Escola Industrial

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Per a altres significats, vegeu «Escola Industrial (desambiguació)».
Infotaula d'edifici
Escola Industrial
Escola industrial.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici i escola d'enginyeria
Forma part de Universitat Politècnica de Catalunya
Característiques
Estil noucentisme i arquitectura eclèctica
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Comte d'Urgell, 173-215

41° 23′ 20″ N, 2° 08′ 57″ E / 41.3888°N,2.14913°E / 41.3888; 2.14913
Bé cultural d'interès local
Identificador 40353
Lloc web Lloc web oficial
Modifica dades a Wikidata

L'Escola Industrial (fundada com a Universitat Industrial) és un conjunt d'edificis modernistes situat al carrer del Comte d'Urgell (n. 173-215), al barri de la Nova Esquerra de l'Eixample de la ciutat Barcelona.[1] El campus ocupa 4 illes de l'Eixample, entre els carrers Urgell, Viladomat, Rosselló i Paris. El conjunt és una obra de Barcelona protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

A la dècada del 2010 el recinte acull l'Escola del Treball de Barcelona i l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona, així com la Piscina Sant Jordi i un camp de futbol amb gespa artificial, amb un dipòsit d'aigües pluvials situat sota terra.[2] La Diputació de Barcelona està fent el trasllat de múltiples serveis cap al recinte de l'Escola Industrial, i en canvi està previst que l’Escola d'Enginyeria Tècnica en marxi en un futur pròxim.[2]

Descripció[modifica]

Vegeu també: Can Batlló (carrer Urgell)

El conjunt d'edificis conegut actualment com Escola Industrial té els seus orígens en la fàbrica de Can Batlló. Aquesta gran fàbrica de filatures de cotó va ser creada pels germans Feliu i Joan Batlló i Barrera i els edificis industrials van ser bastits entre 1869 i 1875, segons un projecte de l'arquitecte Rafael Guastavino.[3]

El conjunt de l'antiga fàbrica Can Batlló es localitza a l'Eixample Esquerra de la ciutat de Barcelona, tot ocupant quatre illes de cases de les projectades per Ildefons Cerdà. El conjunt queda doncs emmarcat pels carrers Comte Urgell (núm. 173-221), París (núm. 90-114), Viladomat i el carrer Roselló (núm. 101-139). No obstant però, de la gran quantitat de construccions realitzades al llarg dels gairebé 150 anys d'història, només estan catalogats les corresponents al cos central d'entrada, l'edifici del Rellotge, l'Escola d'Arts i Oficis i la Residència d'Estudiants amb la capella.[3]

Aquest conjunt, que va ser reconvertit a començament del segle XX en l'Escola Industrial, depenent íntegrament de la Diputació de Barcelona, la qual disposa també de diferents oficines dins del recinte.[3]

Al conjunt hi ha edificis de diverses cronologies i variacions tipològiques que es corresponen amb dues grans fases constructives; la més antiga amb projecte de Rafael Guastavino i Moreno entre 1868 i 1870 i la segona cap al 1927, obra de Joan Rubió i Bellvé. De la primera època es troba catalogat l'anomenat "Edifici del Rellotge" (en origen edifici dels telers), i de la segona el cos central d'entrada, l'Escola d'Arts i Oficis i la Residència d'estudiants amb capella.[3]

En general, destaca del conjunt la seva arquitectura caracteritzada per la concepció de l'espai interior segons les premisses de claredat, amplitud i lluminositat que permetia l'aplicació de les tècniques tradicionals de maó de pla, especialment en voltes i arcs. Aquesta tècnica permetia no tan sols crear espais de gram amplitud sinó que era més a més una solució ràpida i barata.[3]

L'edifici conegut actualment com Edifici del Rellotge s'aixeca a l'entrada localitzada al carrer Urgell amb Roselló i es configura com un cos paral·lelepipèdic construït en maó i pedra, amb una torre de secció quadrada en cada extrem de la façana i un pati central de columnes al seu interior.[3]

