Casa Dolors Calm
 | ||||
|---|---|---|---|---|
| ||||
| Dades | ||||
| Tipus | Edifici  | |||
| Arquitecte | Josep Déu i Busquets; Josep Vilaseca i Casanova | |||
| Construcció | 1879 | |||
| Construcció | Construcció: 1879; reforma: 1903 | |||
| Característiques | ||||
| Estil arquitectònic | Modernisme | |||
| Localització geogràfica | ||||
| Entitat territorial administrativa | Barcelona i Dreta de l'Eixample (Barcelonès) | |||
| Localització | Rbla. Catalunya, 54 | |||
| ||||
| BCIL | ||||
| Identificador | IPAC: 40343 | |||
La Casa Dolors Calm és un edifici residencial situat a la Rambla de Catalunya, número 54, del districte de l'Eixample de Barcelona. És una obra protegida com a Bé Cultural d'Interès Local.
Descripció[modifica]
Ubicada al sector central del districte de l'Eixample, la Casa Dolors Calm es troba a l'illa de cases delimitada per la Rambla de Catalunya i el Carrer Aragó, el Passeig de Gràcia i el Carrer Consell de Cent. Aquest edifici entre mitgeres disposa d'una façana afrontada a la Rambla Catalunya, des d'on es produeix el seu accés, i una façana de vidre afrontada al pati posterior elevat a l'interior de l'illa de cases.[1]
De planta rectangular, l'estructura en alçat d'aquesta casa de veïns comprèn planta baixa, cinc pisos, àtic doble i terrat. L'accés principal dona pas a un ampli vestíbul totalment refet a mitjan segle xx d'accés a l'escala de veïns, que conserva els trets originals.[1]
La façana de la casa, d'estil modernista, estructura les seves obertures en eixos verticals i horitzontals de ritme regular, encara que aquestes queden amagades rere la gran tribuna de fusta i vidre que es mostra com un mur-cortina. La planta baixa s'obre al carrer per mitjà d'un portal allindanat de pedra abundantment esculpit amb relleus vegetals de forma sinuosa a base de fulles, flors i fruits. A banda i banda de l'accés central hi ha dues botigues amb dos portals cadascuna, revestits amb aparadors de fusta i vidre. Aquesta planta baixa queda arrassarada pel voladís de la tribuna, revestida d'esgrafiats amb decoracions florals. Els cinc pisos superiors es desenvolupen de manera uniforme en una façana en tres plans: el pla central, dominat per la gran tribuna de fusta i vidre amb diferents solucions de tancament per a cada pis; els plans laterals, íntegrament revestits amb un esgrafiat amb decoracions a base de flors, deixen veure la línia real de façana. Aquests plans laterals acullen una línia vertical d'obertures cadascun, consistents en balcons amb llosana de pedra i barana amb barrots de ferro fos en forma de balustres. Les portes de dits balcons presenten emmarcaments d'estuc amb relleus florals a les llindes. En el darrer pis es conserva, fragmentat, l'antic coronament de l'edifici, consistent en una cresteria d'estuc en forma de flors i falses teules. Per damunt d'aquest cornisament original es percep l'àtic, una remunta de dos pisos realitzada amb arrebossat blanc que no segueix les directrius compositives i ornamentals del projecte original. El vestíbul principal ha perdut la seva decoració original, però la caixa d'escala manté la seva estructura, amb murs esgrafiats i una escala de marbre amb barana de ferro fos.[1]
Història[modifica]
Va ser construïda el 1879 sota la direcció del mestre d'obra Josep Déu i Busquets, tot i que va ser reformada el 1903 per part de l'arquitecte Josep Vilaseca i Casanovas, que va refer la façana, dissenyant personalment la fusteria del cos de tribunes, els esgrafiats i els elements escultòrics de la planta baixa i la cornisa.[2]
Més tard l'edifici va ser reconstruït, amb l'objectiu d'afegir-hi més pisos, motiu pel qual es va mutilar la cornisa superior de l'edifici, on hi havia diversos elements escultòrics. Finalment, el 2010 va ser restaurada.[3][4]
Als baixos de l'edifici, avui en dia, encara hi perviu la històrica Ferreteria Villà, que forma part del Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, Històric-Artístic i Paisatgístic dels Establiments Emblemàtics de la Ciutat de Barcelona, elaborat el 2016, en la categoria d'Elements d'Interès Paisatgístic.[5] Fins al 2014 també acollia la galeria d'art Joan Prats, que es va haver de traslladar quan el preu del lloguer es va fer inasumible.[6]
En la reforma de 1903, Vilaseca va traslladar a la façana principal un element característic de la façana posterior, la galeria tancada de materials lleugers, fusta i vidre, que va convertir en una tribuna que ocupa la major part del frontis. A més, també és destacable el fet que cada pis mostra una ornamentació modernista diferent en fusteria i vitralls.[7]
Referències[modifica]
- ↑ 1,0 1,1 1,2 «Casa Dolors Calm». Inventari del Patrimoni Arquitectònic. Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. [Consulta: 20 desembre 2017].
- ↑ «Casa Dolors Calm». Barcelona Modernista.
- ↑ «Casa Dolors Calm (Barcelona - Rambla Catalunya - Barcelonès)». Pobles de Catalunya.
- ↑ «Casa Dolors Calm». Barcelona Modernista i Singular. Arxivat de l'original el 2016-10-11. [Consulta: 6 setembre 2016].
- ↑ «Catàleg del Patrimoni Arquitectònic, Històric-Artístic i Paisatgístic dels Establiments Emblemàtics de la Ciutat de Barcelona». Bcnroc. Ajuntament de Barcelona.
- ↑ «La Casa Dolors Calm». El Digital de Barcelona. Arxivat de l'original el 2016-09-17. [Consulta: 6 setembre 2016].
- ↑ «CASA DOLORS CALM». Ajuntament de Barcelona.
Bibliografia[modifica]
- Permanyer, Lluís (1992). Barcelona Modernista. Ediciones Polígrafa, S.A., Barcelona. ISBN 84-343-0723-5
- Permanyer, Lluís (1998). Un passeig per la Barcelona Modernista. Ediciones Polígrafa, S.A., Barcelona. ISBN 84-343-0877-0
Enllaços externs[modifica]
 |
A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Casa Dolors Calm |
- «Casa Dolors Calm». Cercador Patrimoni Arquitectònic. Ajuntament de Barcelona.
