Casa Golferichs

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula d'edifici
Casa Golferichs
Casa Golferichs.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Joan Rubió i Bellver
Cronologia 1900 - 1901
Característiques
Estil Modernisme català
Materials utilitzats Pedra, maó, ceràmica i ferro
Ubicació
Estat Espanya
Autonomia Catalunya
Vegueria Àmbit Metropolità de Barcelona
Comarca Barcelonès
Municipi Barcelona
Localització Barcelona

41° 22′ 50″ N, 2° 09′ 22″ E / 41.3806°N,2.15619°E / 41.3806; 2.15619
Bé cultural d'interès local
Identificador 40357
Modifica dades a Wikidata

La Casa Golferichs és una casa modernista a la Gran Via de les Corts Catalanes, 491 en el xamfrà amb el carrer de Viladomat, a l'Esquerra de l'Eixample. Actualment és un centre cívic del Districte de l'Eixample.

El Xalet de Macari Golferichs[modifica | modifica el codi]

Fou construïda l'any 1901 seguint el disseny de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per encàrrec de Macari Golferichs i Losada, un enginyer de camins, comerciant de fustes exòtiques i també amb negocis a Amèrica, destacant a més com a col·leccionista i home de cultura.

Va ser una de les primeres grans obres de Joan Rubió i Bellver, obtenint el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901. Popularment era conegut com El Xalet.[1]

D'universitat popular a escola de nenes[modifica | modifica el codi]

Arran del pas del temps i dels canvis socials motivats per esdeveniments polítics, l'edifici s'ha utilitzat per a diversos fins. El 1936 va ser víctima de la confiscació que va patir la família Golferichs per militants llibertaris amb la intenció de convertir-lo en una universitat liberal i popular.

Després de la guerra civil es va convertir en escola religiosa de dominiques[2] i a finals dels anys seixanta, un promotor privat la va adquirir amb la intenció d'enderrocar-la i construir-hi pisos. Aquest fet va desencadenar insistents protestes veïnals que van evitar que «El Xalet», com era coneguda, desaparegués per l'especulació.

Intent d'enderroc i símbol de lluita veïnal[modifica | modifica el codi]

El 1980 l'Ajuntament de Barcelona va recuperar la propietat de l'immoble gràcies a la lluita i ocupació física de l'edifici quan van entrar les grues per part de l'Associació de Veïnes i Veïns del barri (l'Esquerra de l'Eixample) amb l'ajuda de l'Associació de Veïns de Sant Antoni i el suport d'Ignasi Solá-Morales.[3]

El 1987 es convocà un concurs per a la seva rehabilitació que van guanyar els arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, i entre els quals quedà finalista la proposta d'un encara molt jove Enric Miralles. Des de llavors la casa acull un dels centres cívics més actius de l'Eixample.

Centre cívic i cultural[modifica | modifica el codi]

Finalment, el 1989, la Casa Golferichs s'obre com a espai de participació ciutadana, acollint la sala d'exposicions i la sala d'actes del Centre Cultural i Cívic anomenat «Golferichs – El Xalet».[4] La casa és compartida amb la Fundació Pi i Sunyer.

El centre cívic programa trimestralment més d'un centenar de tallers culturals i itineraris i compta amb una programació cultural gratuïta de concerts, conferències i exposicions. Destaquen els cicles de conferències dedicats a temes de societat contemporània,[5] ciències i humanitats i l'especialització del centre en fotografia mitjançant l'Espai de fotografia Francesc Català-Roca, situat a l'Espai Arenes (Llança, 21).

L'edifici[modifica | modifica el codi]

L'edifici principal presenta una interessant combinació de volums i materials (maçoneria, maó vist i ceràmica) i ús d'elements neomedievals. Les obertures són neogòtiques amb un petit timpà ceràmic a les finestres principals. La tribuna sobre la porta d'accés presenta riques combinacions de ceràmica multicolor i maó vidrat que complementen el ràfec treballat sobre el qual descansa. El conjunt del Centre cívic també inclou un edifici annex.

Antic monestir de Valldonzella[modifica | modifica el codi]

Diversos historiadors sostenen que en els terrenys on se situa la Casa Golferichs, anteriorment hi havia hagut el monestir de Santa Maria de Valldonzella. Fou Jaume I el que va posar la primera pedra del nou monestir (1267) al pla de Barcelona. També s'apunta que en aquest monestir hi va morir Martí l'Humà.[6]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Solé i Gasull, Domènec. Les obres de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver: Reus, 1871 - Barcelona, 1952. Reus: Quaderns Biogràfics, 2002, p. 20. 
  2. LÓPEZ, HELENA «Las niñas de Golferichs» (en es). elperiodico, 13-01-2015.
  3. Periódico, El «El símbol de la Casa Golferichs» (en es). elperiodico, 13-01-2015.
  4. «Golferichs, 20 anys amb tu». [Consulta: 8 desembre 2014].
  5. «'Els temps estan canviant', a la Casa Golferichs» (en ca). Ara.cat, 30-10-2013.
  6. «El Monestir de Valldonzella, de les ruïnes a Collserola al moderinsme del s.XX». [Consulta: 21 octubre 2017].

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Bohigas, Oriol. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista (en castellà). Barcelona: Lumen, 1968, p. 137-140. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Golferichs Modifica l'enllaç a Wikidata