Monument a Rafael Casanova

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'obra artísticaMonument a Rafael Casanova
098 Monument a Rafael de Casanova, ronda de Sant Pere.jpg
Tipus escultura
Forma part de Art públic de Barcelona
Artista Rossend Nobas
Data creació 1888
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona

41° 23′ 27″ N, 2° 10′ 39″ E / 41.390883°N,2.177469°E / 41.390883; 2.177469
Modifica dades a Wikidata

El Monument a Rafael Casanova és una escultura que rememora l'últim conseller en cap de Barcelona. El conjunt monumental està situat actualment a l'encreuament de la Ronda de Sant Pere amb els carrers d'Ali Bei i de Girona, a la ciutat de Barcelona. És obra de l'escultor Rossend Nobas, i es va fabricar el 1888.[1]

Descripció[modifica]

L’escultor representà Rafael Casanova com a conseller en cap, en el moment en què, per bé que ferit, abraça valerós el penó de Santa Eulàlia –bandera de la ciutat de Barcelona–, i es recolza en l’espasa (inexistent en la versió del museu) amb la mà dreta, amb actitud ferma i heroica, davant de la derrota imminent enfront de les tropes borbòniques que arrabassarien la llibertat de Catalunya. Rossend Nobas, deixeble de l’Escola de Belles Arts de Barcelona i dels germans Vallmitjana, havia iniciat la seva carrera com a escultor argenter en el taller dels orfebres Masriera, fins que el 1871 obtingué un gran èxit amb l’escultura denominada Siglo XIX –tot i que es coneix com a Torero ferit–, un tema d’un gran realisme.[1]

El 1877 fou nomenat professor d’Escultura de l’escola esmentada. Paral·lelament, treballava en el seu taller, que coneixem gràcies a la revista La Ilustración Artística, que li dedicà un homenatge arran de la seva mort el 1891, en les imatges de la qual apareixen un gran nombre d’obres de format mitjà i petit, i sobretot, una sèrie de bustos, ja que Nobas fou un retratista notable.[1]

El 1914 l'estàtua es va col·locar damunt d'un pedestal que contenia el relleu de Josep Llimona. La composició és de dues dones, una d'elles dreta i serena posa la mà damunt de l'altra, que s'està desvetllant. Els diaris de l'època van interpretar l'escena com "l'esperit català despertant el poble de Catalunya".[2]

Història[modifica]

Relleu de Josep Llimona al pedestal.

L'origen de l'estàtua es remunta al 1883 quan l’Ajuntament de Barcelona va proposar d'emplaçar al "Saló de Sant Joan" (un solar a on avui hi ha l'actual Passeig de Lluís Companys) vuit estàtues de personatges il·lustres de la història de Catalunya. Aquest solar havia d'esdevenir el passeig d'entrada a la futura Exposició Universal de 1888: el conjunt de les vuit estàtues i l'Arc de Triomf havia d'aportar monumentalitat a aquesta entrada. Les primeres dues estàtues aprovades el 1884 foren les de Guifré el Pelós i Roger de Llúria. El 1886 es va aprovar ja la de Rafael Casanova juntament amb la de Bernat Desclot. Després vindrien les de Ramon Berenguer I, Jaume Fabre, Pere Albert i Antoni Viladomat.[2] L'escultura de Casanova fou encarregada el 1886 a Rossend Nobas.[1] Estèticament es diferenciava molt de les altres set perquè es va optar per un estil realista ensems que dramàtic, en canvi la resta mantenien postures hieràtiques i solemnes.[2]

Aquest posat es percebia com un homenatge simbòlic als catalans morts durant el setge de Barcelona de 1714 i la Guerra de Successió. Per aquest motiu l'estàtua va ser objecte de l'estima popular: els articles de l'època descriuen com just després de la inauguració ja es va iniciar un cert culte cívic a Casanova amb accions com ara ofrenes florals a l'estàtua.[2] Però fou a partir del 1897 quan aquests rituals s'establiren com una tradició anual: Durant aquell 11 de setembre a la seu de l'Associació Popular Catalanista s'hi van congregar diverses entitats per commemorar la data. Després de l'acte, els membres de la Joventut Excursionista els Muntanyencs van aplegar les diverses branques de llorer que havien guarnit la sala per a l'ocasió, en van fer una corona, i anaren a dipositar-la als peus de l'escultura de Rafael Casanova. Aquella acció no va tenir cap ressò especial, però va encetar una tradició que a partir de llavors el catalanisme progressista repetiria cada any.[2] L'acte va convertir-se en una manifestació participada per tot el ventall social a partir dels fets del 1901: Aquell 11 de setembre van ser detinguts diversos joves que pertanyien a les entitats adherides a la Unió Catalanista, amb la sola acusació d'haver dipositat les corones al peu del monument. La reacció de la Unió fou la de convocar una concentració davant de l'estàtua pocs dies després, la qual va tenir un gran èxit de convocatòria amb unes deu o quinze mil persones. Aquesta va ser la primera manifestació davant l'estàtua de Rafael Casanova relacionada amb la Diada, i va comportar l'inici del culte massiu i popular del personatge.[2] Més endavant, i enmig de l'eufòria per la creació de la Mancomunitat de Catalunya, l'any 1914 s'havia de commemorar el bicentenari de la pèrdua de la Guerra de Successió, i per tal de planificar un calendari d'actes es va constituir una comissió organitzadora composta per diverses organitzacions catalanistes. Aquesta comissió va aprovar de traslladar l'estàtua, per primera vegada, a l'actual emplaçament: la cruïlla entre la Ronda Sant Pere i el carrer Alí Bei (allí se situava aproximadament la caiguda del conseller en cap). A més a més va ser col·locada damunt d'un pedestal que va fer l'arquitecte Alexandre Soler que lluiria un relleu fet per Josep Llimona. El trasllat es va inaugurar durant la Diada d'aquell 1914 amb una manifestació, encara sense el relleu que es va col·locar després.[2]