La façana principal -oberta al carrer Comte Urgell- es configura com un frontis de tres cossos, el central amb sis nivells d'alçat i set als volums dels angles, els quals estan concebuts a mena de cossos torrejats. Cada nivell està perfectament definit gràcies a la presència d'unes franges que, a mena de cornises amb petites mènsules, contribueixen a crear una ornamentació, limitada únicament als jocs de colors i materials creats per la maçoneria mixta vista del mur.[3]

L'accés a l'interior de l'edifici es realitza a través de la porta localitzada al tram central de la façana principal, que dóna accés a un gran vestíbul amb voltes de maó de pla. Amb una planta rectangular, aquest espai es configura com un distribuïdor dels àmbits de planta baixa i dels accessos als nivells superiors. Als trams més curts es localitzen les escales que condueixen a la resta de pisos, accés que es realitza a través de dos arcs rebaixats. Al tram més llarg -afrontat al frontis d'entrada- es disposen parelles de columnes d'orde jònic que sostenen un potent entaulament, les quals donen pas a un espai de gran amplada cobert amb voltes de maó de pla amb bigues de fusta i pilars de ferro. Com ja s'apuntava anteriorment, el vestíbul està cobert també amb voltes de maó de pla, en aquest cas decorades amb uns arcs torals, revestides amb un arrebossat de tonalitat clara en el que es representen a través d'esgrafiats motius vegetals.[3]

A través de les escales localitzades a sengles costats del vestíbul s'accedeix al primer pis en el qual es localitza una gran sala de planta rectangular amb dos nivells d'alçat i coberta amb una volta rebaixa amb lluerna. Aquest espai conegut com "Sala noble" va ser construït durant els anys 20 del segle XX, fruit de la remodelació portada a terme per Lluís Planas i Calvet i posteriorment per Joan Rubió i Bellvé . Disposa de columnes de gran alçària que es rematen al pis superior amb capitells d'ordre dòric, mentre que al pis inferior es veuen envoltades per un potent cornisament que marca la cota de paviment del segon pis. El nivell inferior disposa d'una mena de mur corregut en els intercolumnis que a mitja alçada es transforma en finestres, les quals il·luminen les dependències del primer pis que envolten aquesta gran sala. Pel que fa al segon nivell de la sala, entre les columnes es desenvolupa una barana de ferro i un tancament de vidre que tanca els despatxos localitzats al voltant d'aquest segon pis. La zona de l'entaulament es configura com un cos amb arcuacions que es rematen amb una lluneta cega i que és aprofitada per disposar la decoració d'esgrafiats, on es pot llegir la data MCMXXVII (1927).[3]

Altres dels espais que cal destacar d'aquest edifici és la biblioteca, localitzada al segon pis i amb una doble alçada que permet, a través d'un passadís de fusta i una escala en un dels angles, disposar l'arxiu en dos pisos. Especialment rellevant és la porta que encara conserva la fusteria original amb els vitralls decoratius i el rètol que al mateix vidre indica la senyalització d'aquest espai.[3]

Cos central d'entrada[modifica]

L'edifici conegut com el "Cos Central d'entrada" va ser projectat per l'arquitecte Joan Rubió i Bellvé i enllestit l'any 1927. Avui dia acull les instal·lacions de l'Escola d'Enginyeria Tècnica Industrial i destaca especialment per la seva entrada, amb un vestíbul d'embigat radial. Aquest espai accessible des del carrer Comte Urgell i des de l'interior del recinte pròpiament dit es configura com un espai de planta poligonal, amb uns grans arcs que es recolzen a sobre de pilars de maó i que permeten desenvolupar una gran volta radial de maó de pla a sobre de biguetes de ferro, la qual es recolza al tram central en una mena de templet porticat amb arcs de maó i columnes de pedra.[3]

A l'interior de l'edifici es manté el mateix sistema de forjats amb revoltó de maó de pla i bigueta de ferro, en aquest cas amb un revestiment d'esgrafiat que representa motius vegetals i geomètrics en tonalitats vermella i blanca.[3]

