Pere Pruna i Ocerans

De Viquipèdia
Dreceres ràpides: navegació, cerca
Pere Pruna i Ocerans
PerePruna.jpg
Pere Pruna el 1923
Naixement Pere Pruna
4 de maig de 1904
Barcelona
Mort 7 de gener de 1977(1977-01-07) (als 72 anys)
Barcelona
Nacionalitat Catalunya Catalunya
Ocupació pintor
Activitat professional
Art pintura a l'oli
Modifica dades a Wikidata

Pere Pruna i Ocerans (Barcelona, 4 de maig de 1904- Barcelona, 7 de gener de 1977) fou un pintor català.[1]

Biografia[modifica | modifica el codi]

Nascut al Carrer de la Palla, 12, 4t 1a de Barcelona, de petit va passar un parell d'anys a casa dels seus avis a Sant Antoni de Vilanova de Vilamajor, al Vallès Oriental, per curar-se d'una anèmia.[2] Actiu des de molt jove a París, sota la protecció de Pablo Picasso gràcies a una carta de recomanació escrita pel seu amic Sebastià Junyer i Vidal, s'introduí molt aviat en els principals cercles intel·lectuals i artístics moderns de la ciutat, on exposà sovint. Assolí un gran nom gràcies a la seva pintura delicada que connecta molt directament amb el Picasso de l'etapa "neoclàssica". Fou escenògraf i figurinista dels Ballets Russos de Serguei Diàguilev. Durant la guerra civil espanyola optà pel bàndol franquista, però tampoc allà s'hi trobà còmode. Després, de nou a Barcelona, perpetuà el seu estil plàcid i refinat des de la Sala Parés de Barcelona. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

Placa commemorativa a la casa de la plaça Reial de Barcelona on va viure

Va decorar amb pintures la nova capella del Santíssim de l'Església de Santa Anna de Barcelona.

Exposicions rellevants[modifica | modifica el codi]

  • 1998-1999 - Pere Pruna, exposició antològica. Centre Cultural Caixa de Terrassa.[2]

Premis i reconeixements[modifica | modifica el codi]

El 1965 va ser guardonat amb el premi de pintura Ciutat de Barcelona i tres anys més tard, el 1968, li fou lliurada la Clau de la Ciutat de Barcelona

Referències[modifica | modifica el codi]

  1. Pere Pruna:100 anys. Col·lectiu de pintors del Barri Gòtil. Barcelona: Ajuntament de Barcelona. Centre Cívic Pati Llimona, 2004. DL B-7741-2004. 
  2. 2,0 2,1 Pere Pruna:exposició antològica. Terrassa: Caixa de Terrassa, 1999. DL:B:49.272/98. 

Bibliografia[modifica | modifica el codi]

  • Enric JARDÍ, Pere Pruna, l'artista que aspirava a la gràcia, Àmbit, Barcelona 1992.
  • Francesc MIRALLES, Pere Pruna, Lunnwerg, Barcelona 1998.