Sala Parés

De Viquipèdia
Salta a la navegació Salta a la cerca
Infotaula d'organitzacióSala Parés
Sala Pares - Barcelona (Catalunya).jpg
modifica
Dades
Tipusgaleria d'art modifica
Història
Creació1840 modificaBarcelona modifica
FundadorJoan Baptista Parés i Carbonell modifica
Governança corporativa
Seu 

Lloc websalapares.com modifica

La Sala Parés és la galeria d'art activa més antiga de Barcelona. Iniciada el 1840 pel pintor Joan Parés i Juncadella (Vilanova i la Geltrú ca. 1812 - Barcelona 4 d'agost de 1889[1]) com a botiga d'articles per a les belles arts, anà convertint-se en sala d'exposicions i el 1877 ja fou inaugurada formalment com a tal i després continuada pel seu fill.[2]

Història[modifica]

Joan Baptista Parés, el fundador de la sala, vist per Ramon Casas (MNAC).
Foto de la Sala Parés el 1910 per Baldomer Gili Roig.

Fundada per Joan Baptista Parés, en els anys inicials va ser el gran aparador artístic de la Barcelona de la Febre d'Or, on regnava la pintura de Modest Urgell, Romà Ribera, Francesc i Josep Masriera, i l'escultura de Josep Campeny.

A començaments dels anys noranta va esdevenir la base d'operacions dels grans pintors modernistes, com Santiago Rusiñol i Ramon Casas, i sala d'exposicions de les col·lectives del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un decenni després serví igualment de plataforma als millors pintors postmodernistes: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Marià Pidelaserra i Brias. Tanmateix, el propietari, J. B. Parés, mantenia una posició absolutament eclèctica, cosa que a la llarga va ocasionar una notable decadència de la seva galeria, depassada per la competència d'altres sales barcelonines amb idees més clares, com el Faianç Català, les Galeries Laietanes o les Galeries Dalmau.

El 1925, en ser adquirida per Joan-Anton Maragall i Noble, fill del poeta Joan Maragall i de Clara Noble, la sala es redreçà totalment i fou escenari d'exposicions dels principals artistes de les noves generacions, com Josep Mompou, Alfred Sisquella, Manolo Hugué, Josep de Togores i Salvador Dalí. Es dedicà també a les subhastes i al comerç de pintura antiga, i actuà com a proveïdora de grans museus.

En la postguerra mantingué la tònica anterior i esdevingué l'exponent d'una pintura sòbria, de tradició postimpressionista, al marge de l'experimentalisme de les avantguardes, amb noms com Pere Pruna, Joan Serra, Alfred Figueras, Rafael Durancamps i altres de més joves, hereus del fauvisme, com Ignasi Mundó. Més endavant, noms nous amb personalitat pròpia, sempre, però, dins del figurativisme, s'hi destacaren extraordinàriament, com Gabino Rey, Josep Roca-Sastre, Francesc Todó o Simó Busom.

Aquells noms han donat pas a altres, alhora que, a través de la Sala Trama –situada al mateix carrer Petritxol, on és la casa mare–, l'empresa s'ha obert a l'avantguarda.

Paral·lelament actua també a Madrid, a través de la Galeria El Cisne. La Sala Parés és dirigida per Joan Anton Maragall i Garriga, nét del poeta.[3]

Vegeu també[modifica]

Referències[modifica]

  1. «Registre de defuncions.1889. Registre núm.5641». Arxiu Municipal de Barcelona, 04-08-1889. [Consulta: 17 juny 2019].
  2. (Mendoza, 1995), núm. 152
  3. Cullell, Pere. L'oasi català. Barcelona: Planeta, 2001, p. 216. 

Bibliografia[modifica]

  • Joan A. MARAGALL, Història de la Sala Parés, Selecta, Barcelona 1975.
  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs[modifica]