Nicolau Maria Rubió i Tudurí

De Viquipèdia
Salta a: navegació, cerca
Infotaula de personaNicolau Maria Rubió i Tudurí
Dades biogràfiques
Naixement 5 de febrer de 1891
Maó
Mort 4 de maig de 1981 (90 anys)
Barcelona
Activitat professional
Ocupació Arquitecte, escriptor i periodista
Modifica dades a Wikidata

Nicolau Maria Rubió i Tudurí (Maó, Menorca 5 de febrer de 1891 - Barcelona 4 de maig de 1981) fou un arquitecte, dissenyador de jardins, urbanista, però també dramaturg menorquí, periodista i traductor. Era el més gran dels cinc fills del militar Marià Rubió i Bellver i nebot de l'arquitecte Joan Rubió i Bellver. L'any 1897 van marxar a viure a Barcelona, on el pare fou ascendit a comandant, i la casa familiar del Tibidabo va esdevenir molt aviat punt de trobada de diversos intel·lectuals de la ciutat. Es graduà el 1915 a l'Escola d'Arquitectura de Barcelona, obtenint el títol el 13 de març de 1916.[1] Fou deixeble de Francesc d'Assís Galí i de Jean Claude Nicolas Forestier. Després fou professor d'arquitectura de jardins a l'Escola Superior dels Bells Oficis i el 1917 director de Parcs i jardins de Barcelona.

El 1917 va ser nomenat director de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona, càrrec que va ocupar durant dues dècades. El 1918 és triat pel marques de Roviralta, Raül Roviralta, pel disseny i construcció dels Jardins de Santa Clotilde de Lloret de Mar, projecte que finalitza en el 1926. El 1920 fou nomenat secretari de la Ciutat-Jardí, on col·laborà amb Forestier en la realització del parc de Montjuïc i el 1925 va dissenyar el primer jardí de paisatge de Catalunya a la plaça de Francesc Macià, de Barcelona. El 1922 participà en el disseny del pavelló de Ràdio Barcelona al Tibidabo, i va introduir a Catalunya les tendències de Le Corbusier. Quan es va celebrar l'Exposició Internacional de 1929 li encarregaren els hotels de la plaça d'Espanya, on alterna el classicisme amb l'ús del maó vist, i aprofita l'Exposició per a presentar amb R. Argilés el projecte Barcelona futura, on potenciava el creixement natural. El 1932 participà en el Primer Congrés d'Arquitectes de Llengua Catalana en la ponència de política urbanística. Crea el Viver de Can Borni, situat a prop del Tibidabo, com a jardí d'aclimatació de plantes de tot el món, inspirant-se en els jardins que més admirava: els jardins llatins i àrabs, com els de l'Alhambra de Granada. Va ser reformat íntegrament l'any 2006.

El 1932 la Generalitat de Catalunya, li va encarregar un projecte de planificació regional (regional planning). Com a resultat publicà, amb el seu germà Santiago Rubió i Tudurí, un Pla de Distribució en Zones del Territori Català. Simultàniament, el 1934 construí l'edifici de la Metro-Goldwyn-Mayer a Barcelona. Alhora, va publicar articles sobre arquitectura a D'Ací i d'Allà, Revista de Catalunya, Mirador, La Publicitat i Arquitectura i Urbanisme.

Exiliat a París durant la guerra civil espanyola, el 23 de juny de 1938, faria gestions a Londres com a delegat de la Generalitat de Catalunya amb Josep Maria Batista i Roca per tal d'aconseguir signar un armistici que aïllés Catalunya d'una Espanya que veia ja en mans de Franco.

No va tornar de l'exili fins al 1946, i des d'aleshores fins a la seva mort va treballar exclusivament en l'àmbit privat. EL 1989 fou declarat fill predilecte de Maó a títol pòstum. Morí a Barcelona i fou sebollit al Cementiri de Sarrià.

Obres[modifica | modifica el codi]

Edificis[modifica | modifica el codi]

  • 1928-Barcelona. Hotel de l'exposició a la plaça d'Espanya. Enderrocat.[2]
  • 1934-Barcelona. Edifici de la Metro-Goldwyn-Mayer a c/Mallorca 201. Molt transformat i amb una remunta, conserva l'estil de la façana.[3]

Dissenys de jardins[modifica | modifica el codi]

Llibres[modifica | modifica el codi]

  • Jardines de Barcelona (1929)
  • El jardí meridional (1934)
  • Diàlegs sobre l'arquitectura (1927) (reeditat per Quaderns Crema, 1999)
  • Cacera en el no-res (1954)
  • Un crim abstracte o el jardiner assassinat (Editorial Barna, Barcelona 1965)
  • No ho sap ningú (1961)
  • Caceres a l'Àfrica tropical (1926)
  • Sahara-Níger (1932)
  • Viatges i caceres a l'Àfrica negra (1960)
  • Un sospir de llibertat (1932), teatre
  • Ulisses a l'Argòlida (1962), teatre

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Col·legi d'Arquitectes de catalunya,Nicolau Maria Rubió i Tudurí
  2. 2,0 2,1 Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo. 1977 Guía de Arquitectura de Barcelona, 1716-1977 (part 2)
  3. 3,0 3,1 Cuadernos de Arquitectura y Urbanismo. 1977 Guía de Arquitectura de Barcelona, 1716-1977 (part 1)

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]

A Wikimedia Commons hi ha contingut multimèdia relatiu a: Nicolau Maria Rubió i Tudurí Modifica l'enllaç a Wikidata