembla que en origen estaven pintades en verd clar amb flors de colors per contrastar amb l'estuc clar de la façana.[1]
Poc temps després de la seva construcció, cap al 1920, la família Company va vendre la casa a la senyora Dolors Catarineu, que demanà un projecte de reforma i ampliació a l'arquitecte Enric Sagnier. La façana del carrer Casanova es va continuar mimèticament, perllongant el sòcol de pedra i decorant les noves finestres amb reixats de forja del mateix estil; també es va perdre la porta de servei i la possibilitat de voltar l'edifici.[1]
A la mort de Dolor Catarineu l'any 1928, la casa va passar als seus fills, propietaris de Manufactures Rosal. Durant els anys següents i fins a la seva venda el 1940 al doctor Melcior Colet i Torrabadella i Adelina Giménez i Camaló, la casa va patir noves modificacions.[1]
Durant la Guerra Civil (1936- 1939) es van emblanquinar els esgrafiats de temàtica religiosa localitzats a la façana. La casa fou confiscada i utilitzada com seu del Gabinet d'Identificació Policial, que a partir d'aleshores rebé el nom de Labratori de Tècnica Policial de la Comissaria General d'Ordre Públic. El soterrani es va habilitar com laboratori i la planta noble com museu d'armes; es va ubicar una biblioteca on anys després es localitzaria també la biblioteca del Museu de l'Esport, actualment traslladada al Consell Català de l'Esport a Esplugues de Llobregat. Durant aquest període dels anys 30 es van perdre alguns elements com la marquesina de forja i vidre de l'accés principal del jardí, que va ser substituïda per la galeria que veiem avui dia.[1]
Tot i així, malgrat les nombroses reformes, es van conservar alguns elements decoratius eclèctics com algunes llums, vitralls i mobiliari.[1]
Gràcies a una publicació il·lustrada sobre el funcionament del Laboratori de Tècnica Policial s'ha pogut constatar que alguns elements de la casa com el mirall i les fornícules del menjador (posteriorment despatx del Dr. Colet) -tradicionalment atribuïts a la intervenció de Santiago Marco Urrutia- són anteriors.[1]
En 1941 el Dr. Colet sol·licità a l'Ajuntament de Barcelona, permís d'obres per reformar l'edifici i instal·lar-hi la seva consulta i una clínica ginecològica. El projecte de reforma va anar a càrrec dels arquitectes E.Matas i R.Oms, tot ocupant-se de la reforma de la planta noble el prestigiós decorador Santiago Marco, president del Foment de les Arts Decoratives, que també havia treballat amb Puig i Cadafalch. Aquesta reforma va consistir especialment en un nou augment de la superfície construïda de la casa. A la gran teulada a dues aigües es van construir dos frontons semicirculars per convertir les golfes en espais habitables, al temps que es va ampliar novament la casa pel costat del carrer Casanova. En aquesta banda de la finca es va construir un quiròfan de planta circular, cobert amb una lluerna en forma de cúpula semiesfèrica. Es va habilitar també un nou accés a través del pati d'illa. També es van realitzar reformes al soterrani de la casa, el qual es va enfondir i s'hi va construir una rampa per tal de donar acollida als nombrosos cotxes de luxe que el Dr. Colet posseïa (actualment pertanyen a la Fundació Melcior Colet).[1]
Tot i que amenaçada pel procés especulador dels anys 70 a Barcelona, la casa es va conservar i amb ella la clínica ginecològica del Dr. Colet fins a l'any 1981. L'any següent -1982- el seu propietari va fer la donació de la finca a l'Ajuntament de Barcelona per localitzar-hi un museu dedicat a l'esport. El Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet està dedicat a la difusió i exhibició dels elements més destacats en el desenvolupament de la història de l'esport català dels últims segles.[1]
El director general de l'esport en aquell moment, encarregà la remodelació de l'edifici a l'Arquitecte Joan Bassegoda i Nonell, director de la càtedra Gaudí. Durant aquesta intervenció es van recuperar els esgrafiats de la façana i es recupera el primitiu color blanc. Finalment l'any 1986 s'hi inaugurarà el Museu i Centre d'Estudis de l'Esport Doctor Melcior Colet i s'hi instal·lava la Biblioteca de l'Esport. El mateix any la Secretaria General de l'Esport posava a disposició del president Samaranch una sala a les golfes de la casa amb mobiliari provinent del despatx del doctor Colet. Des de 1988 va ser la seu de la Secretaria General de l'Esport i presidència del Consell Català de l'Esport.[1]
El 1989 la Secretaria General de l'Esport adquirí uns locals de la finca annexa del carrer de Buenos Aires per engrandir la seu, on s'habilità un espai destinat a sala d'exposicions temporals i una sala de conferències.[1]
Després dels Jocs Olímpics celebrats a Barcelona l'any 1992, es va crear un Museu de l'Esport a Montjuïc, que es va emportar la major part de la col·lecció, fet que ha propiciat la progressiva decadència de l'antic Museu de l'Esport.[1]
Referències[modifica]
Bibliografia[modifica]
- Taulé Estruch, Jordi «La Casa Pere Company i l'obra de Puig i Cadafalch». Tesi. Universitat Politècnica de Catalunya [Barcelona], 2007 [Consulta: 24 desembre 2012].
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Pere Company |
- «Casa Pere Company». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