M. de Déu de la Mercè situada a la teulada de la basílica barcelonina homònima.

Durant la Diada del 1923 la repressió va tornar a ser molt dura: amb 24 detinguts i nombrosos ferits. Dos dies després el capità general a Catalunya Miguel Primo de Rivera va fer el seu cop d'estat i va iniciar la primera dictadura espanyola amb el beneplàcit del rei Alfons XIII. Es va caracteritzar per un marcat anticatalanisme que va prohibir l'ús institucional de la llengua catalana així com l'exhibició de la bandera catalana i, per tant, prohibia qualsevol manifestació catalanista. Fins al 1930 no hi tornaria a haver cap manifestació, i ja durant la Generalitat republicana tornaren a tenir una gran concurrència i càrrega reivindicativa, de fet el president Macià va anar a la del 1931 per retre un homenatge a tots els defensors de les llibertats catalanes.[2]

El 1938 fou l'últim en què hi hagué manifestació, ja que el 1939 ja hi havia la segona dictadura espanyola de Francisco Franco. Les autoritats franquistes van iniciar la retirada sistemàtica de tots els monuments catalans i/o republicans. Quan el 1939 van emportar-se l'estàtua fins i tot eliminar els jardinets que l'envoltaven, però a la primera nit diversos barcelonins ompliren el lloc de flors i hom hi deixà una petita reproducció amb un cartell que deia "Ja creixeràs"; per aquest motiu la segona nit fou vigilada per policies.[2] Molts dels monuments foren destruïts, com ara les diverses escultures de bronze que es van fondre per fer la Mare de Déu de la Mercè de més de quatre tones de pes,[2] obra dels germans Miquel i Llucià Oslé situada a la teulada de la basílica homònima. Però hi va haver 5 estàtues de bronze que es van salvar dels forns: hi ha qui apunta que alguns dels nous regidors van aconseguir apartar-les adduint que eren de propietat municipal, a diferència d'altres que eren de partits o sindicats.[2] Els treballadors de l'ajuntament van emmagatzemar-les en un petit barracó municipal del carrer Wellington, però coneixedors de la càrrega simbòlica que tenia l'estàtua de Rafael Casanova aquesta la van amagar darrere d'un envà de totxanes. Per aquest motiu se'n va perdre el rastre fins acabada la dictadura. L'any 1976 un comitè del Museu d'Art de Catalunya va anar al barracó i hi va trobar les estàtues del Doctor Robert, Francesc Layret, Pau Claris i l'al·legoria de la República de l'antic monument a Pi i Margall. Però aleshores es van adonar que l'espai interior no era coherent amb el volum exterior que feia el barracó, i així s'adonaren de l'existència de l'espai secret. L'estàtua de Rafael Casanova fou restablerta a la seva cruïlla a temps per testimoniar la gran manifestació de la Diada del 1977.[2]

Les miniatures[modifica]

El 1901 la revista catalanista i modernista Joventut va fabricar unes miniatures de l'estàtua que feien 125 cm i que venien a 15 pessetes. Després en va fabricar una segona sèrie de només 60 cm que regalaven als nous subscriptors. Les miniatures es feren tan populars que proliferaren versions diverses, fins al punt que el 1914 la Casa Esteve i Cia que en tenia els drets de reproducció va publicar un anunci als diaris amenaçant els falsificadors amb denúncies i querelles criminals.[2]

Es coneixen moltes versions de format menor d'aquesta escultura, fetes amb diversos materials: bronze, terracota, guix i cartó pedra. El Museu d'Història de Catalunya, la Casa Rafael Casanova de Moià, l'Ajuntament de Barcelona, el Museu Frederic Marès[3] i el Museu de Sant Boi de Llobregat conserven algunes d'aquestes versions, que demostren com el monument a Rafael Casanova, bon exponent de l’escultura commemorativa vuitcentista, gaudí d’una popularitat extraordinària.[1]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  • Serret, Cristina; Pujol, Enric «L'oblit que va salvar la memòria». Sàpiens. GrupCultura03 sapiens publicacions [Barcelona], núm. 139, febrer 2014, pàg. 74. ISSN: 1695-2014.


A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Monument a Rafael Casanova Modifica l'enllaç a Wikidata

Coord.: 41° 23′ 27″ N, 2° 10′ 39″ E / 41.390883°N,2.177469°E / 41.390883; 2.177469