Escola d'Arts i Oficis[modifica]

L'edifici corresponent amb L'Escola d'Arts i Oficis es localitza a la banda més septentrional del conjunt, tot localitzant-se la seva entrada a la banda del carrer Comte Urgell. És una construcció de planta rectangular i quatre nivells d'alçat, (planta baixa i tres pisos més) reformada per Joan Rubió i Bellver el 1928 i inaugurada el 1929, coincidint amb l'Exposició Universal del mateix any.[3]

Destaca especialment de l'interior dos espais. Un d'ells és el hall de l'Escola amb una gran alçada que ocupa els quatre nivells d'alçat de l'edifici i l'altre és l'antiga sala de filatures.[3]

Pel que fa al primer espai -el hall o rebedor- s'hi accedeix a través d'un vestíbul cobert amb revoltó de maó de pla i bigues de ferro, amb unes grans bigues de fusta transversals, tot revestit amb esgrafiats que a mena de sanefes configuren la carga decorativa d'aquest espai. Uns esglaons donen pas a l'esmentat hall, el qual es cobreix amb una coberta realitzada a base d'arcs parabòlics, entre els quals es disposen unes lluernes esglaonades. El material emprat per la construcció d'aquesta coberta és el maó, el qual es troba revestit en alguns punts amb un arrebossat blanc decorat amb esgrafiats, en altres punts, les formes vegetals que dibuixen els esgrafiats es disposen directament a sobre del maó vist com si es tractés de siluetes retallades. D'entre aquesta decoració d'esgrafiats destaca la del mur frontal (a mena de capçalera) on es pot llegir "LABOR PRIMA CIRCUS" ("Treball abans que Oci"). Aquest text es troba envoltant una escena que reprodueix un gran rusc amb abelles treballant-hi.[3]

A continuació d'aquest espai es desenvolupa l'altre espai esmentat, una peça molt interessant que es correspon amb una gran i àmplia nau, en origen destinada a les filatures. Al projecte arquitectònic original, per mantenir el grau d'humitat convenient, va ser construïda al soterrani, motiu pel qual, algunes voltes han estat convertides en claraboies per a obtenir una il·luminació perfectament homogènia. Les seves grans dimensions (102x70metres) i les 336 columnes de ferro colat i la llum aportada per les claraboies, donen com a resultat un espai uniforme i extraordinàriament equilibrat que actualment acull part de les instal·lacions d'ensenyament de l'Escola.[3]

Residència d'Estudiants i Capella[modifica]

Aquest edifici es localitza a la banda més nord-oriental del conjunt, molt a prop de la gran xemeneia de maó conservada al recinte i va ser construït entre 1927 i 1931 amb projecte de Joan Rubió i Bellvé.[3]

Destaca especialment d'aquest edifici la capella que, repeteix en certa mida el mateix model constructiu del hall de l'Escola d'Arts i Oficis, amb la coberta d'arcs parabòlics i elements decoratius esgrafiats que es disposen a sobre de la superfície de maó vist.[3]

Història[modifica]

Els terrenys on avui dia s'hi aixeca el complex d'edificis conegut com l'"Escola Industrial" eren, en el seu origen, els terrenys a on hi havia la gran fàbrica de Can Batlló. Aquesta empresa va funcionar entre el 1869 i el 1889, en un entorn als afores de Barcelona a mig camí de les Corts, envoltada de camps. La fàbrica va tancar el 1908.[4]

Al tombant del segle XX, després de diverses dècades d'industrialització fabril, a Catalunya mancaven tècnics de grau mitjà i de formació professional, ja que entre els enginyers industrials i els obrers sense formar hi havia espai per a molts professionals especialistes. Aquesta necessitat era coneguda per les diverses institucions catalanes públiques i privades de l'època: la Diputació de Barcelona,[1] l'Ajuntament de Barcelona, Foment del Treball, l'Escola d'Enginyers Industrials.[5] Per això volien crear un centre de formació adequat a les noves necessitats. El 30 de març de 1904 van aconseguir que un reial decret creés el patronat d'una Universitat Industrial (que amb el temps s'ha conegut com a Escola Industrial); que havia d'agrupar la ja existent Escola d'Enginyers, la seva Escola Elemental del Treball, i les altres escoles de grau mitjà que caldria crear juntament amb els tallers i els laboratoris.[6][5][7] El 1906 el patronat ja comprava els terrenys de la fàbrica Batlló per fer-ne un gran campus educatiu, preveient tant la construcció de nous edificis com l'ús dels de la vella empresa.[5]

