Casa Domènech i Estapà
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Josep Domènech i Estapà | |||
| Cronologia | 1908-1909 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | modernisme català modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | C. de València, 241 de Barcelona | |||
| ||||
| Bé cultural d'interès local | ||||
| Id. IPAC | 41225 | |||
| Id. Barcelona | 1602 | |||
La Casa Domènech i Estapà és un edifici modernista, catalogat com a bé cultural d'interès local, al número 241 del carrer València al districte de l'Eixample de Barcelona.[1] Va ser dissenyat per Josep Domènech i Estapà el 1908, que a més hi residia, i fou ampliada posteriorment pel seu fill Josep.[2]
Per tal de construir casa seva, Domènech i Estepà va comprar una part d'un solar que pertanyia a Evarist Juncosa.[3] En aquest espai hi va dissenyar i construir l'edifici.
Es tracta d'un edifici de planta baixa, amb cinc plantes pis, situat entre mitgeres, bastit en un solar reparcel·lat i amb una superfície de 179 m2 per planta. La façana principal destaca per la seva composició asimètrica: tot i que cada planta disposa de quatre obertures, s'emfatitza la verticalitat mitjançant les galeries de fusta situades a la banda esquerra, originalment coronades per un frontó en forma de triangle equilàter; les balconeres de l'altre extrem, el dret, geminades, augmenten la verticalitat. Les dues obertures centrals, unides per un balcó corregut amb barana de ferro, accentuen l'asimetria esmentada, ja que, tant a la planta primera i principal com en la planta cinquena, formen una peixera.[4]
També destaca l'aparent manca de decoració de la façana principal (mostra de l'oposada i manifesta actitud de Domènech i Estapà envers el modernisme) amb la manca d'elements escultòrics, amb la col·locació de baranes de ferro de barrots austers i amb l'absència d'estucs policroms, factors que queden contrastats pel joc bicolor que es planteja amb la solució d'una façana feta de maó vist combinada amb la presència de la pedra (de Montjuïc a la planta baixa) en l'emmarcament d'obertures i en l'esmentada planta baixa. Aquesta solució és la mateixa que Domènech havia adoptat en la Fàbrica de Gas del barri de la Barceloneta, especialment a la Torre de Gas. En aquesta darrera construcció, Domènech i Estapà manifesta ja una actitud més oberta i positivista envers determinades solucions formals i decoratives a través de la presència de la ceràmica com a material de grans possibilitats expressives. L'arquitecte treballa amb les possibilitats decoratives tant dels materials com dels mateixos elements constructius.[4]
Estèticament i malgrat l'oberta i frontal oposició cap al modernisme, en aquest edifici Domènech i Estapà s'acosta al terreny experimentat en el modernisme belga, no pas a la figura de Víctor Horta (marcadament expressiu en la decoració), sinó cap a solucions experimentades per autors com Paul Ankar. En data posterior el seu fill, el també arquitecte Josep Domènech i Mansana, realitzà obres a l'edifici que van consistir en l'addició de dues plantes pis. Aquestes obres, malgrat la seva intencionalitat de mantenir el llenguatge compositiu i formal original, van comportar la desaparició del coronament de la galeria de la façana principal i, per tant, l'edifici va perdre un dels seus trets més característics.[4]
Referències[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Domènech i Estapà |
- ↑ «Casa Domènech i Estapà». Tot passejant.
- ↑ «Casa Domènech i Estapà». Pobles de Catalunya.
- ↑ «Casa Domènech i Estapà» (en castellà). Barcelona Modernista.
- ↑ 4,0 4,1 4,2 «CASA DOMÈNECH I ESTAPÀ - 1602». Cercador de Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
