Sala Parés

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Infotaula d'organitzacióSala Parés
Sala Pares - Barcelona (Catalunya).jpg
Dades base
Tipus entitat galeria d'art
Història
Fundació 1840 a Barcelona
Fundadors Joan Baptista Parés i Carbonell
Organització i govern
Seu central Vista-down.png

Web Lloc web oficial

Modifica dades a Wikidata

La Sala Parés és la galeria d'art activa més antiga de Barcelona. Iniciada per Joan Baptista Parés el 1840 com a botiga d'articles per a les Belles Arts, anà convertint-se en sala d'exposicions, i el 1877 ja fou inaugurada formalment com a tal.[1]

Història[modifica | modifica el codi]

Joan Baptista Parés, el fundador de la sala, vist per Ramon Casas (MNAC).
Foto de la Sala Parés el 1910 per Baldomer Gili Roig.

Fundada per Joan Baptista Parés, en els anys inicials va ser el gran aparador artístic de la Barcelona de la «Febre d'Or», on regnava la pintura dels Modest Urgell, Romà Ribera, Francesc i Josep Masriera, etc., i l'escultura de Josep Campeny.

A començaments dels anys noranta esdevingué la base d'operacions dels grans pintors modernistes, com Santiago Rusiñol i Ramon Casas i sala d'exposició de les col·lectives del Cercle Artístic de Sant Lluc. Un decenni després serví igualment de plataforma als millors pintors postmodernistes: Isidre Nonell, Joaquim Mir, Marià Pidelaserra i Brias. Tanmateix el seu propietari, J.B. Parés mantenia una posició absolutament eclèctica, cosa que a la llarga ocasionà una notable decadència de la seva galeria, depassada per la competència d'altres sales barcelonines amb idees més clares, com el Faianç Català, les Galeries Laietanes o les Galeries Dalmau.

El 1925, en ser adquirida per Joan-Antoni Maragall i Noble, fill del poeta Joan Maragall i la seva muller Clara Noble, la sala es redreçà totalment, i fou escenari d'exposicions dels principals artistes de les noves generacions, com Josep Mompou, Alfred Sisquella, Manolo Hugué, Josep de Togores i també Salvador Dalí. Es dedicà també a les subhastes i al comerç de pintura antiga, i actuà com a proveïdora de grans museus.

A la postguerra mantingué la tònica anterior i esdevingué l'exponent d'una pintura sòbria, de tradició postimpressionista, al marge de l'experimentalisme de les avantguardes, amb noms com Pere Pruna, Joan Serra, Alfred Figueras, Rafael Durancamps, i altres més joves, hereus del fauvisme, com Ignasi Mundó. Més endavant noms nous amb personalitat pròpia, sempre però dins el figurativisme, s'hi destacaren extraordinàriament, com Gabino Rey, Josep Roca-Sastre, Francesc Todó o Simó Busom.

Aquells noms han donat pas a altres, alhora que, a través de la sala Trama -situada al mateix carrer Petritxol on és la casa mare-, l'empresa s'ha obert a l'avantguarda.

Paral·lelament actua també a Madrid, a través de la Galeria El Cisne. La Sala Parés és dirigida per Joan Anton Maragall i Garriga, nét del poeta.[2]

Vegeu també[modifica | modifica el codi]

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. (Mendoza, 1995), núm. 152
  2. Cullell, Pere. L'oasi català. Barcelona: Planeta, 2001, p. 216. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Joan A. MARAGALL, Història de la Sala Parés, Selecta, Barcelona 1975.
  • Mendoza, Cristina. Ramon Casas, Retrats al carbó. Sabadell: Editorial AUSA, 1995, p. 282pp. (catàleg). ISBN 84-8043-009-5. 

Enllaços externs[modifica | modifica el codi]