Casa Golferichs

De Viquipèdia
Jump to navigation Jump to search
Infotaula d'edifici
Casa Golferichs
Casa Golferichs.jpg
Dades bàsiques
Tipus edifici
Arquitecte Joan Rubió i Bellver
Cronologia 1900 - 1901
Característiques
Estil Modernisme català
Materials utilitzats Pedra, maó, ceràmica i ferro
Ubicació
EstatEspanya
AutonomiaCatalunya
VegueriaÀmbit Metropolità de Barcelona
ComarcaBarcelonès
MunicipiBarcelona
Localització Barcelona

41° 22′ 50″ N, 2° 09′ 22″ E / 41.3806°N,2.15619°E / 41.3806; 2.15619
Bé cultural d'interès local
Identificador 40357
Modifica dades a Wikidata

La Casa Golferichs o El Xalet és una casa modernista a la Gran Via de les Corts Catalanes, 491 en el xamfrà amb el carrer de Viladomat, a l'Esquerra de l'Eixample. Actualment és un centre cívic del Districte de l'Eixample. Va ser una de les primeres grans obres de Joan Rubió i Bellver, obtenint el primer premi de l'Ajuntament de Barcelona pel millor edifici acabat durant el 1901.[1] És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.

Descripció[modifica]

Ubicada al districte de l'Eixample, la Casa Macari Golferichs es troba al xamfrà meridional de l'illa de cases delimitada per la Gran Via de les Corts Catalanes i els carrers de Viladomat, de la Diputació i del Comte Borrell. Aquest edifici aïllat presenta tres façanes orientades al carrer i al jardí que l'envolta i una paret mitjera amb la finca veïna.[2]

De planta rectangular, l'estructura en alçat d'aquest edifici comprèn planta baixa, planta noble i unes altes golfes sota la coberta en doble vessant. L'accés principal dóna pas a una àmplia zona de vestíbul al fons del qual es localitza l'escala noble vers les plantes superiors. Amb tot, l'edifici s'inclou estilísticament dins del modernisme d'arrel gotitzant.[2]

La façana de la casa estructura les seves obertures en eixos irregulars, ja que els volums exteriors i llurs obertures s'articulen a partir de les necessitats de l'organització interna dels espais, donant lloc a tot tipus de finestres, tribunes miradors i un original acabat de la teulada. Les façanes de la casa reposen sobre un basament d'aplacat petri polit i estan revestides amb un paredat comú de pedres irregulars. La pedra dels paraments contrasta amb l'acabat de les obertures, íntegrament realitzat amb maons i elements decoratius motllurats de ceràmica vidrada verda i ocre. Aquestes obertures configuren un vertader catàleg d'arquitectura gòtica, generant tot tipus de solucions ogivals amb traceries de ceràmica. Cal ressaltar, a la planta noble, la tribuna que corona l'angle de la casa, sostinguda per una barbacana i set columnelles de pedra i rematada per una teulada amb una complexa ornamentació ceràmica a base de traceries i cresteries. La configuració espacial de les golfes dóna lloc a un joc de nivells que es trasllueix en una teulada de vertents interromputs ressaltats per un potent i original ràfec de fusta policromada.[2]

La Planta Baixa té el seu accés per mitjà d'un portal adovellat situat al jardí afrontat al Carrer de Viladomat. En aquest àmbit hi destaquen, entre els murs revestits, els elements portants realitzats amb maó vist, tals com pilars, arcs i obertures. Cal destacar la llar de foc de l'antic despatx, realitzada amb arcs de maó i tancaments de ceràmica vidrada i una xemeneia revestida de fusta de noguera. Al fons del vestíbul s'hi localitza la caixa d'escala, que conserva els seus esgrafiats bicolors originals i l'estructura i baranes de l'escala noble.[2]

Història[modifica]

Diversos historiadors sostenen que en els terrenys on se situa la Casa Golferichs, anteriorment hi havia hagut el monestir de Santa Maria de Valldonzella. Fou Jaume I el que va posar la primera pedra del nou monestir (1267) al pla de Barcelona. També s'apunta que en aquest monestir hi va morir Martí l'Humà.[3]

