La Veu de Catalunya

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de publicacions periòdiquesLa Veu de Catalunya
Tipus diari
Llengua català
Fundació 1 gener 1899
Tancament 8 gener 1937
Lloc de publicació Barcelona
Estat Espanya
Modifica dades a Wikidata

La Veu de Catalunya va ser el diari en català de més llarga durada que sortí a Barcelona des del primer de gener de 1899 fins al 8 de gener de 1937. Continuador del setmanari homònim nascut el 1891 com a títol alternatiu del Diari Català d'Almirall.[1] Després que aquest diari hagués adoptat els noms de Lo Tibidabo i Lo Catalanista, Diari Català.[2][3] Publicava dues edicions diàries i impulsà altres publicacions i suplements. Josep Pla i Eugeni Xammar el consideren el diari més important editat en català.

Història[modifica]

Té com a precedent el setmanari homònim i un diari anterior que durà pocs dies. El dia 30 de juliol de 1880, va sortir un diari amb el mateix títol [4] poc després de la suspensió del Diari Català. Dotze anys més tard, el 1899 apareix un altre periòdic que recupera el títol tot i no tenir res a veure ni amb propietat, contingut o col·laboradors. Era el setmanari que donarà pas al diari el 1899. Els orígens de la seva segona època es remunten al setmanari literari i polític fundat per Narcís Verdaguer i Callís, Joaquim Cabot i Rovira i Jaume Collell l'11 de gener de 1891. Aquest setmanari tenia una doble vessant: literària i política, amb una clara voluntat de despertar la consciència del poble català.

Bona part dels seus redactors i col·laboradors, esdevindrien les principals figures polítiques, i periodístiques, de la futura Veu de Catalunya diària, seria el cas de Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Josep Puig i Cadafalch, Joaquim Rubió i Ors, Joan Sardà i Lloret. L'edició com a setmanari desaparegué el Nadal de 1898.

S'inicia l'edició diària sota la direcció d'Enric Prat de la Riba amb una orientació eminentment política i defensor del programa de la Lliga Regionalista.

Va estar suspès per articles publicats el 1900, 1901 i 1902 i, amb motiu de la convocatòria de l'Assemblea de Parlamentaris (1917), per tal d'evitar que els parlamentaris tinguessin una tribuna pública escrita. En tots els casos va acabar apareixent amb altres noms (La Creu de Catalunya, Diari de Catalunya, La Veu de Barcelona, El Poble Català, Baluard de Sitges, Costa de Ponent) per poder esquivar la prohibició.

La redacció va ser assaltada per un grup de militars el 25 de novembre de 1905 en el que es coneix com els fets del ¡Cu-Cut! i que fou l'inici d'un procés de repressió a la societat catalana a través de la Llei de Jurisdiccions, la qual cosa va estimular la creació de la Solidaritat Catalana, aliança de partits catalans que esdevindria triomfadora en les eleccions al parlament de 1907.

Al juliol del 1936 en són intervingudes les instal·lacions, tot i que continuà essent publicat, per bé que amb subtítols definidors dels canvis d'orientació política: Diari de l'autonomia i de la República, Diari antifeixista controlat pel Comitè Obrer i CNT-Diari antifeixista-AIT.

Influència[modifica]

És remarcable la gran influència social i política que va tenir La Veu en el periodisme de durant el primer terç del segle XX. A les seves pàgines varen escriure polítics, escriptors i periodistes com Enric Prat de la Riba, Francesc Cambó, Raimon Casellas, Joaquim Folch i Torres, Ildefons Sunyol i Casanovas, Prudenci Bertrana, Josep Maria Junoy i Muns, Eugeni d'Ors (amb el pseudònim Xènius), Josep Pla, Josep Lleonart i Maragall, Jaume Bofill i Mates (Puck, Guerau de Liost, One), Josep Carner (Bellafila, Caliban, Two), Manuel Brunet, Carles Sentís, Irene Polo, Ignasi Agustí, Manuel Brunet, Ferran Agulló (Pol).

Cal destacar la importància de les planes literàries i de pensament, com la col·laboració diària de Xènius amb Glosari i els versos de Josep Carner Rimes de l'hora.

El 1909, Raimon Casellas i Joaquim Folch i Torres van crear la «Pàgina Artística», des d'on van exercir la crítica d'art.[5] De Casellas va aprendre molt, i quan aquest es va suïcidar el 1910, Folch va passar a ocupar el seu lloc al capdavant de la secció d'art de La Veu, sovint signant amb el pseudònim de Flama. Des d'aquesta plataforma va ser dels primers a fer servir el terme Noucentisme encunyat per Eugeni d'Ors, participant de la mateixa definició del moviment cultural renovador quan encara no responia a una posició concreta i limitada.[6]

Entre el 1929 i el 1930, Llucieta Canyà se'n fa càrrec de la secció diària «Món femení», indispensable per conèixer el moviment feminista conservador d'abans de la guerra.[7]

Per la seva direcció també varen passar Josep Morató i Grau, Joaquim Pellicena i Camacho i Ramon d'Abadal i de Vinyals.

Altres col·laboradors[modifica]

Fons documental a l'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona[modifica]

L'Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona (AHCB) conserva en els seus fons 395 dibuixos originals de Valentí Castanys que foren publicats a les pàgines de La Veu de Catalunya, entre l'1 de novembre de 1933 i el 3 de gener de 1936. Aquell 1 de novembre apareix l'anunci, en nota destacada, de la nova col·laboració a La Veu de Catalunya de Valentí Castanys, i en ressalta les seves notables qualitats com a caricaturista.

Aquesta col·lecció, donada a l'AHCB per La Veu de Catalunya l'any 1936, es caracteritza per tractar-se de dibuixos a ploma amb tinta xinesa, de traç net i segur, d'acurada tècnica i format molt similar, on s'hi representen caricaturitzacions inconfusibles dels principals protagonistes de la vida política del país, durant els convulsos anys de la Segona República.[8]

Referències[modifica]

  1. Torrent, Joan; Tasis, Rafael (1966). Història de la Premsa Catalana. Barcelona: Bruguera, vol. I, pàg. 150-151
  2. Figues i Artigues, Josep M. El primer diari en llengua catalana. Diari Català (1879-1881). Institut d'Estudis Catalans, Barcelona, 1999. ISBS 84-7283-477-8. Disponible parcialment a Google Llibres
  3. Figueres, Josep Maria. La veu de Catalunya : (1899-1937). 1ª edició. Barcelona: Base, 2014. ISBN 9788415711728. 
  4. com a títol alternatiu del Diari Català d'Almirall. Exemplar digitalitzat del primer número de La Veu de Catalunya. Biblioteca de l'Ateneu Barcelonès. «mdc.cbuc.cat». [Enllaç no actiu]
  5. Vidal i Jansà, 2014, p. 1.
  6. Vidal i Jansà, 1991, p. 290.
  7. Real Mercadal, Neus. Dona i literatura a la Catalunya de preguerra. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 1a edició, març 2006, Barcelona. ISBN 84-8415-779-2. Disponible parcialment a Google Llibres
  8. Barjau, S., Guiral, A., Sendra, E. L'humor gràfic a Barcelona. De "La Flaca" (1868) a la transició democràtica (1975-1978). Barcelona: Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona-EFADOS, 2015 (en premsa)

Bibliografia[modifica]

Enllaços externs[modifica]