El projecte va restar aturat fins que Enric Prat de la Riba va arribar a la Diputació i el reactivà de nou, i que a partir del 1914 va engrandir des de la Mancomunitat de Catalunya. L'any 1914 s'hi va inaugurar l'Escola Elemental del Treball. Aquestes dues escoles són predecessores, respectivament, de l'Escola Universitària d'Enginyeria Tècnica Industrial de Barcelona i de l'Escola del Treball de Barcelona, que encara estan ubicades al recinte en l'actualitat.[6]

El conjunt va ser rehabilitat per Lluís Planas i Calvet.[1] Posteriorment, entre els anys 1927 i 1931, el conjunt fou ampliat per Joan Rubió i Bellver, arquitecte en cap de la Mancomunitat de Catalunya, que projectà les naus centrals i el paranimf, considerades les parts més valuoses del conjunt des del punt de vista arquitectònic.[2] En aquesta ampliació es construí l'edifici d'entrada, al carrer Urgell, que s'integrà en l'estructura inicial del conjunt usant obra de maçoneria i maó vist, els mateixos materials que s'usaren en la construcció de la fàbrica. L'edifici compta amb un vestíbul amb coberta radial i un templet situat al centre.[1]

Institucions[modifica]

Al recinte de la Universitat Industrial cronològicament s'hi van obrir les institucions següents:[8]

Referències[modifica]

Bibliografia[modifica]

  • Balcells, Albert. La Mancomunitat de Catalunya, 1914-1925. El primer pas vers l'autogovern des de la desfeta de 1714. Diputació de Barcelona, abril 2014, p. 110. Dipòsit Legal B 6502-2014. ISBN 978-84-9803-671-8. 
  • Gabriel, Pere (director); Riera i Tuèbols, Santiago; Casassas, Jordi; Pujol, Enric; Porter, Miquel. Història de la Cultura Catalana. El noucentisme 1906-1918. VII. 2a ed.. Barcelona: Edicions 62, gener de 1997 (1a ed. maig de 1996), p. 287 (Història de la Cultura Catalana). Dipòsit Legal B-45.199-1996. ISBN 84-297-4143-7. 
  • Mestre i Campi, Jesús; Hurtado, Víctor; Miserachs, Toni. Atles d'Història de Catalunya. 3a ed.. Edicions 62, octubre 1998 (orig. novembre 1995), p. 320. Dipòsit Legal 36.760-1998. ISBN 84-297-4061-9. 
  • Mancomunitat de Catalunya. 100 anys (orig.) Vol. IV: Un país més culte i format (orig.). Dir: Enric Canals. Gui: Enric Canals Josep Maria Ràfols Joan Safont. Loc:Dolors Sans Xavier Serrano. Ass: Josep Maria Solé i Sabaté. Doc: Mar Llanas. Prod ex: Cristina Bagué Jordi Sacristan. Prod: la Xarxa Comunicació Local Optim TV. Fin: M Mancomunitat de Catalunya 1914-2014. Col: Arxiu General de la Diputació de Barcelona Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona Arxiu Nacional de Catalunya Biblioteca de Catalunya Arxiu Històric de l'Institut d'Estudis Fotogràfics Arxiu de la Diputació de Lleida Arxiu Històric de la Universitat de Barcelona. © Xarxa Audiovisual Local- 2014. 23 min.. vídeo a internet. [Consulta: 29 juny 2014]

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Escola Industrial Modifica l'enllaç a Wikidata