La Casa Golferichs va ser encarregada l'any 1900 a l'arquitecte Joan Rubió i Bellver per encàrrec de Macari Golferichs i Losada, enginyer de camins, comerciant de fustes i home de negocis a Amèrica. Acabada l'any 1901, l'obra aconseguí una menció especial en el premi anual d'arquitectura concedit per l'Ajuntament de Barcelona. El xalet dels Golferichs va ser la segona obra de Rubió, però la més important de la seva producció, tant per la seva qualitat projectual com pels mitjans econòmics amb que contà la seva materialització.[2]

La família de Macari Golferichs habità la casa fins que, l'estiu de 1936, va ser confiscada per milicians llibertaris que hi volien crear una universitat popular. Després de la Guerra Civil, la casa passà a mans de l'orde de les Dominiques de la Presentació, que modificaren notablement l'interior de l'edifici per convertir-lo en un col·legi religiós i construïren l'edifici annex afrontat al Carrer de Viladomat.[2][4] A finals dels anys seixanta un promotor privat la va adquirir amb la intenció d'enderrocar-la i construir-hi pisos. Aquest fet va desencadenar insistents protestes veïnals que van evitar que «El Xalet», com era coneguda, desaparegués per l'especulació.

L'any 1972, la casa va ser venuda a la constructora Núñez y Navarro, que projectava endarrocar-la per construir-hi nous habitatges. Per evitar-ho, l'Associació de Veïns de Sant Antoni i altres entitats cíviques i professionals de l'Eixample començaren una gran campanya reivindicativa que paralitzà l'enderroc durant més d'una dècada. L'any 1984, l'Ajuntament assumí finalment la propietat de l'edifici per instal·lar-hi la sala d'exposicions i la sala d'actes del nou Centre Cívic Golferichs - El Xalet. Els treballs de restauració per adaptar l'edifici al seu nou ús públic anà a càrrec dels arquitectes Pere Joan Revetllat i Carme Ribas. Després de dos anys d'obres, l'edifici reobrí les seves portes l'any 1989, acollint el nou centre cívic i la Fundació Carles Pi i Sunyer.[2]

El 1980 l'Ajuntament de Barcelona va recuperar la propietat de l'immoble gràcies a la lluita i ocupació física de l'edifici quan van entrar les grues per part de l'Associació de Veïnes i Veïns del barri (l'Esquerra de l'Eixample) amb l'ajuda de l'Associació de Veïns de Sant Antoni i el suport d'Ignasi de Solà-Morales.[5] El 1987 es convocà un concurs per a la seva rehabilitació que van guanyar els arquitectes Pere Joan Ravetllat i Carme Ribas, i entre els quals quedà finalista la proposta d'un encara molt jove Enric Miralles. Des de llavors la casa acull un dels centres cívics més actius de l'Eixample.

Finalment, el 1989, la Casa Golferichs s'obre com a espai de participació ciutadana, acollint la sala d'exposicions i la sala d'actes del Centre Cultural i Cívic anomenat «Golferichs – El Xalet».[6] La casa és compartida amb la Fundació Pi i Sunyer.

El centre cívic programa trimestralment més d'un centenar de tallers culturals i itineraris i compta amb una programació cultural gratuïta de concerts, conferències i exposicions. Destaquen els cicles de conferències dedicats a temes de societat contemporània,[7] ciències i humanitats i l'especialització del centre en fotografia mitjançant l'Espai de fotografia Francesc Català-Roca, situat a l'Espai Arenes (Llança, 21).

Referències[modifica]

  1. Solé i Gasull, Domènec. Les obres de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver: Reus, 1871 - Barcelona, 1952. Reus: Quaderns Biogràfics, 2002, p. 20. 
  2. 2,0 2,1 2,2 2,3 2,4 2,5 2,6 «Casa Golferichs». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
  3. «El Monestir de Valldonzella, de les ruïnes a Collserola al modernisme del s.XX». [Consulta: 21 octubre 2017].
  4. LÓPEZ, HELENA «Las niñas de Golferichs» (en es). elperiodico, 13-01-2015.
  5. Periódico, El «El símbol de la Casa Golferichs» (en es). elperiodico, 13-01-2015.
  6. «Golferichs, 20 anys amb tu». [Consulta: 8 desembre 2014].
  7. «'Els temps estan canviant', a la Casa Golferichs» (en ca). Ara.cat, 30-10-2013.

Bibliografia[modifica]

  • Bohigas, Oriol. Reseña y catálogo de la arquitectura modernista (en castellà). Barcelona: Lumen, 1968, p. 137-140. 

Enllaços externs[modifica]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Golferichs Modifica l'enllaç a Wikidata